Cameron té un problema menys i alguns de més

La victòria del “no” en el referèndum d’independència d’Escòcia ha estat la que preveien totes les enquestes que s’han anat publicant d’ençà de l’inici del procés, excepte una. És cert que en els quinze darrers dies l’agitació en el camp del “sí” havia anat creixent, d’una manera especial a partir del darrer debat en què Alex Salmond, primer ministre escocès i líder dels independentistes, va superar clarament Alistair Darling, líder unionista. Però, fet i fet, el “no” ha estat sempre la probabilitat més alta.

Des d’aquest punt de vista, el primer ministre britànic, David Cameron, té un problema menys. Ha resolt favorablement una aposta que, en algun passatge recent, tenia riscos de perdre. Si n’ha sortit enfortit o no, això caldrà veure-ho. Sobretot després de la resurecció miraculosa d’un antic cadàver polític anomenat Gordon Brown.

Però tanmateix a David Cameron li han sorgit ara nous problemes, la resolució dels quals no està, en absolut, exempta de risc. La victòria del “no” és complexa. Des de bon principi, Cameron es va negar en rodó a acceptar una pregunta a la catalana, en la qual es pugués triar entre el , el no i una tercera opció. Volia jugar fort, convençut que guanyaria. I sí, ha guanyat. Però en el darrer tram de la cursa, davant el creixement del que reflectien les enquestes, s’ho va replantejar i, encara que ja no era a temps de canviar la pregunta, va decidir canviar la resposta i permetre que els escocesos, a la pràctica, triessin no pas entre dues sinó entre tres opcions. En comprometre’s solemnement a la “devolution max”, i en implicar-hi de fet la majoria dels líders britànics, estava esperant dels escocesos una resposta a una triple pregunta, i no pas a una de doble.

El seu primer problema és no sap quants “no” són intransigents, quants són fruit de la por, i quants han estat convençuts per les contundents promeses de darrera hora fetes des de Londres. És a dir, no sap quants d’aquests vots negatius s’haurien decantat cap el “sí” en el cas de no haver existit la contraoferta de Londres. Sembla poc discutible que els escocesos finalment han pogut votar a la pràctica l’opció del “sí/no” (sí a un Estat, no a que sigui independent) perquè han tingut una proposta força clara en aquest sentit. La pregunta catalana resol perfectament aquesta opció però la proposta espanyola és literalment inexistent.

La dimensió del “sí” li dóna algunes pistes. Fa tot just un any, al setembre de 2013, una enquesta d’Ipsos donava al “no” un triomf del 59%. I Cameron és conscient que, en la darrera setmana, la campanya de la por ha entrat a totes les llars dels indecisos i la gent més temorenca, de manera que la negativa a la independència no és tan clarament una adhesió incondicional al manteniment de la Unió.

Cameron té un segon problema, encara més complex. Segons com faci les coses, l’endemà d’aquesta derrota es pot convertir en el primer dia del camí de la independència. L’unionisme ha convençut els indecisos que junts aniran millor, i que en poc temps Escòcia gaudirà d’un nivell d’autogovern envejable (no tant per la quantitat de les competències, sinó per la qualitat: ningú no els en retallarà cap mitjançant lleis i decrets del govern central). I a Escòcia hi ha molta gent que passa dificultats. A aquesta gent, el Regne Unit els ha de donar una vida millor de la que poden presumir que haurien tingut en una Escòcia independent. Cameron i els altres líders britànics és el que els han promès; els han arrossegat cap al “no” convencent-los que dins del Regne Unit les coses els aniran millor. I no només a ells, sinó també als convençuts de primera hora, aquells que han mantingut el “no” amb contundència des del primer moment. Si en uns mesos, o en un parell d’anys, les coses no milloren en termes d’atur, de benestar, de model de salut… els partidaris de la independència seran legió, i molts dels convençuts del better together s’hi giraran en contra. Probablement, animats pel motiu que més haurien de témer a Londres: el sentiment d’haver estat enganyats.

I un tercer problema, de dimensions desconegudes: la transformació del Regne Unit en una monarquia federal de màxims, on només la defensa, la moneda, les fonts energètiques i la política exterior quedin en mans del govern central i la resta passi a ser responsabilitat, executiva i legislativa, de les velles nacions que integren el regne. Quadrar tot això a plena satisfacció de tothom és molt complex, molt més que no pas gestionar la secessió d’un territori. Però és el deure de Cameron, al qual ja s’ha compromès en una primera intervenció admirable, d’un alt contingut polític i d’un alt valor democràtic.

Les hores dels rellotges britànics sembla que corren més de pressa que les dels nostres. Seguirem atentament les conseqüències, que les tindrà, de la victòria del “no”.