Per Tots Sants, Girona bull de gent i de parades d'art. Hi he donat un tomb, i he pres algunes fotos amb el meu mòbil. L'amic i col·lega Eduard Cid d'Onda Rambla ha tingut l'amabilitat de convidar-me al seu programa que feia en directe des de la Rambla, i m'ha costat arribar-hi.
Aquesta diada de Tots Sants ha fet un any exacte de les eleccions al Parlament de Catalunya que va guanyar Convergència i Unió amb claredat i incrementant la diferència amb la segona llista més votada, la que encapçalava José Montilla. En aquelles eleccions vaig advertir a totes les persones amb qui vaig tenir ocasió de parlar que si CiU no en sortia prou reforçada, la reedició del tripartit i la proclamació de Montilla com a President de la Generalitat serien inevitables. En això jo no tenia dubtes, però confesso que no m'imaginava que amb una diferència superior als 10 diputats entre CiU i el PSC, Esquerra perpetrés la ximpleria de tornar a confiar en el partit que els acabava d'expulsar del govern i que hauria reculat clarament a les eleccions, presentant, a més, un candidat de l'ala espanyolista. Em vaig equivocar, però des d'aleshores ja no m'he tornat a equivocar més. Sabia que reeditarien tan tripartits com fóra possible, i ja veia perillar la Diputació de Girona. Tan és així que un alt dirigent d'Esquerra em va fer jugar, mesos abans de les eleccions municipals, un sopar que es reeditaria el pacte nacional a la Diputació. Jo li deia que si sumaven amb el PSC farien govern socialista, i ell que no, que estaven molt còmodes governant amb CiU, que no els interessava que tot el poder del país estigués en mans del PSC, i tota la retòrica hipòcrita que ja coneixeu abastament. El cas és que vaig acceptar l'aposta, sobretot perquè el personatge em mereixia, aleshores, confiança i credibilitat. No va ser l'únic dirigent d'Esquerra que en aquella època emetia el mateix missatge. Naturalment, vaig guanyar l'aposta però no he reclamat el sopar, perquè per passar estones desagradables ja tinc les compareixences del president Montilla cada quinze dies al Parlament, on és inevitable tenir sempre un record per tots els que han fet possible que aquest país hagi caigut tan avall.
Si parlo d'això és per recordar que teníem raó, que no vam enganyar quan dèiem que si el tripartit sumava el tornarien a fer. La petita història d'aquest any m'ha ensenyat moltes coses, no sempre agradables. Ara ja sé que Esquerra no farà res que contradigui els interessos del PSC o que beneficiï els de CiU, i que com més temps passa, més s'assemblen a un corrent intern dels socialistes, d'aquells que diuen que formar part del PSOE és el més intel·ligent per defensar els interessos de Catalunya i per això accepten cometre la botifleria de sortir a defensar la inútil de la ministra Magdalena Álvarez. I sense tenir la més mínima por a rebre cap represàlia dels seus col·legues d'Esquerra malgrat que qui surt a defensar la ministra sigui algú que milita al PSC, el mateix partit que avui fa un any va perdre clamorosament les eleccions i que avui governa tots els racons del país (mitjans de comunicació públics inclosos).
Aquest ha estat l'any que he entès que l'actual Esquerra no pactarà mai amb CiU, per més que ens hi posem bé. No vol, ni voldrà. La mesquinesa que he conegut aquest any ha arribat a nivells difícils de creure, que deixo per les meves anotacions més íntimes. Però la recordaré tota la vida, perquè la política és, ha de ser una altra cosa. No és cap casualitat que el desprestigi de la política i els polítics s'escaigui en aquest temps, en què la ximpleria cotitza a l'alça i esdevé èpica als ulls dels relators de la versió oficial, i en canvi l'ordre lògic de les coses és perseguit per nous inquisidors que branden un enformador amb el qual conformen el teu pensament, orienten el teu vot, desprestigien i persegueixen els periodistes que no has de llegir, inventen una velocitat oficial del règim contra els Galileus que els contradiuen, t'ensenyen com has de parlar i quina terminologia has d'emprar.
La història ens demostra que hi ha un pèndol. La meva modesta aspiració és contribuir a fer que quan el pèndol oscil·li cap a una altra banda hi trobi un país menys desfigurat del que els sapastres que ens governen ens deixarien si algú no gosés plantar-los cara. De moment estem sols plantant cara al règim del Tripartit dels Socialistes de Catalunya. N'hi ha que se'n foten, d'aquesta solitud, i hi veuen un senyal de feblesa. Jo penso tot el contrari: cal ser molt ferm, valent i decidit a mantenir-se contra la inquisició, si se'm permet la metàfora. N'hi ha que fa temps que tenen a punt la foguera i que frisen perquè ens hi rostim. Pensen que ja tardem massa a desaparèixer, i no s'expliquen com pot ser que essent ells els dipositaris de la Veritat i essent el Partit Escollit pel Messies, hi hagi encara tants heretges en aquest país que els gosin desafiar votant Convergència i Unió.
Bé: que procurin que el pèndol no se'ls endugui avall, que fa baixada.
