Cada mort a la carretera comporta una tragèdia familiar irreparable, de la qual no som del tot conscients fins que ens toca de prop. Per això cada desgràcia, sobretot si es produeix en circumstàncies evitables, ens commou profundament. El risc a la carretera no estalvia ningú, i fins i tot massa sovint les víctimes no hi han tingut la menor responsabilitat. Per això cal que no oblidem que la lluita contra la sinistralitat no es guanya mai de manera definitiva, que hi cal batallar-hi cada dia i amb eines noves que ens ajudin a reduir a la mínima expressió la gravetat dels accidents. I que quan l’estadística ens vagi a favor, retinguem dues premisses indispensables: que per a la família que rep el cop les estadístiques no serveixen per a res, perquè ningú no els tornarà el seu ésser estimat; i que hem d’evitar el risc de baixar la guàrdia. En aquest sentit us recomano l’entrevista a la nova directora general de trànsit, Eugènia Domènech, que li fan al diari Ara (@diariARA).

Les notícies sobre els radars a les carreteres, les retirades de punts al carnet o les campanyes per prevenir les distraccions al volant van substituint, cada vegada més, les notícies que fins no fa pas tants d’anys eren habituals cada setmana: la del nombre de morts a les carreteres que semblava no tenir fi. Malgrat les desgràcies recents, ningú no pot discutir que en poques dècades s’ha revertit una situació alarmant. Hi han intervingut molts factors: la millora de les carreteres, la millora dels vehicles, la tecnologia, els controls, les campanyes de conscienciació… Avui, que tenim un parc mòbil molt superior al que teníem fa quaranta anys, i que les nostres carreteres són usades per milions de persones al llarg de l’any, les dades ens indiquen que el nombre de víctimes mortals ha canviat radicalment.

Avui, en les efemèrides gironines que diàriament difon el servei d’arxiu de l’Ajuntament de Girona es reprodueix una portada del diari Los Sitios de fa 44 anys per recordar que tal dia com avui el ministre d’Obres Públiques va inaugurar el pont de l’Alferes Huarte de Girona. Era el tema principal de la primera pàgina, al costat d’una altra notícia destacada relativa a l’estança de Franco a La Corunya.  Repassant la portada em fixo amb una notícia que, de produir-se avui, obriria sens dubte la portada de qualsevol mitjà: el cap de setmana havien mort 10 persones a les carreteres gironines.  És la notícia que ocupa menys espai a la portada. Però aquesta dada d’un sol cap de setmana, si la comparem amb les dades de morts a les comarques gironines en tot el 2014, ens explica el canvi profund que s’ha operat en seguretat viària. L’any passat, segons l’anuari estadístic del Servei Català de Trànsit, 20 persones van perdre la vida a les carreteres gironines en accidents interurbans. Fa 44 anys, en un sol cap de setmana es van produir la meitat de les morts en el moment de l’accident que avui es produeixen en tot un any. Tenint en compte l’increment de vehicles que hi ha a les carreteres, aquesta reducció ens ha d’esperançar molt. Avui som un dels països amb la relació més baixa de mortalitat per cada milió d’habitants, i hem d’aspirar a més.

El Maig francès del 68 va representar una experiència revolucionària transformadora, un dels factors que va influir més poderosament en el pensament contemporani, la cultura i la política que havien de marcar les dècades posteriors. Va ser, alhora, una factoria d’icones gràfiques que han passat a la història. L’eslògan “Soyez réalistes, demandez l’impossible” (“sigueu realistes, demaneu l’impossible”) és a criteri d’alguns analistes “el més bell, el més profund i el més explícitament surrealista”. Ha fet fortuna i és evocat encara avui pels qui es volen fer entendre enmig de la confusa retòrica de què a vegades s’envolta tot procés transformador.

Però a Catalunya, alguns revolucionaris (que es presenten almenys com a tals) n’han encunyat una versió pròpia. Enlloc de convidar-nos a canviar-ho tot ara que el camí que hem recorregut ens ha conduït a un atzucac ens conviden a negar la realitat (a no ser realistes, per tant) i negar que hi ha un Estat que ens impedeix dotar-nos de mesures per combatre la pobresa o per evitar que es mati tanta gent a les carreteres “nacionals”; a negar el dèficit fiscal, els incompliments de l’Estat o la baixa inversió a Catalunya… i a demanar per tant només allò possible. “No sigueu realistes, demaneu el possible” ens diuen. No accepteu la realitat, negueu-la o abaratiu-la, i demaneu només allò possible…

Si podem, sí; si no podem, no. Curiosa revolució, aquesta. La revolució de les coses possibles.  Deu ser cosa del seny revolucionari, que ve a ser com la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart-Joan Oliver. “I tu, què vols” ens és preguntat avui pel poder (el que pot de debò, el que pot decidir si posem un impost a les nuclears o a les operadores de telefonia)  I el nou pretès revolucionari respon tot de coses… i acaba amb un revelador “Ei, si pot ser”.

Aquest “ei, si pot ser” defineix perfectament l’ambició de qui el pronuncia. Perquè, si se’ns respon que no pot ser aleshores els socialistes ens diuen que ni amb el 80% dels vots podrem; els de Podem ens diuen que no hi ha consens; els d’Unió ens diuen que ja ho veieu, que no hi ha res a fer i que per tant més val que ens esperem…

Rebel·lem-nos contra aquestes revolucions preventivament resignades, no ens deixem ensarronar. No tinguem por de pensar de manera elevada, per damunt de murs constitucionals que ens empetiteixen i de mentalitats tancades. Siguem realistes, demanem allò que ens diuen que és impossible (i que tantes nacions avui independents saben que era perfectament possible)

L’Estat ha resolt, finalment, la convocatòria del 1,5% cultural a través de la comissió mixta que integren els ministeris de Foment i de Cultura i que es va reunir el passat dia 16 de juliol. En total, l’Estat hi destina 47milions d’euros que van a parar a un total de 93 nous projectes que han de “garantir la conservació i promoure l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que els integren”. De l’import que es destina a cada comunitat autònoma se n’hauria de desprendre el nivell d’inversió en obra pública que hi executa l’administració de l’Estat, perquè aquest és el criteri que marca la Llei de Patrimoni Històric; de fet, la llei marca que s’hi destini l’1% però des del 2013 es va incrementar mig punt i per això avui parlem del 1,5%. Fet i fet, allò que ha resolt aquesta comissió té a veure directament amb els diners que el mateix Estat està dedicant per executar obra pública, i òbviament amb les sol·licituds que s’hagin presentat per part de projectes aspirants a rebre una subvenció que a vegades cobreix la major part de l’import total del projecte.

De la resolució de la comissió se’n desprèn el que ens temíem: per import total, Catalunya ocupa la cinquena posició del rànquing quan, en termes d’habitants, és la segona de l’Estat. De fet, si deixem de banda els “territoris” i parlem de les “persones”, que és una comparativa que alguns reclamen de fer servir sempre (recorden allò que els territoris no paguen impostos, sinó les persones?), els catalans passem a la tretzena posició; és a dir, en termes d’inversió en conservació del patrimoni cultural a través del 1,5% els catalans formem part de la cua de la llista. En aquest programa, l’Estat es gasta per cada ciutadà de Catalunya 0,65 cèntims, i en canvi destina 8,18 euros per a cada ciutadà de la Rioja, 3,33 euros per a cada càntabre; 2,77 per a cada ciutadà de Castella i Lleó; 1,94 euros per a cada ciutadà de Galícia… i així fins arribar a la tretzena posició que ocupem els catalans. No cal dir que la comunitat de Madrid supera la de Catalunya en import global i, per tant, també en import per habitant.