M’he vist aquest matí en una foto al diari abraçat afectuosament amb en Joan Olòriz. L’expressió de tots dos reflecteix una dimensió humana que hi ha  en la política, i que és –en el meu cas i segur que en el cas d’en Joan també– allò que ens va portar al seu dia a tenir un compromís. Fer política és servir al proïsme. Cadascú a la manera que creu millor i més eficaç, i per això no sempre coincident amb la manera de l’altre. I per això, a més del valor de les conviccions i del compromís, ens cal també el del respecte, que potser és el que a alguns i algunes els costa més. No és pas el cas d’en Joan, al contrari. Les discrepàncies són, en alguns punts, molt grans; en d’altres, jo les veig més salvables del que alguns pensarien; i en d’altres, senzillament no existeixen.

En Joan Olòriz s’ha acomiadat després de quinze anys de regidor d’ICV a l’ajuntament de Girona. La seva trajectòria arrenca a l’època de la clandestinitat i de la mà del PSUC. No em va sorprendre que en el seu discurs de comiat esmentés el Guti, referent imprescindible però massa oblidat d’una esquerra política avui més televisiva i xarxalitzada que no pas llegida. Al Guti vaig tenir la sort de poder-lo sentir en diversos debats al Parlament de Catalunya quan jo hi havia anat a cobrir alguna informació, i es guanya el respecte de tothom. Respecte, un valor tristament escàs en alguns cercles de la política d’avui i que, per desgràcia, alguns profetes associen a la vella política caduca.

Respectar l’altre és més important, a vegades, que les pròpies conviccions i per descomptat que els propis objectius partidistes. en Joan Olòriz s’ha mantingut fidel sempre a una expressió que li he sentit moltes vegades: en política no val tot. I quan hem hagut de parlar privadament per alguna desviació d’aquest principi ho hem fet ràpidament i amb eficàcia.

Per això el trobarem a faltar al Ple de l’Ajuntament. Les discussions poden ser tan profundes com respectuoses, i per descomptat sense necessitat de recórrer a falsedats, a insídies ni a propagació de rumors amb l’objectiu de desacreditar la reputació de l’adversari polític. N’hi ha que no paren de fer-ho i em temo que aquest mal estil, més propi d’altres tradicions polítiques que no pas la de Girona, el tindrem present en el proper mandat. Encara, doncs, el trobarem més a faltar.

Considero en Joan un amic. A vegades li he consultat coses que no gosaria consultar-les a gaire ningú més. Quan no ens hem entès en projectes de rellevància per a la ciutat, m’ha sabut més greu en el seu cas que en el d’altres. Quan es produeix, valoro el seu suport per damunt d’altres, perquè com deia el seu darrer eslògan electoral, és  “de debò”. M’hauria agradat tenir-ne més, però els temps no ens han estat propicis.

Sé que, feliçment, no el perdrem de vista. Un polític format a la vella escola del PSUC en èpoques molt difícils no plega mai de fer política. Els exemples d’en Luis Herrera i d’en Francesc Pararols ho confirmen. Pot canviar la trinxera però no la lluita. I així com he agraït aquests anys dedicats a la ciutat, des de responsabilitats de govern i d’oposició, li agraeixo a l’avançada la feina que continuarà fent pel proïsme des de la seva nova posició.

Molta sort en la vida, que espero que sigui llarga, saludable i feliç. I un agraïment profund i sincer. Pel que has ofert i pel que has ensenyat. I pel que he rebut i he après.