L’amic Manel Cuyàs, a qui tinc en alta estima i consideració per moltes raons, acaba de crear la millor definició de la generació a la qual toca gestionar –que no resoldre, perquè això és més complicat– el conflicte heretat per la generació precedent: és a dir, el poliedre que és la causa catalana. En diu, lúcidament, “Generació bloc”. Fa referència al canal d’expressió que caracteritza aquesta generació, en la qual m’incloc per raons no tant d’edat (ja sóc massa gran) sinó per tarannà i format. I cita el meu amic Saül Gordillo, que és un referent a la xarxa de blocaires i que s’ha guanyat a pols un lloc entre els analistes de referència d’aquest país.
I té molt de mèrit que en Manel hagi escrit l’article d’avui a El Punt, perquè ell ha contemplat fins ara amb una certa i sana sornegueria tot això dels blocs; vol dir, doncs, que té la valentia i l’honestedat intel·lectual de, en el moment que reconeix el valor de l’aportació dels blocs i els blocaries, deixar-ne constància per escrit i dir: “Senyors, una cosa molt important ens ha passat per alt. Tornem-ho a mirar perquè no ho havíem fet prou bé”. No hi ha gaire gent en aquest país que sigui capaç de fer el que fa en Manel. I si ho fa és perquè en Manel és un esperit lliure, de debò, dels que porten a sobre una prosa molt ben posada, parlin de qui parlin i escriguin per qui escriguin.
La generació bloc demana pas. Que la generació Simca-1000 no li barri el pas, com ha fet amb tantes generacions posteriors…

Vaig néixer el 29 de desembre de 1962 a Amer, en una habitació de casa meva. Sóc el segon de vuit germans, de manera que des petit he practicat el reciclatge, l’autogestió a l’hora de fer el llit i organitzar la taula del sopar, i he après a contribuir amb el meu treball en el negoci familiar. Suposo que aquesta cirucmstància em va preparar per l’estada de sis anys al col·legi del Collell, fins i tot en l’època en què passàvem quinze dies sencers sense anar a casa i que era un caganiu de tan sols nou anys.
Encara que vaig començar a estudiar Filologia Catalana al que aleshores era el Col·legi Universitari de Girona (actual UdG), vaig deixar els estudis i em vaig fer periodista, que ha estat sempre la meva vocació. De fet, vaig començar a fer de corresponsal d’Amer al diari Los Sitios quan tenia setze anys i poc després també em vaig oferir al nounat El Punt, en el qual vaig començar a treballar de corrector el febrer de 1982 i un parell d’anys després ja hi feia de redactor de notícies. La meva primera actuació com a redactor de la casa fou acompanyar un periodista experimentat com l’Antoni F. Sandoval a fer una entrevista a un jugador de futbol del Real Betis Balompié, club que en aquella època feia l’estatge d’estiu al balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners. Era un defensa que es deia Rafael Gordillo, que després va jugar al Real Madrid una colla d’anys.

Aquest matí hem fet campanya pel mercat de Sarrià de Ter, amb la gent de CiU que m’hi han acompanyat. Abans d’emprendre la ruta del mercat i els comerços del centre hem preparat els “kits” electorals que hem volgut regalar a la gent que ens hem trobat pel camí. Us he fet una fotografia del que més o menys hi ha: fulletons informatius amb les principals propostes del programa de govern, paperetes de votacions amb el sobre, xapes, pins, globus, llapis, adhesius, polseres amb el lema “compromès amb Catalunya” i caramels. El kit té un gran avantatge: et permet trencar el gel amb la gent i obre la porta a comentar els problemes que més els preocupen. Als que som una mica tímids això del porta a porta ens costa més que no pas escriure un bloc, però el “kit” és una eina fenomenal. La gent ho agraeix de forma sincera, m’han tractat amb una gran educació independentment de les seves opcions polítiques, i s’han atrevit també a trencar el gel i explicar-me els problemes que demanen solucions. Els familiars que tenen al seu càrrec un discapacitat troben a faltar molt més suport, els empresaris que no troben personal ni facilitats per contractar-los a l’estranger necessiten respostes clares i immediates, els veïns preocupats per operacions de creixement urbanístic desmesurades…

El míting a Cassà ha anat bé. Finalment he trobat la forma d’expressar-me en la qual em sentia més còmode, que és la d’estructurar un esquema senzill en un full i anar desgranant-lo de viva veu sense seguir cap text.
El problema és que m’he allargat un pèl més del que m’havia proposat, encara que, segurament per amabilitat, la gent ha aguantat fins al final sense fer cap gest de desaprovació o d’impaciència. En acabar m’han fet un parell de preguntes; confesso que una no l’he sabut respondre perquè era molt específica i no he volgut parlar des del desconeixement. Me l’he apuntada per consultar-la als experts del partit que porten el tema i poder donar una resposta adequada en la propera ocasió. Comprovo que ser periodista m’és d’una gran utilitat, perquè ambdues dedicacions t’obliguen a estar al corrent d’una gran varietat d’assumptes.
En tot cas he procurat exposar arguments prou convincents per votar CiU d’una forma serena i racional, com a la millor opció per al progrés nacional de Catalunya.

• També m’adono que el DVD ha anat més bé del que la polèmica interessada que ha generat el PSC ens podria fer pensar. S’ha convertit en el fetitx massiu de la campanya, i mireu que costa que la política esdevingui un afer de masses! Poca broma, doncs.

Avui em confronto al meu primer míting electoral. És a Cassà de la Selva, a les nou del vespre. Tinc clar el que vull dir però no tinc tan clara la forma amb què ho he de fer. Acabo de parlar amb l’Eudald Casadesús perquè em doni alguns consells des de l’experiència. M’ha anat molt bé i confio que em seran d’utilitat aquest vespre quan em toqui argumentar la petició de vot per a Convergència i Unió i explicar el nostre programa de govern per al país. A veure si demà puc fer cinc cèntims de com ha anat.

He entrat al web de Xavier Sala i Martín i he llegit la transcripció de l’entrevista a José Montilla, candidat a la presidència de Catalunya pel PSC. La reacció insultant i airada que té Montilla és un autoretrat que delata una personalitat molt diferent a la que ens volen vendre. No té res de tranquil, ni té res d’espavilat. No és gaire intel·ligent tocar el dos d’una entrevista ni insultar l’entrevistador senzillament perquè les preguntes et punxen massa. La feina de qui fa l’entrevista és preguntar i no pas raspallar, que per això ja hi ha les biografies d’encàrrec com la que li acaben de publicar. Montilla demostra que només vol ser entrevistat per qui li ho posa fàcil, segurament perquè com a polític socialista està massa acostumat a rebre un tracte dòcil. La desgràcia de Montilla és que el salari de Sala i Martín no depèn de les prebendes que doni l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona, la Generalitat o el Govern de l’Estat (tots ells a mans del mateix socialisme). Sala i Martín, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, és un personatge independent i lliure.