El Maig francès del 68 va representar una experiència revolucionària transformadora, un dels factors que va influir més poderosament en el pensament contemporani, la cultura i la política que havien de marcar les dècades posteriors. Va ser, alhora, una factoria d’icones gràfiques que han passat a la història. L’eslògan “Soyez réalistes, demandez l’impossible” (“sigueu realistes, demaneu l’impossible”) és a criteri d’alguns analistes “el més bell, el més profund i el més explícitament surrealista”. Ha fet fortuna i és evocat encara avui pels qui es volen fer entendre enmig de la confusa retòrica de què a vegades s’envolta tot procés transformador.

Però a Catalunya, alguns revolucionaris (que es presenten almenys com a tals) n’han encunyat una versió pròpia. Enlloc de convidar-nos a canviar-ho tot ara que el camí que hem recorregut ens ha conduït a un atzucac ens conviden a negar la realitat (a no ser realistes, per tant) i negar que hi ha un Estat que ens impedeix dotar-nos de mesures per combatre la pobresa o per evitar que es mati tanta gent a les carreteres “nacionals”; a negar el dèficit fiscal, els incompliments de l’Estat o la baixa inversió a Catalunya… i a demanar per tant només allò possible. “No sigueu realistes, demaneu el possible” ens diuen. No accepteu la realitat, negueu-la o abaratiu-la, i demaneu només allò possible…

Si podem, sí; si no podem, no. Curiosa revolució, aquesta. La revolució de les coses possibles.  Deu ser cosa del seny revolucionari, que ve a ser com la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart-Joan Oliver. “I tu, què vols” ens és preguntat avui pel poder (el que pot de debò, el que pot decidir si posem un impost a les nuclears o a les operadores de telefonia)  I el nou pretès revolucionari respon tot de coses… i acaba amb un revelador “Ei, si pot ser”.

Aquest “ei, si pot ser” defineix perfectament l’ambició de qui el pronuncia. Perquè, si se’ns respon que no pot ser aleshores els socialistes ens diuen que ni amb el 80% dels vots podrem; els de Podem ens diuen que no hi ha consens; els d’Unió ens diuen que ja ho veieu, que no hi ha res a fer i que per tant més val que ens esperem…

Rebel·lem-nos contra aquestes revolucions preventivament resignades, no ens deixem ensarronar. No tinguem por de pensar de manera elevada, per damunt de murs constitucionals que ens empetiteixen i de mentalitats tancades. Siguem realistes, demanem allò que ens diuen que és impossible (i que tantes nacions avui independents saben que era perfectament possible)