Tenim dret a salvar els nostres futurs amenaçats

Fa pocs dies hem conegut la xifra de l’atur a la ciutat de Girona corresponent al mes d’agost i és una mala dada: després d’uns mesos de descens gradual hem experimentat un increment notable i contundent, de 245 persones. Tenim 523 aturats més dels que no hi havia avui fa un any (un creixement de 8% en un any), amb un gran impacte sobre el sector serveis: dels 7.100 persones a l’atur que tenim a la ciutat de Girona el mes d’agost, 4.567 corresponen a aquest sector. Malgrat les lleugeres millores dels darrers mesos, la situació no convidava tampoc a l’optimisme perquè ens continuàvem movent en xifres insostenibles. És evident que el problema de la manca de feina ha deixat de ser circumstancial i té elements estructurals que preocupen.

Aquests dies també hem conegut la sentència en contra de la immersió lingüística, i l’acord a què han arribat els dos partits principals de l’Estat espanyol –el PSOE i el PP– per fer una modificació de la Constitució per la via ràpida, trencant el que era el consens bàsic del 1978. Aquestes actituds tampoc no són circumstancials sinó que han esdevingut estructurals en la relació entre Catalunya i Espanya i són definitives. Amb motiu de la commemoració de la diada nacional de Catalunya tots aquests elements els hem tingut presents en les nostres reflexions.

Com a país tenim el dret a decidir què volem ser i què volem fer. Tenim, ho sabem  prou bé, els nostres futurs amenaçats. En el terreny social i econòmic, la situació d’espoli persistent és una amenaça intolerable al nostre futur, al futur de les noves generacions, que ja no podem continuar aguantant. En el terreny nacional, els trenta anys d’intent dialogat d’arribar a espais d’entesa han estat una inversió sense resultats. No pas inútil –al contrari, han tingut la gran utilitat de demostrar que aquest no és el camí– però sí sense resultats que ens permetessin superar l’atzucac.

Arribats a aquest moment, la nació ens espera. No pas la d’avui i encara menys la d’ahir; em refereixo a la nació de demà, la dels nois i noies que demà comencen el curs escolar i universitari. Espera que anem més enllà de la retòrica i de la diagnosi, cada dia més precisa i irrefutable, i emprenguem camins perceptibles, compartibles i ambiciosos, encara que els haguem d’anar fent pas a pas, quilòmetre a quilòmetre.

En tenim el dret i en tenim el deure.