El secretari general de l’ONU parla de Catalunya com un afer “purament intern” a una bona part de la premsa i corresponsals de Madrid. Després d’un agradable passeig per La Granja i haver-se cruspit un deliciós garrí de Segòvia, segons recullen les cròniques, el senyor Ban Ki-Moon parla de nosaltres sense parlar amb nosaltres, que és una manera ben curiosa de predicar amb el consell que ens dóna (“El que demano als líders i a la gent de la regió és que es comprometin al diàleg”). Ho fa des de Madrid, per regalar les orelles d’un president de Govern que acaba de completar una ronda de converses per tractar de Catalunya sense cridar cap representant de la força que acaba de guanyar les eleccions i que ha obtingut més de 1,6 milions de vots. Però Ban Ki-Moon ens reclama diàleg a nosaltres, a ningú més. Una manera més de contribuir al desprestigi d’una organització incapaç de resoldre els conflictes més greus que hi ha al planeta, incapaç de posar d’acord els grans Estats sobre els focus on s’estan produint tragèdies humanitàries que ens avergonyeixen profundament.

Però les quatre vaguetats de Ban Ki-Moon no tenen cap efecte. En primer lloc, perquè no són noves: és el que ha dit sempre, més o menys. En segon lloc, perquè ell mateix es contradiu; només de començar admet que “com pot suposar, com a secretari general de Nacions Unides no estic en posició de comentar la qüestió” però més endavant formula el consell als catalans que s’estalvia de dedicar als espanyols. I en tercer lloc, perquè deixa anar un missatge que cap mitjà de comunicació –editorialment afectes al règim unionista de Madrid— recull com a destacat: “Espero que hi hagi una solució consensuada basada en el diàleg i en línia amb la tradició democràtica”.

O sigui, que sí que hi ha un problema; que no és un problema intern perquè en parla el secretari general de l’ONU i gosa fer-hi aportacions i consells; i que s’ha de resoldre sobre la “tradició democràtica”, fet que exclou al meu entendre actituds i decisions que vulnerin el dret fonamental d’un sistema democràtic, és a dir la llibertat d’opinar i de decidir que hi té el seu poble. Per cert, en l’apel·lació a la tradició democràtica per resoldre el problema observo un matís en la versió que dóna una part de la premsa que no figura en la majoria. A la versió que dóna l’ABC, la frase que s’atribueix a Ban Ki-Moon és: “Espero que hi hagi una solució consensuada basada en el diàleg i en línia amb la SEVA tradició democràtica”. Em pregunto a quina tradició democràtica es vol referir la versió que dóna el diari conservador (que no és ni la que transcriu El País ni La Vanguardia)? A l’espanyola? Jo entenc més aviat que el secretari general de Nacions Unides fa referència a la tradició democràtica en sentit ampli; aquella que no deixa mai de tenir d’obeir a la voluntat d’un poble que s’expressi pacíficament i en llibertat.

I encara una altra cosa. Aquests dies a Girona té lloc la reunió del Parlament Cultural Europeu, que aplega intel·lectuals i actors culturals de més de 40 països del continent, alguns dels quals són destacats membres del que anomenem “diplomàcia cultural” i que en el decurs de la seva carrera diplomàtica i política van jugar rols internacionals molt destacats. Les dues edicions anteriors es van celebrar a Escòcia i a Kossovo. Justament, la delegació cultural kosovar no ha pogut venir a Girona perquè les autoritats espanyoles han denegat el visat als seus membres perquè l’Estat no reconeix la independència del país. D’això se’n diu una actitud compromesa amb la democràcia i la cultura, sí senyor. Ban Ki-Moon deu estar-ne encantat, amb els seus amfitrions.

Que li aprofiti el garrí, que es relaxi bé a La Granja, i que continuï parlant de Catalunya sense dignar-se a parlar directament amb els seus representants democràtics per contrastar opinions i versions. Passaran anys abans l’ONU no esdevingui un espai de resolució de conflictes internacionals i de salvaguarda dels drets humans, trepitjats per alguns dels seus admirables membres.

Nosaltres anirem prenent les decisions que afecten les nostres vides i el nostre futur perquè després d’haver ofert diàleg, propostes i acords durant dècades, la resposta ha estat sempre pitjor.