El plebiscit municipal per l’autodeterminació de Catalunya

L’adhesió formal del món local de Catalunya a la consulta del dia 9 de novembre de 2014 s’ha d’entendre com un veritable plebiscit; una acció, per tant, que legitima el procés d’autodeterminació davant dels ciutadans i davant del món. Els plebiscits municipals són molt importants en la història del nostre país, i són una eina que atorga un valor extraordinari a qualsevol procés empès pels ciutadans, fins al punt que és l’element clau per al seu èxit o el seu fracàs. Al contrari del que es podria imaginar, no és una acció genuïna de la dita nova política; en realitat ha estat un recurs emprat pels municipis catalans ja fa un segle d’una manera que va significar l’impuls definitiu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, posteriorment, a la reclamació popular de l’autonomia. I si aleshores l’impuls municipal va ser determinant en el procés polític que va conduir el Govern espanyol d’Eduardo Dato a aprovar la llei que permeté la creació de la Mancomunitat, i sobretot a la gènesi de l’autonomia política, més ho serà en els nostres dies, en què la cultura democràtica ha arrelat en el conjunt de la població i els municipis estan investits d’una legitimitat ciutadana indiscutible.

plebiscit 1918A hores d’ara, el nombre de municipis catalans que ja han fixat posició favorable a la consulta del dia 9 de novembre supera el 93%. Ho han fet també les quatre Diputacions catalanes i 37 dels 41 consells comarcals. I encara no s’ha acabat, en vindran més. Aquesta és una fotografia molt nítida, que no admet ni un sol equívoc, que no admet cap broma dels qui parlen amb grolleria del que és l’espai de debat polític municipal. Si algú vol saber realment què passa en un país, que miri els seus municipis i obtindrà la resposta.

El matí del proper 4 d’octubre, dissabte, els alcaldes i diversos electes d’aquests municipis ens trobarem a Barcelona per lliurar els acords dels plens al president de la Generalitat, després de ser rebuts per l’alcalde de Barcelona. La imatge dels representants del poder local reunits en una mena d’assemblea municipal per fer saber al president del país el suport de tots i cadascun d’aquests pobles, viles i ciutats, és una imatge invencible. El municipi és el nivell institucional que té major credibilitat arreu d’Europa, el poder més valorat pels ciutadans i el que permet copsar de manera més fina i precisa el batec d’un poble.

El dia 4 es repetirà, tanmateix, una fotografia similar a la que ja es va produir el 16 de novembre de 1918. Aleshores, representants del món local sortiren de l’ajuntament de Barcelona per dur fins al Palau de la Generalitat les adhesions al plebiscit municipal favorables a l’autonomia de Catalunya, que donaria peu a les bases del primer projecte d’Estatut d’Autonomia. Dels 1.072 municipis de què constava Catalunya aleshores, un total de 1.046 van donar suport al plebiscit per a l’autonomia. Només 2 hi van votar en contra i la resta es va abstenir. Va representar una demostració de força en un moment molt complicat, i una demostració de fidelitat del món local al desig dels seus ciutadans.

Hi ha molts punts de contacte entre aquell moment i l’actual. També en el plebiscit municipal de 1913, convocat per les Diputacions catalanes a tots els municipis per recollir la seva opinió sobre el projecte de llei que finalment permetria la creació del primer poder català des de la supressió de les darreres instituticions pròpies arran dels decrets de Nova Planta. La reclamació d’avui és una evolució directa i rigorosa d’aquelles reclamacions. És una reivindicació de tercera o quarta generació, diferent en la seva literalitat però profundament arrelada al mateix desig que va moure els ajuntaments catalans de 1913 i 1918 a posar-se d’acord, com avui, per respondre positivament a un plebiscit al qual havien estat convocats per opinar sobre el futur del país. Que vol dir el futur dels seus ciutadans.

Quan els municipis ens hi hem posat, el país se n’ha sortit.

El Dia del Decret

signatura del decretAvui tots hem tingut un moment per pensar en els que no hi són i haurien volgut veure aquest moment. I hem tingut un moment per agrair a tantes persones que, sense esperar res a canvi, ens han mantingut vius i a punt per poder viure el moment històric pel qual havien s’havien sacrificat. El terme sacrifici no és exagerat. En les biografies de milers de persones anònimes que ens han precedit hi ha, ben present, el rastre del sacrifici.

I bé, per això no podem fallar. No ens podem fallar i no els podem fallar. Ens toca el tram més curt però també el més difícil i carregat de perills. Ho tenim a tocar però encara ho podem perdre tot, i aquesta vegada de manera irremissible. Els qui esperen que fracassem tenen perfectament a punt les mesures per aconseguir desmentir el vaticini de Francesc Pujols: “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Hi som tan a prop que a més d’un li sembla que ja ho tenim fet, i corre el risc d’ajudar el propòsit dels contraris al dret a decidir. Podem perdre de dues maneres; la primera, que no aconseguim mobilitzar la gent suficient perquè, siguin quines siguin les circumstàncies, la consulta sigui una eina indiscutible. La segona, que bo i aconseguint una gran mobilització, no reeixim a convèncer els indecisos que la millor opció és votar el doble “SÍ” a la pregunta que consta al decret publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’avui dissabte, 27 de setembre. Seria vergonyós que després de tantes mobilitzacions i tant d’esforç, i d’assumir tants de riscos, penséssim que omplir les urnes és un simple tràmit.

Per això cal fer-se voluntari de la campanya de l’ANC. Jo ja me’n vaig fer ara fa uns dies. Cal que tots plegats siguem conscients que tenim un tros de la victòria o del fracàs a les nostres mans. Les institucions i els seus representants hem anat fent la feina, i s’ha de reconèixer –per orgull del país– que s’ha fet bé i que és d’una gran dignitat. Però no n’hi ha prou; tots hem d’assumir que a casa nostra hi tenim un tros d’història de Catalunya, i que l’hem de posar al servei dels altres.

Ara, de debò, ha arribat l’hora de la veritat. Ni una sola llar d’aquest país ha de quedar al marge del convit a participar de la consulta, de debatre i de reflexionar sobre el futur del país. Ni una sola de les persones que té dret a votar no ha de quedar al marge de la responsabilitat històrica de fer un nou país, de participar en l’oportunitat de capgirar les coses que ens impedeixen ser una societat més justa, més pròspera, més lliure.

El Dia del Decret ha entrat ja a la història de Catalunya. Per la porta gran, d’una manera que ens ha redimit d’algunes vergonyes heretades del sis d’octubre. Ens hem començat a alliberar de l’estigma que ens ha definit com un país que ha malbaratat totes les ocasions. Però no del tot. Encara ho podem perdre tot. I això potser no ens ho podran retreure tots els qui avui hem homenatjat i que ja no hi són, però ens ho haurem de sentir dir pels nostres fills i néts la resta de les nostres vides.

Cameron té un problema menys i alguns de més

La victòria del “no” en el referèndum d’independència d’Escòcia ha estat la que preveien totes les enquestes que s’han anat publicant d’ençà de l’inici del procés, excepte una. És cert que en els quinze darrers dies l’agitació en el camp del “sí” havia anat creixent, d’una manera especial a partir del darrer debat en què Alex Salmond, primer ministre escocès i líder dels independentistes, va superar clarament Alistair Darling, líder unionista. Però, fet i fet, el “no” ha estat sempre la probabilitat més alta.

Des d’aquest punt de vista, el primer ministre britànic, David Cameron, té un problema menys. Ha resolt favorablement una aposta que, en algun passatge recent, tenia riscos de perdre. Si n’ha sortit enfortit o no, això caldrà veure-ho. Sobretot després de la resurecció miraculosa d’un antic cadàver polític anomenat Gordon Brown.

Però tanmateix a David Cameron li han sorgit ara nous problemes, la resolució dels quals no està, en absolut, exempta de risc. La victòria del “no” és complexa. Des de bon principi, Cameron es va negar en rodó a acceptar una pregunta a la catalana, en la qual es pugués triar entre el , el no i una tercera opció. Volia jugar fort, convençut que guanyaria. I sí, ha guanyat. Però en el darrer tram de la cursa, davant el creixement del que reflectien les enquestes, s’ho va replantejar i, encara que ja no era a temps de canviar la pregunta, va decidir canviar la resposta i permetre que els escocesos, a la pràctica, triessin no pas entre dues sinó entre tres opcions. En comprometre’s solemnement a la “devolution max”, i en implicar-hi de fet la majoria dels líders britànics, estava esperant dels escocesos una resposta a una triple pregunta, i no pas a una de doble.

El seu primer problema és no sap quants “no” són intransigents, quants són fruit de la por, i quants han estat convençuts per les contundents promeses de darrera hora fetes des de Londres. És a dir, no sap quants d’aquests vots negatius s’haurien decantat cap el “sí” en el cas de no haver existit la contraoferta de Londres. Sembla poc discutible que els escocesos finalment han pogut votar a la pràctica l’opció del “sí/no” (sí a un Estat, no a que sigui independent) perquè han tingut una proposta força clara en aquest sentit. La pregunta catalana resol perfectament aquesta opció però la proposta espanyola és literalment inexistent.

La dimensió del “sí” li dóna algunes pistes. Fa tot just un any, al setembre de 2013, una enquesta d’Ipsos donava al “no” un triomf del 59%. I Cameron és conscient que, en la darrera setmana, la campanya de la por ha entrat a totes les llars dels indecisos i la gent més temorenca, de manera que la negativa a la independència no és tan clarament una adhesió incondicional al manteniment de la Unió.

Cameron té un segon problema, encara més complex. Segons com faci les coses, l’endemà d’aquesta derrota es pot convertir en el primer dia del camí de la independència. L’unionisme ha convençut els indecisos que junts aniran millor, i que en poc temps Escòcia gaudirà d’un nivell d’autogovern envejable (no tant per la quantitat de les competències, sinó per la qualitat: ningú no els en retallarà cap mitjançant lleis i decrets del govern central). I a Escòcia hi ha molta gent que passa dificultats. A aquesta gent, el Regne Unit els ha de donar una vida millor de la que poden presumir que haurien tingut en una Escòcia independent. Cameron i els altres líders britànics és el que els han promès; els han arrossegat cap al “no” convencent-los que dins del Regne Unit les coses els aniran millor. I no només a ells, sinó també als convençuts de primera hora, aquells que han mantingut el “no” amb contundència des del primer moment. Si en uns mesos, o en un parell d’anys, les coses no milloren en termes d’atur, de benestar, de model de salut… els partidaris de la independència seran legió, i molts dels convençuts del better together s’hi giraran en contra. Probablement, animats pel motiu que més haurien de témer a Londres: el sentiment d’haver estat enganyats.

I un tercer problema, de dimensions desconegudes: la transformació del Regne Unit en una monarquia federal de màxims, on només la defensa, la moneda, les fonts energètiques i la política exterior quedin en mans del govern central i la resta passi a ser responsabilitat, executiva i legislativa, de les velles nacions que integren el regne. Quadrar tot això a plena satisfacció de tothom és molt complex, molt més que no pas gestionar la secessió d’un territori. Però és el deure de Cameron, al qual ja s’ha compromès en una primera intervenció admirable, d’un alt contingut polític i d’un alt valor democràtic.

Les hores dels rellotges britànics sembla que corren més de pressa que les dels nostres. Seguirem atentament les conseqüències, que les tindrà, de la victòria del “no”.

Fem la V i fem-ho bé

Som a un pas, som molt a prop d’una distància mai imaginada. Hi som tan a prop que alguns pensen que ja hi hem arribat i ignoren que la darrera de les proves sol ser la més difícil. Per sort en aquests darrers anys Catalunya en el seu conjunt ha causat admiració internacional per com ha estat capaç de fer les coses que l’han dut en un punt tan determinant i irreversible com el que ens trobem. I això és mèrit de tots, institucions, polítics, associacions, líders socials, i ens en podem felicitar perquè ens en podem sentir legítimament orgullosos.

Però no tenim res guanyat, encara. Hem d’omplir la “V” de la Diada com hem fet en les diades anteriors. El clam s’ha de fer sentir no només a Madrid –que si no l’han sentit fins ara és per què no han volgut– sinó sobretot arreu del món. Ens cal molta gent, ens cal la senyera humana més gran que mai no hàgim fet. Ens calen, novament, aquelles cares somrients i esperançades de la bona gent, de milions de persones de bon cor que sobretot volen exercir l’expressió bàsica i elemental de la democràcia: votar i poder prendre una decisió de manera col·lectiva. Serem capaços de mobilitzar, i de tornar a fer-ho bé. Però aquesta vegada hem de fer-ho encara més bé, si cal. Perquè serà la primera vegada que el nostre adversari s’ha fet a la idea que tot això és de debò i que el risc de quedar-se sense la dida que els ha anat alimentant tants d’anys és real i molt alt. Per acabar-ho d’adobar, Escòcia votarà de manera exemplar d’aquí a pocs dies i de moment el “sí” a la independència té opcions reals de guanyar. I això seria una premonició catastròfica per a ells.

I l’adversari no combat amb les nostres mateixes armes. La gent que els lidera –si llegim articles, declaracions, xarxes socials– no fa la mateixa cara somrient i esperançada que nosaltres. Estan crispats, i volen crispar. Punxen perquè saltem. Ofenen amb paraules gruixudes perquè perdem la compostura. A vegades són més subtils i deixen anar, com aquell que no vol la cosa, una amenaça perfectament intencionada embolcallada en les planes de diaris pretesament seriosos i “moderats”. Ens volen arrabassar una eina que ens ha estat molt útil i que és determinant: la serenor d’esperit, la tranquil·litat de l’esperança, l’alegria de lluitar honestament per l’esdevenidor dels nostres fills. I no escatimen, ni escatimaran, mitjans privats i públics. Ja han anat molt lluny, i algunes coses que es comencen a saber posen els pèls de punta: que la delegació diplomàtica espanyola als Països Baixos hagi de destinar el seu temps a bloquejar la presentació d’un llibre tan brillant –i venut– com “Victus” demostra el que ja deuen estar fent en terrenys molt més compromesos. Ara tenim tot el dret a sospitar de si amb els empresaris catalans fan el mateix que amb els escriptors catalans. De si ens perjudiquen i ens bloquegen només perquè no els agradem, i de si afavoreixen “els seus”. Tenim dret a sospitar-ho i a preguntar-ho perquè ja ens han donat una prova gravíssima. Una prova que no entenc per què encara no ha despertat una onada d’indignació entre les persones de cultura que hi ha a Espanya, si és que, com imagino, aquest veto els repugna tant com a nosaltres.

Les passes que haurem de donar les haurem de fer en un context més hostil perquè l’adversari ha posat en marxa tota la maquinària que té a l’abast, que a vegades és ben propera, i això ens interpel·larà a cada moment. Intentaran interceptar-nos d’alguna manera, però ens en sortirem si mantenim el cap fred i el civisme que caracteritza històricament el catalanisme. Si ens mantenim fidels a allò que sempre hem estat i ens ha fet una nació a vegades derrotada però mai vençuda.

En serem capaços, ho crec. I ho sabrem fer molt bé. I el dia 9 de novembre les urnes catalanes vessaran de vots i de “sí” a la independència; el dia 9 de novembre començarà el camí –llarg i complex– que durà Catalunya a formar part de la comunitat internacional com a membre de ple dret. Com a Estat, com a subjecte polític que finalment deixarà d’haver de lliurar batalles absurdes i fatigants pel seu reconeixement i per la seva supervivència.

El que volíem no era tan difícil d’escoltar, Espanya. Ni d’entendre, ni d’atendre.