Dels discursos oficials no en vaig saber treure la poderosa raó per la qual hem de sacrificar l’oficina de turisme que hi ha al capdamunt de la Rambla en benefici de la nova ubicació. Només se me n’acut una, amb la qual estic en desacord: la subordinació de la política turística de Girona a la de la Generalitat, sota l’excusa de l’economia d’escala. Si es perseguia aquest propòsit, felicitats als seus inspiradors. Divendres mateix ja vaig adonar-me què representa el canvi: poques diferències entre aquesta oficina de turisme i les que la Generalitat té a qualsevol altre punt del país. És aquest un model que convingui als interessos de la nostra ciutat? Jo crec que no.

Que l’actual oficina de la Rambla tanqui les portes per cedir el lloc a vés a saber quin nou Niu perpetrat per l’Ajuntament, és un mal negoci. Sóc partidari que Girona disposi d’un Patronat Municipal de Turisme, amb una agenda pròpia, unes instal·lacions pròpies i una identitat pròpia. Tot això coordinat naturalment amb els serveis d’informació i promoció turística del Patronat Costa Brava-Girona i Turisme de Catalunya, però sense sacrificar les nostres prioritats com passa ara. No podem ser una segona marca de res, i en tot cas hem d’identificar millor quins són els mercats que ens interessen i la manera d’arribar-hi de forma directa quan s’escaigui. L’aixopluc del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona i el de Turisme de Catalunya és positiu, és necessari i en segons quines circumstàncies pot ser suficient. Però en d’altres no; ens calen instruments propis.

La Girona turística no és una moda passatgera, ni és un més a més, ni un artifici. Té totes les aptituds per ser un gran, enorme motor econòmic de la ciutat. Hi hem de creure més, i hi hem d’invertir més i millor. Podem crear més llocs de treball, podem augmentar la facturació del negoci turístic, podem reforçar el valor de la marca i fer-ho servir per anar a buscar d’altres negocis o millorar els existents. No ho aconseguirem si venem la casa i anem a lloguer. Hauria preferit ampliar les dependències turístiques de les actuals instal·lacions a la Rambla, potenciar la terrassa superior, acordar amb el sector i els professionals –començant pels que hi treballen i donen la cara al públic, que probablement en tenen el millor coneixement– la manera de potenciar i transformar el servei.

Mirat des de fora sembla poc lògic que disposant d’un espai com el de la Rambla l’haguem de sacrificar. Vet aquí una altra idea diferent de governar la ciutat que us proposo, un canvi de prioritats i d’estils. També ens referim a això quan pregonem la necessitat d’un canvi polític al govern de la ciutat, després de 31 anys de poder socialista.

Aquestes dades són oficials, les que el Departament de Treball difon mitjançant l’Observatori del Treball. No disposo de dades oficials, recents i detallades a la ciutat de Girona del nombre d’autònoms que s’han donat de baixa i dels que bo i estan donants d’alta no tenen feina.

Hauran de ser nous governs a la Generalitat i a l’Ajuntament, liderats per CiU, els que s’encarreguin de materialitzar aquesta necessitat. Els dos tripartits han tirat la tovallola.

Aquesta és la nota de premsa publicada al perfil del facebook de CiU

“A la societat li preocupa més la credibilitat en els polítics que la seguretat” (José Montilla, president de la Generalitat, durant el Ple del Parlament del dia 25 de febrer passat)

Començo aquesta entrada al bloc amb la frase que vaig apuntar durant la sessió de control al president de la Generalitat sobre el clima d’inseguretat que es respira a Catalunya. Per a Montilla, això de la inseguretat és un tema menor. Diu que estem més preocupats per la credibilitat en els polítics que no pas per la seguretat. I ho diu perquè així es desprèn de les enquestes oficials d’opinió pública. Ja se sap que les enquestes són el succedani argumental per als mancats de projecte de país.

Però és un error, i la gent ho sap. La inseguretat ha augmentat i les previsions no són pas que disminueixi, sinó just al contrari. Des de CiU de Girona portem temps denunciant l’increment de la inseguretat que pateix la nostra ciutat. Les dades facilitades al nostre grup municipal pels mateixos responsables de l’Ajuntament avalen la sensació que té la majoria de la gent, que percep com el problema va creixent. Malgrat que n’hem parlat diverses vegades al ple –concretament, l’Albert Riera s’hi va referir en l’última sessió– i malgrat que hem fet denúncies públiques, l’Ajuntament s’enroca en la resposta del manual i diu que no és cert, que a Girona la inseguretat no creix. De fet, si repassem la premsa llegirem que ens venen més aviat el contrari: que la inseguretat ha disminuït més de tres punts!

Les causes de la desafecció política no són genèriques ni inconcretes. Tenen noms i cognoms. Aquesta negació persistent d’una realitat que la gent pateix de manera directa condueix automàticament a la malfiança envers l’autoritat.Les paraules de Montilla em van escandalitzar per la insensibilitat que demostra la primera autoritat del país davant d’un problema evident.

En pocs dies he parlat amb prou persones dels casos concrets que els afecten de manera directa –per tant, ni són llegendes urbanes ni rumors sense fonament– com per saber quina mena de resposta impotent dóna l’administració dels tripartits socialistes (local i nacional) als problemes de seguretat. Podeu llegir els diaris d’avui mateix i podeu parlar amb la gent del sector dels serveis: tenim un problema que es va fent gros.

Negar o minimitzar el creixement de la inseguretat és, avui, una frivolitat que no podem acceptar. L’hem d’atacar amb instruments i decisió, no pas mirant cap a un altre costat. Les víctimes reclamen més atenció per part dels poders públics perquè se senten avui més vulnerables que abans. Certament hem d’aprofundir en el coneixement de les causes que generen aquesta inseguretat i combatre-les amb fermesa, però també hem de neutralitzar els seus efectes de manera immediata.

No hi ha llibertat sense seguretat, però això a més de dir-ho ho hem de portar a la pràctica. Alguns han de deixar el manual dels tòpics al calaix, en un sentit i en un altre. El responsable polític que avui pensi que neutralitzarà l’opinió pública recorrent a l’argumentari convencional –i aquests dies en tenim mostres– no coneix prou bé el patiment de la gent i les seves preocupacions.

Encarem el problema, sense dilació. Ens calen més Mossos patrullant pels nostres municipis, cal que els responsables polítics destinin més Policies Municipals prevenint el delicte i menys a posar multes. Cal que quan s’encén una alarma social s’actuï amb rapidesa, de manera coordinada amb les altres administracions i buscant les solucions ajustades a dret que corresponguin a cada cas. Cada dia que passa sense donar resposta a la demanda concreta que fa la població fa créixer la malfiança. I que no s’equivoquin: els Millet i els Pretòria són verí per a la política, però la inacció

Hem estat uns quants que hem sortit molt orgullosos de l’acte d’aquest matí a l’Auditori de Girona per presentar en Santi. L’Artur Mas es comprometia l’altre dia a la Vall d’Hebron a anar a buscar els millors per fer política, i la nostra resposta a aquesta crida és elegir en Santi per anar al capdavant del projecte polític.

Del discurs d’en Santi en sentireu a parlar temps. No hi ha argumentari preestablert, ni guió escrit per amanuenses a preu fet. La construcció del discurs d’en Santi no pot ser desmuntada a cop de tòpic, ni la seva neutralització no es troba en els manuals a l’ús dels dinosaures que, encara avui, envien lliçons obsoletes i decadents sobre l’exercici de la política. A en Santi, i amb ell la nova CiU, no se’ls pot desmuntar des de la peresa intel·lectual del qui pensa que per fer política n’hi ha prou a fabricar titulars, a voler ridiculitzar o menystenir l’adversari.

Quan l’Artur Mas ha explicat aquest matí que a Catalunya bufen aires de canvi, ha precisat que no es tractava de vent de garbí sinó que més aviat bufava tramuntana, que és, per dir-ho d’alguna manera, més contundent. La referència venia més a tomb que mai, perquè en Santi ve de l’Empordà i perquè a Girona va néixer la millor peça de rock que mai s’hagi referit a la tramuntana.

I he pensat, és clar, amb la mítica Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que el gran Manel Costa-Pau ens va fer aprendre de petits. Perquè no es tracta només que el vent faci endreça i netegi l’aire sinó que, per ser un vent de profit, ha de ser exacte com demana Fages al final de l’oració. Aquest país té molt de blat de bon aprofitar, i ja prou que la crisi i la mala gestió l’han anat espolsant del país. Vet aquí l’Oració al Crist de la Tramuntana:

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Quan he pogut llegir amb més deteniment el que ha acabat passant amb tot l’afer Maragall i Montilla, el record d’en Joan s’ha fet més insistent. Quina passatge més penós de la polític catalana, el d’aquesta tarda al palau de la Generalitat. Un conseller que rectifica literalment afirmacions de tanta transcendència escrites tan sols unes hores abans i es manté al càrrec és la certificació del nul respecte que hi ha per la institució. No m’estranya que amb aquesta categoria moral tinguin estómac per resistir i reeditar tripartits fins que els doni la gana. Se’ls en fot, l’autoritat moral de la política i de les institucions. Només compta el poder, només compta el partit.

Aquest vespre, a l’acte en memòria d’en Joan Saqués, algú ha dit que era el moment de “menys partit i més país”, que és una frase que l’hauria pogut ben dir en Joan. Si no la va dir mai, segur que sempre la va tenir present i sempre va actuar mogut per aquesta idea. De l’entrevista a en Santi Vila d’aquest diumenge al Punt també m’ha agradat aquest aspecte de la seva vocació política. Jo també hi crec, en això.

En Joan Saqués feia ahir la política que en Maragall i en Montilla desfan avui. Ens hi haurem de rebel·lar, contra això. Contra la misèria política a què el tripartit ens condemna, i que ja ha durat massa.

Les xifres oficials de l’atur a la ciutat de Girona corresponents al mes de gener passat senyalen un greu increment de la desocupació d’un mes a l’altre. En tan sols un mes (de desembre de 2009 a gener de 2010), a la ciutat de Girona l’atur ha augmentat de 487 persones. És l’increment més acusat en els darrers quatre anys i probablement seria difícil trobar una època en què en tan sols un mes gairebé 500 gironins es quedessin sense feina. La gràfica mostra la situació de l’atur de cada mes de gener dels darrers anys. Analitzant-ho per sectors econòmics, el sector dels serveis és el que registra l’augment més acusat, que aporta 4.231 dels 6.873 aturats totals del mes de gener. Els mesos de gener solen ser dolents en el sector dels serveis perquè s’hi reflecteixen els efectes de l’acabament de la temporada nadalenca, però és evident que mai com ara s’havia produït un repunt d’aquestes característiques. I cal recordar que les dades que difon l’Observatori del Treball no recullen, a nivell municipal, els autònoms que causen baixa o que simplement, sense necessitat de causar baixa –perquè es quedarien desprotegits– pràcticament no facturen.

La situació s’agreuja mes a mes. Quan vam superar la barrera dels 6.000 aturats em va semblar que ens aniríem estabilitzant sobre aquella xifra però avui ja som més a prop dels 7.000 que no pas dels 6000. Els suposats beneficis dels plans de Zapatero i Montilla no es veuen per enlloc, i en canvi es confirma la idea que hem denunciat en diverses ocasions: els socialistes no estan preparats per gestionar la crisi.

La crisi ens va devorant, però els governs socialistes no s’immuten. La improvisació és permanent, i el desconcert és total. Mentrestant, a la ciutat de Girona hi ha gairebé 500 conciutadans que en un mes han perdut la feina.

Aquesta setmana passada s’han produït totes les compareixences d’experts i afectats per la tramitació de la Llei de la Llengua de Signes Catalana. És la llengua pròpia dels catalans que signen, majoritàriament persones sordes i sordcegues, però també els seus familiats i intèrprets i guies-intèrprets oïdors. El Govern ha volgut que aquesta fos una llei exclusivament lingüística, i per això els aspectes més rellevants que tenen a veure amb l’accessibilitat de les persones sordes en un pla d’estricta igualtat no hi seran tractats i quedaran confiats a una altra tramitació parlamentària, si s’escau.

Aviat s’obrirà el període d’esmenes. Em toca ser el portaveu de CiU en aquesta llei, i per això he seguit les compareixences que s’han produït durant tres dies, on hem pogut escoltar les argumentacions d’una àmplia varietat de representants (en podreu trobar els vídeos al Canal Parlament). Ha estat un gran aprenentatge.

Tindrem moltes ocasions per entrar a comentar la llei de la LSC a fons. En tot cas, he aprofitat l’ocasió –i abusant de l’amabilitat de l’Anna Martínez, que va fer d’intèrpret com podeu comprovar al vídeo– i he incorporat al meu bloc una petita presentació de la meva persona accessible per a persones sordes, tant per a les que usen la LSC com per a les que se serveixen dels subtítols.