L’actitud d’Adif i de l’Ajuntament genera una greu crisi de confiança envers les obres del TAV

Amb tot just poc més d’un centenar de metres perforats, la tuneladora Gerunda ja ha instal·lat en l’ànim col·lectiu una preocupació que teòricament no havíem de tenir. Teòricament tot el que està passant, amb un nou episodi ahir a la tarda, no havia de passar. Teòricament, els tècnics que col·laboren amb la Plataforma ciutadana de l’AVE no tenien raó quan advertien que passaria exactament el que ha passat amb la nau industrial afectada. La crisi de confiança amb la solvència d’Adif per garantir la seguretat de les obres s’agreuja i els interrogants es fan cada hora que passa més grans. La crisi de credibilitat de l’Ajuntament és definitiva quan ni tan sols a l’hora d’escriure aquesta entrada (pels volts de les vuit d’aquest matí), quan ha passat un dia i mig del primer incident, ha estat capaç de difondre ni un sol comunicat a través del web oficial (www.girona.cat) i del web específic creat per, en teoria també, informar de tot allò relacionat amb les obres del tren (www.trengirona.cat). El sarcasme de la situació és tan evident que quan cliques a l’apartat “Totes les incidències” d’aquest darrer portal, la pàgina literalment no existeix. Al flamant portal dedicat a l’alcaldessa de Girona del qual es fa propaganda al web de l’Ajuntament tampoc no hi ha cap referència ni a l’incident ni a la reunió que hi va haver ahir al matí amb els tècnics d’Adif, de la qual va sortir-ne el compromís de difondre un comunicat… que arribaria ben entrada la tarda però que continua gairebé en la clandestinitat. L’última “notícia” del portal de l’alcaldessa és la seva presència a la “inauguració (sic) del refugi antiaeri del Jardí de la Infància”. Tampoc el portal d’Adif en fa cap esment.

Si gestionen l’obra com gestionen la informació, el perill és evident. Si el seu interès perquè les coses surtin bé és com l’interès perquè els ciutadans estiguin informats, ja cal que ens calcem. La prudència obliga a una major informació, més ràpida, transparent, a tota la ciutadania. Amagar-se rere un comunicat invisible d’Adif posa al descobert febleses inquietants.

Zapatero dicta la llei seca del finançament local

Avui en alguns ajuntaments s’han viscut escenes surrealistes. Al de Girona, per descomptat. A primera hora de la tarda, comencen les trucades perquè des del Govern municipal es vol convocar un ple extraordinari per la mateixa tarda, a quarts de vuit. Quina era la raó? Que demà entra en vigor un reial decret del Govern Zapatero que prohibeix als ajuntaments contreure operacions creditícies fins a l’any 2012, i es volien aprofitar les darreres hores per aprovar un parell de crèdits per import de 3 milions d’euros.

Tots corrent a aprovar crèdits –gens urgents, per cert– per evitar l’aplicació del decret del Govern espanyol. Quina imatge més trista, la d’aquestes hores: un govern estatal ordenant remar en una direcció i el món local anant en l’altra. Algú ho entén, si no és que els socialistes ja han perdut per complet la carta de navegar? Quina credibilitat pot tenir tot plegat? Suposo que per això el FMI ha llançat un avís molt seriós sobre l’economia espanyola: ningú no dóna crèdit ni a Zapatero ni al seu equip de ministeris inútils i superficials.

El món local hauria d’alçar la veu més alta, també quan Zapatero va decidir malbaratar recursos amb els seus dos plans d’inversió extraordinària. D’allí vénen molts dels problemes que tenim avui. Hi ha problemes que són només nostres, especialment a l’Ajuntament de Girona: ara és quan més falta faran els 1,4 milions d’euros llençats per l’escàndol del xalet Tarrús i els prop de 300.000 euros que ha costat la tossuderia de fer un pavelló de la Devesa contra el criteri de la majoria i que finalment no veurà la llum. El malbaratament socialista de l’Ajuntament de Girona se suma a la irresponsabilitat i la ximpleria del PSOE i el seu cap de files, malbaratant euros a cabassats.

En parlarem els propers dies. Tristament, però n’haurem de parlar. Perquè no n’aprenen, i els errors han de tenir responsables polítics que els assumeixin.

L’Ajuntament de Girona ha de deixar de posar-se del costat d’Adif per posar-se al costat dels ciutadans

Més d’una vegada, en aquest bloc i sobretot als Plens municipals, he reclamat que l’Ajuntament de Girona deixi de posar-se sempre del costat d’Adif enlloc de fer-ho del costat dels gironins. Avui que la premsa (Diari de Girona i El Punt) parla del primer incident d’envergadura provocat per les obres de l’AVE això hauria de quedar especialment clar. Fins avui, l’ajuntament i la seva alcaldessa han mirat cap a un altre costat quan s’han demanat aparcaments, quan s’ha demanat prudència amb la tala d’arbres, quan s’ha demanat més informació o quan s’ha demanat aclariments tècnics davant dels dubtes sobre la seguretat que s’han generat arran de les informacions d’altres tècnics. L’alcaldessa socialista ha preferit sempre fer costat al ministeri socialista que no pas a la ciutat. Què farà ara?

Jo tinc clar el que hauria de fer. En primer lloc, ordenar que s’aturin les obres fins que Adif no aclareixi les raons de l’accident i expliqui quins canvis aplicarà per evitar-los en el futur. Canvis que han de ser explicats als tècnics municipals i als portaveus de l’Ajuntament, als veïns i als propietaris afectats. Això, per començar. Ja sé que en la mentalitat socialista que ens governa per terra, mar, aire i tuneladora no es caracteritza per la tendència a la rectificació. El seu líder Zapatero n’és el paradigma. Però mai no es pot perdre l’esperança.

És difícil que canviïn. Els haurem de canviar entre tots, remoure de les seves poltrones en les quals sembla que s’hagin fossilitzat. Que ahir, quan es va produir l’incident, no hi hagués cap avís als portaveus municipals (almenys, jo no he rebut cap trucada de l’alcaldessa, cap SMS, cap email) indica amb quin relax s’agafen el que passa a la ciutat, i revela la urgència d’un canvi polític a Girona després de 31 anys de governar sempre els mateixos.

Senyora Pagans: no és el moment de les excuses, és el moment de donar explicacions. I donar la cara.

La fi de la retòrica socialista i el retorn a l’autenticitat

“No és a partir de les ocurrències de CiU que sortirem de la crisi. Els hi demanem [sic] que tornin al sentit comú i que posin una mica d’ordre”. Són paraules de Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC datades el dia 14 de maig passat. L’escenari d’aquestes declaracions de traç gruixut, d’escarpa i martell enlloc de bisturí, era impagable. Acabava d’exercir el seu vot en la consulta per la transformació de la Diagonal de Barcelona, i al seu darrere s’hi llegia la proclama propagandística “El futur de la Diagonal és a les teves mans”. Sota un aixopluc com aquest, perpetrat pel seu partit des de l’Ajuntament de Barcelona, Iceta qualificava d’ocurrència l’opinió de CiU que cal buscar un relleu a Zapatero, i tenia el valor d’exigir-nos el “retorn” al seny. És a dir: des del mateix escenari que hores després es convertiria en el temple de les ocurrències i del govern forassenyat (deriva que tothom ja endevinava) Iceta dirigia contra CiU una de les típiques andanades amb què la retòrica socialista adorna la política catalana des de fa trenta anys.

Però això ja no cola, ja no funciona. Tot el bla-bla-bla amb el qual han embolcallat la seva acció decau amb una gran rapidesa, desemmascarat per la contundència dels fets i per la gravíssima crisi de la qual el socialisme no sap sortir, probablement perquè tampoc no hi va saber entrar. M’he sentit insultat quan l’encara alcalde Hereu ha reconegut avui mateix que s’havia formulat “una pregunta inadequada en un moment inadequat”. Vet aquí que s’han gastat quatre milions d’euros per fer “una pregunta inadequada en un moment inadequat”, i l’únic que passa és que cessa el seu tinent d’alcalde. A Girona, una actitud miop i insensible amb el diner públic similar ens ha dut a malbaratar en una sola operació urbanística 1,4 milions d’euros de tots els contribuents, llençats directament, sense ni un sol profit per a la ciutat. Perduts, irrecuperables. Ni un sol cessament, ni una sola dimissió, ni una sola petició de disculpes.

El PSC sempre ha confiat que acabarà imposant la seva manera d’explicar les coses i cap relliscada no tindrà cap mena d’importància. Sempre he reconegut la capacitat gairebé estalinista per controlar el relat públic que ha exhibit. Com a periodista, m’ha molestat i m’ha dolgut enormement. M’ha dolgut, també, la displicència col·legial quan hauria calgut denunciar comportaments impropis. No han parat mai, i fins i tot aquests dies encara contracten pàgines als diaris per escriure les notícies que voldrien que els periodistes escriguessin i titulessin, fent veure que són pàgines d’informació enlloc del que realment són (espais de propaganda).

Que Iceta no valori la temeritat de les seves paraules en aquell escenari significa que encara pensen que la seva retòrica és útil per al propòsit de modelar la veritat i fer-la a la mesura de les seves conveniències partidistes. S’equivoquen. La gent n’està fins al capdamunt, d’enganys retòrics. No són bons temps per a aquesta mena de lírica, i emergeix amb contundència un clam per l’autenticitat, sigui del color que sigui. Per això m’ha agradat el llibre de Pilar Rahola sobre Artur Mas. Segurament hauria pogut gratar de manera encara més profunda del que ja ha fet en les nostres tensions internes, perquè no som, per fortuna!, un Mar Mort ideològic, al qual llances un sac de patates i hi sura. Nosaltres som com el mar Mediterrani, que sap ser tempestuós i calmat alhora, les onades del qual mullen les platges més diverses. Però em sembla un gran mèrit haver escrit (Rahola) i haver protagonitzat (Mas) un llibre que fuig de la retòrica oficial, que conjura la temptació de servir a la causa de la construcció d’un relat artificiós però convenient en termes electorals tradicionals, que senyala contradiccions i debilitats alhora que subratlla els valors i la humanitat del protagonista.

Contra el relat impostat en el qual els nostres socialistes han excel·lit de manera brillant, el relat d’arrel autèntica emergeix com una alternativa necessària i convenient. El fracàs socialista amb la Diagonal no és una anècdota, ni passa perquè sí. Som a l’inici d’un llarg període de crisi, en la qual moltes de les actituds que havien funcionat ja no serviran de res i hauran de ser canviades per unes de noves. Espero força (massa?) d’Obama, però també m’interessa molt veure de què són capaços Cameron i Clegg. Una nova forma de fer política espera a la cantonada.

Zapatero, lluny d’Espriu i a prop de l’abisme

“A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

Recorda això sempre, Sepharad”

Espriu ho expressava amb el seu dramatisme poètic, que és una bella manera de dir-ho. Segurament avui s’escaurien mots més cantelluts, punyents, per escriure el missatge que una immensa majoria de gent voldria adreçar a l’encara president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Però Espriu és més oportú que mai perquè la destinatària del recordatori és Sepharad, avui una idea en excedència indefinida.

Del fulgor inicial a la mort política d’ahir de Zapatero al Congrés hi van sis anys. Sis anys de recorregut erràtic, ple de cabrioles, de jocs de mans, de focs artificials, de mentides, de deslleialtats, de frivolitats, de falsa ingenuïtat… i d’amplíssim marge de maniobra gràcies a la geometria variable al Congrés i la miopia perpètua del PP al carrer. Per no parlar de la no menys àmplia complicitat i comprensió en sectors mediàtics, intel·lectuals i d’opinió pública.

Però sobretot, sis anys de malgastar els diners corrents i els estalvis i el patrimoni. Podríem parlar de la inoportuna venda de reserves d’or just quan el preu del metall era a la porta d’un notable increment. Podríem parlar de l’obscenitat de regalar 400 euros a les portes d’unes eleccions en què Zapatero es jugava la reelecció. Podríem parlar de les frivolitats de crear ministeris absurds, o dels “plans Zapatero” i els seus inefables cartells, que en el seu conjunt (obres i cartells) han suposat una despesa gairebé idèntica al retall de despesa que va anunciar ahir al Congrés. Podríem parlar de desenes de decisions com aquestes que ens han conduït directament a prop de l’abisme.

Avui toca parlar, en tot cas, de les conseqüències d’un lideratge-despropòsit que ja no convenç ni els seus més càndids devots. Ha calgut que el truqués Obama perquè s’adonés que s’havia acabat l’hora del pati, i que fa temps que era l’hora de fer els deures. Algunes mesures són necessàries, però d’altres són doblement injustes; primer, perquè ho són en si mateix (les pensions, per exemple), segon, perquè si Zapatero no hagués fet el ximple tant de temps, si els seus no li haguessin rigut totes les ocurrències, eren mesures perfectament evitables.

Davant de tot això, em sorprèn que Zapatero no hagi presentat la dimissió i que els seus diputats no estiguin plantejant un relleu. Llegida avui, l’entrevista d’Artur Mas l’altre dia a La Vanguardia té un plus de significat que no hem de deixar passar. Com el tenen les reflexions de Duran i Lleida, també repassades a la llum de la intervenció d’ahir de Zapatero.

L’estat d’ànim col·lectiu s’assembla al de shock. El causant d’aquest shock no és el millor per retornar a la tranquil·litat, la calma i sobretot la confiança.

L’herència feixuga que deixarà l’equip de Govern de Girona: ara la UNED i l’Estació d’autobusos

Girona necessita un canvi. Això fins i tot ja estan disposats a admetre-ho els partits que governen la ciutat, que s’afanyen a operar relleus interns per intentar evitar que es produeixi un tomb democràtic en la direcció de la ciutat, després de 31 anys de lideratge socialista. Allà on aquesta necessitat es palpa amb la cadència regular amb què el metge pren la temperatura al cos malalt és en les sessions plenàries de l’Ajuntament. Fa poca estona que he tornat del ple del mes de maig. La sensació de final d’etapa, de final de cicle,  és total.

El problema és que els desperfectes d’aquesta situació els paguen els ciutadans en forma d’oportunitats perdudes, de serveis deficients, de planificació erràtica que òbviament acaba costant diners. De les diverses qüestions que hem plantejat aquest vespre a l’alcaldessa, en vull senyalar un parell que exemplifiquen el cansament i la poca il·lusió dels encara responsables del govern de la ciutat.

Primer: la possible marxa de la UNED de la ciutat de Girona. El risc és evident: la Universitat d’Educació a Distància que fa 35 anys que funciona des del cor de la ciutat pot seguir les mateixes passes que el parc de Bombers i la comissaria dels Mossos, i marxar de Girona. A l’equip de Govern no li preocupa. Diu que no entra en les seves prioritats. Ho podrien evitar si l’Ajuntament assumís la part de finançament que assumeixen d’altres municipis gironins que hi tenen extensions, però no volen. Amb l’inefable “Niu” de la Rambla van llençar 36.000 €, amb el nyap del Xalet Tarrús han regalat 1,4 milions d’euros a uns particulars, amb el no-nat pavelló de la Devesa ja porten llençats uns 300.000 euros que són irrecuperables… però ara no troben 20.000 € que permetrien retenir la UNED al barri vell gironí. L’alcaldessa diu que no és la seva prioritat.

Anem perdent pistonada, però a l’alcaldia i a l’equip de Govern en el seu conjunt ja no els importa. És probable que aquesta actitud poc combativa en la defensa dels interessos ciutadans tingui a veure amb factors interns dels partits respectius, però és francament injust amb el futur de la ciutat.

Segon: els usuaris dels transports públics acabaran pagant part del cost del trasllat de l’estació d’autobusos de Girona. Les obres del TAV han obligat a traslladar l’estació d’autobusos de Girona, com bé saben els seus milers d’usuaris. Aquest no és un canvi volgut per l’Ajuntament, que n’és el concessionari, sinó que és per raons de força major. La responsabilitat del trasllat i de la nova ubicació és exclusiva d’Adif, que necessitava l’espai on abans hi havia l’estació per poder excavar una part del traçat subterrani del TAV.

El problema és que per culpa del trasllat, la nova estació s’ha quedat sense una de les fonts d’ingressos que permetien mantenir la congelació de preus a les companyies de transport i, per tant, una contenció en el preu dels tiquets que paguen els usuaris: el bar. Gràcies al bar, el cànon que pagaven les empreses de transport s’ha mantingut congelat al llarg dels darrers catorze anys. No cal dir que fins ara, l’Ajuntament mai no havia demanat revisar el cànon.

A causa de la nova ubicació, li han baixat els ingressos. Solució? Demanar que aquest menys ingrés el paguin les empreses de transport de viatgers, i que aquestes puguin repercutir-ho en el preu del tiquet dels serveis amb origen o destinació a Girona ciutat. Dit d’una altra manera: Adif ens treu l’estació d’on la teníem però les conseqüències econòmiques per aquest canvi les han de pagar els usuaris amb el preu del bitllet.

Això no és el que havíem quedat. Quan l’Ajuntament planteja a Adif la nova ubicació, no va preveure que es quedarien sense els ingressos del bar? Ningú no va comptar el que això representava, i no va exigir cap compensació a Adif? Com se’ls pot haver passat per alt?

I ara, és clar, corrent a demanar el restabliment de l’equilibri econòmico-financer perquè els ingressos han caigut. I enlloc de demanar-ho a Adif (que seria el primer que haurien d’intentar) el que fan és carregar la factura a les empreses i donant-los permís perquè ho repercuteixin en el preu del bitllet.

L’herència per al futur equip de Govern de la ciutat serà ben galdosa. Aquest final d’etapa passarà factura. I potser els responsables ni tan sols seran a l’Ajuntament per veure de quina manera haurem de fer mans i mànigues per sortir-nos-en. Deuen pensar que ja ens ho trobarem…

Des de Girona, flors contra la crisi

Aquest dissabte s’inaugura la 55a Edició de l’exposició de flors, monuments i patis de Girona. Durarà fins al dia 16 i convertirà la nostra ciutat en referent ineludible de la primavera catalana. Els esforços de tothom per tenir-la a punt han estat, enguany, més grans que mai perquè les condicions climatològiques han dificultat enormement els treballs de muntatge. Aquest divendres a la tarda, tothom s’afanyava, però el resultat ja emergeix amb tota la seva rotunditat: malgrat la pluja, els colors tornen a ocupar alguns dels racons més emblemàtics de Girona, i demà tot serà un gran esclat.

L’exposició “Girona temps de flors” és la forma que té la nostra ciutat d’obrir els braços a tothom, de convidar a visitar-la i continuar-ne enamorats, o d’enamorar-se’n per primer cop. I aquesta actitud oberta, acolorida, primaveral, és ara mateix d’allò més escaient. Una passejada per l’itinerari [document PDF] que ens proposen els organitzadors, amb tastos més aprofundits allà on el projecte floral ens interpel·la amb més força, reconfortarà l’esperit de tothom qui la faci. És una bona proposta per als temps de crisi que ens toca viure, i us recomano als qui no sou de Girona que, per poc que pugueu, us animeu a venir. L’oferta gastronòmica, cultural, paisatgística, històrica… de la ciutat us ofereix un ventall amplíssim per gaudir de la visita. Una recomanació: no us perdeu la visita al refugi antiaeri dels Jardins de la Infància i la reproducció de l’obra de Miquel Blay “Contra l’invasor“.

(En aquest enllaç trobareu una galeria d’imatges)

Primer de Maig: més de 4.000 gironins han anat a l’atur en els darrers tres anys

Entre el Primer de Maig de 2007 i el d’avui hi ha poques diferències pel que fa a l’aspecte general de les commemoracions, les manifestacions i la retòrica. Però en canvi, en el paisatge laboral del país el canvi ha estat radical. Entre el primer 1 de maig del tripartit Montilla i el d’avui, més de 4,100 persones residents a la ciutat de Girona han passat a incrementar les llistes de l’atur. Poca broma. Dels 2.854 gironins desocupats amb què es va tancar el mes d’abril del 2007 hem passat als 6.976 amb què es va tancar el mes de març d’enguany (les dades de l’abril no sortiran fins d’aquí a uns dies). Això sense parlar dels autònoms que han deixat de facturar (donats d’alta molts d’ells per no perdre les prestacions de salut) i de la gent que ha vist retallat el seu sou, les empreses que pengen d’un fil per l’ofec dels bancs, la morositat de les administracions públiques i la incertesa del consum.

He llegit que Zapatero, en un gest de cara a la galeria que arriba tard, ha decidit suprimir empreses i càrrecs públics. El que hauria d’haver fet és no crear-los. Montilla ni tan sols fa aquest gest, que almenys hauria enviat un senyal més creïble sobre els propòsits d’austeritat que pregona. Són gent que han nascut políticament dins dels aparells polítics i administratius, són indolents davant del risc de l’empresari a entrar en pèrdues i tancar el negoci i el del treballador de perdre la feina demà mateix. S’ho miren tot des de l’estadística, des dels informes (generalment ben pagats) elaborats per assessors de confiança (no menys mal pagats), i de les enquestes demoscòpiques. Però quan els passa com Gordon Brown, que surt del despatx perquè ja no té més remei (coi de campanya electoral, deu pensar) i es topa cara a cara amb la realitat d’una persona que pateix, no saben reaccionar senzillament perquè no entenen l’abast real dels problemes.

Insisteixo que no hi ha solucions fàcils, ni màgiques. Però la no-solució, la no-decisió en què s’han reclòs els governs Zapatero i Montilla per surfejar sobre les enquestes electorals és el pitjor camí. Ho saben els més de 4.000 conciutadans nostres de Girona que en aquests darrers tres anys s’han quedat sense feina.