Davant de la poca transparència amb què l'Ajuntament gestiona el transcendent projecte del Tren d'Alta Velocitat penso que els ciutadans han de tenir accés directe a tot el material públic. En aquest enllaç us poso a disposició els plànols escannejats del projecte bàsic que l'Estat va entregar el mes de desembre passat a l'Ajuntament de Girona i que servirà per al projecte constructiu. És llastimós que l'Ajuntament no hagi enviat un CD amb aquests plànols a tots els ciutadans, o que no hagi penjat aquests escànners a la plana web municipal. Tant omplir-se la boca de transparència i participació i resulta que el projecte més important d'avui i de les properes dècades es manté en una opacitat inacceptable. Entreu el meu àlbum web i podreu descarregar-vos plànol a plànol el traçat de les dues vies, la del TAV i la del tren convencional, que es bifurquen a partir d'un punt determinat.

El termini per presentar candidatures a les eleccions municipals del proper dia 27 de maig es va acabar ahir a mitjanit. Us adjunto el document on podreu veure tots els membres de la candidatura que CiU presenta per governar la ciutat de Girona; vint-i-cinc persones de totes les edats, un grup de gent divers com ho és la societat gironina, que respon a l'ambició de canviar l'ajuntament després de 28 anys de governs socialistes. Ara toca l'alternança democràtica, ara toca un canvi d'aires!

Poques vegades he passat un Sant Jordi tan atrafegat com el d'ahir. La carpa de CiU estava situada en un lloc estratègic, davant de la qual va desfilar gran part del dia una munió de gent. Els vam donar punts de llibre, postals per enviar suggeriments, globus, caramels i bolígrafs mentre ens en van quedar. Hi vaig ser-hi gran part del dia, acompanyat dels membres de la candidatura que van passar per la carpa. Sóc blanc de mena, i tinc la pell un pèl massa delicada, de manera que tantes hores sota el sol m'han deixat com si hagués passat tot el dia a la platja. Agraeixo totes les persones que van tenir l'amabilitat d'atansar-se a la nostra carpa, a les que van recollir el material que els vam oferir i a les que amb els seus comentaris i suggerències ens ajudaran a millorar la ciutat. A la fotografia que vaig fer amb el meu telèfon s'hi veu l'Albert Riera, número 2 de la llista de CiU que encapçalo, i la Coralí Cunyat, que va al quart lloc.

Els primers sondejos dels resultats electorals de la primera volta de les eleccions presidencials franceses donen per fet que Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal seran els dos candidats que passaran a la segona volta, d'aquí a quinze dies. El candidat de la dreta hauria aconseguit un 30% dels vots i la candidata socialista el 25,2%, segons el sondeix difòs per TF1, mentre que la cadena de ràdio pública Radio France situa els resultats en el 29,5% i el 26,3% respectivament. Sigui com sigui, sembla indiscutible que Sarkozy ha guanyat aquest primer torn i que partirà amb avantatge en la segona i definitiva volta. Però les segones voltes tenen molts paranys, i caldrà estar atent als pactes que s'estableixin entre els dos finalistes i la resta de candidats que no han aconseguit superar la prova. El cas més remarcable és el de François Bayrou, el candidat centrista i partidari d'una major descentralització, que hauria superat el 18% dels vots, molt per damunt del 11% aconseguit per l'ultradretà Jean Marie Le Pen (que fa cinc anys, precisament, va aconseguir passar a la segona volta competint amb Jacques Chirac). Què faran els votants de Bayrou a la segona volta? I els de Le Pen? No és senzill de saber-ho, malgrat que hi haurà contactes i segurament pactes entre els dos finalistes i alguns de la resta. Que Bayrou es pronunciï a favor de Sarko o de Ségo no vol dir que els seus votants l'hagin d'obeir. I és sabut que Bayrou és dipositari de vot provinent de les files socialistes i de les de la dreta. El cas de Le Pen és encara més inextricable, perquè és difícil tractar la seva base electoral d'una forma homogènia. Una altra dada rellevant és la de la participació, que pot superar el 85%. La gràfica que acompanya aquesta nota és extreta de Le Monde i recull els primers sondejos, abans de l'escrutini dels vots.

La portada del Periódico d'avui és brillant, una gran idea. El diari dirigit pel gironí Rafael Nadal ha sorprès els lectors amb una portada en forma de còmic on els personatges extrets de la vida quotidiana ens expliquen les notícies del dia que haurien ocupat els espais de la primera plana en format convencional. És una sorpresa però no una novetat: un clàssic de la premsa francesa, el Libération, va ser l'inventor d'aquesta mena de recursos i encara que avui el Libé és un diari mediocre, el pòsit de la seva aportació a la renovació de la premsa encara és perceptible. La premsa de pagament ha d'invertir en valor afegit per tal de mantenir el seu vigor i el seu creixement. Ha de competir en un mercat on abunden els productes informatius gratuïts i de qualitat (en premsa i a Internet) i amb la dificultat d'incorporar nous lectors en el segment de població més jove. Felicito els responsables d'haver pres una decisió periodísticament excel·lent, editorialment valenta i empresarialment ambiciosa.

Que José Luis Rodríguez Zapatero és un mentider i una persona de poc fiar, això ho sap tothom. Però fins avui havia tingut la sort de cara i, sobretot, es beneficia de la miopia del PP que continua instal·lat en la radicalitat no menys miop. Ara ja no té la mateixa capacitat d'enganyar i ensarronar d'abans. Als catalans ja no cal que ens prometi res, perquè ja sabem el que aguanten les seves promeses. La qüestió és que el tarannà de Zapatero també és un gran bluf, un soufflé que ja ha punxat, i d'això se n'acaba d'adonar el Financial Times, probablement el millor diari econòmic del món. El FT denuncia en un article que "la vulnerabilitat de l'economia espanyola necessita una reforma" l'endemà que Zapatero ens fes passar vergonya aliena per les seves desmesurades declaracions d'eufòria econòmica. Diu el Financial: "la manera en la qual aquesta setmana José Luis Rodríguez Zapatero, president socialista, va optar per celebrar l'èxit econòmic del seu país revela una autofelicitació que ratlla l'orgull desmesurat. El president i el seu govern haurien de reflexionar si aquest és un moment 'tan bo com mai s'havia donat' o, més aviat si 'és bo perquè funciona'.
En un altre fragment, el diari britànic sosté: "Zapatero, molt comprensiblement, està traient profit polític del 'boom' espanyol en un moment de creixent tensió política amb l'oposició de dretes. Tanmateix, la seva Administració ha fet poc per incentivar el desenvolupament econòmic del país. Mantenir controlada la despesa és una política necessària, però insuficient; en realitat, els socialistes semblen que converteixen no fer res en una virtut".
Zapatero pot continuar enganyant, ara a través del govern de la Generalitat i el seu president Montilla que és un col·laborador necessari de l'engany, però comença a quedar desemmascarat davant de tot el món.

M'han fet arribar un llibre editat pel Parlament Europeu que es titula "Recopilación de Discursos e Intervenciones" de Josep Borrell en el període que va ser president de l'eurocambra (juliol de 2004 fins a gener de 2007). És un llibre mastodòntic, de 656 planes i de format A-4, per deixar editats uns discursos d'un interès diguem que relatiu. És a dir, un totxo. Un llibre insostenible des del punt de vista de l'espai (no sé on ficar-lo), des del punt de vista del contingut (no veig l'interès a llegir els discursos de Josep Borrell, amb tota franquesa), i des del punt de vista mediambiental (per què ha calgut tanta energia i tant de paper per editar no sé quants exemplars d'aquest voluminós llibre?). Em sembla un menyspreu al mediambient que, venint de l'esquerra conservadora, que sempre té una lliçó a punt per a la resta i que sempre se situa en un pla de superioritat moral, resultat del tot denunciable. Per això us l'he retratat, al costat d'una grapadora perquè us en feu a la idea de les proporcions d'aquest volum. No n'hi hauria hagut prou amb una carta indicant l'adreça a Internet en el podríem anar a consultar? Segurament sí, però a diferència del paper, la publicació electrònica té una pega per a l'ego i la vanitat d'aquesta gent superior: se saben exactament quantes persones han vingut a buscar-te, a llegir-te o a descarregar-se l'arxiu. En canvi, enviant no sé quants exemplars en paper sempre queda el consol d'imaginar que tens legions de lectors...

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, m'ha respost a les preguntes que li vaig formular fa setmanes sobre la reivindicació d'una facultat de Medicina a les comarques gironines, i no puc estar més que decebut pel seu contingut: si el Govern no és capaç de respondre afirmativament al desig de tenir aquesta facultat és que, en realitat, ens està preparant per al pitjor. La resposta és tan ambigua i tan inconcreta que és, democràticament, lamentable. Jo li formulava tres preguntes ben concretes, que necessitaven respostes concretes. Enlloc d'això, s'embolica per no dir res i declina respondre a la pregunta de quina és l'opinió del Govern sobre la reivindicació gironina de tenir una facultat de medicina.
Les Universitats de Barcelona, Lleida i Tarragona tenen facultat de Medicina, però la de Girona no. És l'única del país que no en té, tot i que la societat civil i els professionals la reivindiquen i la troben necessària. És més: les nostres comarques tenen ja la massa crítica d'habitants i la xarxa d'hospitals territorials suficients com per justificar, amb escreix, la necessitat d'aquesta facultat.
Necessitem un Ajuntament que acompanyi la Universitat i el Col·legi de Metges en la reivindicació d'aquesta facultat, i no un que es plegui als interessos del Govern de la Generalitat pel sol fet que sigui del mateix partit. Si volem una facultat de Medicina l'hem de reclamar i hem de pressionar fort, amb convicció, sense renúncies.

Els amics de la JNC em van informar ahir del tracte de què van ser víctimes per part dels Mossos d'Esquadra que vigilaven l'entorn del Pavelló de Fontajau a l'estona prèvia al partit de l'Akasvayu contra Estudiantes. Els joves intentaven repartir pancartes que deien "Catalonia is not Spain" entre els seguidors que entraven al pavelló, però la policia catalana s'entesta a fer de policia del Tripartit i els ho va impedir. És greu i és lamentable, i em recorda el comportament de les forces policials espanyoles durant els Jocs Olímpics, curiosament també sota control de l'esquerra aquesta que fascina tant la gent d'ERC, que es va dedicar sistemàticament a retirar les estel·lades que duia la gent que assistia als esdeveniments. ¿Sota quin argument van impedir el dret a la lliure expressió dels militants de la JNC? ¿Quin delicte o quin reglament estaven infringint? ¿Per què el procés que en diuen d'identificació --eufemisme que oculta la legalment dubtosa pràctica de la retenció-- s'allarga tant? La JNC no va cometre cap delicte ni va vulnerar el dret de ningú: els Mossos es van excedir en el zel polític d'intentar que un esdeveniment de gran audiència televisiva resultés políticament correcte als ulls del senyor Montilla i els seus companys del PSOE. L'efecte Tripartit és això, amics sobiranistes. Ja ens podem anar preparant perquè sota l'excusa del "progrés social" s'hi amaga en realitat una altra mena de progrés: el progrés de la deconstrucció nacional de Catalunya. Si ho volem frenar, només podem fer-ho donant suport a CiU; fer costat a qualsevol altra força política és reforçar aquesta estratègia.

L'Eduard Batlle elabora un seguit de retrats de persones i els publica al seu bloc dins una sèrie que es titula "Interactuant amb...". La seva darrera interacció és amb mi, i us voldria recomanar la lectura de la instantània que em dedica. L'Eduard és una persona oberta i sensible, que fa anys que posa el seu gra de sorra per millorar la societat d'una forma constant i pacient: predica l'entesa i practica la transversalitat. Li agraeixo la cortesia i l'amabilitat.

La comissió d'acció exterior i unió europea del Parlament de Catalunya, de la qual sóc membre, ha comptat avui amb la compareixença d'Hubert Vedrine, exministre francès d'Afers Exteriors i consultor polític rellevant. Ha explicat la seva anàlisi del moment que viu la Unió Europea i ha fet prospectiva, a partir d'una realitat força incontestable, que és l'atzucac difícilment resoluble en què ens trobem. Ell apunta una recpeta sintètica: reconèixer que tenims problemes i discrepàncies sobre moltes coses (identitat, model d'integració, rol de la UE en el món), posar-nos d'acord en les discrepàncies, i formular solucions. Hem de respondre preguntes bàsiques però de gran transcendència: volem créixer o no? Si és que sí, cap a on? I què volem ser en el concert global, un mercat o una potència? I si volem ser una potència, sobre quines bases l'hem de bastir? Una sessió interessant. Avui sí.

La Generalitat va crear un centre d'estudis d'opinió a imatge i semblança del CIS, i té moltes possibilitats d'esdevenir un instrument de propaganda. Avui ens han fet saber el baròmetre d'opinió del mes de març passat, i entre d'altres novetats ens venen la idea que el PSC supera CiU en intenció de vot. Però hi ha trampa, és clar. Perquè els socialistes són mestres en la manipulació de l'opinió pública (només cal llegir, per exemple, una de les opcions sobre la relació Catalunya-Espanya: pregunten per un Estat dins "una Espanya federal", no pas dins d'una Espanya confederal o dins d ela Unió Europea).
Segons aquest baròmetre, la intenció de vot del PSC és del 20,2, mentre que la de CiU és del 19,5. Si agafem les dades del baròmetre de novembre, la intenció de vot als socialistes era del 17,1 i de CiU del 22,6. Per tant, això avalaria casualment la tesi oficial del PSC segons la qual la gestió de Montilla dóna fruits mentre que CiU s'enfonsa. Però mirem una mica més i adonem-nos d'un "petit" detall. Fixem-nos en el que els enquestats diuen que van votar realment en les eleccions del 1 de novembre. En el baròmetre d'aquell mes, els que van declarar que havien votat CiU eren el 21,7%, mentre que els que van delcarar que van votar PSC eren només el 16,6%. Ara, en el baròmetre de març, els que han declarat que havien votat PSC se situen al 25,5% (és a dir, 9 punts més que el baròmetre de novembre!), però dels quals només el 20,2% estarien disposats a tornar-los a votar. En canvi, persones que asseguren que el seu vot va ser per a CiU representen el 24,4%, més d'un punt menys que les que diuen haver votat PSC. No cal que us recordi que els resultats electorals reals van situar CiU molt per sobre del PSC...
És a dir, que si agafen molts més votants reals del PSC que no pas de CiU, i els demanen què votarien si avui hi haguessin eleccions nacionals... el més normal és que surti que el PSC guanya.
Això és fer trampa. I és fer trampa amb diners públics, que encara és pitjor.

El veritable PP és el de Telemadrid. Allò que pretén vendre'ns Josep Piqué --menys radicalitat-- és un holograma perquè al final el que compta són els fets. I els fets en forma de documental indigne situen Piqué en la complicitat pura i dura de l'estratègia de la crispació que promou el seu partit. El seu partit és el dels anuncis radiofònics emesos a Andalusia, i és el que dirigeix la televisió pública de la Comunitat de Madrid. Els pseudo-desmarcatges de Piqué ja no colen: la tàctica del poli bo dins d'un PP carregat de polis dolents no funciona. Potser que es dediqui a donar menys lliçons a la resta de partits sobre el que han de dir i fer, tenint com té tant de fang a la sabata.

L'aeroport de Girona celebra el seu quarantè aniversari, i ho fa de la millor manera: batent rècord de passatgers. Els càlculs per a aquest any situen la xifra de passatgers en 4,7 milions, que contrasten amb els 600.000 de fa tot just cinc o sis anys. Avui s'ha fet la presentació de les activitats commemoratives, i en l'acte s'hi han pogut veure dues maneres ben diferents d'entendre el model aeroportuari. Jaume Torramadé, alcalde de Salt i vicepresident primer de la Diputació de Girona, ha estat valent, contundent i clar: l'actual model de gestió deixa l'aeroport sota llibertat vigilada, en què les institucions com la Diputació són bones per posar-hi diners però no per participar de la gestió. Les paraules d'en Jaume han posat l'únic punt de reivindicació que s'ha pogut sentir amb claredat i rotunditat: volem que l'aeroport de Girona sigui transferit ja. Per contra, el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, ha realitzat un parlament que pulveritza l'esperit de l'Estatut i les ànsies de la societat civil catalana dient que allò important no és "qui" fa les coses sinó "com" es fan, i després ens ha venut la idea de la gran gestió d'Aena: ha vingut a dir que com que aena ja ho fa bé (?), no cal que traspassem res... No cal que els recordi que Rangel és un destacat dirigent de PSC. I el PSC no vol que la Generalitat tingui majoria en la gestió dels aeroports catalans, tal com va quedar clar durant el ple del Parlament sobre l'Estatut. He fet una foto de l'exposició que es pot veure al primer pis de l'aeroport, amb un lema que aposta pel que nosaltres apostem a la ciutat de Girona: nous aires.

La mona de Pasqua protagonitza la sobretaula d'avui. A Catalunya ha adquirit una importància enorme, gràcies al coneixement xocolater que tenim i als mestres artesans que han sortit. Darrerament emeregeix amb força la figura de l'Enric Rovira, creador de bombons espectaculars. Però no és l'únic. En algunes zones dels Països Catalans es conserva, encara, la versió original d'aquest postre; a les comarques alacantines hi he pogut tastar una mona precursora dels artefactes de xocolata de les nostres pastisseries; allí, és un tortell amb ous sencers al seu interior, coberts per la massa. No hi falten les fruites confitades, ni el massapà. A d'altres països, el més habitual és trobar fórmules semblants al panetone italià. Avui, els meus amics romanesos mengen el cozonac que han preparat a casa la vigília, també habitual a la taula de Nadal.

La premsa gironina d'avui informa abastament d'un nou incident provocat per la deixadesa, la desídia i el desinterès de Renfe envers els usuaris. Un Catalunya Express d'horari punta va sortir ahir de Figueres amb la meitat dels vagons, cosa que va provocar la incomoditat i les molèsties de la gent que va haver de viatjar dreta fins a Barcelona. Que surtin menys vagons no és un problema de la manca d'inversions de fa 8 anys, com pretenen fer-nos creure els consellers del Tripartit cada vegada que portem aquest tema al Parlament, sinó que és culpa dels responsables actuals: posar més o menys vagons d'un servei de tren és una decisió que es pren avui, no fa vuit anys. I aquestes coses --és a dir, problemes greus i diaris que els governants no són capaços de resoldre-- allunyen més la gent de la política que els debats més o menys afortunats sobre l'autodeterminació. El més sarcàstic de la situació és que mentre passa tot això, també avui ens assabentem que el conseller Saura, que es veu que no té més feina, va desesperat buscant un mètode que mesuri com som de feliços els catalans; naturalment ja hi ha experts i tècnics que hi treballen! Els suggereixo que pugin al tren que va de Figueres a Barcelona, o als serveis de rodalies, i que demanin als usuaris per la seva felicitat, per com se senten després d'haver pujat en un tren lent, no sempre net, que quan s'espatlla no dóna informació, que et fa arribar tard a la feina, que no et permet ni connectar-te al mòbil (la convsersa se't talla quatre vegades al llarg del trajecte) i que no t'ofereix espai suficient per treballar amb l'ordinador l'estona que hi passes dins.
(la foto és extreta d'El Punt, i la signen Lluís Serrat i A. Turiel)

El pregó de Setmana Santa que va llegir ahir al vespre la doctora Dolors Condom va esdevenir una autèntica lliçó magistral, especialment per l'esforç de síntesi d'un seguit de referències literàries sobre Girona i la seva Setmana Santa que em semblen no només d'un rigor exquisit sinó també d'una gran utilitat: és una manera amena i culta de submergir-se en la memòria recent de la ciutat que alguns, per raons de generació i de circumstàncies, només podem abastar d'aquesta manera. El pregó sortirà publicat d'aquí a un temps; no sé quan la Junta de Confraries el penjarà a la seva plana web (www.juntaconfrariesdegirona.org) però us recomano que quan hi sigui us el descarregueu i el llegiu reposadament. No cal dir que la Fontana d'Or era plena a rebentar.

El portaveu del Partit Nacionalista Basc al Congrés dels Diputats, Josu Iñaki Erkoreka, va visitar la setmana passada la nostra ciutat per pronunciar una conferència a Tribuna de Girona. El divendres al matí, abans de marxar, el nostre cap de cartell al Congrés per Girona, Jordi Xuclà, li va oferir una visita a la ciutat a la qual em vaig sumar. També vam gaudir de l'amabilitat del diputat socialista gironí Àlex Sàez. En començar la visita, em vaig trobar amb tres persones prou conegudes en el món de l'independentisme gironí i els vaig presentar Erkoreka; dues d'elles s'han donat de baixa d'ERC en desacord per la línia estratègica adoptada per la direcció, i la tercera es manté de militant però havent fet pública la seva queixa i la seva oposició al pacte amb el PSC de Montilla. Li van explicar la seva versió i la seva visió de la situació política a Catalunya, i el portaveu nacionalista basc en va prendre bona nota. La fotografia ens la van fer a la plaça Catalunya de Girona.

Us reprodueixo la captura de pantalla del programa d'estadístiques del meu bloc, on veureu l'increment que s'està produint des del mes de gener fins avui. El primer trimestre del 2007 d'aquest bloc presenta uns resultats francament positius. El nombre de pàgines descarregades ha passat de les 2.165 al mes de gener a les 3.184 d'aquest mes de març; el nombre d'usuaris únics ha passat dels 1.899 del gener als 2.721 de març; i el nombre d'usuaris que retornen (que serveix per mesurar la fidelització) també s'incrementa, en passar dels 1.092 del gener als 1.429 del març. Un comportament similar tenen els visitants que entren al bloc per primera vegada (dels 807 del gener als 1.292 del març). Durant el mes de febrer, com podeu comprovar a la gràfica, també es va millorar en relació al mes de gener. Les visites provenen majoritàriament del Principat, però també tinc lectors escampats una mica arreu: a la resta dels Països Catalans, al Marroc, a Suècia, al Regne Unit, als Països Baixos, a Bèlgica i a Alemanya. Us agraeixo de tot cor la vostra fidelitat i la vostra participació. Us encoratjo a mantenir el seguiment perquè ben aviat hi haurà en aquesta mateixa plana noves aplicacions que segur que us agradaran.