La retallada social més dura: quedar-se sense feina

En els darrers quatre anys, més de 1.100 veïns i veïnes de la ciutat de Girona s’han incorporat cada any a la llista de l’atur. Dels 2.800 que hi havia ara fa quatre anys hem passat als més de 7.500 del mes de març, una xifra que es pot augmentar en tancar aquest mes d’abril. Sincerament no he vist gaire preocupació per aquesta sagnia en els qui ens han manat tots aquests anys: més aviat hi he vist indiferència i indolència. Avui faran tota mena de gesticulacions, però quan vaig proposar que l’alcaldessa obrís cada mes el ple de l’Ajuntament passant comptes de la situació de l’atur a la ciutat s’hi van negar i hi van votar en contra. Era una mesura pedagògica, de sensibilització, que segurament ajudaria als regidors del Govern que havien de gestionar pressupostos a no tenir la mà foradada, a mirar més prim a l’hora de gastar alegrement i a discutir el preu de les coses. No és broma: ens hem queixat d’una pràctica municipal nefasta per a les arques públiques com és la de no plantejar informes econòmics contradictoris en casos tan flagrants com el xalet Tarrús, el del pàrquing del Pallol i el rescat de l’aparcament del Trueta. Potser –i és molt suposar– el regidor o regidora de torn, en prendre consciència de l’augment imparable de l’atur en tots aquests quatre anys, hauria tingut molta més autoexigència i hauria discutit fins al darrer cèntim. I a la llum de la sentència del xalet Tarrús no hi ha cap dubte que s’haurien estalviat un grapat d’euros. Per contra, s’han llençat grans sumes de diners, directament a la claveguera: diners que eren de tots els gironins que han passat a butxaques particulars per errors molt greus de tot el Govern municipal.

Aleshores la conselleria de Treball de la Generalitat i el ministeri de Treball espanyol eren en mans del PSC, i no es tractava de fer evident la responsabilitat del desgovern socialista. Silenci, passar de puntetes… mentre les famílies afectades per l’atur es veien obligades a ajustar-se el cinturó. No els vaig sentir mai alçar la veu. Ara, d’una forma cínica, aquest mateix partit clama pels ajustaments imprescindibles que s’han d’aplicar com a conseqüència del malbaratament de diner públic que han protagonitzat mentre governaven.