Desafecció espanyola envers Catalunya. Detalls que expliquen moltes coses.

Acabo de llegir un molt bon article que el director de cinema Gerardo Olivares ha publicat dins d’un especial al diari Elmundo.es sobre l’apassionant història d’un home que va viure fins als 19 anys amb els llops com a única companyia i sobre el qual ha realitzat el seu darrer film “Entre lobos”. Navegant pel portal FeralChildren, Olivares va topar amb la història de Marcos Pantoja. És un portal escrit en anglès que té versió en alemany. Quan va voler saber més detalls del cas de Marcos es va trobar com a única referència bibliogràfica el treball que l’escriptor i antropòleg Gabriel Janer Manila va dedicar al cas, també objecte de la seva tesi doctoral. El cineasta diu que hi havia dos enllaços que menaven al llibre L’infant selvàtic de Sierra Morena: un en català i l’altre en anglès. Així és com ho explica el mateix cineasta en aquest article:

“Más abajo, en otro recuadro, se podía leer: «Conozca más acerca de Marcos Pantoja en», y escrito en inglés y catalán, el título de un libro: ‘El Pequeño salvaje de Sierra Morena’. Pinché el enlace en inglés (no hablo catalán) y se me abrió una nueva página con el nombre del autor, Gabriel Janer Manila; la editorial, Prometheus Books, 1982-10; el nombre de la traductora y el depósito legal. A la derecha, había otro enlace en color azul para comprar el libro a través de Amazon.com. Encontré uno de segunda mano por seis dólares en una librería de Portland, Oregón, y rellené todos los datos necesarios para que me lo enviaran a casa”.

Olivares és respectuós, no projecta cap prejudici envers el català. Ni tan sols critico el que diu. Explica el que és ja habitual en la majoria de ciutadans espanyols: entenen millor l’anglès que el català. Prefereix que el llibre vingui d’Oregon en la seva traducció a l’anglès. Si m’ha cridat l’atenció aquest detall no és, doncs, perquè trobi això cap menyspreu a la nostra llengua sinó perquè confirma l’enorme i creixent desafecció d’Espanya en general envers Catalunya. Que un home de cultura, intel·lectualment solvent, senti la llengua catalana (oficialment, constitucionalment, una llengua espanyola) més llunyana i aliena que la llengua anglesa (cert: la llengua franca de la humanitat, també dels creadors) significa que la distància entre ells i nosaltres (demano disculpes per aquesta simplificació maniquea que de costum no m’agrada) ja és a hores d’ara probablement insalvable.

Vol dir, ras i curt, que no hi ha el més mínim interès, o curiositat intel·lectual, o patriotisme constitucional, o instint federal, per adquirir el coneixement bàsic de català que la majoria de la població espanyola té de la llengua anglesa. Hi ha moltíssims factors que ho poden explicar, i alguns d’importants són responsabilitat nostra. No la majoria. Però també hi són i en ares de la rigorositat i profit del debat que hem de tenir en els anys que vénen convé que siguem sincers i clars, i els reconeguem.

Aquesta desafecció, que ja és desinterès, és significativa. Me’n lamento de la mateixa manera que es lamenten, amb raó, els qui es preocupen pel desinterès general envers la llengua castellana. Se’n parlava l’altre dia en la magnífica entrevista que Joaquim Ibarz va fer al poeta mexicà José Emilio Pacheco i que va publicar al diari La Vanguardia. Vull dir que la ignorància no duu enlloc, i ignorar el veí –català, espanyol o francès– no ens fa ni superiors ni lliures del tot, i pot acabar lesionant allò que és al cor de la nostra identitat (nacional i també individual).

Finalment, aquesta desafecció és el senyal d’una ruptura ja real en molts d’àmbits que tard o d’hora es traduirà en una ruptura política encara en construcció.