Strict Standards: Redefining already defined constructor for class nggdb in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/ngglegacy/lib/ngg-db.php on line 59

Strict Standards: Redefining already defined constructor for class nggPostThumbnail in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/nextgen-gallery/products/photocrati_nextgen/modules/ngglegacy/lib/post-thumbnail.php on line 26

Notice: Undefined index: action in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/socialite/socialite.php on line 191

Strict Standards: call_user_func_array() expects parameter 1 to be a valid callback, non-static method AKTT::controller() should not be called statically in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-includes/plugin.php on line 579
Carles Puigdemont | Bloc de notes i reflexions personals | Pàgina 112

Mostra d’entitats Girona, cartells a Quart i míting a Sant Gegori

Després de visitar a fons la mostra d’entitats que s’ha organitzat a la plaça Salvador Espriu de Girona, aquesta tarda he fet campanya electoral a Quart, i a Palol i la Creueta.

Hi he anat per participar en l’enganxada de cartells de CiU per la població, i també per col·locar estratègicament una pancarta en la rotonda d’entrada del terme municipal venint de Girona. Ha estat una gran ocasió per conèixer indrets interessants. Des de la botiga que hi ha als habitatges Barceló fins a l’entorn del bar Málaga de Palol, a prop del qual s’hi està construint una nova zona residencial, passant pel carrer principal del municipi. I pel camí, tota la gent que ens hem trobat. L’operatiu l’ha organitzat el col·lectiu local de Convergència de Quart, que porten un gran ritme: són joves, amb empenta i amb una il·lusió extraordinària. Faran grans coses per Quart, especialment a partir del moment que guanyin les properes eleccions municipals. Perquè les guanyaran, no en tingueu cap dubte.

Al vespre he anat a Sant Gregori a fer un míting, en el qual m’han acompanyat l’alcalde, Jordi Noguer, i l’Enric Llauger, amb qui ens coneixem de fa molts anys i que s’estrena com a delegat local de Convergència. M’hi he sentit tan bé que m’he quedat al pica-pica de després i he acabat abusant de la confiança dels amfitrions, perquè gairebé m’he abraonat sobre els pintxos de truita de patata i ceba. Eren deliciosos!

Generació Bloc

L’amic Manel Cuyàs, a qui tinc en alta estima i consideració per moltes raons, acaba de crear la millor definició de la generació a la qual toca gestionar –que no resoldre, perquè això és més complicat– el conflicte heretat per la generació precedent: és a dir, el poliedre que és la causa catalana. En diu, lúcidament, “Generació bloc”. Fa referència al canal d’expressió que caracteritza aquesta generació, en la qual m’incloc per raons no tant d’edat (ja sóc massa gran) sinó per tarannà i format. I cita el meu amic Saül Gordillo, que és un referent a la xarxa de blocaires i que s’ha guanyat a pols un lloc entre els analistes de referència d’aquest país.
I té molt de mèrit que en Manel hagi escrit l’article d’avui a El Punt, perquè ell ha contemplat fins ara amb una certa i sana sornegueria tot això dels blocs; vol dir, doncs, que té la valentia i l’honestedat intel·lectual de, en el moment que reconeix el valor de l’aportació dels blocs i els blocaries, deixar-ne constància per escrit i dir: “Senyors, una cosa molt important ens ha passat per alt. Tornem-ho a mirar perquè no ho havíem fet prou bé”. No hi ha gaire gent en aquest país que sigui capaç de fer el que fa en Manel. I si ho fa és perquè en Manel és un esperit lliure, de debò, dels que porten a sobre una prosa molt ben posada, parlin de qui parlin i escriguin per qui escriguin.
La generació bloc demana pas. Que la generació Simca-1000 no li barri el pas, com ha fet amb tantes generacions posteriors…

Carod vol repetir el tripartit

Aquesta nit a TD8 entrevistaven en Carod-Rovira, candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat. El seu to ja fa temps que em carrega, perquè bascula entre el messianisme i la ironia suada i recorrent. Li sabem el repertori de bromes i preteses ironies, cosa que encara el fa més pesat. En un moment donat ha reconegut que per a ell el Pacte del Tinell continua essent vàlid, i que ERC encara necessita temps per aprendre a governar de la mateixa manera que CiU encara necessita temps per aprendre a fer d’oposició. No crec que es pugui dir amb més claredat: l’aposta d’ERC és fer el tripartit. L’equidistància és un engany, com ho era fa tres anys. L’excusa de la ingenuïtat o de la manca d’experiència és també una forma d’enganyar el ciutadà. Li he tornat a sentir dir quelcom que ell sap que és mentida i un engany: s’excusa dient que en el Pacte del Tinell ells hi van posar la part lírica (per dir-ho en forma de metàfora) i el PSC hi va posar la part pràctica, la que atany al govern, i la raó és perquè el PSC porta anys sabent el que és manar i ells no. Caram! Recordo perfectament aquelles nits de fa tres anys quan justificaven el pacte dient que el pobre PSC no es podia quedar al marge del poder del país (però ara ens diu que va saber fer un pacte del tinell a la seva mida gràcies a la seva gran experiència en el poder…). Però és que a més, Carod enganya quan fa veure que ERC no ha tingut temps d’acumular experiència de Govern perquè mai no havien manat. Què hi fan, des de fa 12 anys, a l’Ajuntament de Barcelona? I a la Diputació de Barcelona? Què són els tinents d’alcaldes i els vicepresidents d’ERC en aquestes institucions (les més importants després de la Generalitat)? Hi van a passar l’estona, o hi van a governar? I si hi governen, o almenys ho intenten, ¿com es pot aleshores invocar inexperiència? I com es pot insinuar que els vénen de nou les males arts del PSC a l’hora de fer-se amb els ressorts del poder de la Generalitat? Que no governen junts des de fa 12 anys? Que encara no s’han assabentat de com són els seus socis?

Carod avui ja no cola però serà altre cop la cola per enganxar els retalls descompostos del tripartit i tornar a donar ales als perdedors de les eleccions. Fer el tripartit va ser un error que Catalunya ha pagat car. Repetir-lo seria molt més que un error.

L’única possibilitat que no es reediti el tripartit és que CiU obtingui uns grans resultats. No hi ha cap altra opció que aquesta. Tot el que sigui afeblir CiU és enfortir les opcions de Montilla de president.

Que hi ha nervis?

Veig que entre els components del tripartit comença a emergir un estat de nervis que anuncia una setmana vinent crispada. A pressa i corrents, el candidat Montilla i el germà de l’encara president Pasqual Maragall han presentat un powerpoint per fer front al DVD estrella de la campanya. Perfecte, benvinguts al club dels nous formats… encara que em permetran un parell d’observacions. La primera, que posats a triar un nou format el millor no era el powerpoint. Un vídeo a Youtube o al Google Video hauria estat un pèl més modern. I la segona, que lamento molt que no hagin fet servir el programa de presentacions de l’OpenOffice, que a més de ser de codi obert és totalment en català i compatible amb el paquet Office del totpoderós Bill Gates. I es pot descarregar gratuïtament des del web de Softcatalà. Però celebro que finalment hagin entès que el ritme marcat per CiU en el plantejament tècnic d’una campanya electoral moderna és el que calia seguir. Tinc la convicció que les properes campanyes aniran per aquí, i que els nous formats i la creativitat s’imposaran damunt la rutina dels formats convencionals. Ep! No estic pas dient que el míting ha de desaparèixer! El que dic és que també haurà de canviar de format i modernitzar-se, malgrat que és fonamental per a la democràcia mantenir el contacte directe amb les persones a les quals demanes el vot i poder explicar-los cara a cara les principals propostes del programa.

Com que hi ha nervis el més probable és que tinguem crispació. No m’agrada i no veig que sigui res que beneficiï la política, però entenc que quan algú va per darrere de les enquestes, la seva campanya no acaba d’arrencar i les seves propostes no convencen la gent tingui la temptació de tirar mà de l’únic recurs que li pot donar un cert protagonisme. CiU ocupa des de fa dies l’espai central de l’escenari electoral. Les seves iniciatives i propostes, i el format innovador, han aconseguit anar un pas pel davant de tota la resta. La campanya de la gent d’Iniciativa repartint preservatius per “follar-se la dreta” és l’únic element que ha emergit, però ho ha fet amb tanta mala grapa i mala fortuna que l’han hagut de retirar. Per això hi ha nervis i la necessitat de treure el cap en aquest escenari perquè la gent remarqui la seva presència.

El Powerpoint tindrà el recorregut que hagi de tenir. Crec que serà mínim. Però segur que no es trobarà al davant amb cap campanya de desprestigi, de boicot, de crema a la foguera ni convocatòria a concentrar-se davant la seu del PSC al carrer Nicaragua. Arriben tard i malament, però benvinguts al club de les noves tecnologies de la propaganda política!

Qui sóc

Vaig néixer el 29 de desembre de 1962 a Amer, en una habitació de casa meva. Sóc el segon de vuit germans, de manera que des petit he practicat el reciclatge, l’autogestió a l’hora de fer el llit i organitzar la taula del sopar, i he après a contribuir amb el meu treball en el negoci familiar. Suposo que aquesta cirucmstància em va preparar per l’estada de sis anys al col·legi del Collell, fins i tot en l’època en què passàvem quinze dies sencers sense anar a casa i que era un caganiu de tan sols nou anys.
Encara que vaig començar a estudiar Filologia Catalana al que aleshores era el Col·legi Universitari de Girona (actual UdG), vaig deixar els estudis i em vaig fer periodista, que ha estat sempre la meva vocació. De fet, vaig començar a fer de corresponsal d’Amer al diari Los Sitios quan tenia setze anys i poc després també em vaig oferir al nounat El Punt, en el qual vaig començar a treballar de corrector el febrer de 1982 i un parell d’anys després ja hi feia de redactor de notícies. La meva primera actuació com a redactor de la casa fou acompanyar un periodista experimentat com l’Antoni F. Sandoval a fer una entrevista a un jugador de futbol del Real Betis Balompié, club que en aquella època feia l’estatge d’estiu al balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners. Era un defensa que es deia Rafael Gordillo, que després va jugar al Real Madrid una colla d’anys.

Al mercat amb el "kit" electoral


Aquest matí hem fet campanya pel mercat de Sarrià de Ter, amb la gent de CiU que m’hi han acompanyat. Abans d’emprendre la ruta del mercat i els comerços del centre hem preparat els “kits” electorals que hem volgut regalar a la gent que ens hem trobat pel camí. Us he fet una fotografia del que més o menys hi ha: fulletons informatius amb les principals propostes del programa de govern, paperetes de votacions amb el sobre, xapes, pins, globus, llapis, adhesius, polseres amb el lema “compromès amb Catalunya” i caramels. El kit té un gran avantatge: et permet trencar el gel amb la gent i obre la porta a comentar els problemes que més els preocupen. Als que som una mica tímids això del porta a porta ens costa més que no pas escriure un bloc, però el “kit” és una eina fenomenal. La gent ho agraeix de forma sincera, m’han tractat amb una gran educació independentment de les seves opcions polítiques, i s’han atrevit també a trencar el gel i explicar-me els problemes que demanen solucions. Els familiars que tenen al seu càrrec un discapacitat troben a faltar molt més suport, els empresaris que no troben personal ni facilitats per contractar-los a l’estranger necessiten respostes clares i immediates, els veïns preocupats per operacions de creixement urbanístic desmesurades…

Superem una altra frontera: del "fer país" al "fer nació"

L’expressió “fer país” és una de les genuïnes del president Pujol i la frase més simple que pot sintetitzar una idea enormement complexa. Quan la dèiem, als anys vuitanta, tothom ens entenia i tots ens enteníem. Sabíem de què parlàvem i sobretot de quin país parlàvem. Es va convertir en una raó de fer política, que els nostres adversaris van intentar atacar ridiculitzant el caràcter patriòtic de la sentència.
Avui que ja tothom dóna per fet que el catalanisme consisteix en això, a fer país, i els qui abans ens ridiculitzaven avui es reivindiquen patriotes de forma vehement, ens hauríem de marcar una nova fita: “fer nació”. Catalunya ha estat sempre una nació, però sabem que el reconeixement formal no fa la cosa. La llengua pròpia de Catalunya és el català però aquesta condició no l’allibera desgraciadament del risc de regressió. Fer nació és una actitud que bàsicament només la podem assumir els nacionalistes. Els federalistes si de cas proposen fer federació, i els regionalistes es limiten a fer regió. Només un govern nacionalista pot assumir la necessitat de “fer nació”, i el moment és aquest, és ara, és avui. Si assumim el compromís de fer nació, si la nostra generació pren el relleu del “fer país” i el sap posar al dia i estendre’l amb la mateixa eficàcia amb què ho féu la generació anterior, serem més a prop de la plena sobirania.

Ha anat bé (potser m’he allargat massa)

El míting a Cassà ha anat bé. Finalment he trobat la forma d’expressar-me en la qual em sentia més còmode, que és la d’estructurar un esquema senzill en un full i anar desgranant-lo de viva veu sense seguir cap text.
El problema és que m’he allargat un pèl més del que m’havia proposat, encara que, segurament per amabilitat, la gent ha aguantat fins al final sense fer cap gest de desaprovació o d’impaciència. En acabar m’han fet un parell de preguntes; confesso que una no l’he sabut respondre perquè era molt específica i no he volgut parlar des del desconeixement. Me l’he apuntada per consultar-la als experts del partit que porten el tema i poder donar una resposta adequada en la propera ocasió. Comprovo que ser periodista m’és d’una gran utilitat, perquè ambdues dedicacions t’obliguen a estar al corrent d’una gran varietat d’assumptes.
En tot cas he procurat exposar arguments prou convincents per votar CiU d’una forma serena i racional, com a la millor opció per al progrés nacional de Catalunya.

  • També m’adono que el DVD ha anat més bé del que la polèmica interessada que ha generat el PSC ens podria fer pensar. S’ha convertit en el fetitx massiu de la campanya, i mireu que costa que la política esdevingui un afer de masses! Poca broma, doncs.

Avui m’estreno fent mítings

Avui em confronto al meu primer míting electoral. És a Cassà de la Selva, a les nou del vespre. Tinc clar el que vull dir però no tinc tan clara la forma amb què ho he de fer. Acabo de parlar amb l’Eudald Casadesús perquè em doni alguns consells des de l’experiència. M’ha anat molt bé i confio que em seran d’utilitat aquest vespre quan em toqui argumentar la petició de vot per a Convergència i Unió i explicar el nostre programa de govern per al país. A veure si demà puc fer cinc cèntims de com ha anat. :-)

El mal estil de Montilla

He entrat al web de Xavier Sala i Martín i he llegit la transcripció de l’entrevista a José Montilla, candidat a la presidència de Catalunya pel PSC. La reacció insultant i airada que té Montilla és un autoretrat que delata una personalitat molt diferent a la que ens volen vendre. No té res de tranquil, ni té res d’espavilat. No és gaire intel·ligent tocar el dos d’una entrevista ni insultar l’entrevistador senzillament perquè les preguntes et punxen massa. La feina de qui fa l’entrevista és preguntar i no pas raspallar, que per això ja hi ha les biografies d’encàrrec com la que li acaben de publicar. Montilla demostra que només vol ser entrevistat per qui li ho posa fàcil, segurament perquè com a polític socialista està massa acostumat a rebre un tracte dòcil. La desgràcia de Montilla és que el salari de Sala i Martín no depèn de les prebendes que doni l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona, la Generalitat o el Govern de l’Estat (tots ells a mans del mateix socialisme). Sala i Martín, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, és un personatge independent i lliure.