En Marc Arza ha iniciat una campanya per internet per demanar a AENA que la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat es concedeixi a l'Star Alliance, perquè sembla que hi ha el perill que no acabi essent així.

En l'edició d'aquest cap de setmana de la revista Presència es publicarà la meva darrera columna sota l'epígraf "Cata... què?". Fa un temps ho vaig anunciar al director, l'amic i blocaire Miquel Riera. Ja fa molts anys que la vaig començar i crec que ha arribat el moment de deixar-ho, sobretot perquè la meva dedicació política em limita molt el temps que podia destinar a la recerca de continguts per a la secció. Estic molt agraït a la revista i als dos directors amb els quals he tingut tractes, en Xevi Xirgo, que em féu la proposta, i en Miquel Riera, i als lectors que tots aquests anys m'han enviat comentaris, crítiques, informacions i suggerències.
Deixo d'escriure d'un tema que, no obstant, em continua captivant: la projecció de Catalunya a través de la premsa internacional. M'hi vaig començar a interessar a finals dels anys vuitanta, molt abans de la universalització d'Internet i quan els arxius i les hemeroteques eren en paper i era molt difícil trobar, al nostre país, capçaleres estrangeres de referència. A partir de la premsa francesa i especialment d'una revista de premsa que publicava Le Monde Diplomatique on apareixien resums dels continguts d'altres publicacions, seguia el rastre de notícies que em permetien trobar referències a Catalunya. La idea de convertir aquella afició en una especialitat periodística em va venir en llegir un titular de la plana 3 de Le Monde on informava de l'inici a Ljubljana del que després es coneixeria com a guerra de Iugoslàvia, però que aleshores només foren escaramusses militars amb alguns morts. El titular deia que "Quan el canó retruny a Ljubljana, Catalunya i el País Basc comencen a somiar".
La descomposició del totalitarisme socialista soviètic i l'aparició de nous estats bàltics i la posterior descomposició de Iugoslàvia van posar de moda les nacions sense Estat de l'Europa occidental, sobre les quals tothom preveia canvis en la sobirania. El fet que Catalunya tingués en aquell temps una nodrida colònia de periodistes estrangers, a causa de la futura celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va provocar que ocupéssim la primera línia d'atenció informativa de les publicacions més importants del món. El reportatge aparegut a Newsweek titulat "Ressons bàltics a Catalunya" o d'altres que especulaven obertament amb la hipòtesi d'una secessió, van posar molt nerviosa la família socialista catalana i espanyola, que temien que els Jocs es convertissin en un aparador mundial de la causa nacional catalana. Van fer tot el possible, el confessable i l'inconfessable, perquè fracasséssim. El lamentable comportament d'alguns dirigents socialistes catalans en aquell moment, especialment durant la inefable Operació Garzón, no l'oblidaré mai. Jo sí que sé on era i què vaig fer aleshores, i sé què pensaven alguns dirigents encara en actiu d'aquest PSC avui portat als altars del catalanisme. L'intent de conduir la premsa estrangera cap a altres focus d'interès va acabar triomfant: de la brillant obertura de la revista Time dedicada als Jocs titulant "Benvinguts to the Catalan Games!" es va passar al titular de la cloenda que publicava el diari comunista francès l'Humanité, els amics del matrimoni Saura-Mayol, dient "Adiós, Barcelona". Del benvinguts a l'adiós hi van poques setmanes, però decisives. Eren temps en què a Madrid no hi manava pas l'Aznar, sinó gent com l'actual ministre de l'Interior espanyol i il·lustres i gens mileuristes membres de la família socialista catalana.
Passats els Jocs em vaig dedicar a recollir tota la informació que vaig poder trobar de la projecció de Catalunya al món a través dels diaris, començant pels fets de Prats de Molló. En va sortir el llibre "Cata... què? Catalunya vista per la premsa internacional" publicat per La Campana el 1994 i amb una segona edició al setembre d'aquell mateix any.
L'esclat de la revolució digital va canviar-ho tot. La recerca es va fer més fàcil. Però un cop acabats els jocs, l'interès per Catalunya va disminuir sensiblement i les aparicions es van reduir molt. Però no hem deixat mai de sortir als diaris, i per això vaig pensar que seria interessant no pas fer un segon volum del llibre sinó anar-lo fent cada setmana a través d'una columna a la revista Presència.
Fins avui, que crec que ha arribat el moment de descansar.
Llegir premsa estrangera és quelcom que sempre faig i sempre faré, perquè em satisfà i m'enriqueix. Ajuda a veure el món, també el teu propi món, d'una forma diferent; llegir sense necessitat que uns altres t'interpretin el món a partir de la seva discutible visió és una activitat saludable i recomanable. Conèixer les propostes que fan altres ciutats sobre problemes que saps que més tard o més d'hora t'arribaran a casa teva; saber per on van la resta de països, sobretot en àmbits com les telecomunicacions i tecnologies de la informació, m'ha estat de gran ajuda en la meva vida professional i personal.

Ahir us informava, amb foto inclosa, que feia dies que hi havia el senyal de la parada de l'autobús de l'hospital Trueta malmenada per un accident, i que ningú no l'havia reparat. Era una imatge que simbolitza la necessitat de canvi polític a la ciutat, perquè és impensable que un govern amb il·lusió i ganes de fer coses deixi que un detall tan fàcil d'arreglar resti pendent. Aquest matí, l'endemà mateix que publiqués el post, ja hi havia treballadors que ho estaven arreglant. Millor tard que mai, però ja és ben trist que en aquesta ciutat hàgim de resoldre les coses bàsiques a cops de denúncia.

L'Albert Riera, que ocuparà el número 2 de la llista de CiU a l'Ajuntament de Girona que encapçalo, ha obert un bloc a internet que ja he posat als meus enllaços recomanats i que us recomano que visiteu. Benvingut a la blocosfera, Albert!

El Parlament Europeu acaba d'escollir nou president, en substitució del socialista Josep Borrell. La majoria dels vots han anat a parar a l'eurodiputat de la CDU alemanya (la democràcia cristiana de la cancellera Merkel) Hans-Gert Poettering. 450 vots que provenen dels del grup del Partit Popular Europeu i del Grup Socialista. Ignasi Guardans, eurodiputat de CiU, ha donat el seu vot a la italiana Monica Frassoni (145 vots), que és del grup dels Verds. És a dir: l'esquerra tradicional ha votat el candidat del Partit Popular, mentre que CiU ha votat la candidata ecologista. Continuem parlant de dretes i d'esquerres?

El Parlament Europeu acaba d'escollir nou president, en substitució del socialista Josep Borrell. La majoria dels vots han anat a parar a l'eurodiputat de la CDU alemanya (la democràcia cristiana de la cancellera Merkel) Hans-Gert Poettering. 450 vots que provenen dels del grup del Partit Popular Europeu i dels

L'esquerra conservadora ha pretès, encara avui, posseir la propietat de valors com la solidaritat, la sostenibilitat, la justícia social. Jo no dic que la dreta conservadora hagi tinguin interès a fomentar-los, però entre aquests dos espais hi ha opcions i majories socials que no han necessitat de cap formació doctrinària per voler un món millor i més just. No ser d'aquesta esquerra tradicional no ens fa ser de dretes, ni tampoc no ser de la dreta conservadora no ens converteix en marxistes. Fujo d'aquestes etiquetes, perquè hi ha valors dels quals fa bandera l'esquerra que sempre he defensat per les meves pròpies conviccions, i hi ha actituds de la dreta que em semblen respectables i que han demostrat, a diferència del que s'ha demostrat quan el socialisme real ha estat al govern, que generen més progrés que les d'altres. La política criminal de Ceausescu es va fer en nom del socialisme, i s'obligava els nens petits a fer feines al camp, naturalment sense remuneració, en nom de la solidaritat i el progrés col·lectiu.
Per això, l'esforç d'etiquetar-nos a partir de l'eix tradicional dreta-esquerra és inútil. La majoria de la societat escapa d'aquest esquema, i els polítics moderns farien bé d'entendre i acceptar que el mapa és afortunadament més complex que la simple divisió entre dretes i esquerres. Som majoria els qui conformem un espai social on són nostres valors com el respecte al medi ambient, la solidaritat, la necessitat d'una justícia social equilibrada. No els sentim com manllevats de ningú, sinó que són propis.

Fa uns dies en Narcís Sastre em va llençar el repte d'acceptar la seva invitació a publicar un "meme", concretament una nota personal que intenti explicar alguna cosa desconeguda de la teva personalitat. Hi he estat donant voltes i no sé què escriure, perquè ignoro què desconeixen els lectors d'aquest bloc sobre mi. Però m'atreveixo a partir de l'esquema que ell mateix ha seguit al seu "meme" particular. A veure.

1. Vinc d'una família nombrosa. Sóc el segon de vuit germans. Sempre hem compartit feines de la llar o del negoci familiar, i els recursos (menjar, roba, bicicletes...) limitats de què disposàvem. Mai m'he hagut d'esforçar ni de conscienciar ideològicament per actuar d'una manera que avui els progres de manual en dirien sostenible i solidària. Durant els anys d'estudi a l'institut vaig treballar els caps de setmana, de divendres a diumenge, ajudant els meus pares a l'obrador de la pastisseria. En vaig treure la cultura de l'esforç, el treball i un coneixement de l'art de la pastisseria que, viatjant pel món, m'ajuda a aproximar-me a cada cultura: quins materials fan servir, com els treballen, amb què els combinen, quan els mengen i quines celebracions fan...

2. Tinc passió per la política i el periodisme des de jovenet. En les primeres eleccions democràtiques del 77, ara farà 30 anys, jo tenia 13 anys. Em vaig empassar tots els mítings de tots els partits, i vaig col·leccionar els cartells de tots, que encara conservo. Després vaig començar a freqüentar el Fossar de les Moreres, fins que em vaig cansar de sentir cada any el mateix discurs i no avançar gens: em provocava una gran frustració. Vaig anar a la mani anti-Loapa de Barcelona i amb uns amics vam sortir retratats a la portada del diari ultradretà El Alcázar, sostenint una pancarta que deia "Independència", juntament amb els organitzadors. A ells els van detenir acusats de sedició o una cosa per l'estil. Vaig anar a París amb el primer Tren de les Nacions amb l'Àngel Colom, i poc després vaig assistir a una manifestació anti-Otan a Ginebra, d'on em va alarmar el perfil dels companys de viatge: des dels partidaris de Jomeini fins als de Ghadaffi. No em van veure mai més. I vaig anar al mític acte de la Crida a la Solidaritat "Som una Nació!" del Camp Nou.

3. Em sento més proper a Convergència que a cap altra formació política des de l'any 1980. Jo encara no podia votar, però vaig anar al míting que feia en Jordi Pujol i en Joan Vidal i Gayolà al Teatre Municipal de Girona i després d'haver sentit tots els partits l'any 77 i 79, la proposta de Convergència em va semblar --i em sembla encara, malgrat els lògics desencontres en tants d'anys-- l'opció que millor defensa el model de societat en el qual em sento més còmode i més lliure, i el camí més sòlid cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació. Sóc independentista de convicció, no de pronunciament. Crec que la plena sobirania l'abastarem només a través de la convicció íntima de la majoria social dels catalans, no pas per cap imposició, proclamació revolucionària, rentament de cervell o forçant les circumstàncies polítiques d'uns partits necessitats de poder.

4. No tinc ídols, però respecto algunes biografies per damunt les altres. Una dona que sempre he trobat d'una gran dignitat és Simone Veil, i m'alegra saber que apareix en una exposició sobre dones que ha organitzat a Madrid l'ambaixada alemanya. Vaig admirar Mitterrand fins que, després de morir, van aparèixer aspectes vergonyants de la seva biografia. Tanmateix, Chirac sempre m'ha caigut bé a causa del seu caràcter un pèl pagès (que intenta dominar però que li surt sense poder-hi fer més) i una forma peculiar de comunicar. De l'època en què seguia més de prop la política francesa em vaig fixar amb una jove ministra que, fa més d'una dècada, em va cridar l'atenció per les seves maneres i empatia: Ségolène Royal. No m'estranya el seu ascens i no és, en absolut, un producte oportunista o de circumstàncies.

5. En gustos culturals sóc terriblement eclèctic. Després d'haver llegit de tot, en els darrers anys selecciono molt. Em decanto sovint per l'assaig, la novel·la històrica, però no defujo els artefactes literaris plantejats amb gran ambició (com al seu dia va ser El pèndol de Foucault). Em cansen, en canvi, els artificis que no duen enlloc i les afectacions exagerades. Tinc algunes lectures de referència, però només en desvetllaré unes poques: l'obra completa de Gaziel, en especial la seva obra ibèrica i, per damunt de tot, la fabulosa Història de La Vanguardia; La memòria és un gran cementiri, de l'Ibáñez Escofet, d'on vaig saber amb precisió què hauria estat de mi si hagués viscut la Guerra Civil; les Cartes de lluny, de Josep Pla i, encara que no té valor literari però, en canvi, un gran valor humà, el Quadern de notes per a un diari del mateix Pla. No entenc una part de l'art contemporani, però en canvi sí que entenc la música contemporània. M'agrada, de fet, tota la música amb algunes excepcions insuperables. Conservo un gran record del concert que vam organitzar, els de la JNC, a l'antic pavelló de la Devesa de la Companyia Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània. I de tots els que he assistit: Rolling Stones, Dire Straits, Pink Floyd, Bruce Springsteen, Bob Dylan... M'agraden els clàssics, especialment Beethoven. I moltíssimes peces d'autors molt diversos i de tots els temps, des de Mozart a Guns N'Roses --amb la seva memorable versió de Knocking on Heaven's Door-- passant pels cants de la litúrgia ortodoxa i el folklore balcànic, les sardanes interpretades per les grans cobles (la Bisbal o la Selvatana, per exemple) i la guitarra de Paco de Lucía, el Cor de pelegrins del Tannhäuser de Wagner... Uf, paro. La llista seria inacabable.

6. Sempre he volgut estar a Girona, i quan per raons de feina vaig haver d'estar un temps a Barcelona el canvi no em va agradar. En canvi, sóc un enamorat de París. I en un llarg recorregut per Europa a principis dels anys noranta em vaig enamorar dels tramvies. Recordo haver escrit una "Oda al tramvia", que deu estar perduda en algun disc dur d'un vell ordinador irrecuperable, fascinat per aquest servei meravellós. Imaginava la ciutat com un immens disc, com els de vinil, on les vies del tramvia n'eren els solcs. El tramvia era l'agulla d'un tocadiscos monumental, i m'agradava pensar que si li connectàvem un altaveu gegant podríem sentir el so, la melodia i la veu de la ciutat. He vist despertar Montpeller un cop li van posar el tramvia, i vaig veure les obres del tramvia de Bordeus en ple centre de la ciutat. Aleshores em vaig demanar per què ningú no havia tingut l'ambició de proposar solucions com aquestes a casa nostra.

7. Sóc seguidor del Barça, però sense cap passió exagerada. Quan no juga contra el Barça, prefereixo que l'Espanyol guanyi sempre. Vaig anar a la final de Basilea. El viatge i l'entrada em van costar menys de 20 euros. Vaig necessitar el permís patern per sortir del país, perquè era menor i les fronteres d'Europa estaven molt més blindades del que són ara. I després he anat algunes vegades al Camp Nou, però poques.

Fins aquí la "meme"; ara es veu que he de convidar algú altre a fer-ne. I he triat en Jordi Xuclà, en Josep Ma. Corominas, l'Andreu Mas, en Marc Vidal i en Miquel Riera.

Una anàlisi publicada avui al diari El Periódico afirma, amb una satisfacció poc dissimulada, que l'eix esquerra-dreta desplaça l'identitari en la política catalana. ERC ha passat a fitxar per l'equip de les Esquerres Unificades cosa que fa que " la direcció dels socialistes catalans celebri aquest corriment [dels eixos] amb una mena d'alleujament històric".

Un fragment que no té pèrdua és aquest: "Durant els 23 anys de governs nacionalistes de Jordi Pujol aquest va ser, òbviament, el nucli del debat. I això no va canviar durant els tres anys del primer Executiu d'esquerres des de la guerra civil, capficat permanentment en la fatigosa renovació de l'Estatut, cosa que va permetre a CiU recuperar- se de la depressió de la pèrdua del poder. Després de les eleccions de l'1 de novembre, tot i això, l'agenda del tripartit de l'esquerra no preveu noves obstinacions identitàries. La política nacional és la política social, subscriuen fins i tot els independentistes d'ERC".

Hem estat uns identitaris obstinats. I per fi poden respirar tranquils, perquè ja se'ns han tret de sobre, tot i que encara es freguen els ulls que tot això hagi estat gràcies a ERC. Com l'altre dia al ple de l'Ajuntament, en què el PP no se'n sabia avenir que els seus vots i els d'ERC anessin plegats per impedir l'aprovació de la moció presentada per CiU en contra del decret que amplia les hores de castellà a les nostres escoles i instituts. Primer és l'estratègia del partit, que com recull la informació del Periódico ara va de debò i s'han acabat les ruqueries identitàries. De tant en tant ens obsequiaran amb alguna salva de focs artificials al Congrés o en algun altre lloc per tenir contenta la parròquia, però la resta de l'any s'ocuparan a fons perquè la liquidació del debat identitari sigui definitiva.

Aspiren a acabar de liquidar-nos en les eleccions municipals. Però no se'n sortiran. No se n'han sortit fins ara (ells han reculat, nosaltres hem pujat) i encara menys se'n sortiran el dia 27 de maig. La sorpresa que tindran els tombarà d'esquena. No s'adonen que no tot és el control dels mitjans, el control de la maquinària del poder i la prepotència amb què poden tractar l'oposició. Hi ha la necessitat real i profunda del canvi d'equips i estratègies gastades, de gent que ocupa poltrones i beneficia poderosos locals, de gent que menysprea la diversitat política i voldria un país ideològicament homogeni.

CiU és més necessària que mai. Amb totes les correccions i debats interns que calguin, perquè són saludables i democràtics. Les contradiccions són naturals i voler reprimir-les és negar l'essència de la democràcia. Seran debatudes, com sempre, en els espais de debat que té el partit i la federació. Avui, Convergència és la destinatària de moltes adhesions de base, de gent del carrer que n'està tipa del corró ideològic i clientelar de 28 anys de governs dels mateixos. Hi ha gent que desitja un canvi per damunt de tot, per higiene, per necessitat de renovació, per no entregar tot el país en mans d'una gent que posen el partit i la família política abans que la nació.

I el canvi som nosaltres.

L'Ajuntament de Girona ha votat en contra de la moció presentada per CiU contrària al reial decret de l'ensenyament aprovat pel govern Zapatero, que envaeix competències i suposa una amenaça al model lingüístic de l'educació catalana. Els vots dels regidors del PSC, ICV i d'ERC s'han sumat als vots del PP i han convertit Girona en l'única capital de demarcació que no es defineix en contra del decret i en favor del nostre model educatiu. Ho han fet els ajuntaments de Lleida, de Tarragona i fins i tot el de Barcelona. Però el de Girona, inexplicablement, no. La ciutat no podrà sumar la seva força a la dels altres municipis que estan aprovant mocions similars perquè l'equip de Govern ha dit que no.
Les raons no les he entès. Pel tripartit municipal només ha parlat l'alcaldessa, que ho ha fet en nom dels tres grups i tant el portaveu d'ICV com la d'ERC han estat en silenci. Ha vingut a dir que estan d'acord amb la posició política que defensa la moció però que estan en contra de la moció com a tal, perquè es veu que a l'Ajuntament no li toca de parlar-ne. Es veu que l'actual govern de la ciutat considera que no ha de tenir opinió al respecte i no l'ha de fer sentir, i que si els altres ho fan, "m'és igual!" (expressió literal de l'alcaldessa aquest vespre). No entenc els motius pels quals han impedit que els gironins ens sumem als barcelonins, als lleidatans, als tarragonins i als d'altres municipis que volen fer sentir la seva veu contra un decret que envaeix competències i amenaça el nostre model educatiu en català.
Em temo que els regidors de PSC, ICV i ERC han votat al costat del PP en una majoria insòlita perquè no estan a favor que la moció la presenti CiU, la qual cosa indica fins a on estan disposats a arribar. Ho trobo lametable, i decebedor. Que se'ns furti la possibilitat de sumar-nos col·lectivament, com a ciutat, a un clamor popular que recorre Catalunya només perquè la iniciativa parteix de l'oposició, ho trobo trist i molt poc edificant. És un símptoma més de la gran fatiga que presenta un model polític que fa 28 anys que dura, i que s'ha de canviar. Així no anem bé, ni podem anar mai bé.
Tinc ganes de repassar l'historial de mocions aprovades per l'Ajuntament de qüestions que segons el discurs del tripartit "no toquen" de parlar. Deu ser que només no toca si això incomoda els governs amics de Madrid i de Barcelona, o si es parla del català. Jo no vull un ajuntament que renunciï a parlar de les qüestions nacionals, que no vulgui tenir opinió ni posició. No vull un govern plegat als interessos dels partits perquè ara resulti que cal no molestar Montilla i Zapatero.
Girona no s'ho mereix. No es mereix un govern que renuncia per raons sectàries a aprovar una moció amb la qual estan, no en tinc dubtes, d'acord.

Aquest matí, el Canal Parlament m'ha entrevistat per a un reportatge que estan preparant sobre els blocs polítics i han tingut l'amabilitat de demanar-me'n opinió. Una de les aplicacions d'internet que marcarà l'activitat dels polítics dels anys propers (si no ja ara mateix) és la necessitat d'informar i d'incrementar la transparència de les seves accions i opinions, per posar-les a l'abast de la societat. Internet ho facilita d'una manera molt gran i em sembla que els polítics en general haurien de fer un esforç major del que ara fan per incorporar els blocs i les diferents aplicacions d'internet a la seva tasca. La foto l'he feta amb el meu telèfon mòbil i recull un moment de la gravació de l'entrevista.

En Martí Estruch ha tingut l'encert de parlar de Raimon a la seva columna que publica avui a VilaWeb. Comparteixo els elogis que li dedica; enguany el meu tió ha estat el doble CD de Raimon a l'Olympia. Sento un gran respecte pel cantautor, sobretot des que va musicar els nostres clàssics. Però també sento un gran respecte per la persona i pel que ha transmès al llarg de la seva trajectòria. En d'altres artistes, una cosa i l'altra van deslligades; en Raimon em penso que no.

En Jaume Ciurana publica al seu bloc un article que us recomano. Parla del calendari del 2007 que ha editat l'Ajuntament de Barcelona a través de la Regidoria de Relacions Ciutadanes i Institucionals, on queda perfectament reflectida quina és la noció de diversitat cultural del tripartit que governa la capital del país. Una diversitat en què s'exclou la pròpia de Catalunya. Una manera ben curiosa de fer avançar nacionalment el país, sí senyor.

Tinc el mal costum de teclejar massa ràpid i això fa que en els meus textos apareguin, sovint, errors de picatge o que passi per alt errors ortogràfics i sintàctics. Vull compartir amb vosaltres un error de picatge d'aquells que resulten curiosos, en aquest cas del diari Le Monde. En la primera anàlisi feta l'endemà de l'atemptat de la T4, on parlava del "desmentit humiliant" a Zapatero, l'articulista va canviar accidentalment el nom de Josu Ternera pel de Josu Ternura, que a més de no ser el mateix suggereix una virtut que no s'adiu gens amb el currículum del personatge.

La companyia Ryanair sembla que ha comunicat a la Generalitat i la Diputació la seva decisió de tornar a facilitar l'accés en llengua catalana al seu web. En principi, fantàstic. Però coneixent la companyia i el seu historial (per exemple, en les relacions laborals i sindicals) no estaré tranquil fins que ho vegi en funcionament a plena satisfacció. No val que només tradueixin certes parts, ho ha de ser tot, també els comunicats informatius als clients de parla catalana.

Aquest matí ha mort a Girona el cartellista i dibuixant Carles Fontserè. La seva obra, singularment els cartells realitzats durant la guerra civil espanyola, ha travessat fronteres i ell mateix la va posar al servei de causes com el retorn dels papers incautats per l'exèrcit de Franco i que es van dipositar a Salamanca. Ell va ser una de les víctimes d'aquest espoli, i la seva reclamació tenia aquesta legitimitat afegida. Fa una mica més d'un any, la publicació Bon Art que dirigeix en Ricard Planas li va concedir el premi d'aquesta revista en reconeixement a ?la seva contribució a la cultura catalana i a la defensa de les llibertats del nostre país?. La fotografia és d'en Pere Duran i extreta del web de la Diputació de Girona. Correspon al moment en què el vicepresident de Cultura de la Diputació, Enric Vilert, i en Ricard Planas li fan lliurament del guardó a casa seva. Era el novembre de 2005. L'any 1985 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi en una època en què la distinció tenia una rellevància que em temo que no té avui (aquell mateix any la van concedir a Nèstor Lujan, Xavier Benguerel, Fèlix Cucurull, Vázquez Montalbán, José Agustín Goytisolo, Tilbert Stegmann, Pere Català Roca...)

M'assabento per un article de l'Albert Soler al Diari de Girona d'avui que Ryanair ha desactivat la versió en català de la seva plana web. No entenc les raons que dóna la companyia, però entenc en canvi que el Govern que té la principal responsabilitat en matèria lingüística hauria de fer-hi alguna cosa. Especialment perquè té convenis signats amb aquesta empresa, d'imports gens menyspreables, i perquè se suposa que aquestes ajudes han de contribuir a projectar la realitat del país. Per això he adreçat una pregunta per escrit al Govern, per tal de saber quines mesures pensa prendre davant d'aquesta situació. No sé si la despolitització de la llengua que ens proposa el conseller de la Vicepresidència vol dir passar per alt aquesta mena de retrocessos, o si aquesta mena de discursos conviden algú a tenir menys consideració per la llengua nacional, veient els aires que bufen. A mi em sembla un mal negoci i em sembla que el Govern, que és el que ha de vetllar pel català, i les altres institucions que participen de les ajudes que s'atorguen a la companyia aèria, haurien d'exigir la presència del català a la seva plana web.

He fet uns dies de treva electrònica, i he resistit la temptació de blogejar sobre els fets que han ocorregut aquests dies perquè m'havia imposat una distància sanitària de ginys electrònics i de comunicació (que no vol dir, és clar, estar desconnectat). Però s'han esdevingut fets d'importància que val la pena deixar anotats i comentats.

L'atemptat d'ETA ha estat la forma humiliant amb què l'organització ha fet saber a Zapatero que la treva s'ha acabat. L'endemà del discurs optimista i triomfalista de Zapatero, el pessimisme és absolut. D'una banda, el president espanyol no té mandat parlamentari per continuar parlant amb l'entorn d'ETA, perquè la condició aprovada per la majoria del Congrés exigia que no hi hagués violència. De l'altra, no pot donar la raó del PP i, per tant, ha de mantenir la ficció que no tot està perdut.

La intervenció del duo Montilla-Saura per condemnar l'atemptat ha fregat el ridícul i ha deixat en un mal lloc la imatge del president del país. Si ets el president d'una nació i t'ho creus de debò, no pots sortir a la televisió per fer una declaració institucional escortat per una altra persona, amb tots els respectes per Saura.

L'execució de Saddam Hussein l'he trobat lamentable i terrible. El Nadal de l'any 1989 vam presenciar l'execució sumaríssima del matrimoni Ceausescu. Ara hem vist la de l'exdictador i genocida iraquià Hussein. No m'ha semblat una lliçó edificant, ben al contrari. Estem propagant la ficció que a l'Iraq s'ha guanyat en democràcia però estem dient al món que la democràcia no té solucions pròpies per resoldre casos com el de Hussein. Hem de recórrer a la barbàrie. Matar-lo ha estat un error, no per raons polítiques o estratègiques, sinó per raons morals. Estem dient que la democràcia no té solucions pròpies per gestionar la vida dels exdictadors. L'execució té una rara virtut: ha posat d'acord el govern d'Israel i el de l'Iran, amb els Estats Units de per mig.

La xifra de dones assassinades el 2006 com a conseqüència de la violència domèstica ha estat superior a la del 2005. I això que era el primer any de vigència de la llei contra la violència de gènere.

Els preus pugen de forma generalitzada, però sobretot ho faran els de la llum i els de les hipoteques. Ens anuncien que els de les telecomunicacions baixaran, però ja veurem. Caldria que baixessin però augmentant la qualitat i la capacitat (baixar el preu a canvi de rebaixar la velocitat seria un desastre!).

Però aquests dies hi ha hagut també fets positius. Per a mi, el principal ha estat l'entrada de Romania i Bulgària a la Unió Europea, i la incorporació d'Eslovènia al club de l'Euro.

Romania és un país de mida mitjana alta, amb una població superior als 20 milions de persones i que parla una deliciosa llengua romànica. Aquests dies he parlat amb membres de la comunitat romanesa a les comarques de Girona, i m'adono que l'entrada a Europa ("el retorn a casa", que em diu un bon amic) no genera el mateix entusiasme que jo recordo que vam viure a Catalunya quan vam entrar al club. Hi ha un sentiment d'optimisme pel que representarà (mobilitat dels treballadors, consolidació d'un sistema polític democràtic, facilitat d'inversions estrangeres en aquell país i naturalment moltes més opcions de sortir-se'n), però un temor que els mateixos romanesos perdin el control de la situació i es converteixin en mercaderia més fàcil (les persones, els recursos, el territori i les empreses) per a la resta del món. No tinc cap dubte que els guanys són molt superiors a les pèrdues, i que d'aquí a pocs anys Romania es trobarà molt a gust dins de la UE. D'altra banda, no acabo d'entendre la moratòria de dos anys que ha decretat el govern espanyol abans que els treballadors romanesos puguin ser contractats lliurement per empreses d'aquí. La multi ani, si bine ati venit! (per molts anys, i benvinguts!)

El dia 29 de desembre vaig complir 44 anys, i vam anar a dinar a Tregurà amb dos amics: l'Adriana i l'Eloi. Ens ho vam passar bé. De tota manera, és un dia que celebro amb contenció, des de petit. Entre altres coses, perquè s'escau entre el Nadal i els Reis i això sempre ha limitat l'expectativa de regals d'aniversari: o et deien que els del tió ja servien o bé que els Reis serien una mica més generosos...

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos, novament, un molt bon any 2007, ple de salut, pau, amor i un xic de sort.