30 novembre 2006
Un dia de no parar
Escric aquest post entre una activitat i l'altra, perquè si no ho faig ara corro el risc de no poder empostar res de res fins d'aquí a massa hores. Al matí hem rebut al despatx veïns d'una zona de Girona que ens han plantejat una problemàtica seriosa que hem d'examinar sobre el terreny i amb els expedients a la mà. Al migdia, la Zoila Riera i en Joan Bagué, en nom del grup municipal de CiU a l'Ajuntament de Girona, i jo mateix com a parlamentari gironí i candidat de CDC a l'alcaldia, hem informat a la premsa de les al·legacions presentades contra la decisió de l'Ajuntament de suprimir la plaça Salvador Espriu per permetre que l'Hipercor l'ocupi amb unes instal·lacions comercials. Ens sembla una decisió escandalosa, pròpia de governs de dreta afavoridora d'interessos privats.
Després he anat a la presentació d'un projecte promogut per l'Associació de Dones Empresàries de Girona amb col·laboració municipal per a la inserció laboral de dones que han estat víctimes de violència de gènere. A primera hora de la tarda he anat a Celrà per assistir a l'acte de lliurament dels premis de literatura infantil i juvenil de la Nit de Santa Llúcia (a la foto que he fet amb el meu mòbil).
Ara marxo cap a Barcelona, a l'acte de la Diada Nacional de Romania, per mantenir el lligam amb la comunitat romanesa de Catalunya.

 
Escrit per krls el dia 30.11.06 | Enllaç permanent | 2 comentaris
29 novembre 2006
Lobby gironí al Govern?
No sé què pensar de la presència de quatre consellers d'origen gironí al nou Govern de la Generalitat. D'una banda, és obvi que no se'ls pot exigir que actuïn afavorint els interessos de les nostres comarques per damunt dels de la resta del país, però per l'altra esperem d'ells que el coneixement del territori i les seves persones contribueixi a gestionar millor allò que ens afecta de forma directa, i faci més entenedores les nostres demandes i reivindicacions. No crec que hagi d'existir cap lobby gironí al Govern, però sí que hi hauria d'haver una sensibilitat gironina en la visió del país del primer executiu Montilla.
De tots els consellers nous, del que espero més és de Joan Manuel Tresserras i el seu equip. M'acabo d'assabentar que l'Eduard Voltas deixarà el grup Cultura 03 per integrar-se al Govern com a secrtetari general de Cultura. Em sembla, sincerament, un molt bon fitxatge. Li desitjo tota mena d'èxits, i que procuri tenir el mateix encert i visió estratègica que ha tingut al front del grup editorial. De l'Albert Sáez com a secretari general de Comunicació no sé què opinar, de moment. D'una banda el trobo un coneixedor del medi i de la problemàtica de la premsa en llengua catalana, però de l'altra temo que no tingui prou competències per fer una política de comunicació ambiciosa i en clau nacional, que és exactament el que ha dut al fracàs l'equip de comunicació del Govern Maragall.

 
Escrit per krls el dia 29.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
28 novembre 2006
La doble moral, un problema de qualitat democràtica
Els socialistes acaben d'editar un vídeo per atacar el PP. Benvinguts als nous formats: ho vaig anticipar en un post de campanya electoral i no han passat massa dies que en tenim la prova. La propaganda i la comunicació política es faran d'ara en endavant també sobre els nous formats. Només tinc una cosa a retreure'ls, a ells i a tots els que van blasmar el DVD de CiU i ara callen com uns espantats (per por de no rebre la paga pels serveis prestats): la seva colossal hipocresia i manca de coherència. La peculiar visió que tenen de la democràcia els porta a pensar que hi ha categories morals, i que si certes coses es fan des de l'esquerra conservadora, cap problema.

 
Escrit per krls el dia 28.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
Classes de català per al president?
M'entendreix veure com hi ha gent que cau en la trampa populista que els para dia si dia també l'establishment socialista que controla el país gràcies a ERC. Ara resulta que li hem d'agrair al president Montilla que vagi a classe de català. Em pregunto per què no ho ha fet fins ara. On s'ha ficat tot aquest temps? Em demano per què sent alcalde d'una ciutat catalana durant tants d'anys i després president de la Diputació de Barcelona no ha tingut el mateix interès per la llengua catala que ara pretén demostrar. El seu interès no és sincer, i em dol. No li he retret mai el seu accent, ni pretenc canviar el fet natural que el castellà és la seva llengua pròpia. Però anunciar que ara farà classes de català quan l'acaben de fer president de la Generalitat és molt poc exemplar i diu molt poc de l'interès per la nostra llengua fins avui. Conec gent que s'esforça a aprendre el català sense tenir cap interès a ocupar un càrrec. Ho fan perquè els sembla d'allò més natural. I és gent que és tan o més treballadora que el senyor Montilla, però que té un futur laboral força més compromès. Gent que treballa de dependenta en una sabateria per un salari inferior als famosos mil euros, que ha vingut fa molt poc temps al nostre país i que ja s'esforça a aprendre la llengua pròpia dels catalan, sens esperar a ocupar el càrrec de director general de la sabateria per aprendre'l adequadament. No té res a veure amb els estudis o la intel·ligència: tothom que s'ho proposi pot aprendre a parlar correctament la llengua del país on viu. Si vol millorar el seu català, perfecte i l'aplaudeixo. Però que no ens converteixin en una proesa o una heroïcitat per la qual haguem de donar les gràcies una actitud que arriba amb molts anys de retard. Li recomanaria una mica més d'humilitat i una mica menys de cinisme.

 
Escrit per krls el dia 28.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
26 novembre 2006
Què pensa Santi Vila
Ahir vaig anar a la presentació del llibre "Què pensa Santi Vila?" escrit pel periodista figuerenc Josep Puigbert. Tot un èxit d'assistència, que presagia els millors auguris per a la candidatura que encapçalarà en Santi a les eleccions municipals del maig de 2007. És un llibre editat sota els auspicis de la Fundació Trias Fargas, de lectura fàcil i amena. El recomano a totes les persones interessades a superar els tòpics que es tenen quan algú afirma ser polític i de Convergència. L'entrevistador sap fer-li destil·lar d'una forma molt planera el sentit de la política convergent, i això ajuda a comprendre a través de Santi Vila qui som tota una colla de gent que ens vinculem a aquest projecte renovador.
M'ha agradat el format, i també la manera d'explicar-se, sense complexos i amb una claredat que compensa, amb escreix, l'ensopiment grisós que vam patir a causa dels discursos de Montilla.
(La foto la vaig fer amb el meu pobre telèfon mòbil, al final de l'acte quan en Santi (en primer terme) i en Josep no donaven a l'abast de signar llibres)

 
Escrit per krls el dia 26.11.06 | Enllaç permanent | 2 comentaris
25 novembre 2006
Per què he votat no a la investidura de Montilla
M'hauria agradat escriure el post abans, però no he tingut temps. En acabar la sessió d'investidura del president de la Generalitat he tornat a Girona i hem anat de seguida a veure "El perfum" als Oscar. Les escales de Sant Martí, el racó que personalment trobo més bell de la nostra ciutat des que hi passava cada dia per anar al Col·legi Universitari, hi han sortit especialment afavorides. I he reconegut en Joan Comalat en la seva aparició d'un segon de durada (un segon de glòria!).

La qüestió és que ahir vaig votar en contra de la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat, i ara ho vull argumentar. És el meu president, com no podia ser altrament, però no és el meu candidat.

D'entrada, si ens baséssim només en el discurs que havia de convèncer-nos, he de dir que el trobo mancat d'ambició nacional, mancat de prioritats estratègiques i sobretot mancat d'un model clar de país. Hi ha una aproximació a model de societat, però no a model de país. Això sol seria, al meu entendre, un motiu suficient per votar no. Però hi ha més.

Crec que la presidència del país ha de ser la més reforçada possible, i aquesta no ho és. Agafo una frase del mateix Montilla admetent que l'aritmètica parlamentària no ho és tot. En efecte: no n'hi ha prou de tenir una majoria parlamentària forta (encara que més afeblida que l'anterior) sinó que calen més fortaleses. Sóc de l'opinió que la prelació que marquen les urnes té un valor i un significat. És a dir, que si hi ha una candidatura que té manifestament més vots que una altra, això indica una determinada voluntat. Que ningú em faci dir coses que no estic dient. Dic que em penso que també hi ha una legitimitat en la victòria de CiU, sense negar la legitimitat de la suma de minories per conformar una majoria. Hauria volgut per al meu país, que és quelcom superior a una corporació local o a una comunitat autònoma qualsevol, la suma d'aquestes dues legitimitats, i no pas la seva confrontació: imagineu-vos la fortalesa de la presidència i del govern del nostre país si a la legitimitat de tenir una majoria absoluta a la cambra s'hi sumés la legitimitat de la victòria a les urnes. Dic això: hem perdut una oportunitat com a país de tenir un president i un executiu que sortissin des d'una posició de lideratge molt més reforçada.

He votat en contra també perquè el candidat Montilla no ha parat d'insistir en una idea que em sembla perversa per a la democràcia: la que emana del seu eslògan electoral "Fets, no paraules". No sé què té en contra de les paraules, però no m'agrada la democràcia feta a base de silencis. No és "parlamentària". Li recomanaria que canviés l'adverbi per una conjunció copulativa, i que proclamés l'imperi dels "fets i paraules". Altrament no sé com pensa arribar a acords amb l'oposició, si no és primer amb paraules. La paraula ha estat injustament desprestigiada i menystinguda pel candidat del PSC, ERC i ICV, i l'ha convertit en un instrument devaluat. Si no parlem, no hi ha parlament possible. Alguns ens volen callats, que diuen que estem més bé, però callant la gent no s'entén; callant no es fa Parlament sinó Callament; callant, la democràcia és incompleta.

Tampoc no m'han agradat dues mentides greus que ha pronunciat el candidat Montilla. La primera, quan ha atribuït a CiU el qüestionament de la legalitat de la seva elecció. Mai, en cap cas, CiU ha parlat que la situació no fos legal. I Montilla ho sap, però ha preferit embrutar la trajectòria democràtica de la Federació imputant-li afirmacions antidemocràtiques amb un aplom que posa els pèls de punta. La segona, quan ha tingut la barra de dir que el PSC no hauria acceptat les rebaixes a l'Estatut que CiU va acabar acceptant a la Moncloa. És una de les mostres de cinisme i revisió històrica més greus que he vist en política catalana. No vull un president que menteixi i que sigui cínic.

No m'ha agradat gens el to populista del seu posat. El populisme del treballador que, en realitat, es dedica des de fa 28 anys a la política institucional, em sembla perillós. No sé a on ens vol dur Montilla, però la combinatòria del seu discurs de populisme gris amb el populisme gasós de Carod-Rovira em fa témer la consolidació d'un règim polític que liquidarà les darreres reserves del catalanisme cívic, integrador i plural.

I tampoc no m'agrada el panorama polític de Catalunya, en el seu conjunt. La falta d'equilibris i contrapesos, l'exclusió de la força guanyadora a totes i cadascuna de les comarques del país (llevat de tres), de la immensa majoria de municipis incloses les quatre capitals de demarcació, l'estigmatització a què està sotmesa CiU cada cop que obre la boca per fer crítica legítima, em preocupa. Si avui Artur Mas fos avui el president investit, ningú no podria dir que no es tractés també de la voluntat popular. El resultat d'un pacte entre CiU i ERC o el PSC també hauria estat allò que volen els ciutadans, però sobretot hauria tingut la bondat de no posar la nostra societat en les mans d'un únic règim polític. L'alternança, els contrapesos, la pluralitat institucional, em semblen valors molt necessaris en democràcia. I els resultats de les eleccions nacionals permetien, des d'un respecte absolut a totes les legitimitats possibles, reforçar un sistema polític català diferent del de la resta de l'Estat.

Certament és una experiència de la qual CiU ha de treure algunes lliçons. Tindrem temps per extreure-les, analitzar-les, parlar-les. No és avui que ho hem de fer, per més pressió que hi hagi de l'establishment polític i mediàtic del país. Però hem de posar sobre la taula la revisió d'algunes coses. La ingenuïtat de posar la cara perquè te l'acabin trencant els qui els l'has salvada, per exemple. Demano, però, respecte pel procés i que no ens diguin els nostres rivals polítics allò que hem de fer. Que cadascú reformuli el seu catalanisme, i que es deixi de pretensions messiàniques de reformar (això sí, cada tres o quatre anys) el catalanisme universal.

(La foto que acompanya el text la vaig fer amb el telèfon des del meu escó, segons després que el president del Parlament proclamés José Montilla com a president electe. Tots els diputats, inclosos els de CiU, ens vam alçar en senyal de respecte a la institució. No vam aplaudir; això ho van fer amb entusiasme els diputats del PSC, ERC i ICV)

 
Escrit per krls el dia 25.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
23 novembre 2006
Anestèsia social, criogènesi nacional
El discurs de José Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat ha resultat exactament com estava previst: gris, monòton, amb compromisos i principis vagues... però amb un punt de falsa modèstia final que m'ha sorprès. Què vol dir ser el primer treballador de Catalunya? Què vol dir que ell treballa més que ningú? Que sap el que treballen els altres?

El contingut no ha ofert cap novetat: molta carta al reis social, sense concretar massa res. Però s'han confirmat, al meu entendre, dues sospites: que el paquet de "mesures socials" buscarà l'efecte anestèsic de la societat (un tites-tites que permeti dir que s'actua en tots els fronts, però que en realitat no resoldrà els problemes de fons), i que la qüestió nacional va de pet al congelador. Criogenada, per ser més exactes. Ens vendran l'argument que ara no toca parlar-ne, entre d'altres coses perquè no li convé al senyor que presideix les reunions del comitè federal del PSOE on José Montilla va a rendir comptes periòdicament. El tot-repartit es desviurà per fer desaparèixer del debat la qüestió nacional, però per fer-ho de manera que això no activi la reacció del catalanisme és necessari que ERC hi doni el seu vist-i-plau. Aquest és el primer gran sacrifici que fa ERC per guanyar-se la confiança del PSOE, per demostrar-los que aquesta vegada faran bondat. Si han resistit i aplaudit el certificat de criogenització del catalanisme que acaba d'estendre avui el futur president Montilla, és que a partir d'ara poden resistir i aplaudir moltes més coses. Ho dic amb tot el respecte cap a la posició d'ERC però amb un total desacord.

Penso que si Montilla hagués fet exactament el mateix discurs amb ERC a l'oposició crec que avui la blogosfera republicana estaria recorrent a la seva capacitat de mobilització per muntar-ne alguna de grossa. No els veuria, en tot cas, reaccionant amb l'aplaudiment entusiasta que avui han brindat a José Montilla (no tothom, és cert, perquè he vist com Heribert Barrera ho contemplava des de la tribuna amb certa displicència).

L'error de separar la qüestió social de la nacional ens pot costar molt car. Com és possible que es deixi fer des del sobiranisme una trampa com aquesta? Per exemple, demanar el traspàs de l'aeroport de Girona (ni una paraula en el discurs de Montilla, per cert) és un objectiu estratègic nacional, no una simple ambició competencial.

De tota manera, m'hauria agradat que el senyor Montilla, quan era ministre espanyol, hagués demanat als seus col·legues el mateix que ens demana a nosaltres: que deixem de fer debat identitari. Que s'hagués adreçat als espanyols per demanar-los que a partir d'ara ja no se'n parlaria més, de la idea d'Espanya. Però aquestes coses només ens les demanen als catalans, mira quines coses. No hi ha cap govern del món que demani als seus ciutadans que deixin de pensar en la seva identitat nacional, i que els diguin que el seu futur no passa per la presència dels orígens. No m'imagino cap polític francès, socialista o gaullista, adreçant un discurs com el que ens acaba d'adreçar Montilla i no sortir-ne escaldat. Ni italià, ni britànic, ni alemany, ni holandès. Ni americà, japonès o palestí.

Però és el que hi ha. Estem tot just a l'inici del projecte de deconstrucció nacional de Catalunya, ja encetat amb el tripartit 1, i en veurem de tots colors.

 
Escrit per krls el dia 23.11.06 | Enllaç permanent | 6 comentaris
22 novembre 2006
El Govern Zapatero pren el pèl als gironins
Àmb amics com aquests no ens calen enemics. Si l'omnipresència del socialisme en les nostres vides no serveix, almenys, perquè els interessos dels gironins estiguin ben defensats, és urgent que hi hagi canvis. De res no ens ha servit el talant, el suposat diàleg entre administracions d'un mateix color polític, o el suposat benefici de tenir un conseller de política territorial gironí. Les al·legacions presentades pels veïns de Girona que estan afectats pel projecte del tren i del TGV, especialment els de la zona de Pedret, han estat rebutjades amb una prepotència i desconsideració que se'm fa difícil d'acceptar. O sigui que ni el consens de totes les forces polítiques (CiU hi va donar, en un gest de responsabilitat que l'honora, el seu suport), ni els informes de la consultoria al respecte, no mereixen que el Govern de Zapatero es molesti a prendre en consideració altermatives al gran impacte que representarà per al barri, per a les persones i per a la ciutat no soterrar el pas del tren a Pedret.
És urgent que l'Ajuntament es posi al davant de les demandes dels veïns i que no amagui el cap sota l'ala per no incomodar el seu partit. Cal transparència, cal obrir un debat i fer participar la gent afectada perquè notin que el seu ajuntament està al seu costat i no els fallarà; que els doni garanties que anirà fins al final i no es deixarà convèncer per l'opinió discutible d'uns buròcrates que s'ho miren a 700 quilòmetres de distància i tenen pressa per complir un calendari. Cal que l'ajuntament doni la paraula als ciutadans que van presentar les al·legacions ara rebutjades, que els escolti. Que els convoqui en tantes reunions informatives com faci falta perquè tots hi puguin dir la seva i puguem conèixer què pensen. No veig una manera millor d'aplicar el concepte de participança.
I pel que fa a la viabilitat de l'opció de la via soterrada, no hem de perdre de vista que la consultoria contractada per l'Ajuntament, d'un prestigi extraordinari entre els enginyers ferroviaris, va arribar a dues conclusions contundents:
Fer el soterrament és tècnicament possible.
Fer-lo no encareix especialment l'obra.
Un darrer apunt. Cito textualment un fragment de la intervenció de Zoila Riera en el ple municipal que tractava del tema (7-2-2006):

"Per acabar aquesta intervenció, dir que hem de tenir dos reptes i que ens ham
d'afanyar tots a tirar-los endavant. Un és que ens escoltin i que
assumeixin aquesta proposta. Què tenim a favor per què sigui així? Deixi'm que
ho digui de manera ben planera: el govern de la Generalitat de Catalunya, que
s'ha de mullar perquè per alguna cosa és el govern de Catalunya, és un govern
d'un color polític que res fa pensar que portarà la contrària al govern de la
ciutat, i en aquest cas Govern i oposició a l'Ajuntament de Girona espero que
tinguin el recolzament de tots els departaments de la Generalitat. Què més
tenim? Un govern a Madrid que també ha d'estar molt ben disposat a
escoltar-nos".

Etiquetes de comentaris:

 
Escrit per krls el dia 22.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
19 novembre 2006
"La pell de brau", una lectura molt actual
En poesia acostumo a moure'm molt a poc a poc entre Foix i Espriu, depenent del moment. "La pell de brau" acompanya els moments que també recorro a la trilogia ibèrica de Gaziel. Avui, els versos d'Espriu ofereixen noves possibilitats interpretatives. No han passat de moda, ans al contrari! Imagino que als cagumcois i cagumcoies del país no els deu satisfer que el poeta els parli d'aquesta manera tan assenyada i dialogant. Hi ha un personatge en les memòries de l'Ibáñez Escofet que em va quedar gravat i amb el qual penso sovint aquests dies; li deien "en quatre tiros", naturalment no pas en la seva presència. Va adquirir molt de poder durant la guerra civil, a Roses. Tot ho arreglava amb quatre tiros. Era temut tant per la seva violència i capacitat expeditiva com per la seva rotunda ignorància. Després d'aquests acaloraments que de tant en tant ens agafen per culpa del rauxisme va ser necessari que vingués Espriu i escrivís coses tan belles i alhora tan assenyades, clarividents i necessàries com aquestes:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
L'estupidesa humana pot fer caure tot un poble per culpa d'un sol home. Els ponts del diàleg solen ser l'objectiu preferent dels dinamiters d'un país. Si vols acabar amb la resistència d'un país, fes saltar pels aires els ponts del diàleg. A més no sembla que, avui, ningú tingui tanta paciència com per esperar que la pluja caigui a poc a poc ni accepti guanyar la llibertat a través de l'ordre, la pau i el treball. Són valors que l'esquerra rauxista considera de dretes, ambigus, febles, pactistes, claudicants. Tenen pressa per arribar enlloc, i obliden que el viatge d'un poble cap a la seva llibertat és l'obra d'una successió d'arquitectes i enginyers que es van rellevant al llarg dels temps, no pas la ruta d'un camioner que duu una mercaderia quasevol a un punt concret del mapa de carreteres.

Segurament els camioners nacionals menysprearien Espriu perquè el considerarien un fill de casa bona. Són temps dolents, per a la lírica.

 
Escrit per krls el dia 19.11.06 | Enllaç permanent | 10 comentaris
Siguem europeus, doncs
M'ha fet gràcia la crida de Carod a ser europeus i no mexicans. Vejam què diu la premsa europea de les eleccions. Sorpresa! L'International Herald Tribune informa que un grup de partits d'esquerra han anunciat un acord per formar un govern de coalició "impedint l'accés al poder del partit pro-autonomia que ha guanyat les eleccions parlamentàries". I no content, continua insistint que "el guanyador de les eleccions" és "Convergència i Unió". I que el Partit Socialista de Catalunya va persuadir "la separatista Izquierda Republicana de Cataluña" (sic) per formar govern.
Sembla clar, almenys per l'International Herald Tribune (res, poca cosa: uns desinformats a sou d'una capçalera tan poc seriosa com The New York Times) qui és el guanyador de les eleccions.

 
Escrit per krls el dia 19.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
El que volen els ciutadans?
Es repeteix molt, aquests dies, l'argument que el tripartit 2 és allò que volen els ciutadans, perquè la suma dels diputats dels tres grups parlamentaris que fan coalició fa majoria absoluta. L'argument l'haurem de tenir ben present en el futur. Em recorda, però, un altre argument repetit una i altra vegada: hem de parlar d'allò que interessa de debò la gent. Sempre hi ha, doncs, polítics que coneixen el que vol la gent i el que els interessa, que casualment sempre coincideix amb allò que vol i li interessa a ell.

Poden, els ciutadans, voler dues o tres coses diferents al mateix temps? És a dir, la suma dels diputats de CiU i PSC hauria estat també allò que vol la gent? Com ho sabem, que no? I la suma dels de CiU i ERC? Com podem estar segurs que la voluntat popular era exactament fer el tripartit?

Que diguin que la majoria absoluta fa govern, que això no té discussió. Tenen majoria absoluta i poden fer el que legítimament els peremti la llei, sense un bri de dubte. Però que no ens diguin que és el que vol la gent, perquè ningú no ho sap. Jo no sé si la gent volia un tripartit, un pacte nacional o un govern en minoria. Només podem saber que quan els partits demanaven el vot del ciutadà, ho feien de forma explícita per poder fer president el seu cap de llista. Ho reconeix avui mateix Carod-Rovira en l'entrevista que li fan a La Vanguardia: ell es presentava per president de la Generalitat, i el vot el demanava per a ell. ¿Sabia Carod, aleshores, que el votant d'ERC volia, de fet, que Montilla fos president? O que ho fos Mas? No, almenys jo no em puc imaginar cap manera humana de saber-ho.

Per això existeixen les regles del joc, que en democràcia són fonamentals. Les escrites i les convencions. Quan l'any 1996 el PP va aconseguir una victòria pírrica sobre Felipe González (que aleshores comptava amb el suport de CiU), va ser el mateix president del Govern el que va demanar públicament tant a CiU com al PNB que ajudessin el PP a formar la majoria de govern, tot i que el PSOE podia haver intentat un acord multibanda per mantenir-se al govern. Per un sentit d'Estat i de salut democràtica, González va entendre que la fortalesa i la coesió del país passaven també per respectar l'única expressió de la voluntat que es podia extreure, sense que es pugués discutir, dels resultats electorals: hi havia més votants que volien Aznar de president que no pas els que volien que ho fos González. Això era un fet i per a González, com per al conjunt dels actors polítics d'aleshores, això tenia un valor rellevant. I tampoc no són, les espanyoles, unes eleccions presidencials.

Aferrar-se a l'argument que el tripartit 2 és el que vol la gent és un error i, a més, és innecessari. Fa tot l'efecte com si haguessin de sobrejustificar una decisió que legalment podien prendre amb la tranquil·litat que ningú no els la podrà impugnar mai. Les coses són ben senzilles: hi ha una majoria parlamentària articulada sobre la continuïtat del tripartit, i el guanyador de les eleccions no en forma part. No ens aventurem a interpretar la voluntat de la població a través de l'enginyeria parlamentària, dediquem-nos millor a explicar de forma transparent a la gent què és el que volem els partits. I si pot ser abans que els demanem el vot. Potser aleshores ens aproximarem a la idea del que han volgut, realment, els ciutadans i en podrem parlar amb una base més acreditada que la simple especulació.

 
Escrit per krls el dia 19.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
18 novembre 2006
L'article d'Iñaki Anasagasti que triomfa a la blogosfera
Aquests darrers dies circula amb molta força l'enllaç a l'article que Iñaki Anasagasti, senador del PNB i històric del nacionalisme basc, ha publicat al seu bloc. És recomanable que el llegim i que se'n faci la màxima difusió. El trobareu en aquest enllaç.

 
Escrit per krls el dia 18.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
17 novembre 2006
Sessió constitutiva decebedora
M'esperava una altra cosa. Només m'ha semblat aprofitable l'esment que ha fet el president Ernest Benach als polítics que ens han deixat (entre ells l'apreciat Francesc Ferrer) i també a l'escriptor Jordi Sarsanedas. La resta, decebedor. Per començar, la pompa del procediment, anacrònica, lenta: ¿per què hem de votar en un tros de paper, un a un, en una urna de vidre... ? Que no diuen que ens facilitaran tota mena de ginys telemàtics, des d'un pda a un pc portàtil que podrem connectar des del mateix escó? I, doncs, per què no han preparat tot aquest temps una aplicació telemàtica adequada? Calia tot aquell cerimonial de cridar els diputats un a un, ficar el paper dins l'urna, escrutar vot a vot... tres vegades seguides?!

Abans hi havia hagut el "sermó" del diputat de més edat de la cambra, en Josep Maria Balcells. M'ha semblat una moralina fora de lloc, i també m'ha semblat que s'excedia en el rol que les circumstàncies li han atorgat. Presidia la mesa d'edat perquè és el més gran de tots nosaltres, no perquè sigui l'encarregat de fer-nos cap reflexió ni per competir, citant fins i tot Kennedy, amb el discurs de qui realment li tocava parlar, que era Ernest Benach.

Però el president del Parlament ens ha delectat amb un discurs per avorrir les pedres. No sé com s'ho farà per fer entendre als ciutadans com n'és d'important el Parlament després de la lliçó de corró amb què ens han obsequiat el seu primer bon dia. Abans d'emprendre-la contra els abstencionistes i desafectes, una mica d'autocrítica sobre les formes que acabem adoptant en el Parlament no ens aniria malament. Potser la praxi, darrerament de moda, d'anorrear el primer grup parlamentari del país té alguna cosa a veure amb la percepció que denunciava, encertadament, el president Benach. Ep, sigui dit de bon rotllo.

Me'n torno a Girona per l'aglomerada ronda litoral. La mateixa que he fet servir aquest matí, naturalment també aglomeradíssima. Impresentable. Dels trens de la Renfe de Zapatero ja no me'n fio; sóc usuari habitual i ferm defensor del ferrocarril, però la Renfe socialista m'ha deixat tirat unes quantes vegades aquests darrers mesos i m'he sentit tan desatès i indefens, que avui no me la volia jugar. Suposo que molts dels que hem col·lapsat la ronda tenim els mateixos temors i hem passat per males experiències similars: arribar tard (molt tard) a una reunió, perdre un (o dos) avions, estar aturat una hora prop de Sant Celoni en el darrer tren que et pot dur a Girona, cansat i a sobre sense la més mínima informació... Això per no parlar de la dificultat d'aprofitar el trajecte, de les vegades que es talla la conversa telefònica, de les vegades que vas dret o assegut en condicions lamentables, o de les dificultats que tenen persones de mobilitat reduïda per pujar al vagó.

Farem res, amb els trens? Crec que hauríem de començar per aquí, per resoldre ràpidament aquest greu problema que té el país. Si no ho fem, ja pot esforçar-se el president Benach a fer-nos caure més simpàtics als ciutadans en general, que no se'n sortirà. Si no som capaços (sobretot el govern però també m'incloc com a oposició) de fer que els trens funcionin bé, que no s'estranyi Benach si els polítics continuem en les cotes més baixes de valoració dels ciutadans.

 
Escrit per krls el dia 17.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
16 novembre 2006
Cimera a Girona i comerç local
La ciutat de Girona ha de guanyar projecció internacional, i la cimera que s'hi celebra aquest matí hi ajuda. Benvinguda sigui, encara que tampoc no cal exagerar els beneficis locals. Després de passejar pels carrers del centre des de minuts abans de l'arribada de les comitives i durant la seva pomposa irrupció a la ciutat, crec que alguna cosa no funciona. No m'explico per què s'ha de paralitzar el centre de la ciutat d'una forma tan radical. No entenc per què tots els vehicles oficials que han desfilat per Marquès de Camps a les deu del matí en direcció al barri vell no poden circular amb més normalitat i un pèl menys de prepotència. Als vianants se'ls escapava un somriure sorneguer i a més d'un li he sentit comentaris en veu alta no precisament de satisfacció. No entenc tanta parafernàlia.
El que més m'ha impactat és veure els comerços del centre buits, sense clients. No sé quina és la facturació habitual d'un matí de dijous en els comerços de la ciutat, però em penso que no deu ser menyspreable. La imatge ha estat desoladora. Si hi ha cap efecte cimera, de moment aquest ha estat negatiu per al comerç urbà. No sé si les associacions i les patronals quantificaran de forma estimada les pèrdues d'aquesta cimera, però em sembla que seria útil saber quant s'ha deixat de facturar.

Etiquetes de comentaris:

 
Escrit per krls el dia 16.11.06 | Enllaç permanent | 2 comentaris
Felicitats, Andreu Mas-Colell !
He llegit amb una gran alegria la notícia de la presentació de la Barcelona Graduate School of Economics, que és impulsada per Andreu Mas-Colell, conseller de la Generalitat en el període presidit per Jordi Pujol i un economista de prestigi internacional. Ha fet una aportació patriòtica: ha impulsat un centre d'excel·lència per dotar Barcelona i Catalunya d'una proposta d'estudis econòmics moderna, internacional i de primer nivell. Per descomptat, els cursos de la Barcelona GSE s'impartiran en anglès. El felicito de tot cor, primer per l'aportació en si, que és extraordinària, i segon pel seu esperit emprenedor. El nostre és un país on la Universitat i gran part de la cosa pública està dominada per un esperit funcionarial (ho dic sense connotacions crítiques, és purament a títol d'inventari). Això sol provocar un cert recel als esperits emprenedors, que alimenta una desconfiança envers tot allò nou i innovador ("funciona? No ho toquis!"), i una actitud foteta i perdonavides davant del qui s'arrisca en projectes que el funcionari que molts porten a dins mai de la vida no gosaria ni plantejar. L'Andreu Mas-Colell és un home d'una intel·ligència excepcional que segurament s'entossudeix a fer coses per aquest país no pel grau de comprensió i reconeixement que desperten els seus actes (de fet, va perdre les eleccions a rector de la UPF) sinó perquè m'imagino que l'estima profundament. Podent dedicar-se a cultivar la seva brillant biografia acadèmica, prefereix liderar un projecte segurament difícil però absolutament necessari perquè aquest país estigui entre els millors en l'oferta de màsters i postgraus d'economia en anglès.
Un país avança no pas gràcies als esperits funcionarials ni als fotetes de cafè, sovint ganduls i mal professionals en la feina que desenvolupen, sinó als esperits emprenedors que se la juguen i arrisquen.

 
Escrit per krls el dia 16.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Estrena al Parlament
Encara no he pres possessió com a diputat (ho faré divendres) però avui hem tingut al Parlament la primera reunió del grup de diputats electes de CiU. Artur Mas hi ha fet una intervenció molt serena, continguda, racional. Em trec el barret per la seva capacitat d'aguantar i controlar les emocions en un dia com el d'avui. Podia haver estat una sessió que fàcilment hauria pogut derivar en un lament col·lectiu però en canvi Artur Mas ha sabut diagnosticar amb una claredat cartesiana la situació política que es crea a partir de l'acord per renovar el tripartit i dibuixar unes línies molt precises sobre la nostra acció futura.

Tinc la sensació que la legislatura que comença divendres no tindrà massa semblances amb l'anterior. És cert que el paisatge ha canviat poc (al govern i a l'oposició hi ha pràcticament els mateixos, excepte per l'aparició de Ciutadans), però algunes coses no són les mateixes. Per exemple, l'índex de renovació de diputats de tots els grups és molt superior, per tant hi haurà més inexperts com jo que els que hi havia en la legislatura que s'acaba. Per contra, el futur Govern tindrà més experiència (se suposa que alguns dels actuals consellers romandran al càrrec, i en tornaran d'altres que ja ho havien estat).

Al vespre hem fet reunió de l'executiva local de Girona, amb un debat intens i enriquidor. I, en acabat, he anat fins a Platea a l'acte d'Omnium Cultural, que presentava en Lluís Freixas i en el qual intervenia, entre d'altres, el meu amic Martí Estruch. Per cert, que en Martí em fa l'honor de citar-me en el seu article d'avui a Vilaweb en una reflexió crítica sobre Convergència que li agraeixo sobretot perquè es pren la molèstia d'argumentar sòlidament la seva anàlisi crítica i defuig l'ús de l'argumentari oficial en què es basa la crítica convencional a Convergència. Les crítiques són aportacions extremandament valuoses i necessàries, però cal que siguin argumentades, justificades, comprensibles. Després les compartirem o no, però segur que en qualsevol cas després de llegir-les mirarem la realitat d'una altra manera.

 
Escrit per krls el dia 16.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
14 novembre 2006
La lúcida anàlisi d'en Xavier Solano
En Xavier Solano és un expert en política sobiranista que treballa o ha estat treballant com a assessor parlamentari del Scottish National Party (SNP), el partit sobiranista escocès. Acaba de publicar un article a e-noticies que em sembla digne de recomanar. Analitza el joc del Partit Socialista en el seu conjunt (això és, del PSC i del PSOE) i arriba a una conclusió que em sembla la mar d'assenyada i meritòria. Té mèrit, perquè no l'ha feta ningú i perquè em sembla que té més raó que un sant encara que la veritat oficial imposi altres tesis interessades. Llegiu-lo, que aquests dies ens fan falta anàlisis independents i lúcides (siguin o no complaents amb la posició de cadascú).
Per cert: avui he llegit que en Miquel Casals, independentista de pedra picada, detingut en l'operació Garzón el 1992, i que forma part de la generació que va dur l'independentisme des de la marginalitat al parlamentarisme, s'ha donat de baixa com a militant d'ERC.

 
Escrit per krls el dia 14.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
13 novembre 2006
I quan van deixar de ser nacionalistes?
Carod i Puigcercós no perden ocasió per manifestar que ells no són nacionalistes. Ens ho haurien d'explicar bé, perquè altrament no entenc per què Carod va ser un destacat fundador d'un invent que es va dir, precisament, Nacionalistes d'Esquerra, per la qual es va arribar a presentar (i que després va tenir la seqüela de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra). Quan han deixat de ser "nacionalistes d'esquerra"? Potser d'aquí a un temps tampoc no ens hauria de sorprendre que diguessin que ells no han estat mai independentistes...

 
Escrit per krls el dia 13.11.06 | Enllaç permanent | 5 comentaris
Menys competències per a Carod
El futur president Montilla ha avançat en declaracions a Catalunya Ràdio que el futur vicepresident Carod tindrà menys competències de les que hauria tingut si fos conseller primer. És el preu d'acceptar un polític que els desagrada però la presència del qual era condició indispensable (sembla) per formar govern. O sigui, fan veure que hi és però de fet no pintarà massa res. Un gran negoci, sí senyor.

 
Escrit per krls el dia 13.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
12 novembre 2006
Ja puc tornar a posar accents...
Hem tornat del viatge a l'estranger: finalment puc tornar a posar accents, dièresis i ces trencades als meus articles! Ha estat horrorós, això d'escriure en un teclat ignot. I més quan sembla que s'han de dir tantes coses en poc temps...
Des que hem arribat amb prou feines hem descansat. Ahir al migdia dinàvem a Bucarest, a la barraca on es diu que fan els millors mici de tot Romania, que porta per nom "El geperudet" i que, efectivament, està conduïda per un geperut completament corbat. Al vespre, a les 9, ja érem al teatre de Salt per veure un espectacle sensacional (un únic retret: potser és un pèl llarg), "Ritter, Dene, Voss", de Krystian Lupa. Quan vam anar a descansar ens van tocar quarts de dues.
Avui ens ho prenem amb calma. Comença una setmana de feina --de nova feina per a mi-- i amb ella s'inicia un període d'incertesa política que serà llarg el primer (el període) i probablement curta la segona (la incertesa): el tripartit 2.0 apropa definitivament els seus integrants a l'articulació d'una mena de Partit Únic de Catalunya que ho controla tot, ho veu tot i ho sap tot. El repartiment de càrrecs del Parlament en serà la primera prova, i novament el grup polític (presentat com a tal a les eleccions, és a dir, donant la cara) que representa més catalans i catalanes quedarà marginat per l'implacable corró del PUC, el qual a sobre exigirà rendiment de pleitesia per les engrunes que ens seran concedides gràcies a la magna generositat dels amos i senyors. Si no ho fem diran que no sabem perdre i que practiquem una oposició agressiva a l'estil del PP, i tot el bla-bla-bla que escamparan a través de la seva artilleria de base.
Caldrà tenir molta paciència, molta resistència als atacs que ens vindran de tots els fronts (ja ens estan venint) i mantenir les conviccions. Altrament, potser serem una nació però no serem lliures. Una Catalunya sense contrapesos, sense pluralitat, sense alternança materialment possible, és un país que no accedirà mai a la llibertat. És clar que això només ens importa i afecta els qui mai no hem militat ni participat en cap organització que pretén imposar dictadures proletàries i revolucions populars, sinó que hem cregut en la bondat del sistema democràtic que abans els líders que formen el tripartit anomenaven amb menyspreu "democràcia burgesa".

 
Escrit per krls el dia 12.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
10 novembre 2006
Reflexions i respostes d'altres que faig meves
He estat un dia desconnectat i se m'han acumulat els missatges i les repliques. N'hi ha hagut un parell que no les he publicades perque obrien un cami que jo mateix vull obrir d'aqui a un temps, no ara, i que espero que doni resposta a les persones que me les han trames. Soc amo del meu tempo, i el meu tempo el vull marcar jo. Ep, si no es demanar massa i espero que no ofengui ningu.

No he tingut, per tant, el temps suficient per dedicar a respondre i contrargumentar. En canvi, si que he pogut llegir almenys quatre articles d'un interes excepcional. S'hi fan reflexions que em serveixen de resposta a alguns comentaris. Us demano que els llegiu i que els feu circular. Crec que expressen amb mes rigor i serenor dels que podem aportar els qui vivim molt de prop el conflicte (perque, amics, hi ha un conflicte molt serios). Els afegeixo al que vaig recomanar l'atre dia, excel.lent i valent, de l'Antoni Puigverd a la Vanguardia.

El primer es un article de Ramon Tremosa al diari Avui de dijous dia 9 de novembre. En Tremosa ha estat l'economista que els opositors a l'Estatut han aplaudit (suposo que fins avui, que el repudiaran per traidor. Supos que ja no el tornaran a reivindicar. Ho sento, Ramon!)

El segon es el que publica en Salvador Cardus al mateix diari en la seva edicio d'avui divendres. No us el perdeu, si us plau. En Salvador ha parlat sempre amb independencia dels partits pero amb compromis nacional.

El tercer es el d'en Joan B. Culla a El Pais tambe d'avui divendres. Llegiu-lo, recomaneu-lo i guardeu-lo be per recordar que almenys algu va gosar dir el que es un tabu per a ERC: l'omnipotent, omnipresent i omnivor poder del socialisme a Catalunya.

I el quart es el d'un altre articulista recomanat sempre que ha calgut pels d'Esquerra, en Xavier Roig. Espero que no l'enviin al mateix infern al qual ja han enviat gent de rigor i brillantor intel.lectual com en Francesc-Marc Alvaro, el primer a ser assenyalat pel primer tripartit, branca esquerranosa, com a venut al sou de la sociovergencia. Un linxament que fins avui no ha rebut la resposta i la solidaritat d'altres col.legues. En Xavier Roig escriu a l'Avui de divendres amb una gran dosi de critica i decepcio. En lloc d'alegria, d'esperanca, el nou tripartit genera una desafeccio seriosa. Un trencament greu. Un cabreig (i perdoneu-me l'expressio) que amenaca de fer-se estructural.

Que els llegiu de gust. Suposo que qualsevol persona intel.ligent hi sabra veure aportacions completament desinteressades des del punt de vista dels partits, que no estalvien la critica quan toca i a qui toca, i que sobretot hi veuran una altura de mires i un sentit patriotic del qual anem molt escassos, aquests darrers temps.

 
Escrit per krls el dia 10.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
08 novembre 2006
La valentia d'en Marc Vidal
Us recomano l'atenta lectura del darrer post de Marc Vidal al seu bloc. De fet, tot el bloc es recomabale perque es tracta d'una persona heterodoxa, lliure, que pensa sense cotilles, sense prejudicis i amb una independencia total. Hi podeu coincidir o no, pero heu de saber que la seva ploma no te lligams ni es cap dent d'un engranatge que els mestres de la manipulacio fan funcionar cada dia per tal de conduir el poble ignorant cap a la via de la veritat, la llum i la vida. La seva trajectoria l'avala. Es algu amb un parell de pebrots, que es aquella possessio testosteronica que agrada tant als cagumcois i cagumcoies d'Esquerra.

 
Escrit per krls el dia 8.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
Quan els dirigents d'ERC recorren a l'insult greu
Joan Ridao, un dels membres destacats d'ERC i possible conseller d'alguna cosa que li toqui en el repartiment que estan fent aquestes hores Montilla, Carod-Puigcercos i Saura, acaba de qualificar Artur Mas literalment de ''traidor al catalanisme''. Es un insult que algu que ha representat com a portaveu el tercer partit del pais i que pot ser un dels nostres consellers no pot, mai, pronunciar. No es digne d'ocupar un carrec algu que insulta el candidat a president que mes catalans han votat perque els representi. Que Ridao digui que Mas es un traidor no ajuda a reconstruir els famosos ponts. Mes aviat els dinamita. Es clar que aixo sempre sera culpa nostra, perque els d'ERC fan toooooot el possible per a l'entesa del catalanisme i som nosaltres, dolents i pervertits, els que ho impedim.
Ridao es deu pensar que Catalunya es ERC. El noi te una confusio mental producte del seu ressentiment per no haver estat conseller en l'epoca Maragall (vetat per l'aparell del seu propi partit) i producte de les contradiccions internes d'algu que s'ha passat tota la vida de parlamentari donant llicons de catalanisme als altres i ara ha de justificar la decisio de promoure a la presidencia del pais algu que no te res de nacionalista (el nacionalisme entes a la manera de Pompeu Fabra. Consulteu el diccionari, si us plau).
Pero ha comes un error. Si ERC el promou a algun carrec rellevant estara premiant l'insult, la preportencia, l'arrogancia, la xenofobia politica. Una bona manera de mostrar l'estil propi d'ERC.

Algu que insulta el cap de la llista mes votada del pais no pot ocupar llocs de responsabilitat. Es clar que sempre queda la rectificacio. Pero coneixent el personatge, ho dubto molt. Es aquell que va publicar la llista amb noms i cognoms dels carrecs de confianca del govern Pujol pero que no ha dit mai mes res ni hem sabut la seva opinio del nepotisme practicat pels membres del primer tripartit. Ara veurem si aquest es un dels errors que diuen haver apres.

 
Escrit per krls el dia 8.11.06 | Enllaç permanent | 5 comentaris
Ja ens prenen per babaus
El futur president Montilla te la barra de dir que en el nou govern tripartit no hi haura tuteles dels partits. Increible. Hi seran ell, que es el primer secretari del PSC, Carod-Rovira que es el president d'ERC, Joan Puigcercos, que n'es el secretari general, i Joan Saura, que es el maxim responsable d'ICV. Com es pot dir que no hi haura tuteles dels partits? Un govern amb els maxims responsables de les tres formacions politiques que l'integren sera, sobretot, un govern molt lligat a les decisions de les executives dels partits. Es mes: no entendria que fos d'una altra manera. Si volen un Govern sense tuteles, o pleguen de les seves responsbailitats al partit, o pleguen del Govern. Pero si no fan cap de les dues coses, si us plau que no ens menteixin mes. Que no ens prenguin per babaus. Tots sabem que es un govern legitim i bla, bla, bla. El que no ens podem empassar es que sera un govern no tutelat pels partits que el conformen. Una altra cosa es que a partir d'ara ens n'assabentem, perque sembla que algu comenca a enyorar l'oasi i voldria una premsa ductil i complice amb el nou poder.

 
Escrit per krls el dia 8.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
Catalunya, dividida
Catalunya esta dividida. La nacio es parteix en dues meitats, a tenor de l'entrevista que Joan Puigcercos ha concedit a El Pais: ''70 diputados de mayoría progresista y 65 conservadores''. La dialectica Catalunya-Espanya ja no existeix. Nomes tenim, sembla, un problema de conservadors i progressistes, pero sempre, evidentment, segons el dret al repartiment de carnets de progres que assumeix l'esquerra ortodoxa. Segons la visio maniquea dels ortodoxos, jo dec ser conservador i el senyor Pere Portabella deu ser progressista. El futur president Montilla, que duu els nens a una escola totalment privada i cara, deu ser progressista. El meu amic convergent que els duu a la publica, es conservador.
Aquests dies estic llegint ''La petita historia dels tractors en uncraines''. Recomanable, amena, i per als qui coneixem una mica el taranna de l'est d'Europa, francament divertida. En un moment determinat, intentant reconstruir el passat familiar, la protagonista evoca els records de la seva mare. Era una uncrainesa que va patir, com milions d'essers humans, el terror comes en nom del socialisme. Recorda en concret la fam provocada pel lider comunista Stalin els anys 1932 i 1933, durant els quals van morir de gana a Ucraina entre set i deu milions de persones. ''La mare deia que l'objectiu de fer-nos passar fam era trencar l'esperit del poble per obligar-los a acceptar les col.lectivitzacions. Stalin creia que la mentalitat dels pagesos, estreta, cobdiciosa, supersticiosa, deixaria pas a un esperit noble, de camaraderia, un esperit proletari''.
Aquesta visio del mon i de la societat que va crear Stalin i el socialisme sovietic, criminal i sempre indultat per la progressia occidental --amb honroses excepcions-- es encara vigent en la ment de la gent formada sota la influencia d'aquella ideologia. Els canvis s'han de provocar, s'ha d'obligar la societat a anar en una determinada direccio. Si cal, obligant la gent a passar gana perque s'adonin del que els conve. Aquest es l'esperit que hi ha rere determinades decisions.

 
Escrit per krls el dia 8.11.06 | Enllaç permanent | 4 comentaris
07 novembre 2006
Cal acceptar la critica
Hi ha gent que es queixa que CiU protesti. I que hauria de fer? La democracia no es nomes la suma dels diputats de la majoria sino que necessita la participacio activa de l'oposicio: els governs massa pagats de si mateixos i amb massa comoditat parlamentaria acostumen a perdre de vista que la politica es un treball temporal i que hi som perque ho han volgut uns ciutadans que son els nostres superiors. La critica es imprescindible, sobretot quan la situacio parteix d'una anomalia objectiva. Tan legitima i legal com es vulgui (no ho he discutit mai, ni ara ni abans, de manera que estalvieu-vos l'enviament massiu de consignes prefabricades), pero una anomalia sobre la qual estem edificant el govern del pais.
A nosaltres ens plouen les critiques, de totes les bandes. De la dreta a l'esquerra, de l'espanyolisme a l'independentisme, de dins i de fora. Totes son benvingudes, llevat de les que emeten missatges totalitaris i intolerants (d'un costat i de l'altre), que freguen el delicte. La critica ha acompanyat sempre la vida de CiU, i el dia que es vulgui es pot organitzar una competicio d'hemeroteques a veure qui acumula la critica mes llarga a traves de la historia.
La decisio d'ERC mereix que li dediqui una critica severa. Ho dic amb pena i dolor, pero amb tota sinceritat i honestedat. El pacte nacional era la meva opcio, ara i fa tres anys. No dic que CiU ho hagi fet tot be, ni abans ni ara. Quan ha calgut no he estalviat les critiques. Pero si tinc autoritat moral per expressar les meves opinions i exigir que em siguin respectades es perque no em plego al politicament correcte ni a l'anestesia que ens esta oferint l'entorn d'ERC perque romanguem en silenci i fer mes passador l'error greu que ha comes. No poso el carrec per davant del pais. No hi poso tampoc altres coses, i ho sento molt per a qui no li agradi. No estic a la politica per fer amics ni per caure simpatic als adversaris. Crec que la reedicio del tripartit en les actuals circumstancies es un dels errors mes greus que s'han fet en decades de catalanisme politic. I davant d'aquest error no puc callar.
Es cert que l'escenari es molt diferent de com jo me l'imaginava. Aixo entranya un desencis que la gent ha d'entendre i respectar. Estem mes sols (ja entrarem un altre dia a analitzar les raons per les quals aixo es aixi, de manera que tambe us podeu estalviar l'enviament massiu de mails reproduint la consigna prefabricada a l'us) i una mica de dol per raons obvies. La gent que es recrea en el dolor dels altres m'ha fet sempre molt de fastig. Veure les celebracions dels assassinats comesos pels palestins, els iraquians o els americans que festegen l'execucio d'algun criminal, es quelcom que no he pogut suportar mai. No puc suportar l'alegria desfermada entre els hooligans d'ERC pel que li esta passant a CiU, i tampoc no ho suportaria si la situacio fos a la inversa. He tingut amics a l'ERC de les epoques dificils i sempre que va caldre van trobar un cop de ma generos i desinteressat, i trobo indecent refregar pels nassos del perdedor o del derrotat els guanys de la victoria.
Un amic esta passant un moment molt dur. Un militant d'ERC li han enviat un SMS en que li diu 'noi, 4 anys mes sense la menjadora'. Ho trobo obsce, repugnant. La mentalitat que hi ha rere aquest SMS en aquests precisos moments revela una crueltat i una manca de sentiments que em fa por. Pero no m'extranya: els liders d'ERC estan sembrant d'odi el sobiranisme per evitar complicitats que algun dia els portessin un disgust (transvassament de vots, per exemple). D'aqui a uns anys comprovarem l'eficacia d'aquesta estrategia. De moment sabem que durant l'era Pujol, l'independentisme va arribar a la seva maxima expressio, entre altres coses perque mai a ningu se li va ocorrer asfixiar-lo (tampoc no cal que em recordeu que un dia Pujol va menystenir Carod al Parlament, que aixo no hi te res a veure). Veurem que passa a partir d'ara.
La gent d'ERC ha de madurar democraticament i ha de comencar a acceptar que son un partit de govern, i que per tant els mitjans de comunicacio i l'oposicio els tindran en el punt de mira. Es normal que sigui aixi. Nomes en les societats narcotitzades, totalitaries o que viuen en un oasi aixo no passa. I ja vam quedar que l'oasi s'havia de destruir, no?
Per aixo us poso l'acudit de Forges d'avui a El Pais. El trobo magnific, surrealista. Ens obre l'esperanca que les coses encara poden empitjorar. Vull dir que hem d'estar contents del que tenim perque encara la nostra hipoteca es podria liar amb el nostre credit personal. I aixo si que seria de-fi-ni-ti-va-ment una derrota.

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 12 comentaris
El Cercle demana que no hi hagi debat identitari
El Cercle d'Economia, que presideix un senyor que, igual que Montilla, sent devocio per l'Espanyol, acaba de demanar que la legislatura que comenca deixi enrere el debat identitari. Es una obsessio que persegueix l'espanyolisme, i que sorprenentment sembla que els signants del tripartit ja comparteixen. Diuen que se centraran en politiques socials i no pas en la questio nacional, que la deixen per la retorica i la literatura oficial.
Aquesta ingerencia de Lara es una pressio ben normal, com la que reben tots els governs, inclos el de CiU. Forma part de les obligacions dels lobbies empresarials i socials, pero a partir de la nova logica imposada pels justificadors del tripartit hem de convenir que, si acaba no havent-hi debat identitari, voldra dir que s'han plegat als interessos de la gran patronal dretana. Vol dir que han intercanviat cromos i que el seu silenci i la seva pax catanyola te un preu inconfessable.
Per la meva banda ja us avanco que no penso renunciar a allo que em mou a fer politica. Tant si li agrada al senyor Lara com si no, tant si li conve al tripartit com si no, aixo que en diuen debat identitari es una part essencial de la meva accio politica. Milito des de fa molts anys en l'independentisme democratic i civic a traves del meu compromis personal, acreditat des de molt lluny. No em cal demostrar res, encara menys als que em neguen la condicio de sobiranista. El meu partit va votar a favor de l'autodeterminacio al Parlament de Catalunya, mentre que el PSC hi votava en contra; el meu partit va aconseguir aturar la Loapa, mentre que el PSC en pes hi feia costat i de no haver estat per CiU avui no tindriem ni la meitat de l'autonomia de que hem gaudit fins avui. Jo he participat activament en les iniciatives en favor dels independentistes detinguts el 92 mentre senyors del PSC que avui estan al govern i que hi continuaran estant s'ho miraven des de la distancia, se'n fotien o deien coses que no vull reproduir pero que recordo a la perfeccio. Aberrants i repugnants.
El meu partit reconeix als seus estatuts el dret a l'autodeterminacio del poble catala. El PSC no. El meu partit i el meu candidat a president defensen que Catalunya te drets historics. El candidat a president que proposara ERC no. El meu partit no ha tingut mai ministres espanyols ni ha aprovat mai una llei contra les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. El candidat d'ERC a la presidencia de la Generalitat si.
El meu partit ha signat acords parlamentaris (mai de govern) amb el PSOE i el PP. El PSC ha votat no fa massa dies al costat del PP l'oposicio al traspas a Catalunya de l'Aeroport del Prat.
Les joventuts del meu partit porten la bandera estelada i no els cal cap permis de cap messies per poder-la onejar. Les joventuts del PSC no. Les joventuts del meu partit fa decades que treballen per la sobirania plena de Catalunya; els joves socialistes han fet exactament el contrari i han treballat per reforcar els lligams amb Espanya.

Al meu partit hi ha persones que han treballat durant decades per la llengua i la cultura catalanes i s'han sentit a dir de tot, especialment per la progressia professional que avui recull el premi que els atorga ERC. La gent que ha auspiciat foros babel, que ha sembrat la llavor de la discordia o l'ha usat sempre com a amenaca (''compte, que trencarem el pais!'') , avui reben el premi dels independentistes pero durant anys han insultat, menyspreat i denigrat els catalans que han tingut la valentia de treballar per la llengua i la cultura catalanes.

Senyor Lara, senyors del tripartit: i tant que hi haura debat identitari! No pensin que pel fet d'enviar-nos a l'oposicio, d'excluore'ns de les institucions i de voler-nos excloure del pais (nomes cal llegir les desenes de comentaris feixistes de seguidors d'ERC demanant que ens morim, que fotem el camp, que desapareguem... que no mereixen cap reprovacio per part de la direccio del partit) estarem calladets i domesticats.

No saben quantes ganes tinc que comenci la legislatura.

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
La puresa selectiva dels ideolegs d'ERC
Els ideolges d'ERC, que n'hi ha arreu i de molt divers pellatge, s'han conjurat a emular Goebbels i repeteixen nit i dia, com lloros ensinistrats, que el pacte Tripartit-2 ha esta per culpa de CiU: que es culpable perque, afirmen convencuts, la coalicio havia pactat amb Zapatero un determinat panorama politic per a Catalunya. La tactica de repetir una mentida mil vegades fins que acabi essent veritat.
El curios es que avui mateix, en un dels portals que passa per ser obra d'una gran altura de mires pero que es el resultat de la paranoia del seu editor, se citava un altre promotor i beneficiat de l'Esquerra, Eliseu Climent, i es reproduia una frase literal: "Zapatero ha de jugar a fons la carta de desbancar el PP valencià". M'agradaria saber que en pensa, ERC, d'aquesta crida a la interferencia en la politica valenciana. M'agradaria saber que en pensa Montilla. I tots els ideolegs esquerranosos que aquests dies ens foten a parir per haver tingut converses amb Zapatero (converses que les te tothom, inclos, i sobretot, el senyor Puigcercos. Per cert, que ens hauria de dir que hi pacta, a quin preu i per quines raons).
Aquesta puresa selectiva em repugna. Si CiU negocia amb el PSOE, es traicio. Si CiU parla amb el PSC es voler posar la cadira abans que el pais. Pero si ho fa ERC... Ah! Ja es tota una altra cosa. Ells son purs. Ells son immaculats. Ells defensen sempre Catalunya, fins quan pacten no obrir la boca ni provocar cap enrenou identitari per facilitar les coses a Zapatero, fins i tot en aquesta circumstancia, ells sempre ho fan pel be de Catalunya.
Seguin la logica dels justificadors del Tripartit, si els valencians han votat el PP, si les Corts de Valencia aproven legalment i legitimament el que parlen un idioma diferent del nostre... no hi ha res a fer. Es la democracia, que hi vols fer. Es el joc de les majories i les minories. Seguint la seva logica, no cal protestar: sumen mes vots que els sobiranistes valencians? Aleshores per que han de recorrer al papa Zapatero? Quina rao politica hi ha perque els pancatalanistes valencians hagin d'anar a La Moncloa a demanar res?

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Primera decisio de Montilla: anar a la Moncloa
No li hem sentit obrir la boca en tot el proces, pero el futur president Montilla ja ha anat a la Moncloa a entrevistar-se urgentment amb el seu jefe Zapatero. No s'ha adrecat al poble que tindra la responsabilitat de liderar pero ja ha anat a Madrid. I ERC accepta les condicions mordassa que li imposa el nou tripartit, i accepta portar-se be i no fer ximpleries. Es veu que aixi avancem cap a la independencia.

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Una cosa molt curiosa
Us hi heu fixat? No havia vist mai tanta gent d'ERC que ens critiqui per haver trencat els ponts amb el PP! Diuen que una de les raons per les quals ens exclouen de totes les institucions del pais es que tambe ens hem tancat la porta del PP. Quina cosa mes curiosa: la consigna passada pels argumentaristes d'ERC a tota la seva col.leccio de propagandistes --alguns a sou, d'altres aspirants a rebre sou, i d'altres senzillament abnegats contribuents a la propagacio de la fe-- arriba al cinisme de criticar que CiU no pacti amb el PP!
Demanaria que s'aclarissin. La vam errar pactant amb el PP abans (jo crec que si, tanmateix) i ara l'errem no volent-hi pactar (jo crec evidentment que no)? O senzillament ja els va be qualsevol cosa per tal de carregar-se CiU?

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
No hi estic d'acord
Com que soc fora del pais, tindria una excusa magnifica per dir que no vaig a les manifestacions convocades en contra de l'acord de reeditar el tripartit. Pero he de dir que si em trobes a Catalunya tampoc no hi aniria, i si estigues a la meva ma intentaria que els organitzadors (que actuen de bona fe, i des d'una natural indignacio) les desconvoquessin.

Es cert que la decisio de reeditar el tripartit es un error que tindra consequencies gravissimes en moltes direccions. I tambe es cert que hem de fer tot el possible per sortir d'aquest mal pas, perque si no ens en sortim sera el pais sencer que acabara d'enfonsar-se. Pero manifestar-se al carrer es un recurs que ara mateix no ens duu a cap conclusio.

No ens calen mes querelles d'aquests tipus, primer perque em penso que l'antiga familia sobiranista mai mes no podra tornar a estar reunida i segon perque una societat, la que sigui, nomes progressa nacionalment i socialment si la poblacio sap estar a una altura moral molt superior a la dels politics que prenen decisions erronies.

Cometre l'error historic de tornar a fer el tripartit ha estat, pel que hem vist, questio d'unes poques hores. Refer aquest error, si es que mai es podra, demana uns quants anys.

Aprofito per recomanar la lectura de l'article de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia d'ahir. La seva lucidesa i la seva honestedat intel.lectual el converteixen en un dels millors articles que s'han publicat aquests dies historics. Sap sobreposar-se a la querella de vol ras que sembla dominar la resta d'espais (algun dia ens n'avergonyirem) i senyala en veu alta la nuesa del rei.

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
I el DURSI, que era 'imprescindible'?
No veig per enlloc que el nou tripartit tingui previst recuperar el Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informacio. ERC, decisiva altre cop, va prometre en la campanya electoral que recuperaria el departament suprimit despres de la seva expulsio, pero suposo que els seus votants ja estaven informats que la promesa seria la primera d'incomplir-se, de la mateixa manera que sembla que estaven perfectament informats que farien Montilla president. No deu tenir importancia, aixo de prometre coses en campanya i despres passar-se-les per un determinat lloc. El DURSI es un departament fonamental en una economia com la catalana, i encara que les seves atribucions es reparteixin en tres conselleries, perque tothom pugui tocar una part del pastis, aquest sera un govern que no tindra un lideratge fort en l'ambit de les noves tecnologies i la nova economia. No els deu importar: l'economia productiva no deu ser sostenible.

 
Escrit per krls el dia 7.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
06 novembre 2006
A qui heu fet president
ERC, fareu president una persona que als seus meetings deia coses tan catalanistes com les que es poden escoltar en aquest audio.
I una altra cosa: el Molt Honorable Montilla va dir aquest estiu que Catalunya no tenia drets historics. I aixo el fara president, amb els vots d'ERC. Com diu el futur president de Catalunya, Visca Espanya!

 
Escrit per krls el dia 6.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
A qui heu fet president
ERC, fareu president una persona que als seus meetings deia coses tan catalanistes com les que es poden escoltar en aquest audio.
I una altra cosa: el Molt Honorable Montilla va dir aquest estiu que Catalunya no tenia drets historics. I aixo el fara president, amb els vots d'ERC. Com diu el futur president de Catalunya, Visca Espanya!

 
Escrit per krls el dia 6.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Feu-vos la pregunta a la inversa
Als que justifiquen la decisio de l'executiva d'ERC de fer president de Catalunya el perdedor de les eleccions nacionals catalanes els demano que es posin una pregunta i se la responguin en la intimitat: que estarien fent si la situacio fos a la inversa? Que s'imaginin que ERC ha tret 48 escons i ha guanyat en vots; que el PSC n'ha tret 37 i ha perdut cinc diputats; i que CiU en treu 21 despres de perdre'n nomes 2. I que en aquest escenari, es CiU que decideix fer president el del PSC, prescindint de l'oportunitat historica de tenir un president independentista.
Esteu segurs que serieu tan comprenius amb les combinacions parlamentaries que permet la democracia com ho sou ara? Esteu segurs que no parlarieu de traicio, de venda del pais, de perdua d'oportunitat? Esteu segurs que no esperarieu una reaccio de la bona gent de CiU que empenyes la jerarquia del partit, potser massa avida de poder, cap a un acord amb la llista mes votada?
Si aixo passes i jo estigues militant a CDC us asseguro que em donaria de baixa immediatament i faria sentir la meva veu. No estic a la politica per justificar l'injustificable. Hi ha fronteres que no es poden ultrapassar, i ERC n'acaba de travessar una. Ho diu en Vicent Partal al seu mail obert d'avui. I no nomes ell.
Feu-vos-ho mirar; fem-nos-ho mirar tots plegats. Poc que anem pas be.
(disculpeu l'absencia d'accents i dieresis: continuo a l'estranger i uso un teclat que no m'acaba d'entendre quan li parlo en catala).

 
Escrit per krls el dia 6.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
''No és això, companys d'Esquerra. Un partit independentista no pot fer mai president l'home que el 6 d?agost de 2005 va dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d?enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports. Un partit independentista no pot justificar aquests disbarats dient que ho fa amb la intenció que "la qualitat de vida dels catalans formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals". No ho pot fer perquè el PSC no ha cregut mai que Catalunya sigui una nació. És més, tota la seva política al llarg dels anys no ha tingut cap altre objectiu que la sibil·lina espanyolització de Catalunya i el fre constant a la seva projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada d'Espanya. ¿Cal recordar que ha estat el PSC el principal responsable del miserable Estatut que Zapatero ha lliurat a Catalunya? Cal recordar que ha estat aquest partit el qui ha ofert el patètic i espanyolista espectacle de l'Institut Ramon Llull, el qui va espanyolitzar la presència de Catalunya a la Fira literària de Guadalajara i el qui pretén fer exactament el mateix a la Fira literària de Frankfurt? Com pot, un partit independentista com Esquerra Republicana, lliurar la clau del govern a la força política que malda per donar a l?espanyol el rang de llengua pròpia de Catalunya -cosa que suposaria la mort de la llengua catalana- i que representa per si mateix el més viu retrat de l?autoodi?''

Els arguments son d'en Victor Alexandre, que segur que no ha votat CiU. Ho trobareu al seu bloc.

 
Escrit per krls el dia 6.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
Tinguem-ho sempre ben present
El que ha passat aquests dies mereix ser recordat sempre. La traïcio nacional d'ERC fent inviable un pacte sobiranista per generacions és digna de retenir a la memòria. Us reprodueixo el darrer paràgraf de l'article de Xavier Bosch a l'avui, per tenir clar en mans de qui ERC acaba de posar el nostre país. Ser sobiranista es demostra volent un president fort, preparat, que lideri la societat catalana. Afeblir la institució de la presidencia es afeblir Catalunya, i això un que es digui sobiranista de debò no ho permetria mai.

''Puigcercós, Huguet, Vendrell creuen que el que més li convé a Esquerra (i
a Catalunya, esclar) és fer un nou tripartit i convertir en president un senyor
gris, que en el debat ha fet pena, que les entrevistes, quan no fuig, les
defuig, que tria quins periodistes l'han d'entrevistar a la tele i que, a última
hora, envia Antoni Castells a xerrar als col·legis professionals perquè sap que
ho farà millor que ell. Esquerra està a punt de fer president un senyor que es
pregunta què vol dir "ser de la ceba", que promet llibres de text gratis a
l'escola pública mentre que ell, per si de cas, confia l'educació dels seus al
Col·legi Alemany. Això sí, tothom en destaca una virtut: que és molt
treballador. Com també ho és el forner de sota casa i l'enterramorts del
cementiri de Montjuïc o la Margarida Minguillón i, per més que penquin (i amb
tots els respectes per a tots tres) em costa d'imaginar-me'ls presidint la
Generalitat. Que es legítim? Això sí. ''

 
Escrit per krls el dia 6.11.06 | Enllaç permanent | 9 comentaris
05 novembre 2006
El que explicarem d'aquí a uns anys sobre què fèiem aquests dies...
Vivim hores decisives. Escric això a mes de 3.000 quilòmetres de distància d'on s'estan produint les negociacions per a la configuració del nou govern del país, i el teclat de l'ordinador no em permet escriure com ho faria a Catalunya, perquè no reconeix accents i totes aquestes coses que ens fan tan rars, als catalans. He d'anar al mapa de caràcters i copiar cada lletra accentuada i enganxar-la una a una.
Són hores que marcaran una inflexió en el nostre recorregut nacional. Sé que hi ha molt de ressentiment, odi, set de venjanca, raons justes i raons injustes, personalitats confrontades, interessos partidistes, etc, que ara mateix condicionen les opcions dels partits que tenen la clau de fer govern. Els negociadors de totes les bandes potser no sabran sobreposar-se a tota aquesta misèria. Però voldria creure que encara hi som a temps, tot i que em temo el pitjor.
No sé què acabarà passant. Segons com, l'error serà colossal, dels que fan història. Potser els dirigents d'ERC estaran la mar de satisfets de la segona venjanca contra CiU i aniran a dormir tranquils cada nit, sobretot si són consellers, directors generals o càrrecs de confianca i van pel món en cotxe oficial i despeses pagades. Això ja m'és igual. La del curt termini és una batalla perduda. Em preocupa el llarg termini, i no tinc cap dubte (ni un, creieu-me) que l'opció del tripartit allunya les opcions de ser lliures. Convé que ho comencem a dir a tota la gent de bona fe que creu en l'engany i la ficció sobre la qual ERC dissenya la seva estratègia. Una Catalunya en què uns sobiranistes són els principals responsables que els sobiranistes guanyadors nets i clars d'unes eleccions no puguin formar govern i quedin expulsats de totes les institucions del país, no pot ser mai una Catalunya lliure. Es una Catalunya condemnada al psiquiatre, i fins que no abandoni el divan no estarà en condicions de plantejar-se grans coses.
La història contemplarà aquests dies amb gran severitat (si l'historiador es sobiranista) o amb gran entusiasme (si l'historiador es federalista espanyol). Però més enllà de la història hi haurà la biografia particular de cadascú. Ara ja no estem parlant de signar un manifest o d'enganxar un adhesiu a la matrícula. Estem davant d'unes noves Corts de Casp i del perill de reeditar el compromís que va iniciar la pèrdua de la sobirania. Segurament els seus promotors pensaven que era el millor, però sens dubte la història diu que la van errar estrepitosament. Van triar l'opció que ara en diríem espanyolitzant, i així ens ha anat.
D'aquí a uns anys ens creuarem pel carrer amb ''sobiranistes'' que ara defensen posar Catalunya en mans del perdedor --per tant, de qui no pot exercir un lideratge moral-- i de l'opció més espanyolista, i parlarem de tot això. Els demanaré on eren i què feien aquests dies, què defensaven, què deien, què preferien. No acceptaré que m'ho justifiquin dient que uns anys abans en Pujol va fer no sé què. Res comparable amb fer president algú que és castigat a les urnes i que representa el vessant espanyolista i menys plural del PSC, i que condemna l'espai del sobiranisme a una greu confrontació.
Potser és que creuen en els miracles i en les conversions sobtades, i saben (per experiència?) que els conversos són els més fanàtics de totes les causes. El miracle seria que recobressin el seny abans no fos massa tard. La resta, un suïcidi nacional.

 
Escrit per krls el dia 5.11.06 | Enllaç permanent | 2 comentaris
04 novembre 2006
Uns dies de descans
Avui és Sant Carles, el meu patró. Avui també em prenc uns dies de descans, que serà relatiu perquè l'actualitat obliga. Però estaré a suficient distància com per adquirir una perspectiva diferent i en conseqüència millorar l'anàlisi i definir l'acció futura.

A l'hora que marxarem, l'Artur Mas i en Carod-Rovira ja hauran acabat la seva reunió i segurament en sabrem les conclusions. Gran part de la premsa considera que no hi ha res a fer, que la reunió és purament un acte de cortesia per part de Carod envers Mas. Ho dèiem durant la campanya: si sumen, faran tripartit. Me n'aniré, doncs, amb una certa decepció. No pas per continuar a l'oposició (això entrava en els càlculs i sempre ho he tingut ben present) sinó pel trinxament definitiu de l'espai nacional. Perdem una oportunitat potser per qüestions tan petites i irrisòries, que la Història se'ns riurà a la cara. No farem pacte nacional per un DVD? No farem pacte nacional perquè en Mas va tenir l'educació de parlar primer amb el partit que ha quedat segon a les eleccions? No farem pacte nacional perquè en Duran va dir un dia no sé què? No farem pacte nacional per petiteses com aquestes?

Ho entendrà la gent? Jo crec que no. El més greu és que si demà tornéssim a fer eleccions, el nombre d'abstencionistes creixeria.

Això és el que em crea aquesta decepció. Governar o estar a l'oposició pot agradar més o menys, pot convenir més o menys, però és circumstancial. La resta no, és estructural. I aquí no admeto que ens posin al mateix sac que els altres: hi ha uns que seran més responsables que altres de tot això. Cal que ho tinguem clar.

 
Escrit per krls el dia 4.11.06 | Enllaç permanent | 4 comentaris
03 novembre 2006
El tripartit s'imposa al pacte nacional
No hi haurà pacte nacional entre CiU i ERC, i tampoc acord entre CiU i PSC. Els tres partits que van signar el pacte del Tinell ara fa tres anys s'estan acabant de posar d'acord per reeditar l'experiència, ara sota el lideratge de José Montilla com a president de Catalunya. El país tindrà com a president una persona derrotada a les urnes, un govern en què el pes d'ICV serà superior a l'actual i el d'Esquerra pot quedar afeblit per la mordaça que vol el PSC (amb Carod fora del Govern i un compromís explícit de portar-se bé, com fan des de fa 12 anys a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, on el PSC governa amb total placidesa).

No sé si la reunió d'Artur Mas amb Carod-Rovira servirà de gran cosa. Pot ser el darrer intent que visqui la nostra generació d'arribar a un pacte de govern entre forces sobiranistes, de manera que ja cal que creuem els dits. No em resigno al tripartit, perquè penso que hi ha alternatives millors. Que haurien d'interessar qualsevol persona que aspiri a l'increment de l'autogovern i pensi que un dia podrem ser lliures. Però no podem ser il·lusos i hem d'admetre que el tripartit sedueix més les direccions del PSC i ERC que no cap acord amb CiU

Ara és aviat per avaluar les conseqüències d'aquest nou pacte. És evident que en tindrà. El país quedarà esberlat en dues parts, impermeables, endurides, calloses. Catalunya estarà condemnada a ser governada pel PSC amb les crosses d'ERC i ICV, encara que perdi les eleccions. A Catalunya es pot no guanyar mai unes eleccions i en canvi governar sempre. Sí, ja sé que les regles del joc ho permeten, però llavors que no s'estranyin que la gent es desafecti de la política.

Ja tindrem temps més endavant per fer anàlisis de les conseqüències de posar el país en mans d'un perdedor.

 
Escrit per krls el dia 3.11.06 | Enllaç permanent | 9 comentaris
Anàlisi resumida que intenta ser objectiva
És difícil, perquè sóc part, però intentaré resumir amb una certa abstracció l'anàlisi de les eleccions:
1. La victòria de CiU és tan clara com insuficient per barrar el pas de forma contundent al tripartit.
2. La davallada del PSC és immaquillable, i li crea un greu problema a l'hora de liderar un possible tripartit.
3. ERC baixa menys del que tothom pensava i la seva pèrdua significativa es veu compensada er aquesta millora de les expectatives.
4. El PP mostra una gran resistència i és qui, després d'ICV, pot presumir més pels resultats. Ningú pensava que Piqué només perdria un diputat.
5. Saura compleix les expectatives de creixement però s'emborratxa amb l'eufòria de ser la cinquena força política... i s'oblida de posar una mica de discreció a la celebració tenint en compte el fracàs de la participació electoral, ell que és el conseller de relacions institucionals i participació (en aquest punt deixeu-me que feliciti en Ferran Cordón, delegat del Govern de la Generalitat a Girona, que en tot moment del seguiment de l'escrutini va saber estar al seu lloc i assumir amb preocupació el mal resultat de la participació. Bravo per ell, sincerament).
6. Ciutadans/Ciudadanos és la gran sorpresa. No els hem de treure el mèrit d'irrompre amb força en el Parlament. Tots sabem el que costa que una nova formació política es faci un espai, tot i que ells han comptat amb l'ajuda impagable (impagable?) de la COPE i el Mundo.
7. La participació ens ha perjudicat a tots i ha beneficiat, contràriament al que se sol dir, el més petit (CC).

 
Escrit per krls el dia 3.11.06 | Enllaç permanent | 1 comentaris
02 novembre 2006
El sectarisme i la inutilitat del conseller Saura
L'entrevista de Mònica Terribas a Joan Saura ha servit bàsicament per demostrar tres coses:

1. El sectarisme del cap de cartell d'ICV, que confessa no haver trucat Artur Mas per felicitar-lo per la victòria perquè li nega, de fet, la condició de guanyador: diu que han guanyat ells. Un mal estil, que diu molt sobre la prepotència de l'esquerra conservadora d'aquest país.
2. La inutilitat de la conselleria de Participació, que se li va fer a mida perquè tingués un càrrec: sota la legislatura d'un govern que crea una conselleria dedicada a la "participació" resulta que els catalans han participat menys que mai en la història en unes eleccions. I ell tan panxo i tan pinxo, com si la cosa no anés amb ell. Un fracàs tan estrepitós com aquest demanaria alguna dimissió en un departament amb un nom tam pompós com estèril.
3. ICV és la marca blanca del PSC; és un corrent més del PSC, al qual li va bé disposar d'aquest sobreeixidor per poder recollir vots que se li escapen per l'esquerra. Tot queda a casa.

Però Saura està encantat d'haver-se conegut.

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent | 2 comentaris
Qui seria el president d'una Catalunya independent?
Si Catalunya fos una nació independent, qui creieu que seria el seu president tenint en compte els resultats de les eleccions? L'Artur Mas, sens dubte. En tots els països avançats i democràtics del món, la persona que els lidera és qui guanya les eleccions, i això no admet discussió. Si considerem Catalunya com una nació, i ens ho creiem de debò (i no només de cara a la galeria per aconseguir quatre vots joves), la nostra actitud ha de ser també nacionalment digna. Seria José Montilla el president que ha d'anar pel món representant i liderant Catalunya? Algú que pateix un esfondrament tan considerable, que no guanya en cap de les quatre demarcacions i que és derrotat a la mateixa capital del país, pot liderar Catalunya? Tan poca consideració els mereix, a la gent d'ERC, la Presidència de la Generalitat? Què és això de refugiar-se en el reglamentarisme parlamentari per justificar no fer president l'Artur Mas?

Com que veig ERC molt disposada a fer Montilla president de Catalunya recomano la lectura de l'anàlisi que fa l'Enric Sopena, un periodista vinculat al PSC i que exerceix una notable influència amb les seves anàlisis a través de la publicació electrònica que dirigeix, El Plural. Us reprodueixo el fragment del final:
"Montilla tiene el derecho, el deber y toda la legitimidad democrática de abrir conversaciones con ICV y, por supuesto, con ERC para vertebrar el nuevo tripartito. CiU ha vencido, pero depende de ERC o de la dificilísima coalición con el PSC. Estas son las reglas del juego parlamentario. El tripartito dispondría de una cómoda mayoría para gobernar Cataluña. Y ERC también dispondría de una nueva oportunidad para pasar de partido adolescente a partido adulto. Con influencia muy importante en Cataluña y también en Madrid. Como ya la tuvo, y acabó lanzándola por la borda de forma escasamente responsable. Que Carod y Puigcercós tomen nota."
Ja veieu que el PSC aposta clarament pel tripartit, la direcció nacional d'ERC també i ICV no cal dir-ho. No importa si els diuen "adolescents" o "escassament responsables". O que Montilla digués en plena campanya que ERC era un partit immadur i sense cultura de Govern. Estan empipats amb CiU per haver-los recordat la vergonya que ens han fet passar aquests tres anys i això és suficient per engegar les opcions de pacte nacional a rodar.

Davant d'això, el pacte nacional no té cap opció de materalitzar-se. I si no es fa ara, ja no es farà mai més, i per tant ja no té sentit que en continuem parlant. CiU ja té tots els elements sobre la taula per saber on es vol moure cadascú, i com fa tres anys ja sabem la resposta que hi dóna ERC: no al pacte nacional, sí a fer president José Montilla.

Així les coses, veient que el candidat d'ERC a presidir el país és el perdedor de les eleccions, qualsevol nacionalista té l'obligació d'intentar que Catalunya estigui presidida per un nacionalista. Si ERC vol regalar la presidència del país a un autonomista espanyol que perd estrepitosament les eleccions, CiU està obligada a fer tot el possible perquè no se'n surtin. La presidència d'Artur Mas és immensament més positiva: en primer lloc, perquè és el guanyador absolut de les eleccions, i això és molt més sa i genera més confiança en la política que el tripijoc. Ningú no li pot discutir la victòria. I en segon lloc, perquè és un president que no obeeix consignes de cap secretari general de Madrid ni la seva política no depèn dels comitès federals del PSOE.

Els qui hem defensat de forma explícita el pacte nacional ens hem quedat sense arguments, i val més que ho deixem córrer. Davant la perspectiva d'una presidència a mans de José Montilla, la fórmula del convercialisme em sembla la millor opció per assegurar que la direcció del país serà nacionalista. Una opció tan legítima com la del tripartit, tant o més catalanista que ella, i tant o més progressista que ella. Serà difícil, com diu Sopena, i potser no ens en sortirem. Tant li fa: tenim l'obligació moral d'intentar-ho i d'explicar bé als ciutadans la posició de cadascú. Però si no ens en sortim, sens dube Catalunya perdrà una ocasió magnífica, i perdrà en pluralitat i equilibri territorial. Un país totalment en mans del PSC i amb una ERC de comparsa mirant de no fer soroll perquè no la titllin d'immadura, irresponsable o mancada de cultura de Govern, és una aposta ben galdosa per a un sobiranista...

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent | 6 comentaris
Moltes gràcies!
Amb les presses i les urgències de les primeres hores m'havia oblidat de donar les gràcies a totes les persones que ens han votat i ens han fet l'encàrrec de representar-los al Parlament. Agraeixo particularment la gent que ens ha ajudat a aconseguir la victòria clara en aquestes eleccions (per bé que la meva porra personal era 52-53 diputats. La del PSC quasi l'encerto, perquè jo els donava 38-39 diputats). Celebro els resultats dels meus companys de candidatura, començant pels de l'Eudald Casadesús a Ripoll --on el coneixen molt bé, i l'aprecien molt; d'altres candidats de Ripoll i del Ripollès no poden dir el mateix-- , per en Santi Vila a Figueres, en Xavi Crespo a Lloret... i acabant per l'Alba Serra, que ha aconseguit que Amer sigui la segona població de la comarca de la Selva on més recolzament ha obtingut CiU.

Gràcies també a totes les persones que m'han tramès l'enhorabona a través de diferents canals (sms, emails, telèfon, contacte personal), que he procurat respondre individualment.

I per descomptat, a tota la gent de CiU --militants i simpatitzants-- que s'han mobilitzat més que cap altra família política per aconseguir uns bons resultats.

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent | 3 comentaris
Contactes, pactes i legitimitats
Em fa molta gràcia que s'articuli entorn de l'anomenat pacte convercialista la crítica dels qui han estat socis del PSC i els continuen volent com a socis de Govern. No veig, de moment, cap disposició a ERC per fer un pacte nacional, i em temo que faran totes les gestions i negociacions per excloure CiU de qualsevol govern. Em temo que faran servir els seus contactes privilegiats amb la Moncloa (per alguna cosa han de servir tantes estones passades pactant coses amb Zapatero) per oferir-se com a desllorigadors del nou tripartit.
Jo ja he deixat clar en més d'una ocasió que prefereixo un acord nacional --de govern o parlamentari-- entre els partits d'estricta obediència catalana. Però no veig ningú d'ERC fent el mateix discurs; ans al contrari, els veig molt disposats a fer Montilla president per tal que no ho sigui Mas. Si és legítim que ERC busqui desesperadament el PSC per pactar-hi suposo que deu ser també legítim que CiU faci el mateix, vista la poca disposició dels republicans a fer un govern que no sigui el tripartit.
Artur Mas ha guanyat les eleccions amb un avantatge molt gran respecte el PSC, que s'esfonsa fins i tot en ciutats com Girona. Ha de ser el president del país, i tota operació que passi per una altra persona serà tan lícita i legítima com es vulgui però nacionalment seria inacceptable. Ens regionalitza, ens devalua com a nació... i que ho facin els senyors del PP i de CC té un passi, però que qui ho promogui sigui ERC comença a ser preocupant.

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Victòria de CiU, esfondrament del PSC, baixada d'ERC... i entrada de CC
Anàlisi d'urgència, a pocs minuts de ficar-me al llit: hem guanyat les eleccions, amb claredat i a totes les demarcacions. Som l'única força política que ni menteix ni exagera ni distorsiona quan afirma haver guanyat les eleccions. Servirà de res? No ho sé; ara mateix veig els membres del tripartit tornant a parlar com una sola família, cosa que evidencia allò que hem explicat durant tota la campanya: si poden sumar, segurament faran tripartit.
Montilla, Carod i Saura no han obert cap més porta que no sigui la del tripartit. La nit no permet grans alegries de ningú, excepte per als Ciutadans de Catalunya, que han estat l'autèntica sorpresa --desagradable-- de la nit. La pinça PP-CC suma 17 escons, que crec que eren els mateixos que va tenir Vidal-Quadras en una ocasió. Res de nou, excepte la fórmula per aconseguir-los.
El PSC s'enfonsa i José Montilla s'haurà de plantejar el seu futur. Si no aconsegueix ser president de la Generalitat tindrà poques possibilitats de repetir o de guanyar. Per això aquesta nit, dialogant amb algun diputat electe del PSC, he vist moltes ganes de fer tripartit. És la taula de salvació de moltes coses, i alhora creuen, equivocadament, que pot ser la causa del naufragi de CiU. Aquesta gent porta vaticinant el mateix fa una colla d'anys i encara no s'han assabentat que hem guanyat totes les eleccions nacionals.
També entre la gent d'ERC hi he vist acceptació generalitzada del tripartit. No sé si és la consigna de cara a la negociació o si és real, però els veig molt disposats a reeditar un govern d'esquerres. Espero equivocar-me. Sobretot perquè alguns votants d'ERC que conec han mantingut la fidelitat convençuts que aquesta vegada no tornarien a fer el mateix que el 2003.
Veurem què passa en els propers dies. Ens toca portar la iniciativa, perquè som els guanyadors nets d'aquestes eleccions.
I a mi em complauen enormement els resultats de la ciutat de Girona, on CiU ha crescut pràcticament dos punts mentre que PSC i ERC registren sensibles davallades. És un bon auguri per a les eleccions municipals del maig del 2007!

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris
01 novembre 2006
Votació i dinar de festa major
Quan hagi penjat aquest post aniré a votar. Hem quedat que hi aniríem cap a les deu del matí. És un dia especial, a Girona, perquè s'escau en el zenit de les Fires de Sant Narcís, quan els carrers del barri vell i el centre s'omplen de parades d'artistes en la tradicioal Fira del Dibuix i la Pintura. Se sol dir que per Tots Sants tothom a Girona i a fe de Déu que molts ho segueixen: es calcula que els carrers de la ciutat absorbiran al llarg del dia mig milió de persones...
Des de fa una colla d'anys, cada dia 1 de novembre un grup d'amics i coneguts ens trobem entorn d'un dinar de festa major. Som una quarantena de gent de Girona i també de Barcelona que ens trobem aquest dia i fem una celebració conjunta. És una trobada simpàtica, força heterodoxa (hi ha gent de totes les tendències i orígens) i de sobretaula molt rica i interessant. Enguany el tema de la sobretaula ja us el podeu imaginar.
A mitja tarda hem quedat que aniríem al partit per continuar els preparatius per al seguiment dels resultats de les votacions. Abans que tanquin els col·legis ja sabrem més o menys per on va la participació i aquesta serà la primera dada fiable que tindrem per a analitzar; després, a les vuit, hi haurà els sondejos a peu d'urna que difondran les ràdios i televisions i que marcaran les primeres anàlisis d'urgència. En aquesta hira caldrà ser molt caut. Sembla que els resultats enguany aniran molt ràpids, perquè en moltes meses s'hi han cedit unes PDA perquè es puguin enviar les dades de forma fiable i ràpida l'instant després que el president de la mesa signi l'acta de l'escrutini. Això és un avenç.
Finalment, a la nit, haurem de fer balanç davant dels mitjans de comunicació dels resultats que hàgim obtingut. Ja sabeu: és aquella nit on tothom dirà que hi ha guanyat alguna cosa.

 
Escrit per krls el dia 1.11.06 | Enllaç permanent | 0 comentaris