No hem deixat enrere la crisi, ni tampoc els seus efectes devastadors. No estem, encara, preparats per canviar un model socioeconòmic que ens ha generat la pitjor recessió econòmica de les generacions contemporànies. Però ens allunyem de les pitjors etapes d’aquesta crisi i podem començar a albirar, sense eufòria ni triomfalismes, que el punt d’inflexió ja s’ha produït i que, de moment, estem remuntant. A la ciutat de Girona les dades de l’atur corresponents al mes d’octubre van ser especialment rellevants i per això les vull destacar.

En primer lloc, perquè es produeixen en un context de repunt de la desocupació a nivell general. Mentre va augmentar un 6% a les comarques gironines i de més d’un 2% a Catalunya i a l’Estat espanyol, a la ciutat de Girona va disminuir un 1,69%. La disminució interanual encara és més acusada i marca gairebé un 15% de baixada en relació amb el mes d’octubre de 2014.

De fet, és la primera vegada que la disminució interanual és de més de 1.000 persones, fet que s’afegeix a una llarga cadena de disminucions interanuals que abraça els darrers 23 mesos. Alhora, s’estan registrant nivells de contractació laboral i afiliació a la Seguretat Social sensiblement diferents als de tots aquests anys de crisi. La variació consolidada del tercer trimestre d’enguany és, en positiu, la més alta des d’abans del 2006.

També són molt positives les dades de contractació que acaben d’arribar, corresponents al mes d’octubre passat. Cal que ens fixem bé tant en l’increment mensual com en l’acumulat al llarg de l’any, i també en el balanç global d’afiliacions a la Seguretat Social. Us en deixo les gràfiques tot seguit:

Són xifres que animen a continuar per aquest camí. No ens podem alegrar de la durada de molts dels contractes contractes i encara menys de la remuneració de la majoria, però és un escenari millor del que teníem fa uns anys i que ens obliga a continuar empenyent. Iniciatives com el Girona Actua, de la qual vam presentar el balanç fa una setmana, van en la bona direcció i posen resultats concrets i positius sobre la taula. La promoció de la ciutat de Girona és, en aquest sentit, un factor que ajuda a la dinamització econòmica de les nostres empreses, dels nostres comerços, dels nostres autònoms i professionals.

Confio que la campanya de Nadal que aviat començarà serà, també, positiva en termes de contractació laboral i de generació de riquesa.

El programa El Suplement de Catalunya Ràdio em va preguntar, aquest cap de setmana, per la situació política al país. Ho va fer en el marc de l’emissió especial amb motiu del Fòrum Gastronòmic de Girona i em va semblar que podia manllevar metàfores culinàries que ajudessin a explicar com ho veia jo, i que ampliessin l’espectre de metàfores més enllà de les marineres. Vaig dir que la nostra política, si fos cuina, no seria de brasa o de planxa que, gustos a banda, no és d’una gran sofisticació i no requereix grans habilitats per obtenir un resultat digne. La nostra seria, en tot cas, una cuina d’esferificacions, de síntesis, de fusions i de maridatges. I això ja és més complex i complicat, perquè entrem en un terreny experimental de resultat incert. Es pot assolir l’excel·lència i fregar l’èxtasi gustatiu, però també et pot sortir una pasteta o un bunyol. Cal ofici, experiència, coneixement, ambició, un punt de risc, tecnologia, bon producte… i no perdre mai de vista el comensal, que és per a qui es fan tantes cabrioles a la cuina. Si el que preparem ho fem pensant que haurà de ser menjat i ser gaudit, ens aproparem més a l’èxit. I un plat d’aquestes característiques és, sempre, un plat excel·lent pel qual val la pena treballar.

No puc anar més enllà d’aquí.  Som, encara, a la cuina i no sabem si el que tenim entre mans serà excel·lent o serà bunyol, però sé que tots els qui són a la cuina treballen per embadalir el comensal, cadascú de moment a la seva manera. Per això em permeto recomanar-vos sis lectures indispensables de textos que han aparegut aquestes darreres hores. De tots ells crec que en podem fer síntesis, fusions i maridatges que ens ajudin a assolir en política allò que, com a país, ja hem assolit en gastronomia.

1. Andreu Barnils a Vilaweb: “Carta oberta a un votant de Junts pel Sí“
2. Andreu Mas-Colell al diari Ara: “No asfixiem el procés“
3. Pep Riera al Punt Avui: “L’abraçada“
4. Antonio Baños a El Món: “Durant els dies de soroll i nervis“
5. Joan-Lluís Lluís a Vilaweb: “L’agulla d’estendre com a eina d’investidura d’un president“
6. Blanca Serra a Llibertat.cat: “Cop de CUP“

Em sembla que de la lectura de tots ells ens en podem fer la idea del que ens hi juguem, del que tenim entre mans, del que podem guanyar i del que podem perdre. I de com ho podem guanyar i com ho podem perdre. I amb qui. Se n’hi poden afegir molts més, i segur que cadascú té també la seva llista de recomanacions. El que em sembla important i necessari és que ens llegim les reflexions de totes les parts, no només la d’aquella que ens dirà el que volem sentir o amb la qual estem gairebé sempre d’acord. És un exercici que demana empatia, generositat i obertura de mires. Qui es tanqui en el búnquer no avançarà i, el que és pitjor, no ens ajudarà a avançar.

Respecto l’opinió i el desig dels qui volen que Catalunya continuï unida a Espanya. Respecto els qui treballen perquè Catalunya no esdevingui un Estat independent; tant si és des de la política com des dels mitjans de comunicació o dels grups econòmics. Hi tenen dret. Crec, a més, que els responsables i els líders del moviment independentista, tant a les institucions com a la societat civil, han expressat un respecte escrupolós en el seu combat per defensar les seves posicions

Però als altres els demano el mateix respecte envers nosaltres. I ho demano després de llegir la premsa majoritària, editada a Catalunya o a Espanya, que en la seva lícita defensa de la unitat espanyola cauen en una falta de respecte inacceptable; una actitud de menyspreu i de ridiculització i banalització del desig d’una gran part dels catalans. La mateixa manca de respecte que molts dels líders polítics contraris a la independència estan evidenciant aquestes hores, emprant conceptes inadequats en el debat democràtic. La portaveu de Cs acaba de dir, per exemple, que volem construir un Estat perquè els nens mengin gelat de postres cada dia. I parla de “locura” per referir-se al procés, en una prova evident de l’opinió que li mereixen els catalans i catalanes que voten independència. Si us plau!

No són moments per frivolitzar i menystenir l’altre. Em sap greu llegir editorials que per defensar la seva legítima posició contrària a la independència no empren raons ni arguments sinó que busquen ridiculitzar la posició dels qui la defensem a base d’adjectius i comparacions volgudament ofensives. Deu ser una bona cosa perquè deu voler dir que ja no tenen cap altre recurs per impedir la voluntat popular, però és poc coherent si ve dels qui volen abanderar la trinxera del “seny” i de la “moderació”. Menyspreen persones que es manifesten durant quatre anys i que voten massivament, només pel fet que s’expressen a favor de la independència; si es manifestessin en favor de la unitat espanyola i votessin els partits que la defensen això no passaria i el respecte seria absolut. Diguem que es manifestessin 1,5 milions i els votessin gairebé 2 milions de persones: ningú no parlaria de paròdia, ni de violentar l’altra meitat de la societat, ni de dividir el país, ni de no representar-nos a tots.

La manera de resoldre un conflicte que es produeixi en qualsevol societat democràtica és escoltar, negociar i acordar. Escoltar el resultat de les urnes és el primer pas. Saber-lo llegir honestament. Després, negociar a partir d’aquí i essent respectuosos amb l’opinió de la gent. I finalment acordar solucions que estiguin en sintonia amb el missatge dels ciutadans. El deure dels representants polítics i els responsables de les institucions és aquest, és canalitzar responsablement la voluntat majoritària i resoldre el conflicte.

Altrament la democràcia va minvant. Si no s’admet això no s’admet la possibilitat de fer grans canvis en una societat; des d’aquest esquema serà impossible que a Espanya es debati mai seriosament entre república i monarquia, per exemple. Perquè sens dubte que aquest debat també “dividiria” la ciutadania entre els partidaris del monarca i els de la república, i implicaria proposar iniciatives que “trencarien” la legalitat que consagra la monarquia constitucional. Han de renunciar, els espanyols, a tenir aquest debat? A tenir aquesta possibilitat? Els estan dient que sempre més seran una monarquia i que quan algú obri el debat sobre la forma d’Estat des d’una part de les Corts, els cauran les mateixes plagues que ens envien a nosaltres?

En aquesta situació ens topem amb una incompareixença persistent de l’Estat espanyol. L’hem interpel·lat en nombroses ocasions, dins i fora dels parlaments. Hem proposat, i hem dedicat molts esforços a fer propostes d’encaix. Ho sap prou bé tothom. Fer veure que tot això no s’ha fet o s’ha bandejat, que no s’ha buscat pel dret i pel revés el diàleg i la negociació que encara avui alguns reclamen és ser profundament injust i deshonest. S’ha fet, fins i tot per a molts de nosaltres s’ha fet durant massa temps i s’ha estat massa pacient amb els incompliments reiterats i les ofenses gratuïtes i permanents que líders espanyols han adreçat a Catalunya com a nació, a la seva llengua i a les seves aspiracions d’autogovern.

La diferència veritable és la resposta a donar davant del que ningú no pot desmentir, que és la incompareixença i la negativa de l’Estat. I no de l’Estat actual, sinó de l’Estat que hem conegut –i ajudat— durant més de tres dècades. La resposta és el que ens diferencia: o continuar per un camí que ja sabem quins resultats pot donar (tendents a zero, o pitjor) o encetar-ne un de nou. No hi ha cap altra opció. Cap ni una més. O ens resignem a una situació que no canviarà en allò substancial (fer creure el contrari és enganyar, a la vista dels darrers trenta anys, o ser preocupantment il·lús) o no ens conformem i proposem sortides. De manera democràtica, pacífica i raonada, que és com estem fent les coses. Ens rebel·lem per aconseguir la solució que es deriva d’escoltar la gent. Què és tan horrorós? Què és el que mereix el descrèdit i l’ofensa ridiculitzant d’alguns, certament molt poderosos i influents? Què espanta tant? I què justifica que s’espanti tanta gent amb espantalls poc rigorosos i poc racionals?

Defenseu el que vulgueu. Feu-ho amb convicció, i vehemència si cal. Proposeu alternatives, o no les proposeu si creieu que no en calen. Però deixeu de considerar-nos moralment inferiors, políticament embogits i irresponsables, i personalment immadurs. Perquè al final, d’una manera o d’una altra, els ciutadans acaben per sortir-se’n. I si volen república, tindran república. Aquí i a Espanya. S’hi posin com s’hi posin els aristòcrates (o els seus inflats amanuenses).