Un país normal, una ciutat normal

La campanya “Un país normal” promoguda per Òmnium em sembla un encert, perquè aporta un element del qual l’independentisme s’havia desprès tradicionalment no sé si per voluntat pròpia o per impotència: la seva normalització. Fer normal que vulguem ser un Estat independent, vet aquí el propòsit més ambiciós que s’hagi plantejat en els darrers anys el sobiranisme. Ara hem sabut que ha aparegut una altra iniciativa que d’alguna manera s’insereix en aquest mateix propòsit; es tracta del “Breu manual de bones pràctiques de l’independentista” sorgit a iniciativa de Joan-Lluís Lluís dins del projecte de La Fàbrica, promoguda per Salvador Cardús. L’una i l’altra contribueixen a millorar les opcions que té Catalunya de convertir-se veritablement en un Estat independent, que passen totes elles perquè aquest sigui un procés impecable, ben fet, ben basat. És a dir, el més normal possible.

He dit sovint que la principal amenaça que té avui el procés d’autodeterminació no ve d’Espanya. Els únics que a aquestes alçades podem espatllar-lo som els catalans, i per fer-ho no necessitem l’ajuda de ningú: ens podem embolicar perfectament sols. I com que ja ens coneixem, el manual promogut per La Fàbrica és oportú i escaient en el moment en què es troba el projecte de construir un país nou.

La campanya de l’Òmnium diu coses tan assenyades com que és normal que un país voti com pot viure millor. O que és normal voler un país normal. I que és ben normal portar-te bé amb els teus veïns. El manual de La Fàbrica incideix en les actituds, que són determinants si volem guanyar el referèndum perquè és evident que la clau de la victòria –o de la derrota– la tenen els indecisos; gent que no és independentista que no té aversió a la democràcia però que algunes actituds la poden allunyar del desig de fer un país nou o fer-li créixer la malfiança sobre la transversalitat i la integració del procés.

Que ningú no dubti que és la normalitat la que omplirà de vots les urnes del dia 9 de novembre; és el sobiranisme de la normalitat el que omple la via catalana i les manifestacions de la Diada. I que si hem arribat fins aquí és gràcies a aquesta actitud. Això val per a les persones i per a les institucions, i tot allò que fem i haurem de fer ha d’estar presidit per aquesta voluntat invencible d’actuar amb normalitat.

Baixa l’endeutament de Girona, que ja és la segona gran ciutat amb el menor endeutament/habitant de Catalunya

Les darreres dades actualitzades sobre l’endeutament dels municipis catalans permeten confirmar els resultats dels esforços que hem fet d’ençà que ara farà tres anys vam entrar a governar la ciutat de Girona. S’ha reduït el deute viu de l’ajuntament de Girona, i s’ha reduït l’endeutament per habitant fins a situar la ciutat en la segona posició en el rànquing de les grans ciutats amb menor endeutament per habitant de Catalunya. aquesta posició no la teníem ni el 2008 ni el 2011. Avui, el diari El Punt Avui publica un reportatge molt interessant sobre aquesta qüestió, on es compara la situació de diversos municipis catalans.

endeutament habitant

Contra la idea escampada per alguns, les dades són irrefutables: la gestió a Girona és acurada, rigorosa i no incrementa (sinó que redueix) el deute que han de pagar els ciutadans de Girona per l’activitat municipal. Abans teníem més deute i menys activitat; avui tenim menys deute i més activitat. Continuem, això sí, coixos en inversió i estem lluny de poder oferir a la ciutat els nivells que necessitaríem, però aquesta és una de les herències més dures i difícils a les quals hem de fer front (i li fem!)

Anem a veure els números. L’endeutament municipal del 2008 feia que la ràtio deute/habitant fos de 582 €. Avui, aquesta ràtio és de 548,1 €. La reducció ha fet també que la posició de Girona en el concert de les ciutats mes grans de Catalunya hagi baixat fins a ser la segona ciutat amb menys endeutament per habitant. L’any 20908, Girona era la cinquena amb més deute per habitant.

endeutament per habitant

El deute viu ha baixat en el seu conjunt: si el 2008 teníem un deute viu de 55.017.000 €, en tancar el 2013 el teníem de 53.323.000 €, és a dir gairebé 1,7 milions menys de deute, i 1,5 milions menys que quan vam entrar al govern.

Tot això, insisteixo, havent augmentat notablement l’activitat de la ciutat i la seva promoció exterior, havent ajudat sectors socials més desafavorits com mai no s’havia fet abans, i havent assumit inversions de gruix. El debat polític pot servir per contrastar models i les prioritats però no per discutir l’evidència.