27 febrer 2007
Els primers membres de la llista de CiU a Girona
Aquest migdia hem presentat els deu primers candidats de la llista de CiU de Girona a les eleccions municipals del 27 de maig. Són deu persones compromeses amb el projecte de canvi i renovació que CiU proposarà a la societat gironina; cinc dones i cinc homes de perfils diversos però amb un denominador comú: les ganes de protagonitzar el canvi d'aires a l'Ajuntament. Trobareu una breu referència biogràfica de cadascú en l'arxiu que acompanya aquesta entrada. En vull destacar l'esforç de renovació, el rejoveniment i l'ampliació del ventall social que hi ha en aquests primers deus noms de persones que em volen acompanyar en el repte de posar fi a l'hegemonia socialista a la ciutat de Girona que fa 28 anys que dura. A la fotografia hi falta en Joan Bosch, que no es trobava fi, i la Mercè Garcia, que es trobava fora de Girona per raons professionals.
Després de la roda de premsa hem anat a dinar al barri vell, i hem aprofitat per tenir la primera reunió de treball conjunta. La proximitat que tenim a Girona fa que la majoria de persones ja ens coneguéssim d'abans, per raons personals o professionals. El convenciment de fer un gran resultat i de ser l'equip que protagonitzarà el desitjat canvi polític a la ciutat de Girona presideix la jornada. I ens conjurem a fer una bona feina, honesta i responsable, en benefici de Girona.
Candidatura%20CiU.doc

 
Escrit per krls el dia 27.2.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
26 febrer 2007
"Yo sí puedo"
Una delegació de rectors universitaris de Nicaragua, acompanyada per representants de la Universitat de Girona, han visitat aquest matí el Parlament de Catalunya. He assistir a la reunió que han mantingut amb la comissió d'Educació i Universitats, on han exposat la situació en què es troba l'educació (singularment l'educació superior) al seu país i el lloable projecte "Yo sí puedo", que pretén alfabetitzar la població en un temps rècord. La descripció que ha fet el rector de la Universitat de Managua, Francisco Guzmán Pasos, em deixa una recança: hi ha nivells alarmantment baixos en les matèries de ciències i sobretot en matemàtiques. Tanmateix, el programa "Yo sí puedo" que ha presentat amb passió l'Orlando Pineda és un projecte engrescador i que, en els seus primers anys d'aplicació després de la caiguda de la dictadura de Somoza, va donar uns resultats espectaculars. La Irene Rigau, que ha intervingut en nom de CiU, m'explica que tècnicament és un molt bon programa per aprendre a llegir i escriure en unes 20 setmanes.
Apunteu-vos una data: el 17 de juliol de 2007. Aquell dia, Managua serà declarada ciutat lliure d'analfabetisme per la Unesco (propòsit al qual hem compromès el suport del Parlament de Catalunya), cosa que servirà de reclam perquè la resta del país avanci pel mateix camí que la capital. Si Nicaragua se'n surt pot arrossegar Centramèrica en la lluita per l'alfabetització com a primer graó del progrés d'una societat.

 
Escrit per krls el dia 26.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
23 febrer 2007
Article a "The Guardian" sobre l'Oleguer
En Toni Strubell m'envia l'article que ha publicat The Guardian sobre l'Oleguer Presas. Us el reprodueixo per si el voleu llegir.

Barcelona's right-back philosopher out to make world a better place

Sid Lowe
Wednesday February 21, 2007
The Guardian

A crowd gathers in the sunshine at the Camp Nou, hoping for a glimpse of their heroes - a fleet of luxury cars pulling away to cheering and applause. A BMW here, a Mercedes there, a Hummer, a Ferrari, a Porsche or two ... and a van. Yes, a van. It is not your typical footballer's car, but then the driver is not your typical footballer.

Oleguer Presas rejects suggestions that he's different and is uncomfortable with labels. Sitting in the bowels of the Camp Nou while he explains his beliefs in a soft, thoughtful voice, it is apparent that facile descriptions do him little justice, but there's no escaping the fact that he stands out - and not just because of the beard. Instead, Oleguer stands out because he speaks out.

The Barça right-back is a committed campaigner, an economics graduate who contributes to cultural and political journals with carefully elaborated articles, he supports Catalan literacy crusades and Catalan independence, and dedicated the only goal of his career to a fourteen year old from Sabadell who had been arrested for protesting against the mayor. He is the author of a book called Camí d'Itaca (The Road to Ithaca), which deals with everything from the Franco years to the war on terror and even anorexia.

He is also the author of an article entitled De Bona Fe (In Good Faith), which was published in Directa, a Catalan social journal, and then in the Basque newspaper Berria. In the article, Oleguer questions the independence of the Spanish judiciary, using the ETA terrorist Ignacio De Juana Chaos as an example of the hypocrisy of the system. It is a system he distrusts, right down to its party political representatives, insisting: "No party represents me. I feel closer to civil society than political parties; the only thing they really want from the people is a vote every four years. That's not the democracy I believe in."

Oleguer's article was a reflection on the state of law and De Juana was just one example, but the fall-out was intense. He was portrayed as supporting a convicted terrorist with 25 deaths on his hands. The press attacked him, the former Bolton striker Salva Ballesta said he deserved "less respect than a dog turd", and boot sponsors Kelme dumped him. When Barça visited Valencia, he was whistled and booed with every touch.

Wouldn't it have been easier to keep his mouth shut? "Yes," he says softly, "but life isn't easy. If we want a better world, we all need to roll up our sleeves. It's easy to moan to your friends and then do nothing. The consequences I suffer are nothing compared to what many people go through. What did sadden me, though, was that most didn't actually read the piece. If people engaged in dialogue with intelligence and disagreed, then fine, but they didn't."

And yet Oleguer is realistic enough to recognise that snap judgements are inevitable, that the headlines would focus on De Juana. It is a product, he believes, of a world where superficial imagery triumphs over analysis in wave after wave of information. "I often ask myself why we went to war in Iraq, why people weren't more scandalised by it, why they didn't do more when polls said they were anti-war. That's one of the great questions. But we live in a society where the news is voracious," he says. "There are stories that are hugely important but within a week they're forgotten.

"For me, it's shameful that [Iraq] was destroyed. And now they say: 'Oh, actually, no, there weren't any Weapons of Mass Destruction after all but we're going to stay here a while because there's such disorder'. But, that disorder was created by you! It's clear that there are imperialistic, economic and strategic interests behind the war but the news moves on and everyone focuses on something else. We have to stop and reflect a bit on where we are going, about imposing a more sustainable type of development, with genuine cooperation."

But doesn't football serve the same function, could it not be seen as a modern day opium of the masses? One to which Oleguer contributes? "It is helpful to rationalise the game, but football does matter," he says. "Because people give it importance."

And for Oleguer, nowhere is that more significant than at Barcelona, the club that presents itself as a Catalan flagship, an anti-Francoist resistance force. Oleguer writes in his book that: "When Barcelona win the league, we become the Army of joy finally able to face up to [Franco's troops]. We imagine ourselves halting that pack of tanks, responding to their bullets with song, laughing in the face of the fascist ire."

It might sound far fetched, and Barça's history is far less clear-cut than the official version would have it, but at least with Oleguer there's no shallow lip service to the legend, no ¡Visca Barça, Visca Catalunya! Now, where's my cheque?. "For me, Barcelona is genuinely special," he says. "It is the invocation of a country, representing Catalan identity and culture. Barça was a conduit for a feeling when people could not express themselves and for me it's a dream to be here at such a successful time."

In Good Faith, by Oleguer Presas (translated by Sid Lowe)

Ignacio De Juana Chaos has spent the last twenty years in jail. Reduced according to the penitentiary rules put in place by the previous government, he had been condemned to an 18-year sentence for the crimes he committed. However he remains in jail on remand, pending the final resolution of the case which has been opened against him because of two articles published in the newspaper Gara. The high court [Tribunal de Audiencia Nacional] judged that in those articles, De Juana Chaos committed the crime of making terrorist threats and condemned him to 12 and a half years in jail. De Juana Chaos has decided to go on hunger strike in protest against that ruling and is prepared to take his protest to the ultimate conclusion [his death].

The State of Law [estado de derecho] - that phrase that has been repeated so many times you would think it was an advertising campaign - does not permit the death sentence nor life imprisonment. Likewise, there is no room for euthanasia. I will allow myself to be guided by good faith and will therefore presuppose that the State of Law has not stopped trusting in its own laws and still does not want to impose the death sentence or life imprisonment. Guided by that same good faith, I will assume that there is no political intention to make euthanasia legal. I will suppose, again guided by good faith, that the content of De Juana Chaos's articles is sufficiently explicit and unambiguous as to keep a man in jail, despite the risk that he may die there. I would like to believe that in the State of Law freedom of expression exists and that in this case, just as in the Egunkaria case or in the case of the actor Pepe Rubianes (to cite just two examples), there is sufficient evidence to try those involved. If that were not so, everyone would be protesting long and loud like they do when freedom of expression is denied in other countries, such as Morocco, Cuba or Turkey. Good faith obliges me to believe that in the State of Law, justice is equal for everyone, that political pressure has no part to play and that judicial independence really does exist; that when the Minister of Justice Lopez Aguilar announces, in reference to the De Juana case, that "the government will construct new punishments and sanctions to avoid such releases", those words have no influence on the judicial sentence.

Actions speak louder than words, they say. Well, David Fernàndez in his book Crónicas del 6 y otros detalles de la cloaca policial, informs us of the following events: the ex-Civil Guard General and the man responsible for the horrors of Intaxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, was condemned to 75 years in jail for the assassination of Lasa and Zabala but served just over four years, claiming health problems. Julen Elorriaga was also released for health reasons: condemned to almost 80 years in jail, he served just 3% of his sentence. After conning the whole of Spain, De la Rosa is able to enjoy a generous house arrest because of depression. Rafael Vera, condemned to 10 years in jail for the GAL-led kidnap of Segundo Marey, spent just eight years in jail for the same reason ...

David, in his book, talks mainly about torture and torturers; about how the justice system seems to see different degrees of severity based not on the crime but the perpetrator of the crime; about how the media machine works so as to criminalize certain forms of dissidence and not others; of how the police create the evidence necessary to implicate people according to their political interests; of how the government does not want to know about the reports put together by the United Nations' special investigators on torture or even hear about organisations like Amnesty International, who have claimed that in this [Spain's] State of Law, torturing does take place.

But now, on top of all that, it turns out that the attorney's office from the Audiencia Nacional has asked for the Egunkaria case to be dropped because, they allege, there is no proof. It turns out that, in November 2004, a court in Strasbourg condemned the Spanish state for "not investigating" the tortures denounced some twelve years earlier by 17 supporters of Catalan independence - it was necessary to silence discordant voices during the Olympic Games. It turns out that, in November 2005, Zapatero pardoned four policemen from Vigo who had been suspended and sentenced to 2-4 years for beating, insulting and humiliating the Senegalese citizen, Mamadou Kane. It turns out that Aznar had done the same in December 2000: 14 policemen convicted for torture were pardoned. One of them was a reoffender. It turns out ...

... that I do not know what to think. Too often the State of Law has dark spots which make me doubt. It smells of hypocrisy. And too much hypocrisy can make you lose that good faith.

 
Escrit per krls el dia 23.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
22 febrer 2007
En suport de la Núria Pòrtulas
Us reprodueixo el comunicat que el comitè executiu local de CDC de Girona acaba d'aprovar sobre la Núria Pòrtulas:

COMUNICAT DEL COMITÈ EXECUTIU LOCAL DE CDC A GIRONA SOBRE LA SITUACIÓ DE NÚRIA PÒRTULAS

El Comitè Executiu Local de Convergència Democràtica de Catalunya a Girona se suma a la preocupació ciutadana per la situació de la jove Núria Pòrtulas, detinguda al Pont Major acusada de pertinença a banda armada i de possessió d?explosius, i actualment en presó provisional.

En aquest sentit, CDC de Girona insta el grup municipal de CiU a presentar una moció en termes similars a les aprovades pels municipis de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis:

  1. Expressar la preocupació generada per la falta d?informació que ha tingut la família i per la situació d?aïllament en què ha viscut la Núria els primers dies de la seva detenció.
  2. Expressar el suport de l?Ajuntament de Girona a la Núria Pòrtulas i la seva família.
  3. Demanar respecte per la presumpció d?innocència i la clarificació justa del cas de manera definitiva.
  4. Lamentar el desplegament policial decretat pel Departament d?Interior en les mobilitzacions pacífiques ciutadanes, fora de lloc i exagerats, que només porten a la criminalització d?una protesta que no s?ha expressat mai en termes de violència.
  5. Exigir la posada en llibertat provisional immediata de Núria Pòrtulas.
  6. Fer arribar la moció al Ministeri de Justícia, Ministeri de l?Interior, a la Fiscalia General de l?Estat, a l?Audiència Nacional, a la conselleria d?Interior, a la família Pòrtulas Oliveras i a l?advocat de la Núria Pòrtulas.

Girona, 22 de febrer de 2007

 
Escrit per krls el dia 22.2.07 | Enllaç permanent | 4 comentaris
Al·lucinant, però cert
"Convertir José Montilla en el nostre president és la clau perquè persones no nacionalistes esdevinguin independentistes". No és cap ironia d'algun convergent amb massa sentit de l'humor. La frase és de Xavier Vendrell, secretari d'organització d'ERC.

He sentit aquesta reflexió formulada de diverses maneres; en una d'elles, el mateix Vendrell sostenia, el 2003, pocs dies després d'haver decidit fer el primer tripartit, que aquella decisió arrossegaria les capes obreres al catalanisme. Mirem les sumes i les restes, tres anys després, i comprovarem que el saldo no s'ajusta a la predicció de Vendrell, no només perquè això de les capes obreres em penso que és una visió molt obsoleta de la realitat sinó perquè l'independentisme d'ERC ha tingut una sotregada important, en forma de pèrdua de vots i diputats.

Però el que més em desconcerta del seu raonament és la creença paternalista que el votant del PSC és idiota. Creure que convertiran a l'independentisme els "no nacionalistes" perquè han tingut el detall d'elegir un dels seus com a president del país és creure que són burros. I és evident que no ho són pas més que jo, que ell o qui sigui. Imagino que entre els votants no nacionalistes hi haurà de tot, com a tot arreu. D'altra banda, també em sorprèn l'ús de l'expressió "no nacionalista". Qui són, aquests? Vols dir, Vendrell, que no t'estàs referint als "no nacionalistes catalans"? Perquè t'asseguro que, fins ara, tota la gent que s'identifica com a no nacionalista la veig molt apassionada defensant la nació espanyola i tota la seva simbologia. Són aquests, els que han d'experimentar la conversió a l'independentisme? I tot només perquè heu fet Montilla president?

Si algun dia decideixen esdevenir independentistes no ho faran pas perquè estiguin agraïts per haver fet president Montilla, sinó perquè hi arribaran per convicció personal. Tan curts de gambals els creus?

Bé, potser m'equivoco i resulta que en Vendrell ha descobert la drecera per a la independència de Catalunya que a ningú no se li havia ocorregut mai abans. Potser podríem fer l'Albert Ribera president, que encara és més no nacionalista, a veure si hi ha sort i podem ser independents demà mateix. O en Piqué, que potser també veu la llum i es converteix i és finalment Rajoy qui acaba canviant la Constitució perquè inclogui el dret a l'autodeterminació.

No fem riure. La independència d'un país és una cosa molt seriosa, i la de Catalunya és, a sobre, enormement difícil i complicada. No fem invents del TBO. El camí cap a la plena sobirania de Catalunya és un camí que no té dreceres, o les poques que ha tingut (el 1931, per exemple) no les hem sabut aprofitar. I aleshores manava ERC, per cert. El totoresisme (o tot o res!) ha fet molt de mal a Catalunya, perquè generalment ens hem quedat amb el res i mai amb el tot. I els altres fa dècades que ens han calat, i no em vull ni imaginar el panxot de riure que s'hauran fet llegint la frase que encapçala aquesta entrada. M'entra vergonya aliena només de pensar-hi.

 
Escrit per krls el dia 22.2.07 | Enllaç permanent | 8 comentaris
21 febrer 2007
Felicitats, Saül!
El meu amic Saül Gordillo serà el nou director de l'Agència Catalana de Notícies. L'alegria és doble: m'alegra saber que els responsables de l'agència el tenen en la consideració professional que a mi em mereix, i m'alegra que dirigeixi un projecte del qual vaig ser fundador i el primer director. La capacitat de treball, la preparació professional i la capacitat de comprensió del llenguatge comunicatiu i nacional que ha demostrat són garantia que l'ACN mantindrà el sentit per la qual va ser pensada. Crec que, almenys en aquesta ocasió, no hem perdut un llençol sinó que hem guanyat un joc de llit sencer.
En Saül Gordillo és a la blogosfera catalana el que en Vicent Partal ha estat a Internet i el que en Xavier Rius és a la informació de titular: un líder que ha generat al seu entorn una comunitat d'usuaris, lectors i seguidors. I també detractors, que també es tracta d'això. He vist la seva evolució des dels inicis fins a la seva eclosió com a blocaire de referència dels Països Catalans i encara que en algunes opinions no coincidim, puc dir que compartim una visió de país i de model periodístic similars.
Ja tindré ocasió de parlar-ne més endavant, però com que la notícia s'ha sabut avui vull expressar la meva alegria i el meu desig que les coses li vagin molt bé, a ell i a l'ACN.

 
Escrit per krls el dia 21.2.07 | Enllaç permanent | 2 comentaris
20 febrer 2007
Harmonització 2.0
El PSOE i el PSC (que també en això han anat sempre junts) han tret del congelador el terme més inefable dels que han fet servir: harmonització. Deuen pensar que ningú no recordarà aquell intent vergonyós que fou la LOAPA ("Ley de armonización del proceso autonómico"), pensada per tallar les expectatives de les nacionalitats catalana i basca i sorgida --oh, casualitat-- després del cop d'Estat del 23-F. El socialisme se sent fort, sobretot després de l'experiència catalana en què li ha quedat clar que malgrat perdre i obtenir un dels seus pitjors resultats de la història, ocupa el govern amb mà de ferro gràcies a aliats sempre disposats a sortir en el seu socors. Se sent fort però se sent amenaçat pel discurs espanyolitzant del PP, que li pot causar algun maldecap a l'Estat espanyol, i per la incògnita que són els Ciutadans.
I ha fet el que acostuma a fer: aprofitar l'oportunitat per deixar el seu segell uniformitzador. Ara promouen un nou esperit harmonitzant, que recollirà essencialment les intencions d'aquella nefasta LOAPA però segurament seran més hàbils des del punt de vista constitucional i s'estalviaran la bufetada que van tenir aleshores quan el TC va estimar els recursos presentats per CiU, entre d'altres.
CiU ha demostrat històricament quina va ser la seva actuació en moments molt difícils. Després del cop d'Estat, amb una activitat d'ETA intensíssima i una gran incertesa econòmica, CiU va mantenir el pols amb l'Estat i va lluitar fins al final perquè la LOAPA quedés anul·lada. Ho va aconsgeuir, i va aconseguir que finalment aquell esperit quedés al congelador. Però avui ha sortit i ja el duen al microones. La reacció del govern català és, de moment, xiular i mirar cap a un altre costat, i deixar que lleis com la de la Dependència envaeixin competències catalanes.
El PSOE ja té a punt la versió 2.0 de la Loapa. I el PP, quan li convingui, s'apuntarà a la festa.

 
Escrit per krls el dia 20.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
15 febrer 2007
Sobre la conferència de Carod-Rovira
Us vull recomanar l'article que publica en Salvador Cardús a Tribuna Catalana sobre la conferència del conseller de la vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, l'altre dia al Palau de la Generalitat. Val la pena que els simpatitzants d'Esquerra el llegeixin sense recança i sense caure en la temptació de desqualificar l'articulista, que és el que es porta darrerament. És una crítica que no pot alegrar ningú, tampoc la gent de CiU; però hauria de portar els estrategues d'Esquerra a revisar algunes actituds si és que algun dia, cosa sobre la qual mantinc un gran escepticisme, pensen que el futur de Catalunya el defensarem millor els nacionalistes que els espanyolistes.

 
Escrit per krls el dia 15.2.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
El tripartit impedeix que Renfe doni explicacions del seu mal servei

Els usuaris de Girona patim el mal servei de Renfe des de fa anys. I patim la indefensió en què ens deixen les institucions que teòricament han de tenir els interessos dels gironins com a prioritat. Ahir, en la comissió de política territorial, el Tripartit va votar en contra de la compareixença al Parlament dels responsables de Renfe a Catalunya perquè donessin explicacions. Es veu que, en la mateixa lògica del tripartit de l?Ajuntament de Girona en la qüestió de la llengua catalana, el Parlament no ha de fer res en un tema que les competències són de l?Estat. Les competències potser sí, però les incompetències les patim nosaltres, i els nostres governants haurien d?estar al nostre costat quan la queixa és generalitzada.

No hem vist mai l?Ajuntament de Girona pressionant ni Madrid ni Barcelona, ni plantant cara per denunciar el perjudici que causa el mal servei als gironins en general. No ho fa per no molestar els companys de partit que governen a Madrid i a Barcelona i que no tenen, és clar, Girona com a la seva màxima prioritat.

Els usuaris que cada dia pateixen retard i manca d?informació han de saber que el tripartit, amb el PSC al davant, no ha volgut que els seus problemes siguin tractats al Parlament de Catalunya i ha preferit tapar les vergonyes al govern de Madrid que defensar els interessos dels ciutadans.

 
Escrit per krls el dia 15.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
13 febrer 2007
L'economia continua creixent de forma espectacular
El creixement de l'economia espanyola del 2006 ha estat superior al previst i s'ha situat al 3,8%, xifra que cal considerar molt bona. És difícil parlar de desacceleració. Però els senyals hi són i caldria que l'excel·lent dada difosa avui per l'INE no ens conduís a l'autoengany. Els motors del creixement continuen essent els mateixos, i no són motors que siguin garantia d'estabilitat: el consum intern, la construcció, la immigració. Mentre funcionen, cap problema. Però quan repuntin a la baixa, tindrem problemes. Aquests dies parlo amb gent del sector de la construcció per polsar quina és la situació i la conclusió general és que la desacceleració s'està expressant en forma de temps: es tarda molt més a vendre un immoble que abans. Els preus es mantenen en creixement, però s'allarguen els terminis de venda d'un immoble i hi ha moltes més dificultats en els immobles d'ocasió. Les dificultats de les famílies per arribar a final de més augmenten, i l'anunci de pujada d'un quart de punt dels tipus d'interès per al mes de març empitjorarà la es condicions de l'economia familiar.

 
Escrit per krls el dia 13.2.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
09 febrer 2007
Una mica massa tard per fer-nos discursos sobre l'aigua
L'Ajuntament de Girona ha aprovat, amb l'única abstenció de CiU, el nou reglament del servei municipal d'abastament i distribució d'aigua potable. En general té novetats interessants amb les quals estem a favor, però cal estudiar-lo a fons abans de votar-hi en un sentit concret.
El que més m'ha cridat l'atenció és que aquesta revisió del reglament de l'aigua potable és la primera que s'emprèn en tota la democràcia local. El reglament vigent és fet l'any 1978, un any abans de les primeres eleccions democràtiques, i no s'ha renovat fins al 2007.
Com és possible? 28 anys de governs suposadament progressistes no han estat suficients per revisar, a la llum de la "nova cultura de l'aigua" que fa anys que senim, un reglament que prové dels ajuntaments no democràtics? No em vull ni imaginar què hauria passat si hagués estat un govern de CiU el que s'hagués atrevit a portar l'any 2007 la revisió d'un reglament del servei d'aigua potable que datés de 1978.
Millor tard que mai, però tota aquesta gent que de seguida et clava un discurs sobre la sostenibilitat en abstracte hauria d'examinar-se prèviament i saber amb certesa si està o no en condicions de donar lliçons morals als altres. No n'hi ha prou d'apropiar-se de la bandera de la sostenibilitat, la nova cultura de l'aigua i un altre món es possible, si resulta que quan es governa en un ajuntament durant més d'un quart de segle ininterromput es tarden 28 anys a revisar el reglament que fa funcionar un servei bàsic com és el de l'aigua.
A què han esperar, tots aquests anys? Que no hi havia tanta sensibilització de l'Ajuntament pels temes mediambientals? No han tingut temps per revisar un reglament obsolet?
Puc entendre que certes coses es vagin retardant, però almenys que ara no es pengin la medalla als apòstols de la sostenibilitat. Han tardat 29 anys a fer un nou reglament del servei municipal d'aigua. Que no ens parlin de la nova cultura de l'aigua, perquè no cola.

 
Escrit per krls el dia 9.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
07 febrer 2007
L'inacceptable tracte que Renfe dóna a Girona
S'ha iniciat la campanya per exigir a l'Estat espanyol i a la companyia pública Renfe un canvi radical en el servei que teòricament presten a Catalunya. En primer lloc, la reclamació del traspàs urgent dels serveis de rodalies i regionals de Renfe a la Generalitat: vista la penosa gestió dels governs socialistes i populars que n'han tingut la responsabilitat, i vista, en canvi, l'excel·lent gestió del govern de CiU en els Ferrocarrils de la Generalitat, no hi ha color sobre qui sap i qui no sap gestionar el servei de tren. No és cap garantia que l'actual Generalitat estigui en condicions de demostrar-ho, però almenys tindrem els trens sota el control directe del nostre Parlament. En segon lloc, l'exigència (no és un prec, ni una súplica, que és l'estil del tripartit per tal de no molestar gaire Zapatero) que l'actual servei funcioni dignament. Vol dir, doncs, que els preus dels bitllets no poden ser superiors als que paga Madrid (perquè ara ho són), i vol dir que la inversió de l'Estat ha de ser la mateixa, en proporció, que a Madrid (perquè ara no ho és). I vol dir que el servei, per damunt de tot, ha de funcionar i ha de ser impecable. Ja n'hi ha prou de fer perdre el temps dels catalans, de col·lapsar les carreteres amb gent tipa dels retards del ferrocarril.
A Girona ho patim des de fa anys. Patim la incompetència de Renfe davant la indolència dels nostres poders locals. Heu sentit mai algú de l'Ajuntament queixar-se als seus amics de Barcelona o de Madrid perquè el tren que dóna servei als ciutadans de Girona és literalment una pena? Els heu sentit queixar-se que al Catalunya Expréss no hi poden accedir les persones amb dificultats de mobilitat? O que els combois solen anar a rebentar a les hores punta? O que quan és època turística hi ha una pèssima previsió de l'ocupació? Jo no. No he vist mai ni l'alcaldessa ni cap dels altres líders polítics del tripartit mobilitzar-se per defensar els interessos dels gironins i les gironines que agafen cada dia el tren o que no l'agafen perquè ja no se'n fien. Els he vist aquest vespre fent un gran discurs sobre com és important que reduïm un petit percentatge en la pressió de l'aigua per contribuir al sosteniment del planeta (això sí que toca parlar a l'Ajuntament, però la salut del català continua essent una matèria que Girona es veu que no n'ha de fer res...), però no els he vist mai discursejant als seus companys de partit i socis de Governs sobre com és d'impresentable que la Girona del segle XXI tingui una gestió ferroviària del segle XIX.
Parlem de qualitat de vida? Doncs això és qualitat de vida: que els trens arribin a l'hora, que puguis anar assegut tranquil·lament en la teva plaça, que tothom pugui accedir als vagons sense fer cap sobreesforç i independentment de la seva capacitat de moure's, que hi hagi horaris moderns i adequats a la nova realitat social (que de fet ja no és tan nova sinó que fa almenys una dècada que ja la coneixem). Això és qualitat de vida. I ara mateix, aquest indicador ens està fallant greument.
Ens cal un ajuntament que no tingui por a molestar els Governs de Barcelona i de Madrid per defensar els interessos dels Gironins. Ens cal una alcaldia exercida amb valentia i que no accepti l'estratègia de l'anar fent que demanen des de Madrid i Barcelona. A Girona volem trens que funcionin, i la gent hi té tot el dret, i si no funcionen hem de molestar a qui convingui per aconseguir-ho. Es diguin Nadals o es digui Magdalena Álvarez. No s'hi val que perquè siguin del mateix partit els haguem de fer el favor de renunciar a la defensa dels interessos dels gironins.

 
Escrit per krls el dia 7.2.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
05 febrer 2007
La grip fa un alto el foc permanent
Veig que el meu amic Saül Gordillo també ha covat una grip de ca l'ample. Avui he pogut sortir del meu estat gripós per passar a ser candidat a postgripós, que ja és quelcom. M'arriben també noves de companys que es troben en la mateixa situació, i que ho passen malament. Aprofito l'alto el foc permanent que sembla haver decretat la meva grip particular (és a dir, que quan li sembli la podrà trencar sense avisar) per llegir un parell de blocaires que aquest cap de setmana m'havien quedat pendents: en Jaume Ciurana i la Carme-Laura Gil.
En Jaume Ciurana fa unes anàlisis brillants, sempre amb les paraules precises. N'acaba de fer una que us recomano. I la Carme-Laura, en el seu "Coc ràpid", reprodueix una frase d'Antonio Tabucchi que envia com a missatge urgent al Govern: "La meva pàtria és la llengua italiana, és allò en què em reconec".

 
Escrit per krls el dia 5.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
03 febrer 2007
Engripat
Tinc una grip i una faringitis de les més insuportables que he tingut mai. Sóc a casa, al llit, covant la malaltia a l'espera que els virus escampin, però em fa mal tot el cos i no veig que els fàrmacs que m'ha receptat el metge tinguin cap efecte positiu. Sort de la xarxa Wi-Fi que tinc a casa i que em permet connectar-me amb el portàtil a l'habitació. Aquest any el virus sembla especialment violent. Toca paciència i molt de repòs, i camamilla amb llimona i mel, sucs de fruita, vapors d'un preparat especial...

 
Escrit per krls el dia 3.2.07 | Enllaç permanent | 2 comentaris
02 febrer 2007
Deu compromisos de CiU sobre el TAV a Girona
Acabem de presentar en una roda de premsa que hem celebrat al Parc Central de Girona els deu compromisos de CiU davant del projecte del TAV a la ciutat i la modificació de la línia de tren convencional. Trobareu el document en un enllaç al final d'aquest post. Són compromisos basats en el consens que el grup municipal de CiU ha mantingut i manté en la posició global de l'Ajuntament de Girona. Però són compromisos que parteixen de la convicció que els interessos dels ciutadans passen per damunt dels de les administracions estatal i nacional, i que els calendaris que s'hagin pogut fixar d'altres administracions no han de posar en perill la seguretat ni la qualitat de l'obra.
És especialment rellevant el prec que hem realitzat perquè hi hagi un canvi en l'actitud de l'Ajuntament, i que es passi del fatalisme d'acceptar les decisions de Madrid a l'activisme de plantejar davant de les administracions la posició de Girona i la defensa dels interessos del nostre futur. Ja és hora que l'alcaldia del municipi es posi les piles, s'entrevisti amb les ministres responsables (medi ambient i foment) i els enviï un missatge nítid, clar: allò que Girona necessita és allò que vam aprovar en Ple i que cap informe públic no ha rebatut. L'opinió que tinguin els tècnics del ministeri que no estigui argumentada de forma solvent no ens pot forçar a acceptar decisions que hipotequen el nostre futur.
Deu%20compromisos%20sobre%20el%20TAV.doc

 
Escrit per krls el dia 2.2.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
Necessitem la facultat de Medicina
La reclamació d'una facultat de Medicina per a les comarques gironines és una iniciativa empresa pel Col·legi de Metges que mereix ser escoltada i recolzada. Primer, perquè les necessitats són objectives i segon perquè la petició parteix d'on han de partir aquestes coses: del mateix sector, que coneix millor que ningú la situació. És més: crec que els criteris avançats pel Col·legi de Metges (implicació dels hospitals comarcals, lideratge de la UdG, vinculació al nou Hospital Trueta) són els correctes i els diferents grups polítics els hauríem de donar suport. He presentat al Parlament un seguit de preguntes per saber quina és la posició (si és que té alguna) del nostre Govern al respecte. Perquè, no ens enganyem, l'amenaça d'acabar tenint una facultat sucursalitzada hi és i no seria bo per a les comarques gironines. Quan respongui ja us en donaré compte.
Trobo que el tàndem Col·legi de Metges i UdG és una garantia de seriositat, i encara que tinc una gran consideració per a la Universitat Pompeu Fabra, no em sembla que el projecte hagi de perdre lideratge gironí. De moment, tots els grups polítics ho portàvem al programa electoral; ara mana qui mana, i haurà d'explicar molt bé les raons per les quals es frena el projecte o, pel contrari, quin és el calendari de decisions que s'han marcat perquè les comarques gironines disposin d'una facultat molt i molt necessària.
No és un caprici, i per això no titulo aquest post amb el verb "voler" sinó amb el "necessitar".

 
Escrit per krls el dia 2.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Una nova i lúcida anàlisi de Salvador Cardús
Els articles d'en Salvador Cardús sempre valen la pena, estiguis o no d'acord amb les seves tesis. Generalment hi coincideixo, i crec que la seva aportació crítica dins de l'espai del nacionalisme ens hauria de servir per millorar. Avui en publica un de molt seriós al diari Avui, que us recomano. Em sap greu que els seus esforços per exercir la llibertat de pensament i contribuir amb allò que ell sap fer bé a la reflexió sobre el país li mereixin desqualificacions gratuïtes d'una colla de galifardeus que no volen llegir cap altra cosa que el credo de la cúpula del seu partit. És especialment recomanable el darrer paràgraf, perquè il·lustra l'esperit que domina a ERC i explica la deriva d'aquests darrers temps.

 
Escrit per krls el dia 2.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
01 febrer 2007
Apagada general
S'ha fet una crida a una apagada general de llums, en una acció simbòlica però també de resultats concrets per fer prendre consciència dels perills a què ens aboca el malbaratament d'energia i l'escalfament del planeta. L'apagada comença a les 19.55 i s'acaba a les 20h. Els qui puguin, que s'hi sumin perquè el propòsit és encomiable.

 
Escrit per krls el dia 1.2.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
La fina ironia d'en Francesc-Marc Àlvaro
No em puc estar de recomanar-vos l'article que publica avui en Francesc-Marc Àlvaro al diari electrònic El Singular Digital, perquè és una peça magistral d'ironia política molt adequada per afeblir la càrrega feixuga del parlamentarismse sense paraules a què ens condemna el montillisme republicà. No us el perdeu.

 
Escrit per krls el dia 1.2.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris