Us desitjo bones festes, i un gran 2007. Que el tió i els reis us duguin un munt de coses bones, i que l'entrada de l'any la feu sota l'estel de la bona fortuna. Us reprodueixo la nadala que m'he fabricat jo mateix, usant com a fons una imatge del barri vell de Girona feta per satèl·lit i tractada posteriorment amb alguns filtres de l'inevitable fotoixop. El fragment del poema que hi reprodueixo és, faltaria més, de JV Foix. Us desitjo bones festes, i un gran 2007. Que el tió i els reis us duguin un munt de coses bones, i que l'entrada de l'any la feu sota l'estel de la bona fortuna. (Us adjunto la nadala que he elaborat, usant com a fons una imatge del barri vell de Girona feta per satèl·lit i tractada posteriorment amb alguns filtres de l'inevitable fotoixop. El fragment del poema que hi reprodueixo és, faltaria més, de JV Foix).

El servei de consulta de premsa digitalitzada que acaba de posar en marxa el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona és una delícia. Poder submergir-te des de casa mateix en les planes de les capçaleres que han informat, des de 1808, d'allò que s'esdevenia a la ciutat i a la resta de la demarcació és un gran plaer i un privilegi. Felicito sincerament i amb el màxim entusiasme una molt bona iniciativa (per bé que algunes qüestions menors de la navegació s'haurien de millorar).
No he pogut resistir la temptació de començar a fer cerques a la carta. He posat la paraula "pastorets" per veure quina és la primera referència que figura en aquest arxiu digitalitzat, i en trobo una el 5 de gener de 1896, al Diario de Gerona, que avisa que "Esta tarde a las 4 y media la sección dramática del "Círculo de San Narciso" pondrá en escena el drama sacro Los Pastorets terminando la función con el cuadro Herodes y la Adoración de los Magos". Uns anys després, el 28 de desembre de 1907, m'ha cridat l'atenció el català que utilitzava el periòdic Lo Geronés , especialment pel que fa a la manera de resoldre la qüestió dels pronoms febles: "La redacció de Lo Geronés felicita á sos lectors i amichs desitjantloshi unas felissas Pascuas de Nadal y un bon fi i principi d'any".
I no deixa de ser memorable la crítica d'una sarsuela que hi apareix el mateix dia, on no se salva ningú, ni tan sols "aquella nosa del cinematògraf que barra'l pas principal d'anar a la platea, que fa reduir l'escena y que dona lloc a tants escándols per part de l'incivil concurrencia del paradís". I acaba amb una pregunta contundent: "Y l'estufa del saló de descans, quan esperen encéndrela?".

Si voleu donar suport al manteniment del circuit català de TVE podeu singar en la plana que han posat en marxa.

El diari The Wall Street Journal ha llançat un avís seriós a l'economia espanyola. El WSJ no figura entre les meves capçaleres predilectes, i a més el trobo d'un ultraconservadurisme insofrible. i encara m'agrada menys la línia directa que semblen tenir-hi els de la Faes, que hi han aconseguit colar algunes barrabassades sobre Catalunya difícils de pair. Però en economia hi entenen moltíssim, perquè si no hi entenguessin no serien la capçalera de referència de la majoria dels homes de negocis del món. Doncs bé: acaba de publicar un avís en tota regla a l'economia espanyola pel bomm immobiliari. "La construcció no és el tipus d'indústria que dóna productivitat per competir en una economia globalitzada. Una vegada que es frena, serà difícil recol·locar en un altre lloc l'excés de mà d'obra. El primer ministre, José Luis Rodríguez Zapatero, sembla content de continuar amb les reformes introduïdes pels seus antecessors. Però llevat que Madrid ho eviti, al boom espanyol li seguirà aviat la familiar mediocritat del passat", sentencia el diari nordamericà.

S'acaba de presentar, aquesta tarda al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, la nova associació Elcàlam (comitè de defensa dels drets humans al Magrib). Em va trucar el meu amic Alí Lmrabet per convidar-m'hi, i naturalment no m'ho vaig pensar dues vegades: quan l'Alí fa alguna cosa sempre val la pena i sempre em desperta un gran interès. Els seus reportatges a El Mundo són d'un nivell extraordinari, rigorosos i compromesos, i alguna vegada els he vist reproduïts al Courrier International, que és el temple del periodisme més ben fet del món.

Elcàlam neix a partir del comitè de suport a Alí Lmrabet que es va crear per demanar l'alliberament del periodista magribí, empresonat per un delicte d'opinió després que el règim marroquí li prohibís continuar editant la seva prestigiosa revista Demain, que va ser fins al seu tancament per ordre governativa un veritable revulsiu democràtic. Guardo amb molta cura un exemplar de la revista que em va regalar l'Alí, quan li vaig explicar la meva afició secreta a col·leccionar exemplars curiosos de la premsa internacional. És un número del juny de 2000 en què es publicava un dossier titulat "Hem tingut feixistes, al Marroc?" La portada és demoledora: una fotografia de marroquins perfectament guarnits amb les xilaves, amb el braç alçat. Era l'any 1937 o 1938, en què es va fundar el moviment paramilitar dels Fityane, liderat per un tal Abdelkhalek Torres, un personatge peculiar que va rebre suport de l'Espanya franquista i va arribar a contactar amb Hitler.

Els objectius de l'associació són la defensa de la llibertat d'expressió, de religió, de la llibertat dels homes i les dones per expressar les seves idees, per reunir-se, per formar associacions o per afiliar-se a partits. L'associació s'adreça als marroquins, els tunisiencs i els algerians. El propòsit és noble, valent i necessari. Defensen la democràcia, i això és d'una importància definitiva si tenim en compte el que Ali Lmrabet sempre subratlla: el món musulmà no coneix ni una sola democràcia, des del Marroc fins a l'Iran. I la defensen contra el políticament correcte, contra el paternalisme d'algunes formacions polítiques occidentals, i contra el control dels poders interessats que les comunitats magribines no s'escapin de la seva tutela.

El discurs d'Alí sobre la immigració, sobre la religió i sobre les llibertats em sembla lúcid, valent i sobretot molt lliure. Necessitem que l'associació faci feina, perquè la seva mirada sobre el fenomen immigratori i sobre la diversitat cultural enriquiria enormement el debat i significaria una aportació de pes en la formulació de receptes.

A l'acte hi ha intervingut el periodista d'El Periódico Antonio Baquero, gran coneixedor del Marroc i expert en temes islàmics, la Laura Feliu, companya de l'Alí i autèntic puntal de la lluita pel seu alliberament, i l'humorista Ahmed Snoussi, el nom artístic del qual és Bziz. Es tracta d'un humorista brillant, rapidíssim i amb una veu imponent, al qual les autoritats del seu país porten setze anys prohibint-li fer espectacles. "Estem molt fotuts: el govern fa que els ciutadans s'empipin i a mi no em deixa que els faci riure!", diu irònicament. La seva intervenció ha estat, de fet, un monòleg intel·ligentíssim que ha tingut moments d'una genialitat molt cara de veure. Els seus jocs de paraules són molt bons. Avui ha parlat en francès; usa els sons dels mots per confondre'ls: barreja el so de "marroquins" amb el de "mes requins" (els meus taurons), o parla de com els emigrants han batejat les embarcacions amb les quals escapen de la misèria com les "zapateras", o del ministre que s'ofereix a acabar amb la corrupció si li donen alguna cosa a canvi...

Quin personatge més sensacional! El seu humor fresc, intel·ligent, de vegades sarcàstic: un antídot contra la intolerància i el fanatisme, i probablement l'arma més temuda pel règim del Marroc. Un règim que tanca revistes, que impedeix als periodistes exercir lliurement la seva professió i obrir les seves empreses o que prohibeix l'humor... En trobareu una descripció en aquesta notícia publicada a Le Monde ara fa quatre anys.

M'ha cridat l'atenció l'absència a l'acte de representants del nostre Govern. Si el Marroc ha de ser un espai prioritari no entenc per què no hi havia cap representant del Govern català fent costat a aquesta gent. La comunitat marroquina de Catalunya té uns 300.000 membres, i em sembla que si surt algú amb el prestigi, el coneixement i la independència d'Alí Lmrabet apadrinant la nova organització, això seria digne d'un mínim de consideració per part de la Generalitat. La queixa expressada en aquest sentit també per algú del públic m'ha semblat plenament justificada.

• A la fotografia s'hi veuen, d'esquerra a dreta, Ahmed Snoussi, Laura Feliu, Alí Lmrabet i Antonio Baquero.
• El nom Elcàlam és la unió de l'article "el" amb el nom "càlam", que és una ploma feta de canya i que en àrab es diu igual (o en català es diu igual que en àrab).

La coral "Rugul Aprins" va oferir dissabte al vespre, a l'església del Mercadal, un concert de nadales romaneses, les tradicionals colinde. Sota la direcció del pare Laurentiu, els tretze cantaires ens van oferir una mostra del repertori nadalenc de l'església ortodoxa. Són gent que viuen i treballen a Figueres i a Girona, que malgrat les circumstàncies de l'emigració --alguns han deixat els fills ben petits a Romania i fa mesos que només els veuen per Internet-- senten la necessitat de mantenir la flama de la seva llengua, la seva cultura i la seva fe. En el cor hi destaquen unes veus blanques sorprenents; després, en parlar amb elles, m'assabento que estudien en una escola de Girona i una d'elles és afeccionada a la poesia. Ha guanyat premis al seu institut. Parla un català impecable, i és l'encarregada de fer l'explicació de cada nadala al públic assistent. Li pregunto en quina llengua escriu els poemes i em diu que ho fa en català, que aquesta és la seva llengua poètica. Pensa en romanès, però per expressar-se se sent més còmoda i lliure en català.

Han acabat el concert cantant, en català, "Santa Nit". Al final, un gironí del públic s'ha apropat al pare Laurentiu per agrair-li, d'una forma molt ben expressada, el gest ecumènic i el missatge de diàleg i de pau que entranyava l'acte. De fet, l'agraïment és extensiu a Modest Prats, el rector del Mercadal, per fer-ho possible.

El pare Laurentiu és d'ascendència aromana, concretament dels aromans de la Macedònia grega. Els aromans són comunitats romaneses que fa segles van instal·lar-se als balcans, i han conservat la llengua i les tradicions amb escassa evolució. Han patit la repressió i la incomprensió, però m'alegra saber, segons m'explica, que la defensa de les minories culturals i lingüístiques ha agafat força gràcies al cas català i que avui, dins de les dificultats, reben ajuda i suport europeus i molta més comprensió en els seus Estats.

Les direccions nacionals d'UDC i CDC m'han acompanyat en la presentació de la meva candidatura a l'alcaldia de Girona que vam fer ahir. L'Albert Riera i jo hem coincidit en el color i el teixit de l'americana (de pana i color marron clar, en hometage inconscient als colors que aquests dies presenta la Devesa), però sobretot coincidim en l'anàlisi de la ciutat i el discurs de la recepta.
He fet dues referències líriques i poètiques, perquè em semblen escaients. La nit abans, a la vetllada dels premis literaris de Santa Llúcia, en Jaume Sisa ens va regalar una emotiva interpretació de "Qualsevol nit pot sortir el sol", acompanyat pel cor Maragall. És una cançó que forma part del meu paisatge musical des que feia l'EGB d'aleshores, quan un professor molt especial i amable que teníem --en Josep Tero, per ser exactes-- de tant en tant substituïa la classe per un recital improvisat de cançó; agafava la guitarra i es posava a cantar. La cançó de Sisa la vaig sentir per primer cop interpretada per en Tero en una aula del nostre col·legi. Després he comprat discos d'en Sisa i ja fa molts anys que de tant en tant escolto "Qualsevol nit pot sortir el sol". I la coincidència que la nit abans de la roda de premsa em trobés precisament amb aquest regal musical em va semblar suggerent.
La segona referència va ser a Clementina Arderiu, esposa de Carles Riba. El seu nét, en Pau Riba, va musicar fa anys poemes dels seus avis i hi ha un poema especialment encertat tant per la lletra de l'àvia com per la música que hi va compondre el nét. És la "Cançó del pressentiment". Us reprodueixo la lletra, però també us recomano que busqueu del disc d'en Pau Riba, perquè hi gaudireu d'una experiència cultural sensacional (una d'elles, la versió de la seva "Noia de porcellana").

Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?

Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.

L'article d'en Salvador Cardús avui al diari Avui val la pena. Una anàlisi serena, realista, sincera. Com sempre.

He assistit al meu primer consell de federació de CDC. És l'òrgan que reuneix els representants dels comitès locals i comarcals de la federació de Girona. Ha vingut l'Artur Mas, que ha aguantat un parell d'hores de debat obert i franc amb la gent. Durant el torn d'intervencions, algú ha citat Josep Pla i ha recordat la seva diagnosi del país. Pla devia tenir raó, perquè algunes coses s'expliquen i s'entenen millor.

Prèviament hem fet una roda de premsa on l'Artur ha avançat als companys periodistes el que dissabte al matí formalitzarem: l'acord per proclamar-me candidat a l'alcaldia de Girona per Convergència i Unió. Dissabte assumiré aquesta responsabilitat; en parlaré més a fons a partir d'aleshores.

Després hem anat a Televisió de Girona, on li havien de fer una entrevista. He felicitat el seu director, l'Àlex Martí, pels excel·lents programes que ha fet i fa en Xavier Carmaniu, tant el d'història com el de llibres. Els trobo sensacionals, una aportació de qualitat, rigor i alhora interès popular. Precisament aquest matí he anat a comprar a can Geli el llibre "La Girona dels poetes" que ahir vaig veure anunciat a l'espai de TeleGirona. Pel camí m'he trobat amb en Quim Curbet, de qui procuro no perdre'm les seves columnes al Diari de Girona, al qual he aprofitat per preguntar-li sobre "la plaga" de què parlava de forma enigmàtica ahir. Ja ens hem entès...

En anar cap a la plaça Marquès de Camps he saludat en Jordi Soler, que venia de prendre fotografies a Santa Clara perquè els comerços s'han quedat sense llum. Ens hem trobat al Mercadal, prop de la pista de gel --una molt bona iniciativa-- que Fira de Girona ha instal·lat a la plaça de la Constitució amb l'ajuda de Caixa de Girona. He anat fins a la parròquia per informar-me de la cantada de nadales romaneses de dissabte, a les 20h.

A la nit, en sortir del consell de federació hem tret el nas al sopar que l'Associació de Joves Empresaris de Girona celebrava al costat del saló on ens havíem reunit, i en arribar a casa llegeixo, feliç, la notícia que Fiscalia ha demanat que se sobreseeixi el procés contra el diari Egunkaria.

M'alegro primer pel meu amic Pello Zubiria, que en va ser el primer director i hi ha patit moltíssim. Ho va passar malament, a la presó, i la seva salut delicada se n'ha ressentit. No pas el seu caràcter viu, entusiasta i carregat de fina ironia. Per sort ha conservat l'interès per escriure i manté una col·laboració setmanal a la històrica revista Argia. Com jo, és un enamorat absolut del Courrier International. També me n'alegro perquè és una forma de reconèixer l'absurditat d'un procés, que ha tingut una conseqüència terrible: la desaparició d'una capçalera que s'havia fet un forat en el mercat emprant únicament l'èuscar. I ho celebro per en Martxelo Otamendi, és clar.

Us recomano vivament que consulteu l'enllaç al darrer post del bloc d'en Marc Belzunces. Mireu el vídeo. Es queixa d'una situació que li ha passat a ell però que per desgràcia acostuma a ser cada dia més freqüent: l'incivisme que, a sobre, és defensat amb una agressivitat creixent.
Em fa l'efecte que cada dia hi ha més tolerància establerta (fem unes lleis que no les hauríem somiat) però observo un creixement de l'agressivitat a peu de carrer. He vist topades molt lleus entre un parell de vehicles que generen una descàrrega d'insults i agressivitat per part dels protagonistes que espanta. Si es posen així per una topada de ben res de res, què no faran per qualsevol altra cosa. Una mirada, un gest, un posat, una estètica a l'hora de vestir o pentinar-se, una cara estrangera... qualsevol insignificància podria desencadenar una discussió.
El que explica en Marc amb pèls i senyals, perfectament documentat, és decebedor. Fa l'esforç de defensar els drets del biciclista i de fer pedagogia; al final ha d'acabar anant a la policia... però ni cas!

A Escòcia fa temps que es debat serenament a l'entorn de la independència del país, sobretot perquè la classe política i la premsa britànica, i anglesa en particular, hi contribueixen d'una forma clara. L'opinió pública britànica és majoritàriament partidària de la independència d'Escòcia, segons recollien recentment els sondejos d'opinió publicats per la premsa. No hi ha histèria en les reaccions ni dels empresaris, ni dels polítics ni dels mitjans. La prova la tenim avui a les planes del Financial Times, on Alex Salmond, líder del SNP, i Wendy Alexander, diputada laborista al Parlament escocès, s'expressen lliurement i sense escarfalls a l'entorn de la pregunta que els proposa el rotatiu: "És viable econòmicament una Escòcia independent?"

L'anunci d'Star Alliance de convertir l'aeroport de Barcelona en el seu hub de sud europeu és una gran notícia. No és suficient per cobrir les necessitats del sistema econòmic català, però sens dubte és una decisió que raportarà molts beneficis. L'aeroport de Girona i la ciutat de Girona haurien de tenir una estratègia davant d'aquest nou escenari. Què representarà en termes de turisme, en termes de negoci, en termes de segones residències, d'inversions empresarials, de consum cultural, d'internacionalització... Si Barcelona se'ns converteix en el hub de les companyies de l'Star Alliance això tindrà efectes directes sobre nosaltres, i l'obligació de les institucions gironines és la de promoure una estratègia perquè aquestes efectes siguin multiplicadors de les potencialitats de les comarques gironines i molt particularment de la ciutat de Girona.

Ens imposen una hora més de castellà a les escoles catalanes i alhora ens suprimeixen el circuit català de TVE. Ara ja hi perdem la bugada sencera, i amb la complicitat i comprensió d'una part del sobiranisme, en aquest cas el d'ERC. Farà servir la seva influència al Govern per evitar una altra reculada o farà bondat i mirarà de no molestar el camí triomfal de Montilla i els seus companys del PSOE cap a la desnacionalització final? Això és pitjor que hissar la bandera espanyola després d'haver-la retirat: és una pèrdua irreparable. La bandera algun dia la podrem tornar a despenjar. Però si desmantellem el circuit català i perdem hores d'emissió en català, programes i bons professionals, això no ho tornarem a recuperar. No els pensen parar els peus?

Pinochet acaba de morir. L'exdictador xilè no ha superat les complicacions de salut que ha tingut els darrers dies i, finalment, s'ha mort. S'acaba el pinochetisme, o el que quedava d'ell, i s'obre la porta a la superació definitiva del període més fosc del país sudamericà. No hi havia possibilitat de retorn, però la presència de Pinochet i la seva condició de senador vitalici eren sempre una complicació. Veurem com decidirà fer els funerals el govern xilè, perquè tècnicament ha mort un excap d'Estat que gaudia d'una consideració institucional que no recordo de cap exdictador. Deixar de ser dictador i no haver de marxar a l'exili ni anar a la presó pels teus crims, i a sobre gaudir del privilegi d'un càrrec vitalici, és una situació insòlita.

Un dia que vaig entrevistar la Victoria Prego pel seu llibre sobre la transició espanyola, es queixava que part de la família demòcrata lamentés que Franco hagués mort al llit. "I a on volien que morís, sinó al llit?", es demanava. El problema de Franco, a diferència de Pinochet, és que va morir en plenes funcions de dictador, mentre que el seu col·lega xilè --per cert, dels pocs caps d'Estat a anar al funeral de Franco-- no ha tingut tanta sort.

Jo prefereixo que els dictadors, com qualsevol altra persona, morin quan els arriba l'hora biològica. Sóc contrari a la pena de mort, en qualsevol circumstància. Però sobretot desitjo que tinguin ocasió de comprovar el fracàs de la seva intenció aberrant. Hitler, Stalin, Mussolini, Mao o el mateix Franco haurien hagut de veure, naturalment entre reixes, el fracàs rotund dels seus règims, i comprovar com la gent de les generacions posteriors fan tot allò que van intentar exterminar. Que la seva visió del món era errònia. Que tinguessin temps per conèixer a fons la magnitud dels seus crims. Jo prefereixo això que el suïcidi (Hitler), la mort en ple exercici del poder (Stalin, Mao, Franco), el linxament de les masses (Mussolini) o l'execució sumaríssima i urgent per part d'un tribunal militar sense garanties, més interessat a tapar la boca del primer testimoni dels crims col·lectius que no a acabar amb el règim (Ceausescu). Mao seria l'únic que encara podria sentir-se mig satisfet, perquè la Xina continua essent la dictadura més gran del món.

Pinochet ha tingut un final molt més plàcid i comfortable, i una vida moltíssim més llarga que no pas les milers de víctimes del seu règim. Però estic convençut que se n'ha anat trist, decebut, emprenyat. Sense ell al poder, Xile ha entrat en el camí de la prosperitat i s'ha instal·lat en un règim de llibertats.

No sé què passarà amb Fidel Castro. Un altre dictador criminal que sembla estar al final de la seva vida. Temo que quan mori Cuba serà, encara, una gran presó. No li desitjo cap mort violenta, sinó ben natural i en el moment que humanament li correspongui. Però sí que fa temps que desitjo que el seu règim estigui liquidat, que la dictadura comunista de Cuba i el seu règim siguin jutjats i condemnats, i que els habitants de l'illa tinguin l'oportunitat d'alliberar-se des de tots els punts de vista. Ep, no dic que sigui senzill i que no hi hagi riscos.

La mort de Pinochet no m'alegra ni tampoc m'entristeix. Li tocava i ha passat avall. Em fa sentir més optimista pel futur de Xile i tot el con sud. Llàstima que no se l'hagués pogut jutjar i condemnar (no pas a l'estat espanyol, sinó a Xiler mateix). Però no lamento que hagi mort al llit. On hauria hagut de morir?

La premsa d'avui és un indicador dels problemes que té el país, i que demanen solucions urgents. La impunitat amb què es poden cometre actes de violència contra la gent (el segrest d'un nen a Begur, l'assalt a la casa d'un joiers al Bages) només és equiparable al desconcert polític que evidencien les nostres autoritats: cap resposta seriosa en tres anys i mig a l'onada de robatoris. Molta retòrica i molt de patriotisme social, però hi continua havent-hi inseguretat i desconfiança en el sistema de protecció públic. Llegeixo que Barcelona s'ha convertit en una capital europea del moviment okupa, competint amb altres ciutats del continent cèlebres per la seva tolerància. Fa anys vaig anar al barri dels squatters d'Hamburg, un dels més nodrits d'Europa, per conèixer de prop el fenomen. Vaig entrar en alguna casa, vaig parlar amb la gent. Vaig veure un paisatge desolador. També vaig anar a Copenhague per conèixer la situació de la famosa ciutat lliure de Christiania, i conec una mica els suburbis d'Amsterdam, on s'amuntegaven els immigrants sense papers. Amb tota sinceritat: no voldria per a la meva ciutat res que s'hi assemblés. La degradació de l'entorn i la degradació humana, i la desconnexió amb la resta de la ciutat --que en el millor dels casos mira cap a un altre costat-- són evidents.
També llegeixo que Catalunya és l'enclau estratègic del narcotràfic, i que cada any entra més droga a través del nostre país. No m'extranya: he hagut d'anar en dues ocasions al moll d'inflamables del port de Barcelona, on arriben els petroliers a descarregar, i us asseguro que he pogut entrar i sortir sense que ningú, ni a l'entrada ni a la sortida del port, em demanés el nom, la documentació o registrés el meu vehicle. En faig prou dient el nom del vaixell, cosa a l'abast de qualsevol persona, i que hi vaig a veure un parent. Sempre he pensat que si algú volia entrar qualsevol cosa d'amagat a Barcelona ho tenia francament fàcil.
Us voldria parlar també de la situació denunciada per un català de 68 anys que ha provat, infructuosament, que el Serevi Català de la Salut l'atengui decentment. Ho podreu llegir en aquest enllaç a l'Avui d'avui. Impresentable, inacceptable.
És una mostra de la Catalunya que no funciona però de la qual es parla poc. O si se'n parla, es fa procurant que res no desequilibri la relació de poders instal·lats que hi ha en el nostre paisatge quotidià. El problema dels okupes s'intenta dissimular, com també el problema de la droga i de la inseguretat. Sempre hi ha estadístiques favorables que es poden esgrimir en un moment determinat. Sempre hi ha alguna teoria per fer-se aplaudir, una declaració d'intencions compartible per la majoria.
Però els problemes romanen, i s'enquisten.

El Banc Central Europeu ha tornat a pujar els tipus d'interès del diner. La gràfica que us reprodueixo mostra l'evolució dels tipus d'interès del BCE en els darrers anys i s'observa una acceleració molt intensa en un marge reduït de temps. I no sembla que sigui la darrera pujada, perquè se n'anuncien algunes més. Això significa que el cost de les hipoteques i dels crèdits que han de fer front les famílies es farà més greu de suportar i pot ser l'inici de problemes seriosos a l'economia del nostre país. En els darrers mesos, l'encariment de les hipoteques no sembla haver tingut un comportament significatiu en la inflació i de moment no s'observa que el consum se'n ressenteixi. Les previsions sobre la despesa familiar per aquest Nadal són les habituals i no hi ha res que faci pensar en una baixada del consum. Una altra cosa és el ritme de les vendes immobiliàries. N'haurem de continuar parlant, i vigilar sobretot els efectes que poden tenir les puges en l'economia domèstica.

He llegit amb estupor el comunicat fet públic per la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) on critica de forma molt dura les Joventuts d'Esquerra Republicana (JERC) per haver-se manifestat a favor de l'autodeterminació. La darrera frase del comunicat els convida a "deixar de banda debats estèrils", donant a entendre que parlar d'autodeterminació i d'independència és una inutilitat total. En el comunicat es transpua una idea que el PSC sempre ha tingut clara i que darrerament ha calat a fons en el si d'ERC, que és la de creure que una cosa és el progrés nacional i una altra el progrés social. Una de les moltes raons per les quals mai he votat el PSC --llevat dels anys que en Francesc Ferrer es presentava al Senat com a independent pels socialistes-- és aquesta: la trampa de voler fer-nos creure que defensar la nació i els seus drets era el contrari que defensar els avenços socials. I jo crec que és exactament la mateixa cosa.

No m'extranya que la JSC pensi que les JERC han entrat finalment en la seva raó política, llegint la defensa que fan els dirigents del partit republicà del pacte Tripartit. Ara no toca parlar de la nació perquè és l'hora del patriotisme social (Carod dixit). I segurament les JERC pensaven que la família socialista s'estava convertint al sobiranisme per la via de la gratitud. Però uns i altres sembla que van equivocats. Ja ho veieu: ara us recomanen que deixeu de fer "política espectacle" i passeu a "fer política de veritat", que és el que ells consideren que sempre han fet. Us vénen a dir sense massa contemplacions que heu de "canviar" per ser acceptats al club dels intel·ligents, els savis, els professionals.

Entre uns que es diuen "esquerra intel·ligent" per diferenciar-se de l'altra esquerra (que no deu ser tan intel·ligent, suposo), uns de més enllà que acusen els altres de practicar "política espectacle" i fomentar "debats estèrils", de "confondre els ciutadans"... n'hi ha per llogar-hi cadires.

La idea d'independència de Catalunya em sembla indefugible en el passat, el present i el futur del catalanisme. L'assoliment del dret a l'autodeterminació és una fita a la qual cap nacionalista no pot renunciar. No vull entrar ara en el debat tàctic i estratègic sobre què és millor per arribar a aquests objectius ni de qui té la sang més blava o la fulla de serveis més heroica. El dia que es pugui plantejar aquesta qüestió sense que et titllin de regionalista, fatxa, traïdor, botifler, i d'altres piropos, en podrem parlar tant com calgui. Ara em refereixo al debat de fons, a la raó de ser del catalanisme polític. I no conec cap sobiranista que en la mateixa idea de sobirania no hi hagi intrínsecament molt ficada la idea de progrés dels ciutadans. No es pot dissociar una cosa de l'altra, i aquest és al meu entendre l'error de fons del pacte del tripartit. És el que l'espanyolisme sempre ha reclamat, per tal de restar eficàcia al nacionalisme català, i que finalment ha aconseguit.

La JSC reclama coherència perquè creu que el "nou catalanisme" que ens anuncia el tripartit com un sol home es basa precisament en això, a deixar de parlar de sobirania. De manera que no entén que es pugui criticar Montilla per anar a Madrid a festejar la Constitució i fer-se perdonar no sé què (sort que la política catalana no s'havia de decidir a Madrid...!), o que es reclami simbòlicament allò que cada organització política duu escrit al seu ideari. Que jo sàpiga, ningú de les JERC pretén aprofitar el seu càrrec per proclamar la independència, però es veu que els comissaris polítics de la JSC no en volen deixar passar ni una. Instruccions de Montilla, suposo.

Però la JSC no hi hauria de patir tant. Quan la gent de les JERC torni a casa seva desarà l'autodeterminació a l'armari fins l'any que ve, es posarà americana i corbata i anirà dilluns a treballar al despatx de l'administració on hi oneja la rojigualda que tant els preocupa. D'això en pot estar ben segur.

L'article de rèplica al cronista Jordi Vilamitjana que signa avui el regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament al Diari de Girona no mereix massa atenció, perquè repeteix fins a l'avorriment un argumentari pobre i maldestre, però sí que m'ha cridat l'atenció per la frase final (no només per la construcció sintàctica...): "Com discrepo de l'actitud d'aquells, i em repugna, que quan noten que determinades coses fan «tuf» i, quan no hi ha ni tuf ni res que s'hi assembli, són incapaços de reconèixer que han contribuït a crear un estat d'opinió d'aquells que es troben en la base mateixa de la desafecció dels ciutadans per la política. Els opinadors de diari també podrien pensar a dimitir quan l'erren, no?"

Em sembla, de debò, una passada. Que un polític d'un Ajuntament enxampat en fals en una concessió administrativa demani dimissions als opinadors de diari és delirant. M'espanta imaginar quina deu ser la societat ideal a què aspira el regidor del PSC, i quina és la seva visió del paper que hi juguen els mitjans de comunicació...

La lectura de la premsa d'avui em suggereix alguns retalls, que vull compartir. El primer, el de la veterana escriptora Isabel-Clara Simó, que fa pocs dies s'atrevia a certificar (fidelitat obliga) que Montilla havia caigut bé. Avui comença el seu article al diari Avui de la manera següent:

"Home, Montilla, president! ¿Què no havíem quedat que no volem debat identitari? Que no ens ho havies promès? Doncs ¿a què vénen els escarafalls per la bandera espanyola a Governació? ¿Potser et referies a la identitat "només" catalana, que la identitat espanyola sí que val? ¿No ens havies dit que la bandera catalana era una bandera espanyola? Urgeix un debat identitari per aclarir què és el debat identitari".

De què se sorprèn?

Un altre retall recomanable és el d'en Salvador Cot, també a l'Avui, titulat Patriotisme socialista:

"Espero que aviat ens expliquin, detalladament, en quin percentatge es reduiran les llistes d'espera dels hospitals i els barracons de les escoles a base de penjar banderes espanyoles a totes les conselleries d'ERC. Perquè si no és així, haurem de pensar que el patriotisme social del president Montilla és, simplement, la mena de patriotisme del PSC, que vol dir patriotisme nacional, del de sempre, de l'espanyol de tota la vida. El programa nacional dels socialistes -que en tenen, i molt sòlid- coincideix perfectament amb la Constitució del 78, el seu títol vuitè i els Estatuts d'Autonomia que van pactar, bàsicament, Felipe González i Adolfo Suárez. Una determinada exhibició de símbols no és, només, una llei, és també un projecte polític que vol portar Catalunya cap a un determinat horitzó identitari. I aquest és l'objectiu que persegueixen les ordres del president Montilla, ni més ni menys. Per cert, també vivim en una monarquia obligatòria. Ai, ai, ai."

Un altre article, en aquest cas en clau gironina, que val la pena llegir és el d'en Jordi Vilamitjana a Diari de Girona. El titula "Ser de Girona, en política".

I aprofito per recomanar-vos la lectura del post d'ahir escrit per en Marc Vidal, titulat "Avui no celebro res".

El president Montilla acaba de declarar el mateix que dies enrere ja va dir Josep Piqué: que Catalunya gaudeix d'autonomia gràcies a la Constitució. Em sap greu, senyor president, però menteix, i ho sap. Tenim autonomia perquè la vam reclamar des d'abans de l'existència de la Constitució. Llegeixi la premsa europea de l'èpòca (la d'aquí estava amordassada) i hi trobarà reportatges que no deixaven lloc al dubte. Li puc facilitar desenes de referències al respecte. Però per entendre-ho cal acceptar que Catalunya ve de lluny, que té drets històrics i que no se li ha fet cap regal ni se li ha concedit cap privilegi dotant-la d'aquesta insuficient autonomia.

Difícilment es podrà entendre què significa el caràcter nacional de Catalunya si es pensa que el que tenim ho devem a la Constitució. Així comencem molt malament.

Però, a més, hi ha una altra falsedat històrica que els seus companys de partit li podrien acalarir millor. La Generalitat de Catalunya, la institució que demostra l'existència de l'autogovern i que vostè presideix gràcies a la generositat d'altres i no pas per mèrits propis, és legalment anterior a la Constitució. El president Tarradellas torna de l'exili i es reconeix la legitimitat de la institució republicana. Vostè, molt honorable Montilla, ho hauria de saber perquè com a president és dipositari d'una llarga cadena de complicitats intergeneracionals i, fins fa ben poc, interpartidistes. Cal conèixer la pròpia història i el que significa el càrrec que un ocupa.

Ja entenc que vostès s'han conjurat per "consensuar el relat" (ja veureu que això del "relat" ens ho començarem a trobar molt sovint: s'ha posat de moda). Però no ens reescrigui la història.
L'autogovern de Catalunya tindrà molt difícil defensa per part seva si no entén que la Constitució ha estat un mer instrument per canalitzar les ànsies de llibertat del conjunt de Catalunya, i no pas el document fundacional dels nostres drets. Més aviat, és una cotilla que vostès des de Madrid han apretat més del compte quan els ha convingut. I ho han fet sense que els tremolés el pols.

És clar que vostè ja va dir que Catalunya no té drets històrics, i no creu que la llengua que es parla a València sigui llengua catalana. Potser li importa un rave i creu que són tonteries identitàries. També va dir que ja no hem de mirar més al passat, que s'ha acabat. Segurament ha trobat suport i comprensió en llocs que li semblaven inversemblants.

Però no s'equivoqui ni ens subestimi: allò que vostè considera tonteries identitàries ha estat el que ha aguantat l'ànima d'aquest país. Sense ella vostè no seria president de la Generalitat, perquè no hi hauria Generalitat a presidir.

Una mica més de respecte per la història, menys lleugeresa i més dignitat. Que no s'ha adonat que presideix una nació, encara?

Des de fa unes hores, els mitjans de comunicació d'arreu del món recullen la notícia difosa per la Nasa segons la qual hi ha evidències fotogràfiques d'una possible presència d'aigua al planeta Mart en l'actualitat. De les fotos facilitades per l'agència espacial se'n deriva que, en efecte, una substància líquida ha deixat un rastre en un cràter, i podria ser que es tractés d'aigua. De ser certa la hipòtesi, la notícia és recolucionària.

Però em demano per què l'han difosa avui. Són fotografies preses per la sonda Mars Global Surveyor el 2000 i el 2005, i suposo que l'anàlisi no ve d'un dia. La casualitat ha fet que la notícia coincidís amb la presentació de l'anomenat "informe Baker" sobre la guerra d'Iraq, que arriba a unes conclusions demoledores per a la Casa Blanca. Els Estats Units estan perdent el control de la seva operació al país asiàtic, i les perspectives que indica l'informe de James Baker són pitjors.

Sóc dels que pensa que en determinades esferes de poder, les casualitats no existeixen. Sospito que el president dels Estats Units ha de tenir una nevera plena de recursos informatius a disposició per casos de necessitat; recursos que no tinguin una data precisa de difusió, que no siguin tan peremptoris com les notícies del dia. No oblidem que l'agenda informativa de la Nasa fa part de l'agenda informativa de la Casa Blanca, i que ningú amb un mínim de perspicàcia política que estigués al corrent de la notícia no la desaprofitaria si volia amortir l'impacte de l'informe Baker.

Si hi ha aigua, fantàstic. Però a l'Iraq hi continua havent-hi un problema colossal.

Us recomano la lectura de l'article de Zoila Riera al Diari de Girona d'avui. És la resposta a un article anterior publicat al mateix diari pel regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de Girona, Joan Pluma, on amb el seu estil característic es defensava d'una sentència del Tribunal Suprem que anul·la de dalt a baix la concessió feta per l'Ajuntament de Girona del gimnàs del parc del Migdia. És el que la Zoila porta anys denunciat malgrat les desqualificacions que ha hagut de suportar. Algunes d'especialment greus i doloroses. La justícia ha donat la raó a CiU, de dalt a baix. L'Ajuntament ha cedit un espai públic a una empresa privada mitjançant un procés il·legal.

Però el regidor, enlloc d'admetre el seu error, de demanar disculpes pel tracte dispensat a la cap de l'oposició i de disposar-se a trobar una solució pactada, dedica el seu temps a escriure un article perquè es veu que l'editorial del Diari de Girona no li va agradar. Enlloc de fer el que un govern democràtic i modern hauria d'estar fent (admetre l'error, parlar, negociar, ser transparent, ser àgil, no deixar passar tant de temps a prendre una decisió...), prefereix donar lliçons a polítics dels altres partits i a periodistes. Anem bé.

El PSC, porta massa anys a l'Ajuntament i això passa factura a la ciutat. La comoditat amb què s'han instal·lat al consistori al llarg de 28 anys ininterromputs els porta a afirmar que la cessió d'un solar públic a un negoci privat té "cost zero" per als ciutadans. Que la construcció del gimnàs que explota l'empresa Metrópolis en una finca pública no ha costat diners als gironins. Home! Només faltaria! El que esperàvem era que una concessió a 45 anys tingués un retorn una mica més generós que els 6.000 euros anuals (sí, sí: anuals!) que paga l'empresa a l'Ajuntament i haver construït la biblioteca i centre cívic. Vaja, si el preu del sòl públic és tan i tan barat no m'extranya que l'Hipercor demani ocupar una plaça pública, petició a la qual l'Ajuntament li posa tantes facilitats com pot sense que ens expliqui les raons de fons que justifiquen un interès tan sobtat.

Joan Pluma hauria pogut quedar com un senyor assumint el greu error municipal en el Parc del Migdia (per què els costa tant?) i demanant una negociació amb l'oposició per apropar posicions. Fins i tot hauria estat un detall envers un dels seus socis de Govern, ERC, que sempre hi ha estat en contra. Però no és el seu estil, i ja no canviaran ni amb una sentència del Tribunal Suprem en contra.

Els hem de canviar a ells, que ja és hora.

La cosa no anirà a més perquè l'atac de respecte constitucional que els ha agafat als dirigents d'ERC sembla que és sincer i durador. Però té gràcia que el sobiranisme simbòlic del conseller teòricament amb els dallonses més ben posats hagi durat vint-i-quatre hores, el temps que ha trigat el president José Montilla a fer-lo entrar en la raó de la Constitució. No m'alegro d'aquesta nova derrota, ben al contrari. No vaig anar a la celebració de la Constitució que organitza cada any l'Ajuntament de Girona. Però si algú a qui jo hagués fet president, salvant-li la vida política, m'obligava a anar-hi, el sentit de ridícul no me'l treuria ningú. No sé què dirà Carod-Rovira, que sempre es refereix al nacionalisme de cap de setmana per desqualificar el compromís polític dels qui hem optat per una altra via sobiranista. Quin sobiranisme és aquest, que treu banderes espanyoles i les ha de tornar a hissar davant de tothom, perquè tothom s'adoni de qui mana realment en aquest país? Espero amb candeletes la definició de Carod.

Fer president algú que pertany a un partit que participa en l'elecció del secretari general del PSOE i que és responsble directe de la política espanyola té aquestes coses. No li retrec al PSC que sigui allò que sempre ha estat i proclamat; és a dir, un partit que se sent plenament identificat amb la nació espanyola, que diu ser respectuós amb la Constitució i que ha donat mostres al llarg dels 28 anys de mandat ininterromput a institucions claus de Catalunya com l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona de quina és la seva actitud amb els símbols d'una i altra nació. La presència d'ERC a aquestes institucions no ha fet variar ni un pèl aquesta línia de coherència. Li retrec al conseller Puigcercós dues coses: que pensés que podia arriar la bandera espanyola sense que això generés pressions de Montilla, i que fons tan diligent i sol·lícit a hissar-la a la primera insinuació del seu superior. Per acabar així més hauria valgut que ens estalviés l'espectacle, perquè la imatge del sobiranisme n'ha quedat afectada en negatiu.

No m'interessa si en l'origen del conflicte hi ha l'exconseller Sabaté, que ja es va apressar a posar la bandera espanyola després que tant el conseller Carretero com Vendrell l'haguessin retirat. Això era previsible, ¿o es pensaven que ara que els han fet el favor del segle XXI els deixarien , almenys, fer gestos de cara a la galeria? Els socialistes catalans estan integrats a la federació espanyola del PSOE; no són membres de la Internacional Socialista; participen amb veu i vot en els congressos del PSOE... Com volen que un partit amb aquesta vocació i aquestes obligacions accepti segons quines coses? Jo recordo perfectament com els diputats catalans del grup parlamentari del PSOE no van alçar ni un dit quan Martín Toval va presentar esmenes contra la denominació oficial de Girona i Lleida exclusivament en català i pretenia que fos cooficial també la denominació en espanyol. Aquell dia jo era al Congrés dels Diputats, i vaig ser-ne testimoni directe. Si avui no ens diem Gerona ni Lérida és gràcies al grup de CiU, particularment el diputat Josep López de Lerma, que va denunciar les esmenes contràries a l'acord previ que ja s'havia assolit, i a la mobilització ciutadana, que va anar contra el que van decidir fer els socialistes catalans i espanyols. Intentar que la denominació de dues ciutats catalanes fos en bilingüe no era, al meu entendre, un acte de catalanisme. Però no em va sorprendre, i per això no em sorprèn ara que aquelles mateixes persones exigeixin al conseller Puigcercós que torni a posar la bandera espanyola. Només que aquesta vegada se n'han sortit, i aquella no. I no canviaran, per més premis que els donin i per més que els posin tot el país a les seves mans. Els que canvien són els altres. Ells, mai.

Ja fa temps que volia recomanar la lectura del bloc d'en Narcís Sastre, un militant d'ERC que és membre actiu d'Òmnium Cultural de Girona. Ho faig avui perquè el seu darrer post, de dissabte dia 2, em sembla de mèrit, honest i molt en la línia del que em sembla que hauria de ser el compromís polític: que la fidelitat a unes idees no vagi en contra del lliurepensament.

Certament no compartim algunes coses, però sempre m'ha agradat la forma amb què expressa les seves opinions i crítiques, i el sol fet de sentir-se liberal a la manera socialdemòcrata i declarar-se admirador de Trias Fargas em mereix tots els respectes del món. El que escriu en el seu darrer post em fa treure el barret. No tinc cap dubte que hi ha molts militants a tots els partits que són com en Narcís; que pensen pel seu compte. Però són molt pocs els que gosen fer-ho públic i menys en els temps que corren. Per això aplaudeixo la seva valentia.

"Membres de les JERC es van dedicar ahir a repartir condons davant del bisbat de
Barcelona. No és la primera vegada que es fa un acte d'aquesta mena. Si no
recordo malament els d'EUiA també van fer quelcom semblant fa un temps. Que
l'Esglèsia manté actituds hipòcrites i retrogades ho sabem tots. La meva
pregunta és: s'atrevirien a anar a protestar davant d'una mesquita a favor de
l'ús del condó o a favor dels drets dels homosexuals".

Perpinyà ha estat sempre una ciutat per als meus refugis. M'hi escapo quan vull fugir del soroll excessiu que fa la premsa de referència espanyola, inclosa la nostríssima tevetrès: quan es casa un membre de la família reial, per exemple. Avui hi he tornat per assistir al congrés en què el Bloc Català, partit catalanista fundat el 2002, es transformava en la Federació de la Catalunya Nord de Convergència Democràtica. La presència del Bloc dins de CDC reforça el rol del partit com a casa comuna del catalanisme, el lloc de trobada sense exclusions de les persones que creuen en una democràcia transversal, oberta, plural, respectuosa. He volgut fer la foto del moment històric en què els delegats al congrés votaven unànimement a favor de la seva dissolució i integració al si de Convergència. És un partit jove però que ha aconseguit que el seu Burro Emmascarat sigui un personatge popular que surt al socors quan les circumstàncies el reclamen. Per exemple, quan el socialista francès Georges Frêche, gran amic d'alguns socialistes catalans (i gironins en particular), pretenia diluir la indentitat catalana del nord sota l'estrambòtic artefacte de la Septimània. De no haver estat per la mobilització popular de la Catalunya Nord, en la qual el Bloc hi va tenir un paper decisiu, els amics fraternals ens haurien engaltat una altra andanada.

Com cada any, la companyia Fecsa Endesa ha ofert el concert de Nadal, aquesta vegada a l'auditori de Girona. L'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la Filharmònica de Catalunya, sota la direcció del sempre genial Carles Coll, ha ofert un repertori del qual voldria destacar l'excel·lent orquestració de la sardana Aplec de tardor de Conrad Saló. Forma part del CD "Sardanes de corda" aparegut el 2005 sota el patrocini de Metalquímia, i us asseguro que el resultat és sensacional. El concert es va acabar amb la marca de la casa d'en Carles Coll, és a dir una nova sardana, aquesta vegada la cèlebre "Girona m'enamora" de Ricard Viladesau, orquestrada per filharmònica pel mateix Coll. A part del gran moment de forma demostrat per l'orquestra de cambra i la filharmònica, celebro molt el compromís del seu director amb la nostra música, i la forma que té de donar-li prestigi i rellevància social. El dia que es va presentar l'any Masó hi hagué una interpretació d'una sardana de Garreta, i va quedar clar que el gènere sardanístic té en l'orquestració de corda un camp d'expansió fabulós.

Aquest divendres s'han constituït les 23 comissions parlamentàries del Parlament de Catalunya. Sóc present en tres d'elles: Educació i Universitats, Polítiques de joventut, i Acció Exterior i Unió Europea. Les comissions s'organitzen de la manera següent:

• Comissió d?Educació i Universitats

President: Xavier Sabaté i Ibarz (GP PSC-CpC)

Vicepresident: Carles Puigdemont i Casamajó (GP CiU)

Secretària: Marina Llansana Rosich (GP ERC)

(Aquesta comissió s?encarregarà de: Polítiques educatives i planificació; ordenació i innovació educatives; formació professional i educació permanent; universitats i recerca, i societat de la informació)

• Comissió de Seguiment sobre les Polítiques de Joventut

Presidenta: Laia Ortiz Castellví (GP ICV-EUiA)

Vicepresident: Rafael López i Rueda (GP PPC)

Secretària: Anna Figueras i Ibañez (GP CiU)

Aquesta comissió s?encarregarà de: Planificació i estudi de les polítiques de joventut)

• Comissió de Seguiment d?Acció Exterior i de la Unió Europea

President: Miquel Àngel Estradé i Palau (GP ERC)

Vicepresidenta: Anna Miranda i Torres (GP CiU)

Secretari: Joan Manuel del Pozo i Àlvarez (GP PSC-CpC)

(Aquesta comissió s?encarregarà de: Relacions internacionals i acció exterior, i política i relacions amb la Unió Europea)