Em van posar el nom de Carles en record del meu avi matern, Carles Casamajó. Només l’he vist en algunes, molt poques fotografies dels anys trenta i començament dels quaranta. La meva mare tenia quatre anys quan el va veure per darrera vegada, abans de fugir a França aquell fred i dolorós hivern del 1939. Va passar per diversos camps de refugiats; primer als del Roselló en condicions infrahumanes, fins a desaparèixer per sempre l’any 1943. Les seves últimes cartes vénen datades del camp de concentració de Noé, prop de Tolosa de Llenguadoc, on hi havien anat a parar refugiats de la guerra civil espanyola malalts i també d’edat avançada i jueus desplaçats d’altres camps. Del meu avi Carles se’n sap poc, més enllà de les cartes que pacientment enviava als seus familiars de Barcelona i que va deixar d’enviar a partir d’un determinat mes de l’any 1943. Les tenim guardades, a casa, com un tresor molt preuat. Són cartes que passaven la censura, i per tant a vegades mutilades. Des d’aquell any, quan les coses a França encara van empitjorar més, silenci i desconeixement. Ni un sol rastre del que va passar amb la seva vida, malgrat els esforços familiars per trobar-ne.

El cas és que aquest diumenge, 9 de novembre, votaré per tu. Em van posar el teu nom perquè no ens oblidéssim mai que vas existir, que vas patir el que no ens podem imaginar i que només intuïm en el teu rostre vençut i potser adolorit d’aquella darrera fotografia. Votaré perquè tota aquella generació d’homes i dones innocents que només buscaven una vida millor vegin el triomf dels seus sacrificis i que els seus successors en sabem ser dignes. Res no ens ho podrà impedir.