“La llarga història de l’estocada a l’Estatut”: tot comença amb un engany socialista

Us recomano la crònica escrita pel periodista Lluís Bou a l’Avui d’aquest diumenge on es fa un retrat cronològic i polític del procés estatutari. L’inici és un engany socialista, amb el PSC a primera fila. I continua amb aportacions ben galdoses per part dels socialistes. El paper del PSC a Madrid just després de l’aprovació al Parlament de Catalunya no ha estat mai tractat a fons ni tampoc publicat abastament. En benefici del rigor històric, se n’hauria de parlar molt més, i la crònica de Lluís Bou ho fa. No cal que recordi qui manava al PSC de Madrid, qui n’era el seu cap de llista.

25A: Sí a una Catalunya independent

Diumenge que ve dia 25 d’abril els gironins estem convidats a participar a la consulta popular per la independència de Catalunya. Votaré que sí, sense dubtes. I convido tothom a participar-hi i a votar el mateix. Hem de ser molts, molts. Espanya, realitat poderosa i interessant, no té la intel·ligència emocional suficient que els desafiaments de la seva supervivència li exigeixen: prefereix negligir-nos que no pas seduir-nos. Per això avui som més a prop del punt i final que del punt i seguit, i tinc una certa idea de per què hem arribat fins aquí. Tant se val: la pasta de dents ja ha sortit del tub i no pot tornar dins. L’Espanya del Constitucional i l’Espanya del PP i del PSOE –que és tota l’Espanya que he conegut al llarg de la meva vida– ens té per no-res. No canviarà mai; són molts anys d’esperar senyals de canvi i ni tan sols hi ha senyals de fum. This is the end of our elaborate plans, que cantava Jim Morrison.

A partir d’aquí, respecto les opcions de cadascú. No hem de fer el ridícul com a país, cert. El ridícul de precipitar-nos contra les roques, i també el de creure en la comoditat dels llits de claus dels faquirs. Un i altre són ridículs que no ens podem permetre. Per això em van agradar les respostes de l’Artur Mas a les preguntes de la Mònica Terribas sobre la independència de Catalunya. No trobo intel·ligent que les urgències personals es confonguin amb les urgències del país, però tampoc trobo que hàgim de fer veure que no passa res.