La premsa d'avui és rica i variada en temes d'interès, trencant el tòpic que a l'estiu no hi ha mai notícies.
Llegeixo al Diari de Girona, en una documentada crònica de Joaquim Bohigas, la mort del bisbe d'una diòcesi del Perú Enric Pèlach, nascut a Girona l'any 1917. No el coneixia, però em puc imaginar el servei que ha prestat en aquella part del món. Durant anys vaig ser alumne d'un col·legi on hi va venir a retirar-se un religiós marista, el germà Narcís, que havia estat prop de quaranta anys al Perú i que va ser el primer que em va parlar del quètxua i del genocidi cultural i lingüístic de les comunitats indígenes per part del colonitzador espanyol. La feina per dignificar la llengua i la cultura pròpies formava part de la funció evangelitzadora, almenys aleshores. Anys més tard vaig conèixer un altre religiós, germà d'un bon amic meu, que està destinat a una zona especialment conflictiva de l'Equador, en l'enclau fronterer amb el Perú i Colòmbia. El seu treball, gens fàcil i ple de riscos, és un exemple del que és la solidaritat i la cooperació anònimes, desinteressades i desmediatitzades. Que descansi en pau el bisbe Pèlach.
Llegeixo al Punt que la consellera Geli està encantada de la vida amb el fet que la futura facultat de Medicina s'esquarteri en tres universitats diferents, una d'elles privada. No sé si encara són "progressistes" tota aquesta colla de gent, però em sorprèn. Espero que dilluns ens aclareixin tot aquest embolic, si poden, però em temo que ens venen gat per llebre.
M'ha interessat, també, el reportatge difòs per la BBC
que recull el diari electrònic El Debat, on s'alerta sobre els "efectes devastadors" d'una crisi immobiliària a l'Estat espanyol. Alguns fa temps que demanem un canvi de rumb en el model socioeconòmic de la nostra societat, i particularment de la nostra ciutat: hem de treballar de valent a la recerca de nous jaciments de creació de riquesa, però sembla que de moment això no preocupa als actuals governants.
Notícies interessants, a les quals cal afegir, per descomptat, la crisi monumental que té el PP a Catalunya i l'escàndol del segrest de la revisa satírica
El Jueves per una vinyeta sobre els prínceps espanyols. La dimissió de Piqué portarà cua, i significa un canvi de rumb que elimina, al meu entendre, les escasses possibilitats que Rajoy fos el guanyador de les eleccions estatals. El segrest de la revista catalana em sembla impresentable i anacrònic. He de dir que no entenc la reacció del meu col·legi, el Col·legi de Periodistes, quan en la nota en què condemna el segrest recorda que els mitjans de comunicacióm "han de fer ús de la seva llibertat d'expressió amb respecte a les persones, sigui quina sigui la seva condició". Bé, en tot cas cadascú sabrà de quina manera vol fer ús de la llibertat d'expressió mentre no vulenir la llei; les recomanacions estan bé i segurament les comparteixo, però exigir una determinada manera d'exercir una llibertat em sembla excessiu. Tampoc no comparteixo la idea que una vinyeta com la que apareixen els dos prínceps sigui irrespectuosa: pot ser més o menys grollera, més o menys graciosa, però quan es tracta d'humor i de sarcasme --que és el model de negoci de la revista-- em sembla que té poc sentit demanar certes coses. Insisteixo que els límits vénen marcats per la llei, i les opcions individuals les decideix cadascú d'acord amb la seva consciència i la seva moral. El jutge que ha segrestat la revista ha provocat l'efecte contrari al desitjat (volent evitar la difisuó de la suposada injúria l'ha acabat estenent-la per tot arreu)... Encara que amb aquesta gent mai se sap quines són les seves intencions reals.