Reflexions en les hores prèvies a la meva investidura com a alcalde de Girona

Falten poques hores perquè tingui lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Girona (aquest divendres, a les 13h) i per a la meva elecció com a alcalde de la ciutat. El tercer alcalde de la democràcia recuperada i el primer que no és el PSC. La fotografia política de la constitució i de l’alcaldia és la que van prendre els gironins i gironines amb els seus vots el dia 22 de maig passat, una fotografia perfectament enfocada i definida… i que faríem bé, tots plegats, de tenir emmarcada en un lloc visible durant els propers quatre anys. Els gironins han triat canvi, i el canvi començarà a caminar demà.

En aquests dies d’ençà que es van celebrar les eleccions han passat moltes coses. Encara no sóc alcalde i ja m’he hagut de confrontar a reiterades crítiques dels grups que ocuparan l’oposició –és cert que alguns més que no pas pas d’altres–, ja em demanen dimissions i no s’estan de res a l’hora de jutjar preventivament. No sóc dels que crec en aquesta convenció dels 100 dies, però tampoc no aniria malament que algú s’esperés almenys els 100 primers minuts abans de formular segons quines crítiques. Serà aquesta la tònica del mandat? Ja ho veurem. Que cadascú emprengui la línia que estimi més oportuna però que almenys ho faci pensant en la ciutat i no pas en campanyes electorals o interessos partidistes.

Aquestes hores prèvies són una combinació de frenesí perquè l’acte de demà surti tal com ha de sortir –i per això agraeixo des d’ara mateix els esforços del personal municipal que s’hi està abocant amb total disposició– i la serenor necessària per emprendre degudament un camí que serà molt difícil, complicat i ple d’incerteses… però ple d’il·lusió i esperança alhora. Em sento responsablement esperançat, serenament il·lusionat. Segur que m’equivocaré, segur que algunes coses que faré i que farem les podrem fer millor. O que les haurem d’explicar millor. Però també sé, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja em conec les virtuts i els defectes, que ho resoldrem amb voluntat, humilitat, convicció i fermesa.

Sento un sa orgull de poder ser l’alcalde de tots els gironins. Sento, també, la responsabilitat de poder retornar el crèdit de confiança i il·lusió que ens han fet més de 10.000 gironins que sentien la necessitat del canvi i que han escoltat la nostra crida. I a tots els gironins que, pensin el que pensi, hagin votat o no, creuen que és arribat el moment de fer les coses d’una altra manera. M’hi disposo amb tota la meva energia.

Demà serà un altre dia.

Preguntes bàsiques sobre l’aeroport amb-sense Ryanair

L’anunci de Ryanair de rebutjar l’oferta del Govern de la Generalitat per signar un nou conveni a partir del 2012, oferta que complia el famós preacord signat a les darreres hores del govern tripartit, obliga a reflexionar sobre algunes qüestions que ronden a l’entorn del debat aeroportuari i que la campanya electoral ha distorsionat.

U. Es pot arribar a acords beneficiosos amb una companyia que canvia de criteri quan se li formula una proposta amb la qual havia estat d’acord, i que ara demana més diners per portar menys passatgers?

Dos. Es pot pensar que mentre l’aeroport del Prat continuï oferint taxes escandalosament baixes, a preus polítics, l’aeroport de Girona o el de Reus podran retenir les companyies el desig de les quals és, justament, operar des d’un gran aeroport?  Podem competir amb igualtat de condicions mentre Aena mantingui els preus que manté (al Prat, molt per sota del cost; a Girona, molt per sobre del cost)?

Tres. Hi ha algun límit al nivell d’ajuda pública que s’ha de destinar a Ryanair?

Quatre. Ryanair està incomplint el contracte vigent fins al 2011, mentre que la part pública l’està complint escrupolosament. És a dir, diners públics que es destinen a algú que no compleix amb allò signat. Amb quines garanties podem comprometre més diners de tots els ciutadans a canvi de menys passatgers a algú que ja està demostrant la voluntat d’incomplir-ho?

Cinc. Quan de temps més hem d’esperar perquè Catalunya tingui una posició determinant al Prat, i l’aeroport de Girona sigui gestionat des del territori?

I sis. Per què en tots aquests anys de “governs amics” no s’ha avançat ni un metre? Tenen cap autoritat moral per qüestionar el paper de la Generalitat els qui durant anys han dormit a la palla?

Que AENA no ens espatlli la bona proposta d’acord a Ryanair oferta per la Generalitat

La Generalitat va fer pública ahir l’oferta formal que ja ha fet arribar a la companyia de vols barats Ryanair perquè continuï apostant per l’aeroport de Girona. És una bona proposta, que va en la línia del que sempre havíem assegurat els qui teníem la confiança que les coses s’estaven fent correctament encara que a alguns la campanya electoral els feia perdre la perspectiva. Tenim al davant una companyia molt peculiar, que incompleix l’actual conveni en vigor i que demanava més diners per portar menys passatgers. Ha calgut parlar i negociar molt de temps abans no s’ha arribat a una proposta d’acord bona, positiva i sostenible. Ara caldrà que AENA hi posi de la seva part i accepti rebaixes de taxes per acabar de completar el paquet econòmic de tota l’operació. Ho farà? Ja ho veurem, i sobretot veurem la voluntat política dels qui s’han passat la campanya electoral reclamant que la Generalitat “firmés ja!” el preacord, a veure si mantenen la mateixa exigència envers la companyia estatal que (encara) gestiona els nostres aeroports.

El consell magistral del pare del senyor Viader

Aquesta tarda, l’Auditori de Girona ha acollit un homenatge al mestre Josep Viader (Girona, 1917), músic, compositor i pedagog que té una llarga trajectòria de servei a Girona i al país. Només cal escoltar la seva “Sardana eterna” o l’excel·lent harmonització coral de “Els Segadors” per adonar-se de la qualitat, sentit i rigor del seu treball. Més enllà de les qüestions musicals, el mestre Viader representa un compromís amb una manera de fer que jo diria que va marcar generacions de catalans, i que l’ha volgut explicar d’una manera emotiva i entenedora quan s’ha referit al moment en què va comunicar al seu pare que volia ser mestre i músic. A casa seva tenien una fleca i ell estava predestinat a ser flequer però el cuc de la música i de l’ensenyament el va arrencar del camí que probablement hauria volgut el seu pare. Lluny d’0posar-s’hi, el seu pare li va donar un consell: “Si vols ser mestre, sigues un bon mestre. Si vols ser músic, sigues un bon músic”. Als seus més de 93 anys, el mestre Viader encara ho recorda i ratifica el seu compromís amb aquella promesa. El mateix que anys més tard li diria l’Oriol Martorell en referència a les corals de Catalunya: allò important no és que n’hi hagin moltes sinó que cantin bé.

Val la pena, en aquests temps de confusió, valorar l’exemple persones que han conegut èpoques de grans dificultats i greus conflictes, i que van confiar el seu futur a l’excel·lència. Fent un treball ben fet, rigorós i precís, l’aportació del mestre Viader a la nostra ciutat i a la nostra cultura és ben palpable i transcendent. L’homenatge ha estat merescut, i l’agraïment que li devem és inacabable.

Els fets de juny

El que va passar ahir a l’entorn del parc de la Ciutadella de Barcelona, conseqüència directa de la convocatòria d’una acció pensada per aturar el funcionament del Parlament de Catalunya, no es pot interpretar només a la llum de les primeres hores, sempre imprecisa i fràgil. Hi haurem de tornar de manera periòdica perquè, com passa sovint al nostre país, mai no acabem de posar-nos d’acord en les anàlisis nacionals. Avui tenim una mica més de perspectiva i també noves dades: sabem, per exemple, què n’opinen analistes de les més diverses tendències, i quin és el detall d’accions que ahir, per proximitat i per impacte emocional, no estàvem en condicions de valorar prou bé. La pel·lícula dels fets que podem fer avui ja no és només la suma de les seqüències personals sinó que la podem completar amb les aportacions fonamentals de periodistes i analistes.

I la pel·lícula és esfereïdora. No és per anar a dormir tranquil. Hem assistit a un intent deliberat d’aturar el sistema democràtic, que és un comportament propi dels totalitarismes (de dreta i d’esquerra), i que només l’acció policial i la determinació del President i els diferents líders polítics han aconseguit fer fracassar. No vull ni pensar en les conseqüències que hauria comportat que ahir el sistema hagués col·lapsat, per covardia o per imperícia. Avui n’estaríem parlant en uns termes de molta més preocupació i gravetat. Però no hi va haver ni covardia ni imperícia: el sistema és, malgrat les seves imperfeccions i les seves mancances, robust. S’ha de ser molt valent per decidir continuar caminant fins al Parlament quan t’envolten bàrbars. Ho dic per la Marina Geli, per l’Ernest Maragall, per en López Tena, per en Gerard Figueras, per en Josep M Llop, per en Joan Boada o per la Montserrat Tura, entre molts d’altres. Cap diputat, ni un, es va fer enrere i va preferir retirar-se i desistir d’assistir al Ple. Qui no podia accedir a peu va buscar la manera d’arribar-hi per altres mitjans. No vol dir que ningú no passés por: estic convençut que qui més qui menys va patir en algun moment per la seva integritat, i tenir por és tan humà com no tenir-ne. De fet, tenir por però malgrat tot persistir en la idea d’arribar al Parlament és encara més lloable.

Els fets de juny portaran cua. La seva gravetat fa impensable que ens en puguem/haguem d’oblidar com si fos una tempesta d’estiu. Per això aplaudeixo la determinació amb què el Govern i el Parlament han entomat la seva responsabilitat.

Un organigrama polític que no és el cartipàs municipal

La definició de l’organigrama polític del futur govern de Girona, que s’ha difòs aquesta setmana, ha estat confós per alguns com el cartipàs del consistori municipal, que és una qüestió que va molt més enllà i que, en qualsevol cas, s’ha d’abordar, i s’abordarà, amb diàleg amb la resta de forces polítiques: la composició de les comissions informatives, els representants als organismes, institucions i patronats, les competències del ple i de la comissió de Govern, etc. No cal posar-se la bena abans de la ferida. I si algú vol donar crèdit a l’especulació, que desmenteixo absolutament, que hi haurà quatre gerències, per a ell va el pollastre. Tirar-se a la piscina, publicar segons què sense contrastar –i no és la primera vegada que passa– fiant-se de fonts que parlen d’oïda… porta a escriure coses que després la realitat desmenteix.

De la indignació a la indignitat

Catalunya viu avui un episodi indigne, inacceptable. No hi caben mitges tintes: la condemna als fets d’aquest matí protagonitzats per les persones convocades a l’entorn del Parlament de Catalunya amb la consigna d’impedir l’entrada als diputats que en formem part ha de ser inequívoca i contundent. La indignitat ha ocupat els espais que noblement havia creat la indignació d’uns quants ciutadans preocupats per l’esdevenidor i les mancances del sistema democràtic. No és un sistema perfecte i necessita mirades crítiques que és segur que no podem adreçar només els qui en som representants. Unes mirades que han de conduir-nos a canvis de maneres de fer, llenguatges, formats. No és un combat nou, però si que és nova la magnitud de la seva socialització… i ara també són noves les formes antidemocràtiques que han caracteritzat l’acció d’avui.

Avui el Parlament de Catalunya ha estat objecte d’una acció pensada per entorpir-ne el seu funcionament. Qualsevol democràcia es basa en el funcionament normal i segur de les seves institucions, i d’una forma molt singular el seu Parlament que és format per les persones que són elegides pels ciutadans perquè s’ocupin de la tasca legislativa. Impedir la seva funció i violentar els seus membres és una forma més d’impedir la democràcia en una de les seves expressions més indiscutibles.

Avui he patit pels companys, de tots els partits, que han estat objecte d’agressions més o menys violentes. A mi només m’han intentat una estrebada de la bossa on duc l’ordinador, i m’han entorpit l’accés en un moment determinat, quan algú s’ha posat al meu davant i m’ha obstruït. Res que no hagi superat amb l’ajuda d’alguns concentrats que han contribuït a evitar que la cosa anés a més i, naturalment, a la professionalitat dels Mossos que estaven a l’aguait. Però he patit sobretot per la imatge del meu país i per la grapejada al meu Parlament que han perpetrat una minoria molt sorollosa, amb moltes complicitats amplificades, però que hauria de ser objecte de la mateixa mirada crítica que s’adreça –i és bo que sigui així– a la política.

El Ple ha pogut celebrar, malgrat tots els intents de boicot, la seva sessió. He enregistrat aquest vídeo en els instants previs i durant el moment en què la Presidenta De Gispert obre la sessió.

Lleugera millora de l’atur a la ciutat de Girona durant el mes de maig

El mes de maig passat es va tancar amb 88 persones residents a Girona menys a l’atur de les que hi havia en tancar el mes d’abril. És el segon mes consecutiu que l’atur baixa a la nostra ciutat, encara que ho fa amb xifres modestes i que no impedeixen que els registres continuïn per damunt de la barrera de les 7.000 persones. La notícia esperançadora és que fa tot just dos mesos hi havia 322 persones més a l’atur que no pas avui, i si pensem que la temporada turística es presenta millor que la de l’any passat podem imaginar que ens els propers mesos es continuarà millorant. Al mes de juliol de l’any passat hi havia uns mil aturats menys a Girona dels que hi ha avui. És evident, per tant, que ens hem de prendre amb molta cautela les dades d’aquests darrers dos mesos. La sensatesa no ens ha d’abandonar mai, i menys en temps de crisi.