Aquest migdia, tres noies estudiants de primer de periodisme de la UAB m'han fet una entrevista per a un treball de curs. La Carla, l'Esther i la Irene m'han preguntat sobre aspectes de la meva vida i de la meva activitat d'una forma que ja permet endevinar que el cuc del periodisme els bull per dins. Me n'alegro, i espero que acabin els estudis satisfetes del que han après i amb possibilitats d'entrar a treballar en algun dels mitjans que anhelen. Són de Malgrat, de Sabadell i de Sant Boi, i formen part de la generació de periodistes que d'aquí a pocs anys serà l'encarregada d'informar el país; aniran a les rodes de premsa, micro en mà, per cobrir la informació per un diari, per una ràdio o una tele, o per un mitjà electrònic. Potser seran blocaires de referència, o potser formaran part de l'equip de retransimissions d'en Puyal. Els agraeixo la paciència que han tingut, i les animo a alimentar la vocació que senten per l'ofici de comunicar, que avui és un dels oficis que tenen més responsabilitat en la formació d'un imaginari col·lectiu.

El Parlament ha aprovat aquest matí la proposta de resolució que vaig presentar fa un temps per tal que s'instés l'administració de l'Estat espanyol a adoptar el domini .cat a les seves webs que tenen versió en català. El Tripartit hi ha presentat una esmena que, al nostre entendre, rebaixa una mica l'àmbit d'aplicació d'aquesta resolució però en essència respecta el seu esperit, i per això l'hem acceptat. L'esmena del tripartit apel·la a les "administracions públiques que interven en l'àmbit lingüístic del català" que si bé és una apel·lació a d'altres comunitats autònomes --Balears, que ja ho fa, País Valencià i Aragó-- en realitat exclou webs com les del Museo del Prado o la Biblioteca Nacional espanyola que, sense intervenir en el nostre àmbit lingüístic, tenen versions a la nostra llengua (la del Prado, per cert, més acceptable que la de majoria de ministeris). En tot cas, però, també inclou l'administració de l'Estat i això és important. Ara caldrà veure dues coses: com es mou el nostre Govern per fer complir el mandat del Parlament, i quina capacitat té de convenciment i negociació perquè els seus companys i col·legues espanyols els facin cas.

Avui ha estat un dia terrible. Al matí em comuniquen la mort del meu oncle Lau, de Palamós. La bondat feta persona. La tristesa a la família és total, i justificable. Perdem un membre entranyable de la nostra família, que deixarà un gran i grat record. Sempre li vaig apreciar un deix d'ironia empordanesa que se li escapava per sota el nas, amb un somriure afable i amical que mai oblidaré. Tampoc, naturalment, la seva faceta musical i l'elogi que em féu un dia que jo intentava treure notes d'un saxo tenor rovellat amb el qual practicava algunes lliçons. El seu comentari em va animar com no es pot imaginar!
Quan em disposo a fer-ne una semblança interior del meu oncle, em truca en Dani Vivern i em comunica una altra mala notícia: s'ha mort en Miquel Diumé, amic, periodista, blocaire. No me'n sé avenir. Retorno al bloc d'en Miquel i rellegeixo el post número 83, on ens informava del veredicte que acabava de rebre: metàstasi. Va ser el seu darrer apunt al bloc.
Un dia terrible.

El primer de juny hi haurà eleccions locals a Romania, i aquests dies són d'intensa campanya electoral. Hi ha poques idees importables, la veritat. Suposo que nosaltres devem fer la mateixa fila que a mi m'ha semblat que feien els candidats d'allí, aquests dies que hi he estat... però no per això m'han deixat de sorprendre alguns cartells. Us en reprodueixo un que vaig retratar al "sector 4" de Bucarest (hi ha eleccions directes a alcalde per a cada districte de la ciutat, i també eleccions a "alcalde general" de la capital) i que m'ha cridat l'atenció. Em penso que els comunicadors, politòlegs i experts en màrketing i publicitat hi trobaran tot allò que no s'ha de fer. És la campanya de Victoria Virgolici, la candidata independent que es presenta com "La dona de ferro", una mica a l'estil d'aquelles atraccions de fira d'abans. Certament no es pot pas dir que no hi hagi coherència entre el discurs del lema (la dona de ferro) i el posat de la Virgolici (d'una mala llet que espanta), però em temo que els electors fugiran esperitats. I això que ha pensat en un missatge ben directe: "Cala foc als interessos de grup dels partits: vota la dona de ferro"
Per cert, que si aquí tenim dubtes cada vegada que hi ha enquestes, no sé què pensaríem si ens trobéssim que a un candidat una enquesta li dóna el 4,2% i una altra el 17,8%... O un que va del 3,1% del sondeig d'un diari al 51,8% del sondeig d'un centre d'estudis. No sé amb quins marges d'error deuen treballar, francament.

La reacció del PSC a la posició de CiU sobre el nou finançament del país és d'allò més desconcertant i decebedor. Diuen que no és admissible perquè és insolidària amb Espanya. Quins nassos i quina cara dura: o sigui que reclamar el compliment de l'Estatut és ser insolidari amb Espanya. Caram: aquests són els que han de defensar els interessos catalans a Madrid? Aquests són els negociadors preferits d'Esquerra per aconseguir fer complir l'Estatut? Això es complica. Mentre Esquerra encara no ha decidit què vol ser quan sigui gran (i ja fa cinc anys que governa aquest país...), el PSC va tirant milles i va aplanant el camí per tal de fer fàcil la vida del seu màxim dirigent, Zapatero, i no emprenyar-lo massa ara que vénen vaques flaques. Segur que els ho agrairà col·locant més directors generals i secretaris d'Estat amb militància al carrer Nicaragua. Amb els seus, Zapatero sap ser agraït.
Tenim el que ens mereixem? No ho crec pas. Tenim el que Esquerra va decidir que ens mereixíem, que no és el mateix. I cada dia és més sagnant l'error de posar tot el país en mans del PSC. El catalanisme del futur jutjarà amb molta severitat la gran equivocació que l'ambició desmesurada, l'odi i la frustració d'un grapat de ressentits, embriacs de poder, van consumar. Per això em fa molta gràcia aquest patètic intent de tornar al simulacre d'equidistància per part d'uns candidats acabats, tocats i potser enfonsats. Ara ja em fa riure. Penso en totes les persones d'Esquerra que reien per sota el nas --o de forma més evident-- veient la nostra gran decepció quan ens vam adonar que el pacte del segon tripartit ja estava fet d'abans de les eleccions. N'estan tan convençudes com aleshores, de l'encert del seu pacte? Segurament, perquè fa temps que el seu imaginari està colonitzat --i acomplexat-- pel PSC. Que facin el congrés, i ja veureu com els faltarà temps per enviar missatges tranquil·litzadors al soci principal del Tripartit dels Socialistes de Catalunya. No tardaran ni un dia.
Això és el que tenim, que no és allò que ens mereixem. Catalunya es mereix molt més.

El president d'Adif ha estat avui a Girona. Als grups se'ns va informar ahir mateix. No sé si és la manera que té Adif de funcionar, però avisar en 24 hores d'antelació d'una visita que devia estar programada a l'agenda no és la manera correcta de fer les coses. Deixem-ho. El cas és que aquest migdia tots els grups de l'Ajuntament hem tingut una trobada amb ell. Mitja hora, aproximadament. Després, ell, el seu sèquit i l'alcadessa anaven a inaugurar l'oficina d'atenció al ciutadà. No han pas demanat si hi volíem anar, de manera que hem entès que no hi érem convidats. Deixem-ho, també.

El que importa són les obres. Que es facin bé, però sobretot que es facin escoltant la ciutat... i això ja no depèn només d'Adif sinó també de l'Ajuntament. Siguem clars: malgrat que avui la reunió donava per poc, atès el caràcter formal i la precipitació de la seva convocatòria, la ciutat espera la resolució d'aspectes que resten pendents. L'estació de mercaderies, el túnel del Pont Major i l'enderroc del viaducte en són uns dels més importants. El president d'Adif s'ha compromès a una nova reunió, potser planificada amb més temps i potser preparada prèviament entre tots els grups. En tot cas, esperarem amatents la sessió pública per explicar el projecte que s'ha previst per al mes de juny.

Aquests dies s'ha iniciat l'operació d'instal·lació de l'orgue de tubs que la fundació Alisent de Barcelona va donar a la Diputació de Girona i que vam convenir, quan en carles Pàramo era elpresident de la Diputació jo era el director de la Casa de Cultura, d'ubicar-lo a la capella de l'antic hospici. És un orgue construït pel darrer organista de Girona, el sr. Aragonès, que tenia el taller al carrer Hortes, on es construiren orgues i harmòniums alguns dels quals encara funcionen a ple rendiment. D'altres van ser, lamentablement, destruïts durant l'ensulsiada del 36-39.
La restauració i tot el procés d'instal·lació han comptat amb els coneixements i l'excel·lència d'en Josep Maria Escalona, de Cassà, que és un dels grans experts en la matèria que té el nostre país. No ha estat fàcil, ni barat. Ha calgut restaurar-lo a Alemanya, i ara que totes les peces d'aquest enorme trencaclosques ja han arribat a Girona caldran encara mesos perquè es pugui estrenar. Tot fa pensar que el concert inaugural serà abans de cap d'any.
Aquesta setmana he anat a veure els treballs, encuriosit. L'Escalona hi era, retratant totes les accions. Jo he aprofitat per captar algunes imatges que he penjat al meu àlbum d'internet, per si us són d'interès. A mi m'ha interessat molt. Veure els tubs, cadascú amb la seva sonoritat única; conèixer la quantitat de registres; el funcionament de la màquina...
Quan estigui a punt, Girona disposarà al centre de la ciutat d'un orgue de tubs en un auditori civil on es podran oferir tota mena de peces i concerts, i es podrà prestar un gran servei al Conservatori de Música.

L'envelat municipal de sant Julià del Llor i Bonmatí --en aquest darrer nucli-- ha acollit l'aplec de Convergència Democràtica de Catalunya a les comarques gironines. Hi hem anat unes 300 persones, i ens hi ha acompanyat l'Artur Mas, fresc i proper com mai. Enguany tocava a la comarca de la Selva interior organitzar la trobada (l'amic Narcís Junquera n'és el president) i la cosa ha anat d'allò més rodat. I m'ha agradat trobar-me amb amics i coneguts, gent que veig més sovint i d'altres que veig de tant en tant. M'ha fet gràcia trobar-me la gent d'Amer, i alguns d'ells m'han demanat que els fotografiés al costat de l'Artur Mas, cosa que naturalment he fet amb molt de gust. He penjat un petit vídeo recordatori de l'aplec i també un petit àlbum de fotos. El més important: l'ambient, l'alegria i la convicció de la solidesa de Convergència gairebé cinc anys després que els profetes anunciessin les trompetes de l'apocalipsi per a la nostra formació i malgrat els intents d'allò que jo anomeno el convergenticidi ordenat des dels politburós d'alguns partits. No se n'han sortit, i som ben vius.

Si encara no n'heu tingut l'ocasió, us recomano que llegiu l'entrevista que publica El Punt (edició comarques gironines) avui a l'empresari del sector de l'hostaleria Joaquim Hugues, en Quim del Boira. L'he trobat d'un gran interès, i crec que més enllà de Girona i dels qui coneixem en Quim pot ajudar a la reflexió sobre aspectes del nostre present com a societat. El titular crec que ja és tot un discurs, "Tots els cuiners volen ser l'Adrià, però fa falta gent per fer un bon menú de vuit euros", o aquesta resposta que apareix en un dels destacats de l'entrevista: "Els immigrants han aportat ganes d'aprendre, esforç i una cultura que creu que servir no és una feina denigrant".
Quim Hugues té, malgrat que és jove, una llarga experiència en aquest sector. L'experiència d'una persona que ben aviat ja era rere la barra del bar ajudant la seva mare, prenent més tard el relleu generacional i convertint aquell entranyable Boira en el grup d'hostaleria més potent de la ciutat de Girona. És algú que pot parlar des d'un coneixement total, perquè la feina no l'ha espantat mai i ha recorregut a fons tots i cadascun dels esglaons. L'Hugues és el tipus de persona que ha tirat endavant aquest país. En conec uns quants més, i alguns d'ells ho han passat malament aquests darrers anys perquè han vist com el seu model basat en l'esforç, en el guany diaria base de valor afegit, de treballar i produir, quedava en ridícul davant dels enormes guanys del boom immobiliari aconseguits amb el mínim esforç.
Em demano si les persones com en Quim Hugues trobaran en el sector bancari el mateix suport que els promotors han trobat tots aquests anys, si els seus projectes de creixement i millora trobaran la comprensió que ha trobat l'edificació de pisos. No ho tinc tan clar.

Aquesta tarda hem ofert una roda de premsa per explicar la nostra posició davant de la presentació sobtada del projecte de pavelló per a la Devesa que va fer ahir una part de l'equip de Govern de l'Ajuntament de Girona. Ens havíem proposat mantenir-nos en un pla de discreció mentre durava el procés participatiu per tal de no interferir en el debat ciutadà, que és el que ara importa. Però la irrupció d'ahir del PSC i Esquerra presentant un projecte ben definit ens obliga a sortir al pas i denunciar l'intent del tripartit d'intoxicar l'opinió pública gironina ara que som a la recta final del procés participatiu.

Aquest és el resum del que hem explicat l'Albert Riera i jo en la roda de premsa d'aquesta tarda:

La plantilla, el cos tècnic i la directiva del Girona Futbol Club han vingut aquest migdia a la Casa de la Vila, convidats per l'Ajuntament. La recepció és amb motiu d'haver guanyat la lliga de futbol de Segona B i entrar en condicions favorables a la lligueta que determinarà els equips que faran el salt cap a la Segona A. El president, Josep Gusó, ha encapçalat la delegació.
Dilluns que ve, a les quatre de la tarda, es farà el sorteig que ha d'emparellar els equips que s'hauran d'anar eliminant. Pel fet d'haver-se proclamat campió de la seva categoria, el Girona té alguns avantatges. El primer, el factor camp: tots els partits de tornada es jugaran a casa. El segon, que mai no li podrà tocar jugar contra un equip que s'hagi proclamat també campió de la seva categoria, de manera que teòricament s'eviten els rivals més forts. I el tercer, que el Girona afronta aquest play-off carregat de moral pel bon joc i per l'enorme il·lusió que els ha de fer als jugadors poder dur l'equip --i les seves carreres professionals-- a les cotes més altes de la seva història.
Que hi hagi sort dilluns... i sobretot el diumenge següent, que és quan toca jugar el primer partit.

Avui hem celebrat ple ordinari. L'ordre del dia segueix la tònica habitual del tripartit en el que portem de mandat: mediocritat, poca volada. Només l'aprovació del pla d'energies renovables podria indicar una certa idea de futur. Aquesta incapacitat per portar a ple plans de futur no m'estranya gens, perquè encara avui els regidors de l'equip de Govern tenen serioses dificultats per recordar-se de com em dic, i em canvien el cognom sempre que en tenen ocasió. Els deu fer gràcia. Però que algú que ha de decidir sobre la ciutat --i que cobra dedicació exclusiva per fer-ho-- no sàpiga retenir el cognom del portaveu d'un dels grups municipals de l'Ajuntament indica el poc interès que hi posen i el poc respecte que tenen per als que no pensem com ells, que ja se sap que van néixer tocats amb el do de posseir la veritat. Per mi poden continuar exhibint la seva particular mala educació, el seu mal estil d'entendre les relacions que han de mantenir amb l'oposició.

En aquest context ja us podeu imaginar que els sis representants de CiU fem tot el que podem, encara que al davant hi tinguem un equip de Govern de 17 regidors, que és la suma dels membres del PSC i de les crosses, sempre a punt, d'Esquerra i ICV.

La conseqüència és que molt sovint els argumentaris dels regidors de l'equip de Govern són d'una inconsistència que espanta. Per exemple, fa tot just un mes, l'alcaldessa de la ciutat deia en el ple que desconeixia totalment la data d'inici de les obres del TAV i em preguntava a mi, volent fer-se la graciosa, si jo la sabia. El cas és que li hauria de caure la cara de vergonya no saber la data de les obres més importants de la ciutat a menys d'un mes que s'haguessin de començar, com s'ha comprovat posteriorment. O mentia quan deia que no sabia quan començarien, o té un problema molt greu d'informació. No sé què és pitjor.

Avui al ple hem tornat a tenir diverses mostres d'aquest capteniment. Quedarà per a la història la insistència de la regidora Terés i l'alcaldessa, a la prgunta de l'Albert Riera, a dir que les escoles de la ciutat estan netes, quan hi ha un clamor del sector que diu que les coses no es fan gens bé. La gent que es queixa s'ho deu inventar, imagino.

Però el més surrealista s'ha esdevingut en l'apartat relatiu al catàleg de patrimoni de la ciutat. Un equip de Govern que ha estat condemnat a pagar 2,3 milions d'Euros per la mala gestió feta en el cas del xalet Tarrús hauria de tenir un mínim de prudència a l'hora d'abordar aquesta qüestió. El cas és que avui s'han aprovat una sèrie de canvis en la catalogació d'edificis que acaben de dinamitar el poc que quedava de la política de catalogació municipal. Jo no sé què pensaran els tècnics que fan interessants informes arquitectònics de catalogació d'edificis i que després veuen com s'argumenta en contra d'allò que han defensat aferrissadament. El resultat d'aquesta política és esfereïdor: acabarem tenint una ciutat en què els edificis catalogats seran, en realitat, pures façanes. Literalment, vull dir: es conservarà només la façana, per salvar la cara de l'Ajuntament i que pugui dir que fa alguna cosa per salvar el patrimoni cultural, i punt.

Jo ja puc imaginar que si ets membre d'un equip de Govern que té el suport de 17 dels 25 regidors que formen l'Ajuntament t'ha de fer molta mandra haver de donar explicacions en un ple que mai et podrà obligar a canviar res. Però la democràcia ja les té, aquestes coses. I nosaltres no ens cansarem; més aviat al contrari. O sigui que, em diguin com em diguin, no s'estalviaran pas ni preguntes, ni mocions, ni intervencions crítiques quan calgui i fer-les.

Sota una pluja molt benvinguda, aquest matí s'ha obert el "Girona temps de flors". I l'èxit ja s'ha produït només de començar, com ho demostren les riuades de gent que omplen els carrers del barri vell. He passejat per tot l'itinerari, sota els paraigües d'altres que generosament m'anaven aixoplugant. Amb els companys regidors de CiU Imma Boadas, Coralí Cunyat i Quim Oliva, hem assaborit una exposició que és un dels grans atractius anuals de la ciutat. Felicito els organitzadors i els artistes ques'han esforçat per superar-se un any més i convertir Girona en la destinació de milers de persones que ens visitaran aquests dies. També he felicitat l'Anna Pagans, que bona part del recorregut l'ha fet amb un ram de flors: avui és el seu aniversari. Trobareu les fotos del recorregut al meu àlbum d'internet.

És evident que no em correspon a mi decidir si la Mònica Terribas té o no el perfil adequat per ser directora de TV3 tal com avança avui El Periódico. Però sí que puc opinar, perquè és un assumpte d'interès professional i d'interès públic. Què se li pot exigir a un director de la televisió pública del país? En primer lloc, que sigui un professional molt bo. La Mònica Terribas ho és, però no pas d'ara sinó de fa molt de temps. La seva formació i la seva carrera professional són excel·lents. En segon lloc, que tingui clars els punts cardinals de l'espai de referència, que és molt ampli i variat, que ha d'observar, protegir i potenciar un mitjà públic nacional. I la Terribas ha demostrat amb escreix que això també ho té clar.

I encara hi ha una altra virtut que ha de tenir i que em penso que la Mònica Terribas també té: saber resistir les pressions que sens dubte vindran del poder que controla, de forma directa o indirecta, el mitjà. Segurament no estaré d'acord amb algunes decisions que adopti o amb algun contingut o línia editorial determinats. És inevitable, i no passa res. La directora de TV3 pren decisions arriscades, i això sempre genera més espais de discrepància que no pas quan no es decideix res o el que es decideix és com les lleis que aprova el tripartit, bàsicament vapor sense contingut. Però tinc la convicció que les decisions les prendrà des d'aquella professionalitat i des d'aquell marc de referències, i això per a mi és suficient per confiar-hi i per esperar amb raons fonamentades que Mònica Terribas serà molt bona directora de TV3.

Estupefacció en llegir el que es planteja l'empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter: apujar el preu de l'aigua perquè ha disminuït el consum. Però quina presa de pèl és aquesta? O sigui que des de l'administració ens empenyen a estalviar aigua, i fins elaboren reglaments que ens poden castigar econòmicament si en fem un consum excessiu... i ara que n'estalviem també ens castiguen perquè no recapten prou. Això no pot ser. No provisionar en pressupost els efectes de la política d'estalvi d'aigua --que entenem que no és improvisada i que respon a un plantejament estratègic de l'anomenada "nova cultura de l'aigua"-- és un error, però fer-lo pagar als ciutadans és encara pitjor. Si hem reduït el consum per càpita, això mereix un premi i no un càstig. Quina manera d'incentivar l'estalvi és aquesta?
En política d'aigua fa temps que es navega. L'Ajuntament de Girona ens va anunciar restriccions molt abans que aquestes fossin obligatòries i molt abans que es resolgui la situació del Ter, de la qual els gironins no som culpables sinó víctimes. Es van haver de fer enrere. Després ens presenten un reglament de sancions que situa el ciutadà en la condició de sospitós pel fet de consumir aigua. I ara ens diuen que gràcies a que la majoria de gent ha estat solidària i ha actuat amb gran responsabilitat, el resultat és que ens apujaran el preu de l'aigua.
Espero que l'alcaldessa faci rectificar l'empresa. Espero que els veïns de Girona, Salt i Sarrià no hagin de pagar més pel fet que estalvien aigua. Ja n'hi ha prou de prendre el pèl al ciutadà.

Modest Prats explicava l'episodi amb aquella veu de tro i aquella dicció que el caracteritzen. Les peripècies de la calaixera de mossèn Alcover formen part de l'èpica de la nostra filologia, tot i que també té característiques per figurar en l'anecdotari del país, sobretot si ens imaginem aquell bon home tornant ell i calaixera cap a les Illes després d'haver-se discutit amb Pompeu Fabra. Era una fabulosa i colossal base de dades a la manera que permetia la tecnologia d'aleshores: una immensa calaixera integrada per una munió de calaixos que classificaven fitxes lingüístiques on es recollien vocables i expressions pròpies de cada ofici de l'època. Mossèn Alcover era un caçador de paraules a l'estil dels entomòlegs de principi de segle, i gràcies a la seva increïble tasca tenim un dels monuments més preciosos que pot tenir una llengua, el "Diccionari Català-Valencià-Balear". Durant la seva estada a Catalunya, Alcover va recórrer moltes poblacions a la recerca de variants i pronúncies dialectals dels mots de la nostra llengua. Feia parlar a les persones de totes les condicions i edats, i apuntava en una llibreta el que li despertava l'interès. Una d'aquelles persones fou el germà de la meva àvia, aleshores un escolà de menys de deu anys, al qual Alcover va demanar de recitar la taula de multiplicar del 12.
D'això aviat farà cent anys. Fa un parell de setmanes, l'atzar em va portar a haver de jugar un paper similar al del meu oncle-avi, però aquesta vegada sense la intervenció humana: per invitació d'un amic, vaig rebre un correu electrònic en el qual se'm convidava a col·laborar en un programa informàtic de reconeixement de la veu. Em pagaven 10 euros i havia de respondre a un grapat de preguntes que em feia un contestador automàtic. És una empresa de Los Angeles que treballa per a Microsoft, i que cerca parlants de català dels diversos territoris per tal d'engruixir una base de dades que contribueixi a perfeccionar un sofisticat sistema de reconeixement de la veu a través de l'ordinador. He vist funcionar un d'aquests programes en llengua anglesa i és d'una utilitat que no ens podem imaginar. A la llengua catalana li seria d'una ajuda extraordinària, sobretot en la prestació de serveis per part de les empreses.

Si mossèn Alcover --i el senyor Moll-- hagués tingut al seu abast una tecnologia com aquesta els resultats encara haurien estat més fabulosos.

Si voleu contribuir a perfeccionar el programa podeu entrar al web de "Fes-te sentir" i seguir les seves instruccions. En alguna ocasió us haureu d'aguantar el riure, perquè alguna de les preguntes et deixa desconcertat, però val la pena. Destineu uns minuts de la vostra jornada a la llengua catalana.

Més informació en aquesta notícia de Vilaweb.

El bloc e-Xaps, especialitzat en partits polítics i Internet, fet per en Xavier Peytibi, dedica una entrada als diputats al Parlament de Catalunya que fem servir el Twitter, i té l'amabilitat de citar-me. El company Albert Batalla, flamant alcalde de la Seu d'Urgell, n'és un dels usuaris més actius com també el diputat socialista gironí José Antonio Donaire.

Sabem del gust de Zapatero per fer discursos tous i bonistes. I sabem que els seus fets no l'avalen, perquè senzillament no fa res. La inacció és la característica que ha convertit Zapatero en un polític blindat al desgast. Ara en tenim una prova vergonyant. L'informe anual del centre Simon Wiesenthal, dedicat a perseguir nazis arreu del planeta, denuncia que l'Estat espanyol, conjuntament amb d'altres Estats "exemplars", ni tan sols ha respost al qüestionari que els van enviar. L'interès de Zapatero pels dres humans només es dóna quan hi ha càmeres que l'enfoquen --que és quan posa aquella cara tan telegènica--, però quan es tracta de fer feina ni tan sols respon un qüestionari d'una institució fora de tot dubte, que no vol altra cosa que caçar criminals culpables de crims contra la humanitat.