L’origen d’algunes coses que ens fan mal

novembre 1, 2009

Aquests dies no falten doctors que ens recepten tota mena de fàrmacs a partir de tota mena de diagnòstics encertadíssims i irrefutables. El catalanisme està malalt i hi ha un congrés mèdic en marxa que té totes les respostes. Que si això, que si allò. Com sempre, els congressos es fan a major glòria dels organitzadors i major plaer dels participants. Vull dir que no n’espero gran cosa. Em decanto per l’homeatopia, que com se sap prefereix anar a l’arrel del problema més que recrear-se a combatre els símptomes i les conseqüències.

Fa temps que penso que ens convindrien uns Estats Generals del catalanisme, lluny dels focus, de les estratègies a curt i mitjà termini dels partits, lluny dels beneficis de les institucions i de les vanitats dels pensadors professionals que ha generat el catalanisme, sigui fent de caps de gabinet del conseller de torn o sigui retornant a la feina d’opinadors pressumptament independents. Uns Estats Generals on els que hi siguin parlin clar, sense por, sense filtracions, sense témer per les conseqüències dels pactes postelectorals (o preelectorals, que és el que s’estila al país dels tripartits), i sense buscar un rendiment immediat ni tan sols per a la noble causa. Si es creu convenient que posem comptadors a zero, almenys que tots partim del mateix zero. No sé si m’explico.

A tall d’estricte granet de sorra, em permeto aportar alguns neologismes que poden ser útils en la nostra patologia nacional (la patologia entesa com l’estudi de les causes de la malaltia).

• Totorresisme. De l’expressió “o tot, o res!”. Actitud que se sol donar en negociacions polítiques que afecten qüestions nacionals. Malgrat que se sol manifestar de cara enfora, té conseqüències de cara endins i acostuma a precedir el res més absolut.
• Piticollonisme. De l’expressió “pit i collons!”. Actitud prepolítica consistent a substituir la raó per la testosterona a l’hora de construir el discurs. Quan transcendeix a la política té efectes devastadors per als seus practicants.
• Araomaisme. De l’expressió “o ara, o mai!”. Actitud característica d’un corrent polític apocalíptic que pregona la fi del catalanisme i de la nació si no es prenen determinades decisions en un determinat moment (que sol coincidir sempre amb decisions que aquest corrent defensa per aquell moment concret).
• Caixaofaixisme. De l’expressió “o caixa, o faixa!”. Sinònim de “totoresisme” i “araomaisme”, però usat en l’àmbit rural. No confondre ni amb “la Caixa” ni amb el feixisme.
• Itumesisme. De l’expressió “I tu més!”. Actitud sovint reactiva i de defensa que busca rebaixar l’efecte de la crítica i socialitzar la culpa. Darrerament apareixen sectors que el voldrien en desús.

Al catalanisme li cal una mica menys de tot això, i, quan es doni alguna d’aquestes actituds controlar-ne, almenys, els excessos. Fer política vol dir, sovint, negociar, transaccionar, cedir. Sembla ridícul haver de recordar l’obvietat, però després d’uns anys en què el caixaofaixisme s’ha apoderat de la política catalana això és més necessari que mai. Ah, sí: també ens sobren corruptes. Però això ja no és una patologia pròpia del catalanisme.

Publicat a: General