El Dia del Decret

signatura del decretAvui tots hem tingut un moment per pensar en els que no hi són i haurien volgut veure aquest moment. I hem tingut un moment per agrair a tantes persones que, sense esperar res a canvi, ens han mantingut vius i a punt per poder viure el moment històric pel qual havien s’havien sacrificat. El terme sacrifici no és exagerat. En les biografies de milers de persones anònimes que ens han precedit hi ha, ben present, el rastre del sacrifici.

I bé, per això no podem fallar. No ens podem fallar i no els podem fallar. Ens toca el tram més curt però també el més difícil i carregat de perills. Ho tenim a tocar però encara ho podem perdre tot, i aquesta vegada de manera irremissible. Els qui esperen que fracassem tenen perfectament a punt les mesures per aconseguir desmentir el vaticini de Francesc Pujols: “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Hi som tan a prop que a més d’un li sembla que ja ho tenim fet, i corre el risc d’ajudar el propòsit dels contraris al dret a decidir. Podem perdre de dues maneres; la primera, que no aconseguim mobilitzar la gent suficient perquè, siguin quines siguin les circumstàncies, la consulta sigui una eina indiscutible. La segona, que bo i aconseguint una gran mobilització, no reeixim a convèncer els indecisos que la millor opció és votar el doble “SÍ” a la pregunta que consta al decret publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’avui dissabte, 27 de setembre. Seria vergonyós que després de tantes mobilitzacions i tant d’esforç, i d’assumir tants de riscos, penséssim que omplir les urnes és un simple tràmit.

Per això cal fer-se voluntari de la campanya de l’ANC. Jo ja me’n vaig fer ara fa uns dies. Cal que tots plegats siguem conscients que tenim un tros de la victòria o del fracàs a les nostres mans. Les institucions i els seus representants hem anat fent la feina, i s’ha de reconèixer –per orgull del país– que s’ha fet bé i que és d’una gran dignitat. Però no n’hi ha prou; tots hem d’assumir que a casa nostra hi tenim un tros d’història de Catalunya, i que l’hem de posar al servei dels altres.

Ara, de debò, ha arribat l’hora de la veritat. Ni una sola llar d’aquest país ha de quedar al marge del convit a participar de la consulta, de debatre i de reflexionar sobre el futur del país. Ni una sola de les persones que té dret a votar no ha de quedar al marge de la responsabilitat històrica de fer un nou país, de participar en l’oportunitat de capgirar les coses que ens impedeixen ser una societat més justa, més pròspera, més lliure.

El Dia del Decret ha entrat ja a la història de Catalunya. Per la porta gran, d’una manera que ens ha redimit d’algunes vergonyes heretades del sis d’octubre. Ens hem començat a alliberar de l’estigma que ens ha definit com un país que ha malbaratat totes les ocasions. Però no del tot. Encara ho podem perdre tot. I això potser no ens ho podran retreure tots els qui avui hem homenatjat i que ja no hi són, però ens ho haurem de sentir dir pels nostres fills i néts la resta de les nostres vides.