30 novembre 2008
La decisió nacional del món local
Alcaldes i regidors adherits al manifest de Decidim.cat ens hem compromès a impulsar, quan s'escaigui i de forma coordinada, una consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir el nostre futur. És una alternativa positiva, intel·ligent, que vam exposar i tractar durant el dinar d'ahir a Barcelona. Però érem, som, massa pocs. No puc dir que d'ahir en sortís amb un optimisme desbordant perquè vaig trobar-hi a faltar gent. Alguns no van poder venir perquè en diumenge sempre hi ha actes al municipi, a la comarca o a la demaració als quals és indefugible d'assistir. Però ens haurem d'esforçar a ser molts més i, sobretot, que se'ns noti molt més. Espero que en siguem capaços.

 
Escrit per krls el dia 30.11.08 | Enllaç permanent | 1 comentaris
27 novembre 2008
Primeres esquerdes: les obres del TAV a Girona s'han d'aturar
El grup municipal de CiU a l'Ajuntament de Girona hem emès un comunicat aquesta tarda en el qual demanem la paralització de les obres del TAV a la ciutat arran de les esquerdes aparegudes en un edifici del carrer Gironella, denunciades per la Plataforma d'Afectats. Les obres s'han d'aturar fins que no es coneguin les causes de les esquerdes i es prenguin les mesures perquè no es tornaran a produir. Cal que l'Ajuntament exerceixi totes les competències que té a la mà i impedeixi que continuïn uns treballs que són a l'origent d'aquesta incidència.
Des de CiU també reclamem que es convoqui urgentment la comissió de seguiment municipal i que es doni informació transparent i rigorosa sobre el desenvolupament de l'obra.

 
Escrit per krls el dia 27.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
25 novembre 2008
Tripartit, una fórmula de govern subprime


Els diaris i revistes de la vella escola solien proclamar a la capçalera un concepte que veig que ha desaparegut. Al costat del nombre d'anys, informaven els lectors que tal publicació es trobava en una determinada "època", que volia dir les vegades que la publicació havia canviat de format, de línia editorial o d'equip directiu. Si ho apliquem al Tripartit, la seva capçalera hauria de parlar de la seva "segona època" i del "cinquè any" per bé que a partir de l'1 de gener l'ortodòxia aconsellaria posar ja "sisè any".

Encaminats, doncs, al sisè any del Tripartit, segona època, és hora de fer-ne un balanç. La federació de CiU ja l'ha fet aquest matí, a càrrec del nostre president Artur Mas. Us he adjuntat una presentació que podeu anar passant, i també us recomano aquest vídeo. Abans l'ha fet el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, i aviat el farà el conseller de la vicepresidència i expresident d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira.

Més enllà d'aquesta varietat de balanços jo en vull fer un de personal. Som a l'equador de la legislaura i és un moment per aturar-nos al replà i analitzar d'on venim i cap a on anem.

Fa temps que tinc la sensació que no anem enlloc. Ho dic amb convenciment. D'una banda el catalanisme ha patit i pateix la ferida, duríssima, dolorosa, llarga, d'una divisió artificial, forçada, nihilista. Amb el pas dels anys, l'error d'Esquerra esdevé tan colossal que ja ningú no gosa ni esmentar-lo. Nosaltres hem demostrat que sabem mirar endavant. Això no canvia l'anàlisi política ni la història de la política del país: el judici dels historiadors sobre aquest període serà molt sever, i alguns que pensen figurar a la secció d'herois nacionals coneixeran (dissortadament massa tard) grans decepcions. Però ja fa temps que no en fem qüestió. Tampoc ja no en parla Esquerra, encara que per exigències del guió aquests dies haurà de fer creure que tot va com una seda. És mentida, i ho saben. No cal insistir-hi: la fruita va madurant i el temps posa sempre les coses al seu lloc.

El problema és que cinc anys després de la irrupció del Tripartit com a nova cultura política catalana que volia substituir i liquidar la cultura política que havia fet admirable aquest país, ens trobem, com a nació, enmig d'un desert, desorientats, assedegats i, per més disgust, sense un trist oasi al qual recórrer per sadollar-nos (l'oasi va esdevenir la metàfora maleïda del pre-Tripartit, per estigmatitzar aquella pretesa caducada manera de fer política de Catalunya, i calia eliminar-los tots). No anem enlloc, ni pinta que algú dels que ens governen ho sàpiga en els dos anys que queden abans no hi torni a haver eleccions. I si algú em vol contradir acceptaré de gust el desafiament. L'ànim de la majoria de ciutadans és clar, i o bé al cap de cinc anys encara no els han explicat bé de què va la cosa, o bé és que, senzillament, no hi ha res a explicar.

De l'altra banda, la perversió generada pel model tripartit --que s'ha estès com una taca d'oli que acaba untant tot el país-- ha afeblit enormement la qualitat moral de la política. El tot s'hi val convertit en norma sistemàtica, l'aïllament de CiU com a pas previ a la seva liquidació decidida a plena consciència pels inventors del Tripartit, sense parar atenció que s'estava aïllant i s'estava pretenint liquidar la força guanyadora de les eleccions, ha deixat un pòsit de toxicitat en la percepció política del país que serà difícil de superar. De la Catalunya lliure hem degenerat a la barra lliure en què s'han convertit les nostres institucions, amb el nefast exemple de la Diputació de Girona com a cas de vergonya nacional, i la degradació amenaça d'enquistar-se.

El Tripartit ha estat des dels seus orígens un pacte subprime, una hipoteca per a l'accés al poder autoconcedida a insolvents polítics que avui han esdevingut morosos. I a la pobra Catalunya, que esperava les rendes promeses d'aquesta hipoteca en la qual la va ficar Esquerra, llargament i subtil treballada pels socialistes, avui li tornen els rebuts i els pagarés que li van estendre no tenen fons. Ni finançament, ni traspassos, ni desplegament estatutari, ni infraestructures, ni res del que era rellevant fa tot just un parell d'anys quan els líders --i no tan líders-- d'Esquerra es van conjurar a defensar la bondat del Tripartit, segona època. El pacte políticament subprime que van renovar Montilla, Carod-Puigcercós i Saura avui ja fa figa, però això no vol dir que hi hagi eleccions anticipades. L'únic ciment que no està afectat per la crisi és el que uneix els tres socis del govern, el ciment del poder peti qui peti. Encara que qui peti acabi essent el país.

El debat no és si el tripartit fa coses bones o tot el que fa és dolent. Jo no he dit això, encara que algun amable lector estarà temptat de pensar-ho. És un parany en què no hem de caure. Faig un esforç per analitzar amb perspectiva i arribar a conclusions que em semblen correctes. I dic, sentint-ho molt, que la Catalunya d'avui no és millor. Que s'ha afeblit, sobretot nacionalment. Que la llengua recula. Que la qualitat moral de la nostra política davalla. Que el nostre sistema de salut perd qualitat. Que el nostre sistema educatiu presenta alarmes. Que creix la inseguretat al mateix temps que creix la insensibilitat del govern. Que la llei de dependència ha estat una gran, gran, espantosa i cruel aixecada de camisa. Que en tot el 2008 la conselleria de Treball no ha executat la meitat del seu pressupost! Que no hi ha ambició.

I que que les paraules s'han convertit en els fets. I que ja hem descobert que el fet era la paraula, i que no hi ha més. Que el fet que es correspon a la proclama de "fermesa" és la proclama mateixa, sense res més.

És el que penso. I ho escric perquè, dos anys després d'un dels episodis més desafortunats de la nostra història recent crec que la reflexió és justa i pertinent. I per manifestar que el compromís per reforçar un canvi i trencar amb els governs subprime em motiva --a mi i a tots els meus companys-- més que mai.

 
Escrit per krls el dia 25.11.08 | Enllaç permanent | 3 comentaris
23 novembre 2008
Ho ha de sentir tot el país

La nit de divendres passat va ser una nit especial. Vaig anar al concert promogut per l'admirable família Lagares i la seva empresa, Metalquímia, i em vaig trobar amb una sorpresa excepcional. Era el debut de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, una formació sorgida de la col·laboració interpretativa i orquestral de la Cobla la Principal de la Bisbal i l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Francesc Cassú i Carles Coll junts; la tenora i el tible al costat del violí, el violoncel i l'arpa. I tot amb uns arranjaments admirablement ben fets per joves músics --Esteve Palet, Marc Timon-- i per músics consagrats com el mateix Cassú, el seu pare Josep, en Carles Coll i en Jaume Cristau. Per a l'ocasió es va estrenar la peça "Sirenes" d'Albert Guinovart.
Els comentaris a la mitja part eren de joia, i les cares de gent que porta anys i anys treballant per la dignitat del folklore del país --en Joan Vidal i Gayolà o en Joan Domènech--, parlaven per si mateixes. Tots vam tenir la sensació que assistíem a un espectacle de transcendència, i que la cultura catalana havia trobat una porta per on treure el nas al món amb una qualitat excel·lent i una fidelitat a les seves arrels indiscutible. Em vaig afanyar a comprar el CD que han editat (Sardanes per al món) perquè després de sentir la versió de "Sant Martí del Canigó" aquella fórmula fruit del talent i treball d'en Cassú i en Coll era francament captivadora. La versió que en van fer la Dharma i la Cobla Mediterrània --enregistrada en directe en un mític concert al Palau de la Música-- és una de les meves peces preferides d'aquell àlbum. Divendres, Pau Casals s'hauria posat dempeus i s'hauria emocionat.
Sentint els primers compassos em va venir al cap George Enescu i les seva Rapsòdia romanesa, i Ciprian Porumbescu i la seva cèlebre Balada. Per això em penso que Catalunya ha de sentir aquesta proposta musical que sorgeix de Girona i s'adreça al món. Té categoria, té nivell, té una bona base sobre la qual recolzar-se (la versió de "Girona aimada" de Vicenç Bou fou de primeríssim nivell). Això demana un Palau de la Música, demana un concert a TV3 per Sant Jordi, demana un concert al parc de la Ciutadella per la Diada. Espero que el centralisme i la miopia provinciana d'alguns dels dirigents institucionals no sigui un entrebanc a l'èxit d'aquest gran invent. I si no sabeu què regalat per Nadal, el CD Sardanes per al món és una idea excel·lent.

 
Escrit per krls el dia 23.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
19 novembre 2008
La Devesa no és del tripartit. No al pavelló!

Manuel Fraga Iribarne va ser l'autor de la frase "¡la calle es mía!", expressió de la prepotència del governant en contra de les reaccions opositores ciutadanes. Ara, la frase l'ha feta seva el vuitè tinent d'alcalde del tripartit, encarregat de l'àrea de "participació" i ens acaba d'anunciar que la Devesa és seva i que, per tant, hi construiran tant si agrada com si no el seu anhelat pavelló esportiu. Tant li fa que hi hagi crítiques polítiques i ciutadanes: enlloc de buscar consens, tiren pel dret. Que per això manen, deuen pensar. I manar, per a ells, és imposar. Avui mateix hem emès un comunicat de premsa on reiterem la nostra oposició a la construcció d'un pavelló a la Devesa. També he enregistrat un vídeo per exposar personalment aquesta oposició. Ni és una ubicació oportuna, ni són temps per anar gastant més de 2 milions d'euros en equipaments discutits per una part de la ciutat. Calen pavellons, almenys dos. Però hi ha d'altres indrets de la ciutat on es podrien construir sense necessitat de malmenar la Devesa. I, per contra, a la Devesa li fan falta moltes inversions en seguretat (sobretot en seguretat!), en neteja, en senyalització, en xarxes wi-fi, en espais no ocupats per la Fira i recuperats per a usos ciutadans.

 
Escrit per krls el dia 19.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
La sospita de ser catalanoparlant
Aquests dies hem llegit multitud d'informacions relatives a la cúpula que en Miquel Barceló ha creat a Ginebra, a l'edifici de Nacions Unides. Em sembla una passada que s'hagin pagat tants de milions d'euros per aquesta intervenció, i em sembla obscè que es faci en nom dels drets humans, però no volia parlar d'això. Veig que alguns aprofiten l'ocasió per empastifar la polèmica de vernís lingüístic. Així, llegeixo astorat en una informació d'un de les publicacions electròniques de referència de la dreta espanyola que els diferents enviats del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol van tornar escandalitzats per la forma de vida en què s'havia instal·lat l'artista mallorquí. I cito textualment:
"(...) el escándalo vino ante todo por el ambiente en que se instaló Barceló. Asistido de varias docenas de asistentes, en su mayor parte catalanoparlantes, Barceló pasó la mayor parte del tiempo en una tienda de campaña frente al ginebrino lago Lemán, a fin, según relatan los visitantes, de inspirarse del azul del lago para su cúpula".
És a dir, que el fet d'envoltar-se de catalanoparlants en un artista que té com a llengua pròpia el català s'ha d'entendre com a una provocació i un escàndol, i una garantia de vida dissoluta. Ho deixen anar amb una naturalitat que espanta. Algú ha dit mai si el seguici del president del Govern, del Rei d'Espanya, del president del PP o el de Fernando Savater és format, majoritàriament, per castellanoparlants? És una anomalia, és una excentricitat, és un abús, és una discrimació, el fet que Barceló s'hagi envoltat de gent catalanoparlant?

 
Escrit per krls el dia 19.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
18 novembre 2008
El discurs del president de Bòsnia i Hercegovina a Girona
El president musulmà de Bòsnia i Hercegovina, Haris Silajdzic, va rebre ahir a Girona el premi LiberPress. No és un distingit qualsevol. Un cap d'Estat europeu d'un país confrontat a la duríssima prova de la fractura civil de la qual no ha sortit i, pel que sembla, troba molts impediments per poder sortir. El discurs de Silajdzic va estar molt lluny del típic discurs d'agraïment; en realitat va ser un discurs potentíssim, valent, dur, amb les dosis comprensibles del recel de qui ha patit les conseqüències de la vacil·lació europea en el conflicte balcànic. He de confessar que no m'esperava que fos així, i estic molt content d'haver-hi pogut assistir. Curiosament, avui també he assistit a un altre discurs no menys potent ni menys compromès, a la Universitat de Girona, amb motiu del nomenament de l'historiador Eric Hobsbawn com a doctor honoris causa (per desgràcia no he pogut presenciar el discurs del meu admirat Miquel Roca perquè tenia visita ineludible al metge).
El president de Bòsnia i Hercegovina ens va explicar una situació difícil, un problema colossal que ens interpel·la a tots nosaltres, votants de la Unió Europea. Per a ell, la situació tendeix a consolidar l'existència de tres guetos irreconciliables (musulmà, croat i serbi) enlloc de fomentar la convivècia històrica de la regió. L'apel·lació als valors europeus per damunt del pragmatisme molt poc "europeu" que es practica en aquella zona va ser commovedora (i colpidora). La comparació amb els Estats Units, amb un president electe amb arrels africanes, és especialment dura per al president d'un país en què els nens d'un mateix bloc de pisos no poden assistir al mateix col·legi per raons de separació ètnica.
Al final de la conferència el vaig anar a felicitar i a desitjar-li sort en la seva visita avui a Brussel·les, i li vaig preguntar què podem fer nosaltres per ajudar-los. Em va respondre que ja era suficient haver-lo escoltat.
Tot això ho devem, sobretot, a en Miquel Ruiz, ànima incansable d'un agermanament bòsnio-català que no necessita protocols ni grans solemnitats per convertir-se en un motor de fraternitat europeista.
(A la foto, gentilesa de l'amic Pere Duran, se'm veu saludant el president bosnià)

 
Escrit per krls el dia 18.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
17 novembre 2008
La seguretat com a política social
És conegut que l'esquerra s'ha desentès tradicionalment de la política de seguretat, i això explica que sovint aquest sigui un dels dèficits de la seva gestió de govern. A Girona hi ha la sensació que creix la inseguretat, i que els temps que vénen seran pitjors. L'experiència de molts comerciants demostra que el clima ha empitjorat, i potser per això l'Ajuntament s'ha vist obligat a incrementar el pressupost per l'any que ve en aquest capítol, malgrat que no fa massa van negar que la inseguretat hagués crescut. Ho van negar en un ple a preguntes de CiU. Tant se val, això no és allò important. El que importa és si tenim o no un Ajuntament que entengui que la política de seguretat és també una política social. Perquè si no hi ha seguretat no hi pot haver llibertat. Si una persona no se sent segura quan passeja per la Devesa a qualsevol hora del dia, si un comerciant no pot tenir la seguretat que podrà exercir la seva activitat en llibertat... no anem bé. Garantir la seguretat és garantir la llibertat.

 
Escrit per krls el dia 17.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris
04 novembre 2008
El món necessita Obama
En el moment d'escriure aquestes ratlles, els Estats Units encara estan votant. No se sap res de concret però tot apunta a una victòria del candidat demòcrata, Barak Obama. No conec prou bé cap dels dos candidats i la informació que en tinc l'he adquirida llegint premsa de tota mena, però no m'he llegit cap llibre sobre ells ni tampoc que ells hagin escrit. Però tinc clar que una victòria de Barak Obama seria fenomenal per al món occidental, del qual els Estats Units són referent i part de la seva arquitectura. Hi ha molta gent que té tírria als Estats Units, per qualsevol cosa. Jo no. Ni en sóc un defensor acrític ni en sóc un crític patològic: valoro la seva història i la seva aportació a la humanitat, i també el seu compromís amb Europa quan aquí ens vam tornar bojos. Sí, tenen un historial on també hi ha sang i injustícies. Vista la nostra història, podem, els europeus, donar alguna lliçó al respecte? Poden els orientals presentar un expedient menys sagnant i menys injust?
Sense voler minimitzar els errors comesos --el que a mi em sembla que són errors-- jo crec que els nordamericans poden presentar un balanç admirable, i que poden anar pel món amb el cap ben alt.
Però és cert que la seva hegemonia està contestada, també des de dins del món occidental. Amb una gran miopia --i de vegades també amb mala fe-- s'ha anat culpabilitzant els Estats Units de totes les desgràcies del món.
L'afebliment del prestigi i respecte dels Estats Units és una amenaça per al món occidental, no en tinc cap dubte. Quina és l'hegemonia que l'ha de substiuir? La xinesa? L'àrab? Que Déu ens agafi confessats. Per això, en aquest context d'intent d'afebliment del pes del que representen els Estats Units --no pas del pes "dels" Estats Units, per ser precisos-- em semblaria una gran notícia que Barak Obama fos elegit president d'aquell país.
L'orgull de tantes persones històricament oprimides, i l'orgull de l'Àfrica natal, són elements d'un poder incalculable. El respecte pel que representen els Estats Units en zones com l'Àfrica, on hi ha una clara disputa d'hegemonia mundial entre la Xina i Occident, és importantíssim.
Sobretot, Obama pot ser, si guanya, un president que paradoxalment reforci el lideratge i l'hegemonia mundial dels estats units, que no vol dir cap altra cosa que el lideratge i hegemonia mundial d'Occident. No parlo militarment.
Per això vull que guanyi Obama. Pel poc que he llegit de McCain em consta que és un tipus francament intel·ligent i preparat. La seva visió del món és interessant i ben documentada, contràriament al que molta gent pretén fer-nos creure. Si guanyés Mc Cain no seria cap desgràcia, ni molt menys. Però el potencial d'Obama és inigualable, i és el que al món li pot anar bé.

 
Escrit per krls el dia 4.11.08 | Enllaç permanent | 1 comentaris
01 novembre 2008
L'aguda visió d'en Lluís Puigbert
L'edició d'ahir del diari El Punt, a la secció de les "engrunes", hi apareixia una il·lustració d'en Lluís Puigbert en què expressava la seva visió del lamentable episodi provocat per l'alcaldessa de Girona quan va decidir retirar-me la paraula durant el ple de pressupostos. De vegades, en la síntesi d'una il·lustració hi ha un relat que si l'haguéssim de fer en paraules en necessitaríem moltes. Sóc un admirador d'en Toni Batllori, de La Vanguardia, perquè té aquest mateix talent. Per no parlar d'en Ferreres, al Periódico, o del mític "Sísif" d'en Jordi Soler, a El Punt. O El Roto i Forges a El País. Confesso, de tota manera, que la meva tira còmica preferida des de fa anys és en Dilbert, d'Scott Adams (el seu llibre "El principi de Dilbert", magníficament traduït al català, és antològic).

 
Escrit per krls el dia 1.11.08 | Enllaç permanent | 0 comentaris