Notice: Undefined index: action in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/socialite/socialite.php on line 191

Strict Standards: call_user_func_array() expects parameter 1 to be a valid callback, non-static method AKTT::controller() should not be called statically in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-includes/plugin.php on line 579
Carles Puigdemont | Bloc de notes i reflexions personals | Pàgina 111

Al PSC no li agraden els periodistes independents i que parlin en català

El Col·legi de Periodistes s’ha queixat del tracte dispensat en el míting final del PSC a dos periodistes, Martxelo Otamendi i Pere Muñoz. Com que conec la professió i sé de quina manera el PSC exerceix pressió sobre la premsa, no m’extranya que hagin impedit a Otamendi que fes la seva feina amb llibertat i que es maltractés professionalment Pere Muñoz, de Diari de Balears, per parlar en català. Però no per esperable em deixa d’indignar. El sectarisme socialista arriba, en els mitjans de comunicació, a la paranoia. No els importa usar mètodes totalitaris si es tracta de reprimir l’exercici independent de la professió; és això el que em va indignar de la reacció de Montilla a l’entrevista que li féu Xavier Sala Martín, més enllà de les preguntes i les respostes. Martxelo Otamendi no és cap desconegut –quan jo era director de la Casa de Cultura el vaig convidar a fer una conferència tot just acabat de sortir de la presó– i que un periodista de Diari de Balears parli en català és la cosa més normal del món. Per què, doncs, tant d’enrenou? Els nervis, segurament, però sobretot el mal estil d’una gent que voldria que el sistema mediàtic del país s’assemblés amb una mena de show de Truman on ells estarien, és clar, a la sala de realització.

Artur Mas, preparat per ser President

Catalunya necessita un lloc al món, i perquè li tingui necessitem un president que lideri, que ens representi adequadament i que tingui un projecte de país. L’Artur Mas està preparat per ser un gran president. Aquest matí he assistit a la presentació del programa internacional de CiU, un acte en el qual han pres part diferents responsables d’organitzacions internacionals liberals i demòcrata-cristianes; Artur Mas ha demostrat conèixer molt bé l’anglès i el francès, té molt bon accent i fluïdesa, i sap anar pel món sense auriculars de traducció simultània. El president d’un país n’és la representació; per això Mas té dret a demanar que el més votat sigui el que tingui l’opció de formar govern. I també hi té dret com a nacionalista: puc entendre que un partit regionalista defensi totes les opcions possibles de la combinatòria parlamentària, però no ho entenc en un sobiranista. Pregunta: el cap d’Estat d’una Catalunya independent, qui seria? No seria el president de la Generalitat? Doncs donem-li ja a la figura presidencial el rang que es mereix. I si reclamem (almenys jo el reclamo) sentit d’Estat en les actuacions dels nostres polítics, per què no reclamar també sentit d’Estat en l’organització de la nostra política de representació? És a dir, per què hauríem de renunciar a donar un rang elevat a la presidència del país?
La nostra proposta política de projecció exterior va en aquesta línia: hem de tenir sentit d’Estat encara que no tinguem Estat. És més: sense sentit d’Estat no hi ha opcions a la sobirania. Què en faríem de la independència si la nostra posició al món fos la d’uns gregaris?
Necessitem polítics que no esperin a la independència per tenir sentit d’Estat.

Vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens

“Voilà un type qui salue à peine, met le pied sur une chaise, pose une guitare sur sa cuisse, et se met à chanter sans autre forme de procès”.

Avui fa 25 anys que va morir el cantautor Georges Brassens, nascut a la localitat occitana de Seta, a pocs quilòmetres de Montpeller. El seu record omple les planes de la secció de Cultura dels media francesos però és també una efemèride que ens toca de prop. La influència de Brassens sobre la cançó catalana és notòria; en general, tota la chanson té un gran pes en el conjunt de la cançó. És una relació de qualitat, perquè la cançó ha aconseguit històricament un partenariat amb la chanson que, vist des d’avui que ens costa tant competir a la champions de la cltura –només cal veure el que ens costa anar a la fira de Frankfurt com el que som–, em sembla meravellós. També voldria destacar la versió rockera de La mauvaise réputation que van fer Loquillo y Los Trogloditas fa molts anys (la tinc en un memorable doble disc en vinil enregistrat en directe).
En aquest article de Le Monde hi trobareu una crònica sobre l’aniversari de la mort de Brassens. Cap al final es pregunta si Brassens ha deixat hereus (artístics, s’entén). Aquest any surt un recopilatori de 6 CD amb els seus concerts.
Deu ser que s’acosta el dia de reflexió i em vénen ganes de fugir del brogit i la tensió a través de la música, que és la porta per on m’escapo sempre que puc.

La reflexió d’en Martí Estruch

Us recomano la lectura de l’article publicat per en Martí Estruch a Vilaweb avui. Encara que els manuals de campanya diguin que aquests darrers dies hem de fer tencaments incondicionals de files, crec que a la majoria de la gent que llegeix els blocs dels uns i dels altres no es deixa impressionar tan fàcilment ( per sort per al país). Per això us en recomano la lectura. És un article que està pensat per fer reflexionar, des de la independència d’en Martí i d’una forma que és evident que no s’inscriu en cap estratègia de partit.
No hi puc estar d’acord en tot. Comparteixo alguns temors i entenc les raons de les seves decepcions o almenys les seves prevencions. Si avui ens trobem en aquest atzucac alguna responsabilitat hi deu tenir l’elecció estratègica d’ERC ara fa tres anys. El Tinell ens havia de dur cap a una Catalunya que en cap cas imaginàvem, tres anys després, que coneixeria l’estat de depressió nacional que patim. Si l’aposta era tan intel·ligent i tan bona per al país, per què estem tristos?
A resultes dels comentaris i dels intercanvis de cartes obertes i missatges creuats, i ara de l’article d’en Martí Estruc, em sento més optimista. No pas en relació a l’aposta estratègica d’ERC a partir del dia 1, que sóc pessimista sincerament, sinó perquè crec que comencen a donar-se condicions perquè es pugui obrir un debat franc i desinteressat perquè sapiguem què caram ens passa. Per què no podem convergir (perdoneu el verb, no ho he fet amb segones) almenys en una mateixa estratègia nacional? Per què fem veure que estem tan lluny si segurament som molt a prop? Per què confonem la tàctica amb l’estratègia? Per què no actualitzem l’inventari de coincidències nacionals, però no pas entre els partits sinó, per començar, dins del sobiranisme social i cívic?
Els estrategues electorals han de fer la seva feina. Els estrategues polítics, també. Però on són els estrategues nacionals? Si estan tristos no ens faran bona feina. Si se senten anònims, tampoc. Em vénen a la memòria unes memorables jornades, als anys vuitanta, sobre el nacionalisme català a la fi del segle XX. Serien possibles, avui? I si ho fossin, qui les hauria de liderar? Tinc clar que NO les hauríem de liderar els que farem política, tinc clar que s’haurien de fer amb el que l’Artur Mas en diu colideratge amb la societat civil. Però on és aquesta societat civil capaç d’organitzar fòrums transversals perquè puguem parlar sense retreure’ns els ulls?

Aires de tripartit

La majoria de les reaccions a la meva carta al sobiranista indecís han estat de respecte, algunes des de l’acord i d’altres des del desacord. Hi ha excepcions, algunes que no val la pena comentar perquè s’emparen en l’anonimat i ja fa temps que vaig decidir no donar més crèdit a aquests tipus de publicacions. Em sembla lícit recórrer a l’anonimat en determinats casos (entenc, per exemple, que molts comentaris siguin anònims) però no quan es pretén crear estat d’opinió i d’informació: cal donar la cara i cal que el lector sàpiga qui hi ha al darrere perquè sabrà en conseqüència també quins interessos hi ha.
Avui som més a prop del tripartit que la setmana passada. Hi ha massa coincidències i proves circumstancials, que també he trobat en la majoria de missatges creuats. Per exemple: a ERC genera molt més rebuig l’existència del DVD, que no deixa de ser una tècnica electoral circumstancial, que el cessament de Carod i l’expulsió d’ERC del Govern. Jo crec que no hi ha punt de comparació, però el fet de situar l’efecte del DVD com una causa del possible desacord nacional diu molt sobre els apriorismes que existeixen. I ERC té dues vares de mesurar greuges segons qui els comet: sembla que a CiU no se’ns perdona ni una sola llicència i, en canvi, al PSC li toleren tot (no dic que ho facin a gust, però el resultat és el que és).
Vull acabar amb una reflexió: no és bo que ens mesurem el sobiranisme de cadascú en funció de les opcions estratègiques, perquè el sobiranisme no és un programa electoral sinó un valor i una convicció personals. Jo no he qüestionat mai les conviccions d’algú que votant ERC sigui partidari de fer president Maragall i ara Montilla; en tot cas en discuteixo l’opció estratègica i en discuteixo profundament que això ens ajudi a avançar nacionalment. Però no cometré l’error de creure’m en la superioritat moral de dir qui és i qui no és sobiranista prescindint de les conviccions i les opinions de la persona afectada. Ho dic perquè de la mateixa manera que se’ns va criticar en excés la sensació que ens apropiàvem de la representació del catalanisme, em sembla igualment criticable que algú, i des de l’anonimat, atorgui i retiri carnets de conviccions sobiranistes.

El mercat d’Amer

La visita a Amer era obligada. Hi he anat perquè avui, com cada dimecres des de l’època de Jaume I que en concedí el privilegi, és dia de mercat setmanal. Hi tornaré divendres al vespre a fer un míting, que no es farà a Can Boles sinó que s’ha decidit traslladar-lo al Casal perquè fa tota la impressió que a Can Boles no hi hauríem cabut. En Narcís Junquera i l’Alba Serra coneixen pam a pam el paisatge físic i humà de la vila, i la gent que anem trobant ho sap apreciar. Ha vingut també en Robert Fauria, l’alcalde de Sant Hilari, que demostra la seva traça en el contacte directe amb el ciutadà.
El mercat d’Amer es fa a la plaça porxada, una de les més belles del país. Encara és un mercat força viu, però naturalment ja no té res a veure amb el mercat que se celebrava cinquanta anys enrere, quan totes les masies dels voltants i fins a Sant Martí de Llémena estaven habitades i s’hi feia vida de pagès. Aleshores el mercat donava vida a tota la vila, hi havia dues o tres fondes que servien arròs a la cassola a una gernació, i els bars eren plens a rebentar. Venia gent de tota la comarca, i s’hi feien grans transaccions comercials. Per sort ens queda la fonda de Can Cabravia, que fa un arròs tan celebrat com excel·lent, i que sigui per molts anys. Hem quedat amb en Narcís que en acabat les eleccions, sigui quin sigui el resultat, hi anirem.

El moment del procés de pau

El procés de pau a Euskadi viu un moment important. No ens deixem enganyar pels focs artificials dels uns i els altres: hi ha un assumpte de fons de gran transcendència que no hem de perdre de vista. En parla de forma molt encertada l’amic Marc Vidal en el seu bloc. Us recomano la seva lectura, primer perquè està molt ben escrit i després perquè és una aportació feta des d’un espai ideològicament polièdric, que és en el qual es troba molta gent del país que acostuma a veure-hi clar.

L’amabilitat de la gent de Sarrià

Acabo de fer un míting a Sarrià, al local del Coro, en companyia del futur alcalde del municipi, en Lluís Aymerich. Hi han vingut força persones, que després de l’acte s’han quedat una estona per tastar el pica-pica que ha preparat la gent de CiU i poder conversar distesament. El dia que vaig anar al mercat m’ho vaig passar molt bé, i les converses amb la gent que ens trobàvem pel carrer Major i els seus comerços van animar-me molt: era el meu primer dia d’activitat de campanya i no sabia ni per on començar. És de gran ajuda comptar amb gent pacient, optimista i experimentada com en Jordi Costa i el seu pare, i també amb l’Antoni Moratalla i la resta de gent que envolta el projecte guanyador de l’Aymerich.
Ja m’han posat deures per si sóc diputat, i més que n’espero. Espero saber retornar-los amb treball i resultats la confiança que m’estan demostrant des del primer moment.

Comentari als comentaris

El comptador que tinc al meu web m’informa que la carta d’ahir va tenir un gran ressò. Les referències que hi he trobat a diferents blocs, sobretot el Bloc sense fulls de Saül Gordillo, han contribuït a incrementar la seva lectura. Agraeixo els enllaços i els comentaris dels col·legues de la generació bloc. He anat publicant les observacions que m’han arribat, i celebro el to de les posicions crítiques i contràries: per aquest camí anem bé. Vull dir que si fóssim capaços de discrepar i discutir sense afegir un gram de visceralitat hi guanyaríem molt i potser les coses es veurien d’una altra manera. Tothom té arguments per criticar l’altre, i tan important és poder-los expressar com crear un clima perquè s’expressin d’una forma normal, sense coaccions ambientals i sense necessitat d’ofendre ningú. Es pot ser dur, però sense insultar. Crec que és l’estil de l’actual campanya de CiU: certament pot semblar que té uns plantejaments durs, però no és ni agressiva, ni prepotent i encara menys és insultant com ens vol fer creure l’aparell propagandístic socialista.
Alguns comentaristes em demanen quina carta escriuré si l’Artur Mas és investit president amb l’abstenció del PP. És un escenari impossible perquè en Mas només serà president si obté un gran resultat i el tripartit no suma. I si no suma, el que faci el PP és irrellevant i, naturalment, exclòs de cap acord, pacte o connivència. Ens critiquen que haguem anat al notari però és que ja no sé què més podem fer per deixar clar que no tenim cap intenció ni cap interès a pactar amb el PP, d’una forma directa o indirecta. Potser que alguns deixessin de fer seguidisme de les consignes que emanen del carrer Nicaragua i es refiessin més del seu propi estil i intuïció.
D’altres tornen a esgrimir l’argument que van fer servir el 2003: el 1999 CiU va preferir el PP a ERC. És un argument cert, indiscutible. Però entenc que la decisió d’ERC el 2003 ja hi donava resposta i la formació es rescabalava, amb escreix (decidir un govern no és poca cosa), dels danys que l’anterior decisió de CiU podia haver causat.
Ningú no pot negar que n’hem pagat un preu molt alt. Agraeixo el to dels comentaris i les lectures del post d’ahir.

Carta al sobiranista indecís

Falten deu dies per a les eleccions nacionals. Si bé els resultats són incerts, les seves conseqüències encara ho són molt més i tinc la sensació que part de l’electorat anirà a votar pensant més en quin ús es farà del seu vot que no en la fidelitat a la sigla a la qual ha fet normalment confiança. És lògic que sigui així, vist tot el que ha passat en aquests tres anys d’ençà que ERC va triar fer govern amb el PSC.
Crec que Catalunya demanava, fa tres anys, un govern sobiranista. Ho continuo pensant. Em sap greu que els únics que vam dir sí a un govern nacional l’any 2003 fóssim la gent de CiU. Avui el dilema es torna a plantejar, però amb noves circumstàncies. Tornarà ERC a dir que no a un pacte nacional?
Penso que gran part dels sobiranistes indecisos acabaran decidint el seu vot en funció de la resposta que donin particularment al dilema. Per això m’ha semblat oportú, a deu dies de celebrar-se les eleccions, adreçar-los una carta que contribueixi a la reflexió que dediquin a orientar el seu vot. La trobareu en aquest enllaç. He mirat d’escriure-la al marge de la campanya, tant com m’ha estat possible. Segur que se m’hi ha escapat algun deix propi de la campaya que espero que sabreu dispensar però que no afecta el fons de la reflexió que vull adreçar. L’he escrita des de la sinceritat, la mateixa que hauria usat si no fos candidat de CiU.