Ara fa un any vaig publicar en aquest mateix espai un balanç de la meva activitat a la xarxa durant el 2007. Avui publico el balanç corresponent al 2008, que us podeu descarregar en aquest enllaç. No hi ha cap dubte: ha estat l'any del Facebook.

Sóc conscient que alguns polítics han usat les eines d'Internet més com una moda o un gadget electoral que no pas perquè creguin realment en la seva utilitat i importància. Això ens col·loca a tots sota sospita: quan decidim obrir un bloc automàticament hi ha qui fa càlculs sobre quan de temps trigarem a abandonar-lo. Jo només puc parlar per mi, i donar explicacions del que jo faig i de per què ho faig. Aquest any 2008 he tingut més lectors que mai, cosa que demostra la importància de mantenir un bloc tot l'any, sobretot si no és temporada electoral. Continuo pensant fermament que els polítics hem de millorar la nostra comunicació amb la resta de la gent, més enllà --molt més enllà!-- de les tècniques de comunicació convencional. És més: les TIC són una aliada per esdevenir millor polítics i servir millor la gent. No són, com pensen alguns, cap amenaça a la nostra privacitat que ens exposa a riscos incontrolables. Ens porten més feina, sí. I ens exposen més, també. Però dedicar-se a la política --o al periodisme, que és l'altra activitat de què puc parlar-- i viure plàcidament, sense esforç ni treball, només és a l'abast de gent amb un talent molt particular, que confesso que jo no tinc. Comparteixo el que va publicar Carles Rahola l'any 1933 al seu Breviari de ciutadania: "Viure és lluitar; lluitar amb fe. I la lluita sols s'acaba a la llinda de la mort..."

Tinguem-ho clar: tots els Nadals del món no arribaran mai a Sant Esteve. Deu ser l'esperit del 12 de setembre de 1714 el que fa que aquest país esperi amb candaletes l'endemà del dia que es commemora el naixement de Jesús. Sant Esteve ens recorda que tot té un endemà, i que aquest endemà és el preludi d'un nou any. Ara que la crisi ens colpeja durament, que té conseqüències particulars per a cadascú, és bo encomanar-nos a l'esperit de Sant Esteve, o si voleu el del 12 de setembre d'aquell any fatídic. El país que se sap alçar de la taula de Nadal per preparar la deliciosa taula de Sant Esteve estarà sempre a punt per superar totes les adversitats. Per això, malgrat els mals auguris, us desitjo unes bones festes i un bon any nou.

Mentre dinava, un dels comensals em va fer a mans la nota de premsa que l'Associació d'Hostaleria de Girona havia difòs poques hores abans en la roda informativa per passar balanç de la situació del sector. És una nota argumentada, amb dades irrefutables, i crítica amb la gestió de l'equip de Govern de la ciutat de Girona. Avui n'he llegit les cròniques informatives i em trobo amb la sorpresa que davant les crítiques i dades aportades pel sector, l'alcaldessa i la primera tinent d'alcalde no troben cap altra resposta que exigir una rectificació al president de l'associació. "Si hi ha nervis per la crisi el que no s'ha de fer és carregar contra l'Ajuntament", llegeixo que diu l'alcaldessa. És desconcertant i decebedor que la primera resposta de la màxima autoritat municipal davant la preocupació d'un sector econòmic sigui treure's les puces de sobre. Apliquem el mateix al trànsit, a la seguretat, a la neteja? Vol dir que si hi ha nervis perquè hi ha col·lapses, hi ha inseguretat i els carrers estan bruts, no s'ha de criticar l'Ajuntament? I doncs, per a què serveix l'Ajuntament? Per recaptar impostos, posar multes i invertir en nius de despropòsits?

Calia una altra resposta per part de l'Ajuntament. La prepotència no és mai, en cap cas, ni tan sols en les millors èpoques del nadalisme, una bona eina per governar una ciutat. Cal una mica més d'humilitat i realisme, i si hi ha un sector que es queixa i ho argumenta, l'obligació de l'Ajuntament és posar-se a treballar, no a exigir desmentiments ni a deslegitimar la representativitat de qui ostenta la presidència d'una associació legal, democràtica, reconeguda.

Aquest dissabte l'equip municipal de CiU a Girona, amb el suport dels respectius partits, vam protagonitzar una acció informativa atípica. Primer, perquè fora de campanya electoral no és corrent que una formació política faci propaganda. Dic propaganda en el sentit de la primera accepció del diccionari de l'IEC. I segon, perquè ho vam fer seguint la tradició dels Speakers' Corner anglesos, cercant interacció amb la gent del carrer. Ha estat una primera edició, i en farem més. És un bon format, perquè a diferència dels mítings i les conferències, el polític és més breu, més concís i és interpel·lable. Serveix per recollir idees, crítiques, propostes, queixes. M'hi van acompanyar els regidors Albert Riera, Coralí Cunyat i Xavier Ribera (en Quim Oliva i la Imma Boadas estaven malalts) i vam esgotar la xocolata calenta que regalàvem als vianants. En vam haver d'encarregar més. Vam repartir globus, caramels i naturalment fulletons informatius.

La meva intervenció va servir per explicar quina era la nostra posició sobre el pressupost municipal i molt concretament quines eren les nostres propostes per aprofitar al màxim els 16,3 milions d'euros que el senyor Zapatero diu que posa a disposició de la nostra ciutat (he de recordar que d'aquesta xifra n'hem d'excloure, com a mínim, el 16% de l'IVA que torna a les mans del mateix senyor Zapatero...).

En aquests enllaços trobareu les referències que en fa la premsa gironina d'avui: El Punt i Diari de Girona.

El ple ordinari de l'Ajuntament de Girona del mes de desembre es va ajornar una setmana per motius, segons se'ns va explicar, relacionats amb el fons d'inversió als municipis aprovat per l'Estat. El ple es va celebrar però l'equip de Govern no va portar al ple cap punt que hi tingués relació, de manera que no va quedar clar per què celebràvem la sessió en un dia diferent de l'ordinari. A la junta de portaveus prèvia al ple, que se celebra el divendres, l'alcaldessa no ens notifica cap canvi. Després, s'incorpora un punt d'urgència --facultar la comissió de govern per als projectes del pla Zapatero-- que no veig per què no es podia haver comentat a la junta de portaveus. I encara més: amb el ple ja començat, l'alcaldessa ens informa que dos punts de l'ordre del dia queden "sobre la taula", en principi sense donar-nos una explicació sòlida. No es tracta de dos punts improvisats: eren relatius a la constrcció de les escoles bressol de Montilivi i la Devesa, aprovades al pressupost d'inversions i degudament anunciades a la premsa. Vull dir que no són fruit de cap improvisació --o això pressuposo-- ni de cap contratemps: són projectes madurats i que, quan es decideix la seva incorporació a l'ordre del dia del ple, és perquè s'ha vist clar. Sempre hi ha raons que poden recomanar la seva reitrada, però per què no se'ns anuncia a la junta de portaveus, que és on s'han de tractar aquests assumptes? Des de la junta de portaveus al ple, ha aparegut algun element nou, que no tinguéssim aleshores, que recomani la seva retirada apressada de l'ordre del dia?
Però la cirereta del pastís la tenim en el ridícul "ple extraordinari urgent" que hem de celebrar avui mateix per tractar l'al·legació a les ordenances que van presentar els marxants i que, per raons ben curioses, no va ser detectada a temps com perquè es pugués incorporar, per la via d'urgència, al ple que vam tenir aquest dimarts (que, recordem-ho, havia estat ajornat una setmana).

El servei de Correus de Girona deu tenir algun problema quan una carta enviada dins de la mateixa ciutat tarda gairebé una setmana a arribar a la destinació. El cas és que avui, de forma recipitada, s'ha de complir amb un tràmit legal per no caure en el ridícul més gran, que seria que les noves ordenances no entressin en vigor.

A diferència de l'equip de Govern, el nostre grup municipal no té cap regidor amb dedicació exclusiva. Tots tenim altres feines i dedicacions, i en ser convocats ahir a la tarda mateix se'ns dóna molt poc marge per organitzar-nos. És per això que vaig gosar demanar un petit ajornament fins demà divendres, perquè això ens donava una mica més de temps per canviar feines i compromisos ineludibles. No cal dir que, com passa sempre, cap petició de l'oposició no és atesa, tampoc aquesta que sembla la mar de raonable.

Ja sé que una anècdota, un petit error, un oblit, un excés, tractats de forma aïllada poden semblar poca cosa. Alguns fins i tot poden donar la sensació que l'oposició fila massa prim. En realitat, són indicadors que algunes coses bàsiques no funcionen. I quan això passa es fa més evident la decadència del model polític que ha governat a la ciutat durant tres dècades.

Deu ser allò de què parla l'(ex)alcalde Joaquim Nadal a les postil·les del llibre "Girona, ara i sempre", de Narcís-Jordi Aragó: "(...) la Girona nova només ha de vèncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l'esmorteïment d'èpoques passades". Certament, aquest desori que se sent no és de paraules, ni de pensament. Ni d'excel·lència.

(*) Poques hores després que hagués publicat aquest escrit, l'Ajuntament em comunica que el "ple extraordinari urgent" s'ha anul·lat. La raó és que l'associació de marxants de les comarques gironines ha decidit retirar les al·legacions presentades a les ordenances fiscals. Quines coses que passen.

El president del Govern espanyol, Zapatero el Mentider, ha anunciat avui que la proposta de finançament autonòmic garantirà l'harmonització entre els territoris. Veig que ja han perdut la por a revelar les seves veritables intencions --les d'ara i les de sempre-- perquè Zapatero fa servir a propòsit un terme que és tot un discurs. "Harmonitzar", quan es parla de l'Estat de les Autonomies, vol dir Loapa. Vol dir amenaça de regressió cap a l'uniformisme, al gran pacte entre socialistes i populars, naturalment amb el concurs dels 25 diputats catalans del Grupo Parlamentario Socialista del Congrés dels Diputats, per descafeïnar el cafè que ens van servir fa anys.
Bé, i per què haurien de tenir por? Quina por els ha de fer als socialistes revelar les seves veritables intencions si igualment tenen assegurat el poder? Quins canvis de fons ha hagut de fer el socialisme català perquè li sigui lliurada tota Catalunya a les seves mans? Cap ni un: quatre paraules, una mica de bla-bla-bla, però som allà on érem (són allà on eren) fa 30 anys: a la cultura de l'harmonització.
Jo no em sento enganyat perquè mai me'ls he cregut. En el temps de la Loapa jo em vaig manifestar pels carrers de Barcelona. Érem desenes de milers. Els socialistes eren a l'altre costat, defensant una llei impresentable, injusta, retrògrada. Sense modificar aquell esperit --aleshores tot ho feien, com ara, en nom del federalisme-- avui ells controlen Catalunya i el nacionalisme és a l'oposició. Una lliçó que hem d'aprendre per als temps futurs.

Torno del ple de l'Ajuntament de Girona. Ens han rebutjat les al·legacions a les ordenances fiscals per al 2009 d'una forma que no és ni agradable --el to prepotent i agre dels responsables municipals ja és habitual-- ni responsable tenint en compte que vivim una crisi ferotge, que afecta l'economia familiar. Demanàvem que s'ampliessin les bonificacions a les classes mitjanes, però es veu que això és excessiu i l'equip de Govern s'ha mostrat inflexible. Els prejudicis ideològics i segurament el fet que s'ignoren els esforços que han de fer autònoms, petits empresaris i d'altres treballadors per arribar a final de mes han portat el tripartit a rebutjar amb contundència les nostres suggerències. Una llàstima, perquè crec que moltes famílies necesiten un cop de mà de l'administració més propera amb mesures que són a l'abast de l'ajuntament.

Hem vist, d'altra banda, el desori que impera a l'equip de Govern en matèria pressupostària, d'ençà que el mentider compulsiu que hi ha a la presidència del Govern espanyol va anunciar el pla d'inversió municipal de 8.000 milions d'euros. Per això hem elevat un prec a l'equip de Govern, que adjunto en el document que hi ha enllaçat sota aquestes ratlles. Hem fet un vot de confiança a l'equip de Govern i posarem totes les facilitats perquè Girona tregui profit dels 16,3 milions d'euros (als qual s'ha de descomptar l'IVA...) que han de venir del fons d'inversió local. Convergència i Unió ha votat a favor de la delegació de competències del ple a la Junta de Govern local perquè aprovi els projectes que s'han de presentar a aquest fons, primer perquè no volem que perdem oportunitats per raons formals, i segon perquè, de produir-se les mateixes circumstàncies que ara i estant nosaltres al govern de la ciutat, hauríem presentat al Ple la mateixa proposta.

El prec que hem presentat aporta idees i projectes. No voldríem que per una manca d'idees i projectes de l'equip de Govern resultés que perdem oportunitats. Per això hem exigit que el resultat final de la inversió a realitzar a la ciutat de Girona sigui la suma de la inversió prevista en el pressupost municipal (uns 12,3 milions d'euros) i la del fons d'inversió municipal de l'Estat (uns 16,3 milions d'euros). És a dir, 28,5 milions d'euos en un any. Esperem que sigui així.

De l'enginyeria pressupostària ja en parlarem quan toqui. Però serà curiós veure que aquella petició rebutjada que els va formular CiU (ajornar el ple de pressupostos perquè no se celebrés en plenes Fires) s'haurà acabant complint...

Fa dies que remeno còpies del primer llibre d'epigrames de Carles Fages de Climent que un amic em va fotocopiar de l'original mecanoscrit. Una delícia. Ja els havia llegit abans però mai en aquest format tan personal. I segurament per això algunes de les situacions i personatges d'avui se'm presenten sota el prisma d'un epigrama de Fages, encara que l'obsessió pel políticament correcte converteixi aquesta afició en un exercici condemnat a la clandestinitat. Però avui no em puc estar de reproduir-ne un, perquè d'ençà que se sap allò que ja se sabia però que encara no era formal (el sí del PSC als pressupostos de l'Estat), he recordat de seguida el cèlebre dístic dedicat a un personatge víctima del fibló del mestre empordanès: "La titola d'en Prouviles / és una lot sense piles".

Del paperàs del PSC se'n podria fer un llibre. No han fet res que no haguessin fet abans (singularment en el tristíssim cas de la LOAPA), però ara havien aconseguit convèncer uns incauts que estaven segurs que gràcies a l'impagable favor de regalar-los tot el poder del país es convertirien al sobiranisme, i d'aquí a la independència per la via directa. Que fàcil, eh? Com no se'ns havia ocorregut abans?

A mi no m'ha agafat per sorpresa. Ara diuen que si el PSOE no els fa cas (en què? sobre quin tema? alguna cosa concreta?) sabran qui són i canviaran la relació. Encara no s'han adonat que ja no cola? Si fins i tot els amics --interessats o no-- els costa de creure. La llàstima és que no tinguem el geni empordanès de Fages de Climent que ciselli la realitat sota la seva aguda mecanogràfica i deixi en evidència la indigència política que controla aquest país (gràcies, recordem-ho, als bons oficis de Carod i Puigcercós). Almenys riuríem una estona, enmig de tanta pena.

N'estic fart de tants "avisos", "advertències" i preactituds similars que protagonitzen sobretot els dirigents de la esquerraníssima trinitat que ens governa. Ara és el president del Parlament, Ernest Benach, que se suma a la moda de les advertències. Els teletips diuen que "Benach avisa que Catalunya pot entrar en un camí de no-retorn" si no hi ha un bon sistema de finançament. Abans d'ell, el president Montilla n'ha col·leccionat unes quantes, d'advertències, i d'altres insignes dirigents de la crosta --cosa, volia dir-- tripartita l'han ratificat i aplaudit. Què voleu que us digui: en tinc la pipa plena. Ja fa massa temps que aquesta pastanaga s'ha pansit, i cada vegada que llegeixo o sento per la ràdio que algun dels homenots tripartits "avisa" o "adverteix" giro full o canvio d'emissora. I això que aquests són els dels "fets, no paraules".

Tot plegat em sembla tàctica de vol ras. Consisteix a projectar fermesa mitjançant un holograma que simuli la realitat però que n'estalviï els efectes i les responsabilitats. Advertim, i anem tirant. Enlloc de fer país, fem avisos. Enlloc de ser una nació som una advertència. Una advertència planyívola i llastimosa que, despullada als ulls dels nostres adversaris gràcies a les frivolitats del Tripartit, resulta patètica... i completament inofensiva.

Mentre el PSC sempre tindrà un motiu per brindar amb cava --o xampany-- perquè des de 1979 no ha deixat mai de ser un partit de poder, l'independentisme institucional fa de bastaix a gratcient d'una certa idea d'Espanya que de mica en mica s'instal·la a les nostres vides.

L'Ajuntament de Llagostera fa temps que intenta que el futur CEIP que ha d'entrar en funcionament el curs que ve tingui una cuina amb major capacitat i que s'aprofiti l'ocasió per garantir a tots els pares i mares de la població que el menjar que se servirà als seus fills als diferents centres educatius sortirà d'aquella cuina i no s'haurà de recórrer a càtering. El benefici d'aquest model ja el coneixen els que l'han provat. A Llagostera mateix, i també a Girona. No hi ha dubte que és un model de futur: alimentació més sana i fresca, amb productes de proximitat, major control, major influència dels pares i mares en la confecció dels menús, etc.
Ara hauria estat una bona ocasió perquè amb les reformes puntuals del projecte constructiu, tots els centres de Llagostera es beneficiessin d'aquest servei. Abans de les vacances d'estiu vaig entrar una proposta de resolució al Parlament que recollia la demanda de l'Ajuntament, amb l'espernaça, ingènua, que el Tripartit pensaria abans en el país i les famílies que no pas en els interessos polítics particulars.
Avui he defensat aquesta proposta de resolució a la comissió d'Educació i Universitats del Parlament, i el Tripartit hi ha votat en contra. No ha prosperat. El més trist és que el rebuig a una proposta que és de sentit comú, que no va en contra de ningú sinó a favor de les famílies de Llagostera, s'ha fet des del desconeixement i la manca de sensibilitat. El Tripartit és una piconadora parlamentària, i en fan via: enlloc d'intervenir el portaveu de cada grup parlamentari, ells es posen d'acord perquè sigui un d'ells el qui parli en nom de tots tres. Es comporten, a la pràctica, com un partit únic. En aquesta ocasió, el paperàs l'ha hagut de fer un diputat d'Esquerra. Ni d'Iniciativa, partit que té un diputat de Llagostera, ni del PSC, partit que té la responsabilitat del departament d'Educació i els seus delegats.
Suposo que demà es podrà consultar al web del Parlament el vídeo de la intervenció. De moment us adjunto la còpia de la proposta de resolució. Llegiu-la i jutgeu si, en coherència amb els criteris d'eficiència i de salut alimentària, hi ha motius per rebutjar-la i privar Llagostera d'un servei que demanen, que és possible i que és perfectament sostenible.

Fa una setmana vam presentar al Parlament el programa de parelles lingüístiques que hem adoptat els diputats i senadors de Convergència i Unió. Va ser una jornada francament interessant i emocionant. Cadascú té una parella lingüística --la meva es diu Aliou, viu a Salt i prové del Senegal-- i ha pres el compromís d'ajudar-los en l'aprenentatge de la nostra llengua. Alguns d'ells, com és el cas de l'Aliou, també segueixen cursos de català. Tots ells tenen la convicció que el nostre idioma forma part del viure a Catalunya i no hi volen renunciar. Saben que no és només una qüestió de domini lingüístic sinó que va molt més enllà: és entendre molt millor el país que els acull i el camí per poder-hi participar activament. La llengua forma part de la identitat nacional de Catalunya, i sense el català no hi ha nació catalana viable. Agraeixo a totes les persones que s'han apuntat al programa el seu interès a aprendre la llengua pròpia de Catalunya.

L'Ajuntament ha repartit un calendari ben curiós: no hi ha ni el mes de gener ni el mes d'octubre. I, a canvi, ens regala un mes de març i un mes d'agost. No acabo d'entendre com és possible que s'hagi distribuït un calendari amb aquests errors. Què i qui ha fallat? Quin responsable municipal tenia la responsabilitat que no es distribuís un calendari que fa riure? Com diu l'Albert Riera en el vídeo que hem penjat, és una demostració palpable de la manera com es gestiona.