30 març 2007
El sobiranista perplex segons Narcís Sastre
En Narcís Sastre reflexiona en el seu bloc sobre el que ha passat aquests dies a la política catalana. Durant la campanya de les eleccions al Parlament jo vaig apel·lar al sobiranista indecís perquè votés CiU i evités el que insistíem a anunciar que passaria. Segurament alguns van fer cas d'aquella crida però molts van mantenir la confiança que ERC no seria capaç d'impedir que si CiU treia prou bon resultat (més de deu diputats de diferència amb el PSC), aquesta força havia de governar el país. No sé què pensaran avui de la seva decisió.
En Narcís al·ludeix, ara, al sobiranista desconcertat. Però el desconcert existeix des de fa temps, no és nou: imagineu-vos el desconcert que senten molts catalans que no entenen la decisió d'Esquerra de fer president el perdedor de les eleccions, que a més és espanyolista. La política catalana fa temps que pateix sotragades no desitjades, però cap d'elles té en el seu origen CiU. I això no és irrellevant.
El company diputat Albert Batalla també parla de la qüestió en el seu bloc, i us en recomano la lectura.

 
Escrit per krls el dia 30.3.07 | Enllaç permanent | 4 comentaris
29 març 2007
Allò que ERC no ha volgut aprovar
Transcric, perquè en quedi constància, el text que CiU ha proposat a ERC per a la seva aprovació. Us demanaria, també, que el comparéssiu amb el text que ha proposat el partit republicà i veureu honestament qui tenia voluntat que s'arribés a un acord i qui no la tenia. Us demano uns pocs minuts i us formareu una opinió pròpia sense intermediaris:

  1. "Davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l'Estatut vigent o, simplement, en declari una interpretació restrictiva, que seria del tot contrària al contingut de les al·legacions dels lletrats de la cambra catalana,
  2. davant d'aquesta eventualitat, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacífiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d'autogovern de Catalunya, inclosa l'exercici efectiu en referèndum del dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya, d'acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d'aquest Parlament, per poder fer efectiu el dre democràtic a decidir sobre la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea.
  3. Per aquest motiu, insta al Govern de la Generalitat a emprendre les actuacions necessàries per tal de facilitar i promoure el reconeixement del dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat, establert a l'article 4.2 de l'Estatut d'Autonomia"
I ara us transcric la proposta d'ERC, perquè deduïu qui té voluntat d'entesa i qui no ha volgut de cap manera arribar a acords:

"L'acord de gener de 2006 a la Moncloa va fer possible l'aprovació de l'Estatut vigent --que comportà la supressió dels eixos bàsics del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya-- que tot i haver estat ratificat posteriorment pel poble de Catalunya en referèndum ha permès de fer una interpretació a la baixa i desligitimadora per part de l'advocat de l'Estat i possiblement del Tribunal Constitucional. Si aquesta eventualitat negativa es produeix, la via autonomista quedarà en un atzucac i d'acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d'aquest Parlament, el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea"

Us demano una reflexió honesta i no partidista dels dos redactats, i que us respongeu íntimament a les qüestions que us plantejo. La moció d'ERC, tal com està redactada, buscava el vot contrari de CiU i a més converteix l'anècdota en allò rellevant que condiciona el dret a la sobirania. És a dir, per no retirar l'al·lusió al pacte de la Moncloa sacrifiquen un dret major, que com a partit que un dia havia estat independentista haurien hagut de considerar com un bé major.

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 5 comentaris
Catalunya no es mereix un president sectari i sense nivell
Montilla ha perdut els papers quan ha respost Artur Mas, i això és molt greu. Tenim un president que no té nivell, que no sap respondre adequadament ni en el fons ni en la forma, que ha de llegir totes les respostes, i ha de copiar les dedicatòries als llibres d'honor que li fan signar. Un president que transpua sectarisme cada vegada que ha de respondre al cap de files de CiU i que, en canvi, tracta amb guant de seda el líder del PP (segurament als dos els interessa fer la pinça contra CiU, i en aquesta estratègia també s'hi suma ERC). Un president que confon la lleialtat amb la sumissió. Un president que manté com a director de comunicació de la seva oficina una persona que amenaça periodistes. Un president que quan era ministre d'Indústria va orquestrar la gran enganyifa que ara ha fet possible que TV3 deixi de veure's al País Valencià.
Cada vegada que s'acaba la sessió de control al president i al govern em dic el mateix: no ens mereixem un president com aquest. I miro els diputats d'ERC que el van triar com al seu candidat i veig que s'ho empassen tot.
Ara vénen eleccions municipals. Seria molt convenient que els votants d'ERC reflexionessin profundament si volen que els seus vots serveixin per portar més Montilles als nostres ajuntaments. Si volen que gent que no té cap simpatia pel dret a l'autodeterminació, que vota contra la proposta que Catalunya pugui fer referèndums, que sota el seu mandat absolut a Madrid i a Barcelona, TV3 es deixarà de veure al País Valencià.

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
El govern amic es carrega "135 escons"
Més conseqüències del pacte estratègic del Tripartit Socialista de Catalunya: es carreguen l'històric programa de TVE, naturalment en català, "135 escons" que dirigeix amb encert i un estil propi admirable el periodista gironí Lluís Falgàs. És una pena que desaparegui aquesta finestra al món de la política parlamentària catalana feta en un format gens habitual en aquesta mena de programes; és una finestra plural, dirigida amb habilitat, gràcia i amenitat.
Em sap greu que des del govern suposadament catalanista i d'esquerres es tolerin coses com les que estem veient aquests dies: pressions inacceptables contra periodistes, nul·la disposició del PSC i Joan Clos a impedir que TV3 es deixi de veure al País Valencià, supressió d'un programa digne de la televisió pública i en llengua catalana... no anem bé, i em sap greu. Espero que en tot el coneixement que té en Lluís Falgàs de la vida parlamentària catalana (i espanyola) no es perdi, que hi hagi algú amb dos dits de front que decideixi aprofitar el seu talent. Tenim un periodista parlamentari d'aquells que se'n diuen "de raça", i no n'hi ha tant

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
ERC s'ha d'autodeterminar del PSC
Abans de demanar l'autodeterminació del país, ERC s'hauria d'autodeterminar del PSC. Ja n'hi ha prou de voler jugar a independentistes de cap de setmana i a conformistes de moqueta. Avui se'ls ha vist el llautó, i el lluiran molt de temps: han rebutjat la proposta que el Parlament aprovés una proposta que encaminaria el país en la via de decidir si vol o no tenir un Estat propi. S'han fet forts en un redactat formal que ells sabien que era inassumible: han insistit a parlar del pacte de la Moncloa, i no els hem tret d'aquí, segurament per por que hi hagués una majoria sobiranista al Parlament que enviés un missatge clar al món. Això seria posar en risc la seva aposta estratègica de consolidar el Tripartit Socialista de Catalunya.

Que no ens vinguin, a partir d'ara, amb monsergues: s'han entregat a l'estratègia socialista. Pacten amb un partit que fa dos dies va votar en contra que Catalunya tingués capacitat de convocar referèndums (i em refereixo al PSC, no al PSOE. Però el que el PSC faci a Madrid es veu que no preocupa gens ni mica Esquerra), i menyspreen la possibilitat, ben fàcil, que hauríem tingut d'arribar a un acord nacional avui al Parlament.

S'han espantat. Els seus votants ja saben, a partir d'ara, fins on arriben les soflames independentistes d'Esquerra: enlloc. Quan tenien l'oportunitat de comprometre el Parlament en una declaració sobirana han preferit fer costat a Montilla, al PSC i al PSOE i no molestar el jefe Zapatero ara que les coses se li compliquen.

Una pena. Però molt revelador de quin és el grau de compromís i de dependència d'Esquerra respecte el PSC.

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
... ERC ho rebutja
La possibilitat que el Parlament aprovi una proposta on digui que "el Parlament ha de contemplar sense excepció totes les sortides pacífiques i democràtiques possibles (...) inclòs l'exercici del dret a l'autodeterminació per tal de poder efectiu el dret de constituir un Estat propi en el si de la Unió Europea" ha estat rebutjada per ERC. No li interessa fer costat a CiU ni cap altra cosa que no sigui insistir en l'espantall, en el papu del pacte de la Moncloa. Han perdut el nord, els papers, per tal de no perdre les poltrones.
Quin trist espectacle, el d'ERC. El diumenge s'escalfen en una calçotada i ara que els proposem una declaració que va en la línia del sobiranisme, potser de les més clares que aquest Parlament podria aprovar, es tiren enrere i s'acovardeixen.

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
CiU parla clar al Parlament. Què farà ERC?
Quico Homs acaba de fer pública des de la tribuna del Parlament la proposta de transacció que CiU ofereix a Esquerra que significa un posicionament nítidament nacional, clarament diferent de la posició del PSC. És una porta que ERC no hauria de tancar si allò que li importa, de debò, és el procés cap a la plena sobirania nacional. CiU n'és partidària, el PSC segurament no. Què farà ERC?

La proposta de CiU diu, entre d'altres coses, que si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut,"el Parlament ha de contemplar sense excepció totes les sortides pacífiques i democràtiques possibles (...) inclòs l'exercici del dret a l'autodeterminació per tal de poder efectiu el dret de constituir un Estat propi en el si de la Unió Europea".

Pot Esquerra votar en contra d'aquesta proposta? O preferirà mantenir viva la seva proposta on allò que de debò li interessa és deixar constància que el pacte de la Moncloca entre Mas i Zapatero és la mare de tots els mals del país. ¿Prefereix entretenir-se en la querella domèstica i a ficar el dit a l'ull del que hauria de ser l'aliat per aprovar una proposta sobiranista, que no aprovar directament la proposta, clara i nítida, que els ofereix CiU? D'aquí a poca estona sortirem de dubtes...

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Heribert Barrera parla clar. Ho sabrà escoltar ERC?
Heribert Barrera, que ha estat el màxim dirigent d'Esquerra i que és una figura respectable per la seva trajectòria i pel que representa, ha respost a les preguntes del diari electrònic El Singular Digital. L'entrevista surt avui. Us transcric una pregunta i una resposta molt adients en el debat que vivim aquestes hores:

"I com valora la proposta que ha fet ERC a CiU sobre el referèndum d?autodeterminació?
R. La primer proposta, feta a la calçotada, la veig d?una frivolitat extraordinària. La proposta s?hauria de fer, en tot cas, quan se sàpiga la sentència final del Tribunal Constitucional. I bé, en cap cas es pot fer un referèndum en dos mesos. Pel que fa la segona proposta em sembla incoherent amb la presència al govern del President Montilla. Això, demostra que ERC vol a tot preu canviar la seva deplorable imatge d?aquests últims temps que, jo, com a militant d?ERC lamento. Tanmateix seria bo que CiU votés a favor de les parts més substancials del text".

Nosaltres proposarem avui al Parlament una proposta que tot sobiranista hauria de votar. Ho farà ERC?

 
Escrit per krls el dia 29.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
28 març 2007
Visita d'alumnes d'Eton al Parlament
Una vintena d'alumnes d'Eton College, el centre educatiu fundat pel rei Enric VI, de gran prestigi al Regne Unit. Són adolescents que encara no han acabat el batxillerat, que entraran a la Universitat d'aquí a uns anys, i que aquests dies estan seguint un programa de coneixement de la realitat de l'Estat espanyol. Van contactar amb mi perquè els interessava visitar el Parlament, i amb molt de gust els hem convidat al ple d'avui. La casualitat ha volgut que la seva primera visita al Parlament de Catalunya hagi coincidit amb el debat monogràfic sobre l'Estatut. Han tret el nas a l'hemicicle i després han seguit un taller sobre el que és el Parlament en una de les sales reservades a les comissions. Espero que els amables uxiers de la casa els expliquin la història i entenguin que hi ha punts de contacte del nostre passat amb el seu país. És d'agrair que un col·legi estranger, i més si és d'aquest nivell, s'interessi per la realitat política de Catalunya, que s'interessi i conegui les nostres institucions. És una molt bona forma d'explicar-nos al món.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
El debat identitari... a França
Ara que parla l'Albert Rivera he aprofitat per llegir el punt de vista del filòsof francès Yves Michaud sobre el debat entorn de la identitat nacional que s'està produint a França. Sí senyors, a França! Aquells que s'inspiren en el republicanisme i el jacobinisme francès per desarmar i deslegitimar les aspiracions nacionals de Catalunya farien bé de seguir les propostes i els discursos de tota una socialista com Ségolène Royal o de tot un conservador com Nicolas Sarkozy. Una de les propostes que fan els candidats és que es creï un "Ministeri de la Identitat Nacional".
Us tradueixo les primeres ratlles de l'article de Michaud d'avui:
"Si Espanya es plantegés crear un ministeri de la Identitat Nacional, ETA reprendria els atemptats l'endemà mateix, Catalunya declararia la seva independència, i probablement Andalusia també".
Ho deixo escrit, per si a algun il·luminat se li ocorre que després d'haver intentat l'estratègia del calçot i no se'n surten, veuen en aquesta via la sortida de l'atzucac.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Jaume Bosch, un crític educat
La intervenció del portaveu d'ICV és com un bàlsam, després de les intervencions agressives i ofensives dels portaveus del PSC i ERC. És crític i usa un argumentari idèntic, però les formes, el to i el llenguatge són els d'una persona educada i respectuosa. És molt crític amb nosaltres, certament, i tampoc defuig la demagògia, però se li ha de reconèixer que té una educació parlamentària que és bàsica per arribar a consensos. I la seva reflexió sobre el debat de l'autodeterminació em sembla serena i compartible.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
La manera com ERC crea complicitats...
Estic una mica desconcertat: ERC ve de fer un oferiment per avançar en la llibertat nacional però a la primera ocasió que té ho aprofita per trencar les opcions d'entesa amb CiU. Vegeu algunes de les frases que acaba de pronunciar Joan Ridao en la seva intervenció en el debat del Parlament d'ara mateix. Comproveu si amb aquest tarannà, amb aquesta violència verbal, es pot arribar a algun lloc. Els sobiranistes desconcertats tenen un element de reflexió en les paraules de Ridao adreçades a Artur Mas:

"Vostè [Artur Mas] se?ns presenta de víctima però és l?autèntic botxí".

"Només els preocupa tocar cuixa perquè estan cansats de tocar banqueta"

"El que fa CiU amb l?Estatut i el Govern és com el que fa el PP amb el govern del PSOE amb el terrorisme"

"Cinisme monumental"

"El destí de CiU és vendre?s al millor postor, de dretes o d?esquerres"

Amb aquests vímets no podem fer cap cistell. Li interessa, de debò, a ERC arribar a algun acord nacional de fons? Veig que no.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Iceta falta al respecte
El portaveu del PSC-PSOE, Miquel Iceta, acaba de pronunciar una frase lamentable, que pretén introduir un element de crispació molt a l'estil del debat PP-PSOE que sembla que tant els agrada: "A CiU li importa un rave el desplegament de l?Estatut". Pujar a la tribuna del Parlament per llançar aquesta acusació i aquesta grolleria és indigne de la política catalana. Aquest és l'estil Montilla, aquest és l'estil Tripartit Socialista de Catalunya que Carod-Rovira acaba de confirmar per una bona colla d'anys.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Carod tranquil·litza el PSC i Montilla
Carod acaba de pujar a la tribuna per fer una breu intervenció adreçada al PSC i al President Montilla, i ha dit el que el Partit Socialista volia sentir: "No es preocupi, senyor Mas, que no se li girarà feina perquè no ocuparà la presidència durant una bona temporada". Visca la coherència. I sobretot, no molestar el Partit Socialista, català o espanyol. Als votants d'Esquerra aquesta frase els ha d'obrir, em penso, l'anàlisi.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Rèplica brillant d'Artur Mas
La rèplica d'Artur Mas que acaba de fer ha estat brillant, d'alçada, que contrasta obertament amb el to i el nivell de Montilla i Saura. Algunes de les seves paraules:

"Si haguéssim estat pendents de vostè [adreçant-se a Montilla], no tindríem Estatut. I vostè ho sap. Vostè va ser el primer dirigent del Partit Socialista de tot Espanya que va dir que aquest Estatut seria rebaixat a les Corts espanyoles, i ho va fer perquè va presentar les esmenes corresponents per rebaixar-los".

"Octubre de 2005, CiU proposa una moció perquè les forces polítiques catalanes no presentessin esmenes a les Corts. No va prosperar perquè el tripartit hi va votar en contra".


"Vostè mentre es tramitava l?Estatut era l?únic ministre del PSC al Govern espanyo, i primer secretari del PSC. On va ser en aquesta negociació? Ja sabem que no té afany de protagonisme, però potser no és molt demanar que se?l veiés en alguns llocs. Hi havia coses tan difícils com els Paradors de Turisme... que depenien de vostè com a ministre. De tots els temes que depenien del seu Ministeri pràcticament no en va sortir cap a l?Estatut. Una mica més de discreció i una mica menys d?audàcia. Alguns recordem la història, i la podem explicar: vostè no en surt molt ben parat".

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Montilla no està a l'alçada
El president Montilla ha intervingut poc i malament en un debat que és d'importància; tanta, que fins i tot ha vingut l'expresident Pasqual Maragall a la tribuna d'invitats. Ha intervingut poc, i tot el que ha dit ho ha llegit: portava la resposta escrita abans de sentir el discurs d'Artur Mas, de manera que no li ha respost res del que Mas ha proposat. I després ha fet un lleig al Parlament: ha cedit la paraula al "conseller d'Interior" (que és el que literalment ha dit Montilla) perquè continuï el debat. Trist paper el d'un president que només sap llegir un paper.

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Artur Mas inicia el debat de l'Estatut
Us transcric un resum d'urgència del que acaba de dir Artur Mas ara mateix en la seva intervenció que obre el debat monogràfic de l'Estatut al Parlament de Caytalunya:

"

Debat oportú.

Cal una estratègia catalana, i el Govern no la té. No ha convocat cap reunió amb els grups polítics per definit una estratègia de país, institucional que ens permeti defensar l?autogovern i per treure el màxim rendiment dels instruments de què ens hem dotat

Ens podem permetre aquesta manca de lideratge i de projecte?

No hi ha lideratge: hi ha trencadissa monumental. S?arriba a proposar fer un canvi de govern i de president per fer exactament tot el contrari del que van acordar fa quatre mesos.

Es podia haver fet diferent. Lluny del ressentiment, la nostra ha estat una actitud de col·laboració.

Davant del desconcert i de la confusió, CiU vol aprofitar el Ple per fer entre tots una proposta catalana, amb majúscules.

Fixar una posició de país, que doni orientació i rumb a la política catalana. Volem que aquest ple serveixi per donar aquesta orientació, rumb i direcció.

Pertanyem a la UE, a l?Estat espanyol, que podria exhibir els èxits acumulats però s?entesa a mantenir vius els pitjors dimonis de la seva història. La lluita caïnítica i fraticida la veiem eixorca, aquesta actitud atàvica de l?Estat per no reconèixer-se a ell mateix com el que és. En aquesta realitat hi hem ajudat a l?estabilitat i a la bona orientació.

Pertanyem a un espai comú, cultural i lingüístic, de més de 12 milions de persones.

Pertanyem a una realitat mediterrània que ens condiciona en aspectes claus de la nostra existència col·lectiva com pot ser la immigració, l?energia, etc.

Què hem intentat fer davant de tot això, amb més o menys fortuna?

Assolir allò que pretén assolir qualsevol poble, país o nació:

  1. Ser, existir
  2. Ser cada dia millors, progressar
  3. Situar-nos en el món

Per aquests objectius es va fer l?Estatut d?autonomia nou, no com un divertimento o un entreteniment per perdre le temps. És un instrument al servei d?aquests tres objectius.

Aquest estri va ser aprovat pel poble de Catalunya, amb una participació baixa però amb un 74% de vots afirmatius. Això mereix respecte.

Ara ens trobem amb la situació següent:

Amb un PP, al qual s?ha ajudat des de CiU en situacions clau, que utilitza sistemàticament les legítimes aspiracions de Catalunya per tal de recuperar el poder a la Moncloa.

Amb uns recursos davant del TC, legals, presentats pel PP i pel Defensor del Pueblo, antic destacat militant del PSOE. Dos recursos que van literalment a decapitar l?Estatut aprovat per Catalunya

Amb un govern socialista que actua amb manifesta deslleialtat cap a les institucions catalanes. Ens van dir que aquest era el camí, que l?assumirien integrament. Un govern i un president que ens van ficar directament en aquest camí. I quan havien d?aplicar aquest Estatut es dediquen a fer lleis i decrets que van en contra de l?Estatut, i donen instruccions a l?advocat de l?Estat perquè a través del seu informe interpreti o ajudi elTC a interpretar l?Estatut en una línia clarament a la baixa. Vostès ho saben, i no es pot negar.

Volen guanyar al TC allò que no van poder guanyar a les Corts. Aquelles esmenes, anunciades per Montilla, ara el PSOE les intenta guanyar al TC. I això és un acte de deslleialtat.

Un TC cada cop més instrumentalitzat, que ens va salvar de la Loapa però que alguns volen que ens faci una Loapa des de dins mateix. Volen que quedi al mateix nivell que l?Estatut d?Andalusia.

Quina és la resposta catalana davant d?això?

La dóna el Govern? La dóna el president de la Generalitat? No. No hi ha resposta i no hi ha estratègia.

Un president que fa dels seus silencis que fa dels seus silencis la seva màxima, i que està tenallat als interessos del PSOE. Un president que quan més excel·leix és quan intenta dividir el poble entre dretes i esquerres; enlloc de tenir una visió de país té una visió de partit socialista, de les quatre parets del carrer Nicaragua. I que es permet el luxe de no comptar amb la primera força política d?aquest Parlament.

Sé que la situació no és fàcil, i per això no es poden permetre el luxe de deixar a la vorera CiU.

Quina ha de ser la resposta i la proposta catalana?

Toca fer-ho ara. A l?inici de la legislatura, i no perdre tot el 2007.

  1. Reafirmar que com a Parlament mantenim els objectius nacionals i d?autogovern fixats en el plenari el 30 de setembre de 2005. En aquells objectius de consens no hi renunciem, s?han de mantenir vius. Ho hem dit sempre.

  1. Acordar com a Parlament que qualsevol alteració de l?Estatut per part del TC no seria políticament acceptat per part d?aquesta cambra. Aquest Parlament serà lliure de definir la seva línia. La posició política hauria de ser que allò que acceptarem és que d?aquest text no se?n toqui ni una coma
  2. Acordar que la interpretació que farà de l?Estatut aquest Parlament serà la que en fan els lletrats del Parlament. No fem el babau deixant que ens l?interpretin els de fora; defensem i votem que qualsevol partit dels que digui sí actuarà en conseqüència, també a Madrid davant del Govern espanyol i a les Corts espanyoles. (Crec que no és de rebut que l?advocat de l?Estat que el dia 2 de novembre, l?endemà de les eleccions catalanes, just aquell dia l?advocat presenta el seu informe al TC. Sigui casualitat o no, no és de rebut que s?agafin entusiastament a aquesta interpretació a la baixa)

  1. Posar en marxa de forma immediata totes aquelles iniciatives de modificació de lleis orgàniques o de transferències del 150.2 dels temes sensibles: composició del TC, que Catalunya sigui circumscripció europea.

  1. Inversions de l?Estat a Catalunya. Hem de votar que el criteri que defensaran les institucions catalanes per aprofitar el que diu l?Estatut és que les inversions ha de ser el PIB però sobre totes les institucions de l?Estat, i que el 2007 no computi a efectes del termini de set anys.

  1. Prioritzar el traspàs de Renfe rodalies i regionals. S?ha de negociar bé, però s?ha de fer i ha de ser prioritari.

  1. Aeroports: traspassar íntegrament els aeroports de BCN, Girona i Reus. I quant a BCN, les institucions han de ser majoritàries en l?organisme que ha de gestionar el Prat.

  1. El Parlament ha de deixar clar allò que som. No és el ?som com som?. No som un invent identitari ni un caprici nacionalista: som una nació. Una nació reconeguda en el preàmbul de l?Estatut. Demano que el Parlament es pronunciï en aquest sentit. I apel·lem al dret a l?autodeterminació, que és un dret que té reconeguda tota nació. El mantenim viu, i hem de deixar clar que a aquest dret no s?hi renuncia."

 
Escrit per krls el dia 28.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
27 març 2007
Parlem d'autodeterminació? Fem-ho seriosament!
Després del ridícul per la forma i el moment en què Esquerra ha introduït el debat de l'autodeterminació, aquest partit ha decidit emprendre finalment una acció concreta: ha anunciat una proposta de resolució al Parlament, que segurament s'haurà de debatre i votar dijous, on pensa sol·licitar la convocatòria d'un referèndum. Però de les paraules del seu portaveu, Joan Ridao, es continuen desprenent sensacions estranyes. Què vol, en realitat, Esquerra? Mireu què ha dit en Ridao: "la pilota està a la teulada de CiU, que o bé ha de votar favorablement o si no serà la fi de la seves proclames patriòtiques i del seu discurs de sobiranista que no surt de l'armari, quedant molt clar que es tracta d'una estratègia electoralista utilitzada aquests mesos per erosionar Esquerra". Caram! Segur que volen l'autodeterminació? Sembla més aviat que vulguin que CiU voti que no per poder continuar dient: "ho veieu com teníem raó? Aquests de CiU són uns botiflers!".

L'objectiu d'aquestes anades i vingudes que fa Esquerra no és altre que el de perseguir CiU i empastifar-la amb alguna llufa per, ara que vénen eleccions, treure-la com un espantall davant la crèdula audiència que conformen alguns dels seus seguidors. Però això ara ja no cola com colava abans. Els trucs d'Esquerra ja no fan efecte, perquè en coneixem el secret.

Si volen que parlem d'autodeterminació, fem-ho seriosament. M'hi apunto ara mateix. Però no pas forçats per una circumstància atzarosa, o per caramboles: parlem-ne llargament, a l'interior dels nostres partits i també entre nosaltres, i mirem en què coincidim i en què hem de continuar parlant. Decidir convocar un referèndum per l'autodeterminació --cosa per la qual treballo des que tinc ús de raó, encara que els ortodoxos d'Esquerra no m'homologuin el certificat de sobiranista, ni falta que em fa-- és la conseqüència última d'un procés llarg, discret, honest i sense pressions electorals ni partidistes.

I perquè s'iniciï aquest procés calen uns preliminars, que de moment no veig per enlloc; i en qualsevol cas, aquest procés s'ha de desenvolupar en un clima de confiança mútua que ara per ara és literalment inexistent.

Al meu modest entendre, caldria prèviament el següent:
  1. Treballem per poder parlar un dia d'autodeterminació sense prejudicis ni trampes (o sigui, no pas per fer-ne una prova del cotó a ningú).
  2. Creem les condicions necessàries perquè es recuperi la confiança entre CiU i Esquerra, condició indispensable per avançar nacionalment. I qui més responsabilitat té en la recuperació d'aquesta confiança és Esquerra. No és cap mostra de confiança creure's amb la superioritat moral d'atorgar o retirar carnets de sobiranista.
  3. Definim unes regles del joc, per tal que el procés es desenvolupi de forma serena, honesta, sense pressions alienes i amb discreció.
  4. Definim uns objectius marc dels quals estiguem disposats a parlar.
  5. Diguem què és compatible i què no és compatible amb el procés. Per exemple, és evident que no és compatible estar al govern amb algú que no vol entrar en el procés i mantenir a l'oposició el que sí que hi està disposat. Iniciar un procés de diàleg sobre l'autodeterminació estant al govern amb un partit que s'hi nega en rodó és totalment inacceptable.
  6. Comprometem-nos a parlar-ne a l'interior dels nostres partits i a respectar la seva decisió, en el temps i la forma que cada organització consideri, sobiranament, oportuna.
  7. Parlem de quina estratègia s'ha de seguir per articular una majoria social plural que s'adhereixi al procés.
Si tot això passa, aleshores podrem parlar de si convoquem o no un referèndum. Només aleshores els ciutadans entendran que això de la política i del sobiranisme és una cosa seriosa. No és de rebut que Esquerra ens insulti i ens recomani Prozac i l'endemà ens ofereixi la presidència del país.

Diumenge que ve és el Ram, i la Pasqua ve després, no abans.

 
Escrit per krls el dia 27.3.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
25 març 2007
Vendrell demana a CiU allò que no gosa demanar al PSC
Xavier Vendrell acaba de proposar fer president Artur Mas si CiU accepta convocar un referèndum per l'autodeterminació. És al·lucinant: proposen a l'oposició allò que són incapaços d'exigir al partit al qual han elevat, fa tot just cent dies, al màxim poder del país. És el món al revés en què viu ERC des de fa una temporada, des que van passar de la pancarta, la barricada i el grafiti a la moqueta, el cotxe oficial i el pacte amb el socialisme espanyolitzant. Que no havia de ser Montilla qui ens conduís a la independència? Que no era la gran aposta estratègica?

L'autodeterminació de Catalunya no l'aconseguirem a través de cap mercadeig polític, ni de cap carambola electoral. Un dels errors de l'Estatut és que va ser fruit d'unes circumstàncies accidentades, de necessitats forçades i de condicionaments de futur, cosa de la qual no podia sortir massa res de bo. No es pot pretendre que el país doni un gran salt endavant amb bases tan precàries: fent president el cap de la llista perdedora per així provocar un "efecte agraïment" entre els seus càrrecs i votants, i forçant l'oposició a actituds més radicals per caure simpàtics als diputats que tenen la clau de fer i desfer presidents de la Generalitat.

Senyors, així no.

Catalunya exercirà algun dia el dret a l'autodeterminació no pas com a resultat d'un cambalatge polític indigne, sinó per la força implacable de la voluntat majoritària. Què s'han cregut que és, l'autodeterminació? És un dret molt seriós, massa seriós com per ser grapejat d'aquesta manera. Som molts els qui pacientment i de forma discreta treballem perquè Catalunya el pugui exercir algun dia, i hi continuarem treballant el temps que faci falta. Això no és una broma, ni un passatemps, ni una mercaderia electoral.

Per a Esquerra l'autodeterminació és un simple canvi de cromos. ¿Quina solidesa podria tenir un procés de tanta transcendència si parteix de bases tan primes i tan circumstancials?

Què busca, en realitat, Esquerra? Temo que en realitat pretén enviar un missatge tranquil·litzador a les seves bases i als seus simpatitzants de cara a les eleccions municipals, perquè sap que la seva integració com a membre de ple dret en el si del Tripartit Socialista de Catalunya és difícil de pair. Les renúncies han estat majúscules i la seva gent està, amb raó, preocupada. Pretén tornar a fer culpable CiU de renúncies que són seves i només seves. Però això ara ja no cola.

Si volia arribar a un acord sobre l'autodeterminació, no hauria estat millor que en parléssim en campanya electoral i que fos una de les condicions que posessin per pactar? No hauria estat molt més creïble que aquest punt figurés en les condicions irrenunciables per arribar a un pacte de govern? No ho van fer per una raó molt senzilla: el pacte ja estava fet amb el PSC i sabien que si posaven aquesta condició, els socialistes no l'acceptaven.

Em comença a cansar aquest joc. Crec que genera moltes frustracions que no beneficien ningú. No es pot jugar d'aquesta manera amb les aspiracions nacionals, perquè llavors passa el que passa: es passen dècades reclamant seleccions nacionals i fent creure que si no les tenim és per culpa de CiU, i quan arriben al poder i teòricament hauria de ser bufar ampolles, els falta temps per organitzar uns jocs de fireta perquè han arribat a la conclusió que, de fet, mai no podrem tenir seleccions nacionals oficials. Jo no ho comparteixo, perquè si el COI va canviar la norma la podria tornar a canviar en el futur. Però em sembla que quan sortien al carrer per reivindicar les seleccions tot això ja ho sabien, i només pretenien empastifar la imatge d'altres partits per poder créixer electoralment.

La frustració que genera l'estratègia d'Esquerra ens passarà factura a tots plegats; és a dir, al país, perquè crea desafecció a la idea de llibertat nacional:.

Jo els recomanaria amb tota humilitat una altra estratègia: que treballin discretament per la independència. Que facin menys soroll i es posin menys vegades aquesta paraula als llavis. Que mirin que no perdem llençols en les bugades desnacionalitzadores que ens preparen periòdicament els seus socis (de tan agraïts que estan, ho paguen d'aquesta manera...), que procurin que a les escoles catalanes no entrin més hores de castellà, que no votin a favor de lleis que trinxen competències de la Generalitat, que procurin que tan TV3 com Catalunya Ràdio tinguin més sensibilitat nacional, i que assumeixin la responsabilitat de rectificar les relacions amb Convergència abans de proposar cabrioles que ni ells mateixos es creuen.

 
Escrit per krls el dia 25.3.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
Dies nefastos per a la llibertat d'expressió
El cas Bolaño ens ha recordat la precarietat de l'exercici de la llibertat d'expressió des que en aquest país mana el Tripartit Socialista de Catalunya. Un amenaçador que fa de director de Comunicació del President converteix la seva oficina en un negociat d'amenaces a periodistes i mitjans. Hauria de plegar o hauria de ser cessat, i més després que el Col·legi de Periodistes ha estat ben clar: l'actuació de Bolaño és incompatible amb l'exercici del càrrec. És lamentable que Bolaño continuï en la nòmina del Govern de Catalunya.

Però el Tripartit Socialista de Catalunya no és l'única amenaça a la llibertat d'expressió a la premsa. El PP també s'hi ha apuntat anunciant un delirant boicot a un grup de comunicació, Prisa, perquè el seu propietari va gosar criticar-los de forma oberta. S'estigui o no amb les paraules de Polanco, i s'estigui o no d'acord amb la línia editorial dels mitjans d'aquest grup --que l'adopten des de la seva llibertat d'expressió-- el que és evident és que el PP ha perdut la xaveta. O el PP no hi entén res de democràcia, o, el que és pitjor, pensa que aquesta democràcia no li convé. Perquè si no és des d'alguna d'aquestes dues premisses no s'entén que es decreti un boicot oficial, solemne, a un grup de comunicació: és a dir, des dels periodistes que truquen per demanar declaracions fins a les agències de publicitat.

Accepto les campanyes de protesta contra el que sigui: una editorial, una línia informativa, etc. Forma part, també, de la llibertat d'expressió. Ho van fer temps enrere un grup de gent d'ERC a Madrid quan es van encadenar davant la COPE. No m'agraden aquests tipus d'accions dirigides tan directament a un mitjà de comunicació, però les accepto perquè és el joc de la democràcia. Ara bé, un boicot a un grup de comunicació és quelcom inacceptable. El PP confon les coses. Prisa té una línia netament crítica amb el PP, és cert. Però no només no trepitja cap dret de ningú sinó que exerceix el dret a tenir opinió. Res més. En canvi, el PP no planteja una crítica en resposta a aquesta actitud sinó, senzillament, l'anorreació de tot el grup. El PP té tot el dret a expressar el seu enuig davant de tot allò que no li agradi, però decretar un boicot és lesionar l'exercici de la llibertat d'expressió, i això no és democràtic. No estem en una situació de desampara: el PP pot recórrer a tribunals i a la legislació per trobar empara si considera que Prisa trepitja algun dret.

Passem una mala època. A la política espanyola es nota que li falta una força política com CiU, malgrat que a Catalunya hi hagi qui intenti foragitar-nos del paisatge perquè els fem nosa. La sort de Catalunya és que les posicions de centre, moderades en les formes --que no en les conviccions--, amb portes obertes a esquerra i dreta de l'espectre polític, estan ben representades: de fet, som l'opció preferida per la majoria dels catalans, malgrat que el Tripartit Socialista faci veure que això no té importància.

 
Escrit per krls el dia 25.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
Lluís Llach, Girona i la seva retirada
Lluís Llach és un dels puntals de la cultura catalana contemporània. No en tinc cap dubte. L'he seguit molts d'anys, sobretot quan venia per Fires de Girona al Teatre Municipal: no hi fallava mai. El recordo, vibrant, aquell any al camp del Barça en l'acte del Som una Nació. I en una ocasió que jo corria per Calais fent un reportatge, al gener o febrer, em vaig trobar amb cartells que anunciaven el concert de Llach per aquell mateix vespre; vaig comprar una entrada i hi vaig anar. La sala era plena a rebentar i em va sorprendre com una gran part del públic repetia la lletra de les seves cançons més cèlebres. Aquella nit vaig perdre el darrer ferry que m'havia de retornar a Anglaterra, on aleshores jo em trobava, i em vaig haver de quedar a la terminal passant l'estona amb els sans-abri que s'hi refugiaven de la cruesa dels hiverns al canal de la Mànega.

Però no he anat a Verges ni tampoc he fet cap intent d'anar-hi. Si us he de dir la veritat, tot el show que s'ha muntat a l'entorn del seu comiat no m'ha agradat. Crec que se'l podia haver estalviat i que una retirada més discreta hauria escaigut millor a la seva brillant biografia. Em vaig alegrar molt quan va anunciar que havia triat Verges per al seu darrer concert, perquè el poble i l'Empordà sencer són elements fonamentals de la seva vida i de la seva obra, i me'ls sento propers. Però, de tot cor i sense voler ofendre ningú, aquest "anar-se enretirant" m'ha semblat un pèl excedit i no m'ha complagut. Encara que allò políticament correcte seria, avui, escriure una hagiografia de l'artista.

Sempre recorreré a les seves cançons, sobretot les dels discos que per una raó o altra --objectiva, per la seva qualitat indiscutible, o subvjectiva, per les evocacions personals-- figuren en la meva llista d'èxits. Viatge a Ítaca, per descomptat, i Campanades a Morts. O el Verges 50. O el seu directe a l'Olympia. O el memorable Barcelona, gener del 76. Això és inesborrable i penso que amb el pas del temps va adquirint encara més valor.

Espero que no abandoni el contacte amb el públic, per més que hagi decidit deixar el format dels concerts. Però allò que de veritat m'interessa de cara al futur és que es creïn les condicions perquè apareguin nous creadors; condicions lingüístiques i de mercat que afavoreixin el treball d'aquells joves talents que prenen el relleu d'allò que gent com Lluís Llach han creat, de forma magistral, sense tenir els recursos i les possibilitats tècniques i professionals d'avui.

 
Escrit per krls el dia 25.3.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
Artur Mas, Girona i el canvi
Artur Mas ha vingut a Girona aquest dissabte per fer-me costat en la precampanya de les eleccions del proper 27 de maig. Ha vingut d'hora, i hem passejat pel centre quan la ciutat s'estava posant en marxa: els comerços obrien, la gent començava a comprar al mercat. He comprovat l'estima que molta gent sent per l'Artur i el suport que rep de moltes persones que lamenten la situació política actual del nostre país, que el director de l'Avui, Vicent Sanchis, analitza en el seu article d'avui. També serveix perquè moltes persones exposin problemes, i una senyora que va a comprar al mercat no s'està d'expressar-nos la seva preocupació per l'augment de robatoris i furts al centre de Girona: acabaven de robar en una perfumeria de l'eixample, i no és la primera vegada.
En declaracions a la premsa, Artur Mas subratlla el missatge de canvi de la nostra precampanya, i assenyala CiU com l'única opció real d'aconseguir un canvi després de 28 anys de governs socialistes.
Per fer-ho ens caldrà la complicitat molta gent, la presentació de propostes ambicioses, un equip renovat i una gran capacitat de treball. La combinació d'aquests factors farà possible que per primera vegada en la democràcia, Girona tingui un Ajuntament nacionalista.

 
Escrit per krls el dia 25.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
23 març 2007
Girona, Capital Europea de la Cultura 2016
L'any 2016, Europa tindrà dues capitals de la cultura; una a l'Estat espanyol i l'altra a Polònia. La cursa per a la nominació té un punt fonamental a finals del 2009 o principis de 2010, quan l'Estat espanyol ha de fer la seva criba inicial, i s'acaba el 2012, amb la decisió final de la Unió Europea. A CiU de Girona volem que la nostra ciutat també lluiti per aquest títol, de manera que en el nostre programa de Govern aquest serà un punt a desenvolupar en els primers anys del mandat.
Avui he presentat la iniciativa a la premsa, i l'hem acompanyada d'un vídeo promocional que podreu veure en aquest enllaç.
La nostra campanya serà, com sempre hem dit, en positiu i fent propostes ambicioses i de futur, que ajudin a internacionalitzar la ciutat i que contribueixin a millorar el seu model econòmic. Esdevenir capital cultural d'Europa té beneficis en termes de promoció de la ciutat, d'activitats culturals i també en termes d'internacionalització. Girona i les comarques gironines en el seu conjunt poden liderar un projecte engrescador!

 
Escrit per krls el dia 23.3.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
22 març 2007
Visita a l'alcaldessa de Watford
Dilluns vaig anar a Watford, una ciutat al nordoest de Londres, per entrevistar-me amb l'alcaldessa d'aquell municipi, Dorothy Thornhill, per tal de conèixer altres experiències de gestió en àmbits com la neteja, la gestió de la informació ciutadana, el civisme i el model de desenvolupament econòmic de la ciutat. Li vaig regalar un llibre sobre Girona i un altre sobre Catalunya.
Una de les coses que em va explicar, en relació a la política d'atenció al ciutadà, és que ella respon personalment més de 100 mails al dia, i que el seu email és públic. Al Regne Unit, l'elecció dels alcaldes és directa i es fa al marge de l'elecció dels membres del consell municipal, cosa que obliga l'alcalde a mantenir sempre un contacte directe amb els ciutadans i a donar respostes clares i ràpides --en un sentit o en un altre-- als ciutadans. La Dorothy és una dona amb empenta, simpàtica, que no para de tenir idees sobre com millorar la seva ciutat, i que ha sabut aprofitar les oportunitats que li brinda l'enorme capacitat d'atracció de Londres i les excel·lents comunicacions tant per diversos serveis de ferrocarrils (un de ràpid la connecta amb Londres en només 20 minuts) com per carretera, a més de la proximitat a l'aeroport de Luton (un dels usats per les companyies lowcost). Pertany al Partit Liberal britànic, adscrit a la Internacional Liberal. CDC manté relacions amb aquesta organització internacional.
Warford té uns 80.000 habitants i en els darrers temps ha aconseguit situar-se com una de les ciutats angleses que millor gestiona els seus serveis públics.

 
Escrit per krls el dia 22.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
21 març 2007
Bravo pel Col·legi de Periodistes!
Havia escrit amb una certa ironia que esperava que el Col·legi de Periodistes de Catalunya tingués en el cas Bolaño el mateix zel que ha tingut en ocasions en què els afectats eren dirigents de CiU, perquè temia que passaria el de sempre. Però tinc la satisfacció de dir que em vaig equivocar: la nota que acaba de fer pública el Col·legi declarant "del tot incompatible l?estil i l?actitud posats de manifest en aquesta ocasió amb l?exercici del càrrec de director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat de Catalunya" és un canvi cultural en aquesta institució que vull aplaudir a consciència. Sincerament, ja era hora.

Valoro molt positivament que el Col·legi hagi adoptat aquesta decisió en contra de les pressions que deu haver rebut perquè no la dictés i en contra de molts d'interessos dels Bolaños de torn. S'obre una esperança perquè el Col·legi deixi de ser un instrument al servei del poder socialista i es converteixi únicament en una eina de servei als periodistes, sense cap necessitat d'intervenir en el joc dels partits. Això li permetrà tocar el crostó a convergents, a republicans, a populars, a ecosocialistes, a socialistes i a ciudadanos sense que recaigui la sospita de parcialitat. El Col·legi ha de servir els seus professionals, i punt. I avui ho ha fet.

Llegiu-vos la nota. El president Montilla ja no té cap argument per mantenir-lo al càrrec. L'ha de cessar de manera fulminant, i si no ho fa demostrarà una vegada més el respecte que té per normes democràtiques elementals.

 
Escrit per krls el dia 21.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
En Carles Tulsà estrena bloc
L'amic Carles Tulsà em fa saber que s'acaba d'incorporar a la blocsfera amb el seu bloc "Notes per a la reflexió". És un lector habitual del meu bloc i ara jo ho seré del seu, que us recomano perquè fa l'esforç de mirar-s'ho tot amb un punt de distància crítica molt saludable. Benvingut i que sigui per molts anys.

 
Escrit per krls el dia 21.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
20 març 2007
Bolaño dimissió!
No em puc acabar de creure que el sinistre personatge que té la responsabilitat de la comunicació de la Presidència del meu país encara no hagi dimitit o no hagi estat cessat per les amenaces dirigides a un periodista i a un grup de comunicació. Això seria impossible en qualsevol país on els seus governants tinguessin la màxima estima per la democràcia. Però de moment l'únic que hi ha és l'intent obscè de tapar un escàndol que no podem deixar que quedi impune. Les declaracions del president José Montilla defensant Antonio Bolaño i introduint un element de dubte en la versió del periodista Jordi Barbeta, i les més recents declaracions del conseller Joaquim Nadal donant per tancat el tema (!?!?) només contribueixen a fer que l'escàndol sigui més gran. El Govern ha de cessar aquest personatge, veient que ell no té la decència i la dignitat de presentar la dimissió. Se'n riu demanant unes disculpes que ni treuen la gravetat de les amenaces ni, sobretot, li treuen el poder de complir-les. Perquè aquest senyor manté intactes les seves funcions i atribucions amb les quals havia de "joder" el periodista i el grup de comunicació que li paga el sou. Quina garantia tindrà ara el periodista que aquest senyor no complirà les seves perverses intencions? Cap ni una, perquè roman al càrrec i sota l'empara del mateix president.
Bolaño no té dignitat per ocupar el càrrec que el president li ha confiat. Jo no vull que un personatge que amenaça periodistes i grups editorials perquè publiquen informacions absolutament veraces i (sobretot) molt necessàries per treure l'entrallat de l'Estatut tingui un càrrec públic i ocupi un lloc tan elevat en l'organigrama de la comunicació pública. Un govern que és propietari de mitjans de comunicació no pot tenir entre els seus empleats de més alt nivell persones que amenacen periodistes: quina garantia tenim que això mateix no ho fa amb periodistes de TV3 o Catalunya Ràdio? Al cap i a la fi, Barbeta ha tingut la llibertat de poder denunciar el cas gràcies al fet que no treballa a l'administració i es guanya el salari en una empresa privada (que, insisteixo, l'inefable Bolaño vol perjudicar).

Per cert, que després de llegir les declaracions del conseller Nadal m'ha vingut a la memòria aquella gran frase del costumari català: et conec, herbeta, que et dius marduix!

 
Escrit per krls el dia 20.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
18 març 2007
Amics, això només ho pot aturar CiU
El periodista Jordi Barbeta ha denunciat avui en una columna publicada a La Vanguardia les amenaces que ha rebut de part d'Antonio Bolaño, director de l'oficina de Comunicació del president de la Generalitat, José Montilla. Són amenaces gravíssimes, que afecten l'exercici d'un dret sagrat en democràcia i que cap polític o funcionari no hauria de posar en perill. Ho ha fet un càrrec de confiança de Montilla, situat a la cúpula del poder d'aquest país. Ho ha fet exactament de la mateixa manera que ho faria un nazi, un feixista, un estalinista o un maoista: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", li ha etzibat a Barbeta perquè va gosar publicar les al·legacions de l'advocat de l'Estat (PSOE) on la interpretació de l'Estatut queda rebaixada d'una forma escandalosa.

Ho ha publicat el periodista i jo, naturalment, me'l crec. Primer perquè no és un periodista que acaba d'arribar i sap distingit perfectament entre la pressió lícita que tot cap de comunicació exerceix sobre la premsa i les amenaces; i segon, perquè l'actitud de Bolaño encaixa amb un patró de comportament molt propi dels socialistes. Fa pocs dies s'ha denunciat que elaboren llistes negres de periodistes a la CCRTV, i ara la denúncia cobra credibilitat, i més si no dimiteix ningú ni ningú dóna explicacions.

Espero que el Col·legi de Periodistes i el Sindicat, tan diligents quan es tracta de denunciar qualsevol acció que faci Convergència en matèria de mitjans de comunicació, condemni amb fermesa les amenaces directes fetes des del poder públic a un periodista. Espero que algú doni explicacions públiques i actuï en conseqüència: almenys que dimiteixi Bolaño.

Hem de tenir aquesta mena de personatges sinistres, totalitaris, en la nòmina de l'administració catalana? Aquesta mena de gent ha de determinar la política de comunicació de la màxima autoritat del país? Quin caram de negoci estem fent amb això del tripartit? Són aquesta mena de gent que ens ha de parlar de "qualitat democràtica"? Aquests ens han de donar lliçons de democràcia?

Això va molt malament. El país té al seu nivell més alt gent d'una insolvència democràtica espantosa. D'on han sortit, tots aquests? De quina escola de formació han baixat? Es pot saber on van aprendre de democràcia, si és que mai n'han après?

Això és el PSC. La cultura democràtica socialista és la d'Antonio Bolaño. El tracte que el socialisme dóna als professionals de la comunicació és el d'Antonio Bolaño: sectari, amenaçador, totalitari. Això, mentre aquest personatge dirigeixi la comunicació del president del país, que és el primer secretari del PSC.

Catalunya no es mereix que la governi aquesta mena de gent. El canvi ha de començar aquest proper 27 de maig: diguem prou a aquesta manera d'actuar, a aquesta manera de governar la societat; parem els peus al poder total del PSC a què ens aboca el naixement del Tripartit Socialista de Catalunya. Només CiU ho pot parar, i ho dic així de clar perquè no crec que cap altra força política estigui en condicions de garantir-ho. Votar ERC i votar ICV és votar el TSC: és votar Antonio Bolaño i fer possible que aquesta gent continuï amenaçant i fent i desfent a gust.

CiU ha de sortir reforçada d'aquestes eleccions, i ha d'accedir al govern de les grans ciutats del país. Només amb aquesta estratègia podrem frenar la impunitat de personatges com Antono Bolaño. Els patriotes de debò, els sobiranistes que l'1 de novembre van tornar a votar el TSC --alguns sense creure que l'estaven votant, malgrat els advertiments que els vam adreçar--, ara han de fer el pas. Catalunya no pot córrer el risc d'estar governada per mentalitats feixistes, nazis o estalinistes, que pel cas és exactament el mateix. Això no és propi d'un país avançat, democràtic, europeu: això és de república bananera.

Sobre tot això de què us parlo també n'ha escrit una entrada al seu bloc en Jaume Ciurana. Amics, seriosament: ha arribat l'hora que CiU desplaci el PSC del poder local del país, i cal que ens hi doneu un cop de mà. Que ens ajudeu amb el vostre esforç a articular una hegemonia nacional que garanteixi, sense dubtes, que gent com Antonio Bolaño no ficarà més la grapa en els assumptes del país.

 
Escrit per krls el dia 18.3.07 | Enllaç permanent | 2 comentaris
17 març 2007
Deixem-nos de punyetes: l'ofensiva contra l'Estatut la lidera el PSOE
Hem conegut les al·legacions presentades pel govern socialista de Madrid al recurs del PP contra l'Estatut, i no hi ha dubte que és tota una declaració d'intencions sobre quina és la percepció dels companys de Montilla i del mateix Montilla sobre la interpretació que cal donar als aspectes clau del nou text estatutari. El recurs del PP és menys deshonest, perquè va de cara: van votar que no, s'hi han oposat sempre i han actuat en conseqüència. En canvi, els socialistes --naturalment, els socialistes catalans que formen part del grup parlamentari socialista al Congrés-- són capaços de prometre el suport a l'Estatut aprovat pel Parlament, l'endemà fer mans i mànigues per esmenar-lo i finalment intentant condicionar la seva interpretació.

L'ofensiva real, la que acabarà determinant la sort que segueixi el nostre Estatut, l'està liderant el PSOE i el PSC. De què serveix fer president el senyor Montilla? De què serveix entregar el país al control dels socialistes?

La gent que vulgui progrés de l'autogovern --i no vull entrar ara en la discussió de qui diu que vol anar més lluny-- no pot estar satisfeta amb aquesta estratègia. Ha arribat l'hora de dir als autors d'aquesta estratègia que ja n'hi ha prou, que això no duu enlloc, que això no ens porta pel camí del progrés de l'autogovern. La manera de dir prou han de ser les eleccions municipals: un ampli suport a CiU seria un avís molt seriós i una forma de dir que ja n'hi ha prou. Altrament, el risc que es consolidi un poder absolut a mans del partit socialista a tots els nivells del poder del país és molt elevat.

L'única garantia de governs nacionals als nostres municipis, consells comarcals i diputacions és un ampli suport a CiU. Només articularem governs alternatius al tripartit i el que representa (és a dir, el control socialista de la interpretació del nostre autogovern) si consolidem CiU com a primera força política del país i com a protagonista del canvi polític.

El canvi polític és necessari a Girona, a Figueres, a Blanes, Barcelona, Olot, Palafrugell... I a Barcelona. I el canvi avui només és CiU. Un canvi en clau nacional, en clau d'alternativa a l'actual cultura política dominant i instal·lada.

 
Escrit per krls el dia 17.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
14 març 2007
Estrena des de la tribuna del Parlament
M'acabo d'estrenar en una intervenció al Ple del Parlament. Ha estat per defensar l'esmena a la totalitat que hem presentat contra la proposició del PP que demanava canviar la llei de política lingüística per tal d'eliminar la necessitat que els rètols comercials estiguin almenys en llengua catalana. No se n'han sortit perquè tant els partits del Tripartit com CiU hem rebutjat l'intent i hem votat conjuntament les nostres esmenes a la totalitat. En la defensa de l'esmena (que per error i inexperiència en un parell d'ocasions he confós amb "moció") he volgut remarcar la necessitat que la llengua catalana sigui objecte d'especial tracte; ho he fet metafòricament dient que el català és per a nosaltres un membre més de la família, i per tant tot el que li passi de bo i de dolent ens concerneix de forma molt íntima i profunda.
No m'he sentit especialment estrany, encara que hi havia el lògic respecte escènic pel marc, pel fet d'estrenar-me i pel fet de tractar un assumpte en el qual reconec que em costa molt posar-hi distància política i treure-li passió. També hi ha ajudat el fet que en aquest tema hem tingut una mateixa línia argumental amb PSC, ERC i IVC. Per cert, que la intervenció del diputat d'ICV, Francesc Hilari Pané, l'he trobada brillant, de manera que en acabar el debat l'he anat a felicitar.
Quant a les intervencions del PP, Daniel Sirera ha demostrat que un parlamentari solvent també pot tirar de demagògia si convé, i Antonio Robles, del Grup Mixt, s'ha passat de voltes. Segurament busca un cos a cos amb la resta de grups polítics per guanyar notorietat, i per això ha repartit a tort i a dret amb unes formes que han obligat el president del Parlament a cridar-li l'atenció. El cas és la "pinça lingüística" s'ha estrenat avui al Parlament amb un fracàs rotund. Que segueixi així.

 
Escrit per krls el dia 14.3.07 | Enllaç permanent | 3 comentaris
13 març 2007
Un pla de govern sense ambició lingüística
El Consell de Govern de la Generalitat ha aprovat avui el que anomenen el "pla de Govern 2007-2011". N'han fet un resum de 10 folis per enumerar els aspectes fonamentals de la seva política en els diferents àmbits d'acció governamental. La majoria d'àmbits tenen més d'un punt, com era de preveure, excepte un: el de política lingüística. Només té un únic i simple punt: "Fomentar l'ús social del català". Vaja, quanta imaginació. I què menys, que fomentar l'ús social de la nostra llengua. Però seria desitjable saber les grans línies d'acció política en matèria d'etiquetatge, en matèria de cinema, en matèria de mitjans de comunicació públics, etc. Tot el que aquest colossal arefacte polític que és el Tripartit és capaç de generar com a gran objectiu per a l'any 2007-2011 en relació al català és un únic punt, d'altra banda gens sorprenent perquè hi vénen obligats per l'Estatut i la llei de política lingüística?
Deu ser això, la despolitització de la llengua que ens pregona el conseller de la Vicepresidència.

 
Escrit per krls el dia 13.3.07 | Enllaç permanent | 2 comentaris
12 març 2007
Una informació útil per a un públic inadequat
Diversos pares i mares de Girona s'han posat en contacte avui amb nosaltres per denunciar la tramesa d'una carta de l'Ajuntament adreçada als seus fills, on se'ls informa del Centre Jove de Salut Integral. És una carta que ofereix informació sobre sexualitat i també sobre transtorns alimentaris i drogodependències. Són problemes greus, creixents, que demanen una resposta coral on participin no només les administracions sinó també i sobretot les famílies.

El problema és que aquesta carta s'ha enviat a nens d'onze i de dotze anys, i la carta, adreçada personalment al nen, amb els seus noms i cognoms, els suggereix que "si vols més informació o posar-te en contacte amb aquest servei pots fer-ho venint personalment, sol o sola, amb els amics o les amigues, amb la teva parella, o també pots trucar al telèfon 972 204212". És a dir: des de l'Ajuntament s'està suggerint a mainada de 11 i 12 anys que s'adrecin, sols, al Centre Jove de Salut Integral.

Em sembla inadequat que l'Ajuntament vulgui tractar bilateralment amb els menors d'aquestes edats assumptes de tanta complexitat. I la família? Quin és el rol que l'Ajuntament de Girona atorga a la família en la gestió de la informació sexual, o de problemàtiques greus com les alimentàries i les drogues en mainada de 11 i de 12 anys?

Les administracions, i sobretot la local, tenen un rol important a jugar en la gestió de la informació sobre sexualitat, sobre drogues i sobre transtorns alimentaris. Només faltaria!

Si tenim un problema en el model educatiu (és bo que nens de 12 anys comenin l'ESO?), o si tenim un problema de model social (com eduquem els nostres fills i quina responsabilitat assumeixen o declinen els pares i mares?), els hem d'abordar amb solucions ambicioses però no amb mesures més estètiques que efectives. Parlem de problemes socials? Parlem-ne, i a fons. Però no fem tríptics "enrotllats" per tapar l'expedient. Parlem de quina és la informació que l'Ajuntament ha d'enviar als pares responsables dels menors, no de com l'Ajuntament vol relacionar-se amb aquests menors per evitar el risc potencial d'una drogodependència als 12 anys o d'unes relacions sexuals prematures.

 
Escrit per krls el dia 12.3.07 | Enllaç permanent | 4 comentaris
L'error del PP
La manifestació convocada pel PP dissabte passat a la tarda a Madrid va ser un èxit d'organització, no en tinc cap dubte. Imaginem per un moment que els convocants fossin els altres partits i no tindríem objeccions a qualificar-la d'aquesta manera. Però en canvi és un error polític monumental, i també em penso que és un error cívic. D'una banda, radicalitza el PP i això l'allunya de les opcions de guanyar les eleccions; de l'altra, sembra la societat espanyola d'una llavor de discòrdia i enfrontament. Són uns ximples: els del PP i els socialistes, per irresponsables i per utilitzar unes formes i unes expressions igualment errònies. L'enfrontament civil és una de les pitjors conseqüències de la política, però reconec que són temps dolents per a la moderació. Aquí, a Catalunya, hi ha estrategues polítics que també aposten per una mena d'enfrontament cívic dins del sobiranisme, i també dins de l'eix polític convencional, però a diferència d'Espanya aquí tenim la sort que l'espai central l'ocupa CiU, una fórmula política inexistent a Espanya i que contribueix a fer més singular el nostre model nacional, alhora que esdevé un factor clau de cohesió.

 
Escrit per krls el dia 12.3.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris
11 març 2007
Tripartit socialista, aposta estratègica d'ERC
La premsa d'avui ens ofereix les interessants declaracions de dos dels pesos pesants d'ERC, Carod-Rovira i Xavier Vendrell, a partir de les quals se n'extreu la conformació d'allò que CiU ve dient: Esquerra ha fet una aposta estratègica perquè a Catalunya hi hagi governs socialistes. El conseller de la vicepresidència i president d'ERC afirma en una entrevista a La Vanguardia que "el tripartit és l'aposta necessària per al futur de Catalunya". A banda de concloure que tanta importància ja es devia haver observat abans de les eleccions del 1 de novembre, la frase revela el fins a on vol dur Esquerra el seu compromís amb el PSC. Vincular el "futur de Catalunya" a aquesta fórmula de pacte polític diu molt sobre el disseny del repartiment del poder pel qual aposten, i és evident que la fórmula tendirà a repetir-se a tantes institucions com faci falta, perquè un partit que estimi Catalunya i cregui que el seu futur depèn del Tripartit no me l'imagino capaç de contradir-se. El Tripartit ja no és un pacte, és el nom d'un nou partit polític. I un partit polític socialista, com bé declara Xavier Vendrell en una entrevista a televisions locals que recull el diari digital El Debat: ?les tres formacions polítiques, PSC, ICV i ERC, som socialistes?. Per tant, més elements de cohesió ideològica i estratègica que avalen la fórmula del Tripartit Socialista de Catalunya.

I bé, així les coses a CiU li toca jugar un rol fonamental en la política catalana. És el rol de l'alternativa política i democràtica, el rol de la pluralitat del nostre sistema polític si no volem que quedi segrestat per una lògica totalitària (vull dir que la totalitat de les institucions estigui en mans del mateix partit polític), el rol de la garantia de país equilibrat i lluny de la temptació sectària.

Els votants tradicionals d'Esquerra tindran una responsabilitat històrica en les eleccions del 27 de maig vinent, i crec que aquesta convicció ja la tenen molts d'ells que passen balanç dels primers 100 dies del Tripartit. La gent que cregui, com Carod Rovira, que "el tripartit és l'aposta necessària per Catalunya" i com Vendrell, que "les tres formacions som socialistes", té una fórmula perfecta i molt ben cohesionada. Han trobat el seu sant graal perquè d'una vegada siguem independents (perquè ho serem, veritat senyor Carod?). Però la gent que consideri que a Catalunya hi ha d'haver pluralitat, alternança, equilibri, veus crítiques que tinguin força i pes institucional, només podrà votar CiU. Gent que consideri que la democràcia i el progrés social i nacional són sistemes i objectius polítics que necessiten, que exigeixen, el concurs de tota la societat sense exclusions perverses. Només amb Tripartit no es fa democràcia, ni nacional ni local. Un sistema polític modern, europeu, de futur, no pot basar-se en anàlisis i estratègies del marxisme més tronat i retrògrada. Una Catalunya sotmesa al corró esclafant del Tripartit és una Catalunya menys lliure i més allunyada de la independència, perquè la fa enormement depenent de la sort i els refredats dels partits polítics que integren aquest nou politburó.

No hi ha res en el panorama polític del país que garanteixi millor que CiU l'alternativa, la pluralitat. CiU és una vacuna contra la intolerància, contra l'uniformisme. Carod i Vendrell han parlat clar i és d'agrair, perquè d'aquesta manera els seus votants també tindran clar què significa a partir d'ara dipositar la confiança electoral en Esquerra: més tripartit i més socialisme.

 
Escrit per krls el dia 11.3.07 | Enllaç permanent | 0 comentaris
01 març 2007
Us convido a la conferència que faré dilluns
Dilluns que ve, dia 5 de març, faig la meva primera conferència com a candidat de CiU a l'alcaldia de Girona, i us hi voldria convidar. És a les 8 del vespre a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona. M'agradaria que hi vinguéssiu tant si em penseu votar el dia 27 de maig com si no: és un acte obert, pensat perquè els qui tingueu l'amabilitat d'assistir-hi en sortiu amb idees més precises sobre mi i tingueu més elements per jutjar-me, si s'escau també de forma crítica.Serà un acte sobri, fresc. No serà un míting ni una ponència política: serà la meva explicació personal del meu propòsit polític. Us hi convido, i m'agradaria que ens hi veiéssim. I si voleu fer-me un petit favor, us prego que reenvieu aquesta invitació als vostres amics i coneguts que tinguin interès a escoltar el que els pugui dir. Gràcies!

 
Escrit per krls el dia 1.3.07 | Enllaç permanent | 2 comentaris
Renfe i la incompetència socialista
Els trens no funcionen, i és una evidència. No cal que en fem cap debat parlamentari per constatar allò que cada dia pateixen desenes de milers de catalans. La Renfe socialista és el símbol de la incompetència portada al paroxisme. Però el Govern tripartit continua mirant cap a un altre costat i evita liderar la protesta davant de Madrid i la proposta de solucions davant dels ciutadans. El contestador automàtic del tripartit dóna només un únic argument: la culpa és de CiU. Quan el PSOE decideix fer l'AVE Madrid-Sevilla i encara avui no tenim alta velocitat a Girona, Barcelona i la frontera amb França, això és culpa de CiU? Quan el PSOE i el militant del PSC Josep Borrell decideixen canviar el projecte d'autovia gratuïta al Maresme i fer-ne una autopista de pagament, això també és culpa de Renfe? Quan el govern del PSOE volia tancar el tren de la Pobla de Segur i desinvertia en el trajecte de Ripoll, era culpa de CiU?
La gestió dels trens de rodalies i regionals de Renfe és un desastre, una calamitat i un insult als ciutadans. I la gestió és socialista. La desinversió ha estat històrica, tant en governs de PSOE com de PP , també dels tres anys de govern Zapatero. I què tenim com a única resposta? Unes excuses tardanes de Fernández de la Vega. I això és tot.
Aquets matí, les respostes del tripartit a la proposta de CiU al Parlament per prendre mesures urgents (traspassar la gestió a Catalunya) han estat les més demagògiques que he pogut sentir fins ara. No anem bé si el tripartit, enlloc de reconèixer que la població pateix un problema greu de mobilitat que demana accions urgents, el que fa és recórrer a la memòria selectiva i carregar fort contra CiU.
Us recomano l'article d'avui de Vicent Partal a VilaWeb. A veure si almenys serveix per rebaixar el fanatisme amb què els socis del tripartit tanquen files a l'entorn de Zapatero per evitar que prengui mal...

 
Escrit per krls el dia 1.3.07 | Enllaç permanent | 1 comentaris