Deprecated: mysql_pconnect(): The mysql extension is deprecated and will be removed in the future: use mysqli or PDO instead in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/libs/ezdb1.php on line 63
CiU Girona - Els objectius Girona CiU


Notice: Undefined index: cap in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/compilades/c_9460fef483c40931627cc40ab051c71d.php on line 11

Notice: Undefined index: cap in /var/www/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/compilades/c_9460fef483c40931627cc40ab051c71d.php on line 19
Logotip



els objectius


Una conversa amb el català emprenyat (i algunes solucions)


Jordi Xuclà, cap de llista de CiU al Congrés


Ens trobem a les portes d'unes eleccions i és convenient - més que convenient és necessari - que els candidats exposem la nostra visió del moment actual i expliquem quines són les nostres propostes. Així podrem ser interpel·lats, que és el que toca en democràcia.

Més que de moltes propostes concretes, exposaré una visió molt personal. Crec que el moment ho imposa. Ens presentem cada quatre anys, demanem el vot, però el nostre objectiu és més llarg que una legislatura. El nostre és un projecte de país. De construcció serena i constant d'una pàtria incompleta.

Crec que hem demostrat, i ho continuarem fent així en el futur, que treballem amb exigència de rigor i vocació d'atendre el ventall més ampli de persones i col·lectius. Però avui, si m'ho permeten, hem de partir d'una consideració més general:

- Per què ara, amb trenta anys de democràcia, tanta gent mostra irritació, malestar, emprenyament amb la situació política en general i amb els polítics en particular? Què passa? Què ens passa?

Des que el 20 de desembre passat es van acabar les sessions parlamentàries, m'he dedicat a trepitjar totes i cadascuna de les comarques gironines amb el compromís, que penso complir ara com fa quatre anys, de visitar els 221 municipis de la demarcació. He parlat amb molta gent del moment actual del país. He parat l'orella tant com he sabut i, modestament, he arribat a algunes conclusions.

Sí, existeix confusió, manca de lideratge polític en el país, recel cap a la manera predominant de fer política actualment. Sí, desorientació. I un cert desencís.

Per ser honestos amb nosaltres mateixos, cal dir que aquest és un fenomen que no es produeix només a casa nostra. Si hem d'anar del global al nacional, hem de dir que el món canvia a un ritme vertiginós. Vivim en temps líquids, per dir-ho a la manera del sociòleg Zygmunt Bauman. La vella modernitat sòlida ha quedat enrere i hem entrat de ple en una època líquida, en un temps d'incerteses i canvis accelerats en el qual les institucions tal com les coneixem clàssicament ja no ofereixen un marc segur i estable. Les hem de repensar.

Però un airet especialment desangelat recorre la política catalana en els últims temps. Hi ha molta gent decebuda. Ja els avanço ara que la meva conclusió és que hem de superar aquest estat, reaccionar i ambicionar un futur millor. El paper d'un polític és proposar un futur i col·laborar a fer-lo possible. Però avui hi ha confusió, irritació, malestar... Amb motius. Sí, m'he trobat el ?català emprenyat?, he parlat amb ell i he conegut els seus motius.

1.
Hi ha la decepció i el desànim de totes aquelles persones que s'allunyen de la política perquè han vist que en el Parlament de Catalunya, per dos cops, no s'ha respectat la llista guanyadora i s'ha barrat el pas a Convergència i Unió. Es pregunten que ?de què serveix votar si després els que guanyen no governen!?. És clar que els conec. I els hi diré que cal anar a votar. Ara més que mai.


2.
Però el que m'ha sorprès més, el que m'ha causat més curiositat i sorpresa, és que també hi ha molta decepció entre aquells que havien dipositat confiança en el canvi polític a Catalunya. Ho he vist clar: només així es pot entendre aquesta desorientació general, aquesta boira baixa. Sempre trobaran alguns estómacs agraïts que diran que vivim ?uns anys dolços i de gran lideratge?. Però la realitat és tossuda. Insisteixo: ho he vist clar. Perquè malgrat la mala pràctica i la baixa qualitat democràtica d'apartar el partit guanyador, el que hauria de succeir és que l'altre mig país ballés per un peu d'eufòria i alegria per un nou temps d'impuls polític i nacional en el que bullissin les idees noves i els governants guanyessin terreny en el camp de la confiança entre els ciutadans. Però no és així. Ho diuen les enquestes oficials però ho diu, sobretot, el sentit comú.


3.
Hi ha un tercer i poderós punt que dóna motius als emprenyats. Catalunya ha estat fortament atacada en els últims anys. I mal defensada. En el procés d'elaboració del nou Estatut, el Partit Popular es va comportar d'una manera indigne. Immoral. Tots recordem aquelles falques de ràdio a Andalusia pagades pel Partit Popular alimentant la catalanofòbia des de la demagògia més repugnant. I després va venir el recurs davant el Tribunal Constitucional contra l'Estatut. En aquesta legislatura que hem acabat, he estat ponent de les diferents reformes estatutàries. I em quedarà sempre gravat a la memòria i a la retina com, a porta tancada, en la ponència de la Comissió Constitucional, discutíem i votàvem altres estatuts amb el projecte d'Estatut de la Comunitat Autònoma en una mà i l'Estatut català a l'altra mà. Per a inspirar-s'hi. O per a copiar-lo directament. I per rebre el vot favorable del Partit Popular. D'això se'n diu cinisme. Però el mal ja està fet. I hem de prendre nota del que ha fet el Partit Popular amb la convivència de Catalunya durant aquesta legislatura. Com poden sostenir que a Catalunya el català està en hores baixes, perseguit i en perill d'extinció? Això ho he sentit a la tribuna del Congrés.



Ho diré i crec que se'm pot entendre: és una desgràcia per Catalunya tenir d'interlocutor una persona tan frívola com el president Zapatero. Home de promesa fàcil i sense credibilitat a l'hora de complir la seva paraula. Però també és una desgràcia tenir una dreta espanyola que s'ha proposat guanyar el poder esgarrapant alguns vots en alguns llocs de l'Estat al preu de convertir Catalunya en l'ase dels cops. Ells sabran el que fan. Si Catalunya és l'ase dels cops del PP i del PSOE, Girona és la part on l'ase rep les fuetades. Ja m'entenen.

Després de l'aprovació de l'Estatut, on el president Pujol ja va deixar dit que "els catalans no ens havíem agradat a nosaltres mateixos ni ens havien agradat els altres", el que tocava era fer complir l'Estatut, donar un nou impuls al dret a decidir dels catalans. Per això ens vam comprometre, des de l'oposició, a tenir un nou Estatut. Un nou Estatut que ha de ser l'eina, només l'eina, per créixer amb més llibertat i ambició com a país. I amb més recursos econòmics. Per això la disposició addicional tercera que empara allò que no es compleix: una inversió continuada durant 7 anys a Catalunya de l'equivalent al pes del PIB català sobre el conjunt del PIB espanyol. Porten dos anys d'incompliment i ja ens deuen 1.500 milions d'euros. I el PGE reconeix que s'inverteix un 14'7% i no pas un 18'8%. Aquests quatre punts, són molts milions d'euros.

El nou Estatut està en vigor des del 9 d'agost de 2006. I ja en saben el resultat: sequera total en el seu compliment. El seu compliment vol dir més diners per Catalunya, més capacitat de decisió, més infraestructures -autovies, aeroports, banda ample, plena cobertura de la telefonia mòbil-, noves competències per afrontar seriosament les competències en matèria d'immigració. I la publicació de les balances fiscals. Un any i mig després, una gran decepció.

Suposo que no fa falta que els digui que jo em vaig votar a mi mateix i no pas als socialistes en les últimes eleccions generals. I en totes a les mateixes sigles, quedi clar! Però el març de 2004 moltes persones que no vam votar al PSOE vam arribar a pensar que amb aquell nou president que prometia "diàleg" i "complir la paraula donada" podríem anar fins a algun lloc transitant junts. Nosaltres, CiU, ens ho vam mirar amb precaució i per això vam votar abstenció en la investidura. Però uns altres -ERC, per exemple- es van llançar amb fruïció a patrocinar "l'Espanya plural" de Zapatero.

Quatre anys després, el balanç de la decepció és ben simple: aquesta ha estat la legislatura de la improvisació i el president del govern és un especialista en el curt termini, el "curtplacisme", un expert en "el qui dia passa anys empeny", en la simulació i l'engany.

Tot això porta a una conclusió ben meridiana: la teoria del govern amic ha fracassat estrepitosament. Ja saben el que deien: "a Catalunya les coses no li van bé perquè té un govern nacionalista que es confronta amb el govern de l'Estat. El dia que hi hagi un govern socialista aquí i allí, les coses sí que aniran bé! Es resoldrà el finançament, les infraestructures...deixarem enrere la rèmora dels governs reivindicatius". I a fe de Déu que s'han deixat enrere els governs reivindicatius. Perquè han estat i són governs capcots. Ha fracassat la teoria del govern amic. Vull fer notar que els governs amics -socialistes allà i aquí- van ser possibles sota el patrocini d'un partit independentista. Independentista almenys de nom, que no de fets. De fets, cada dia més Euskadiko Ezkerra. Una constatació, doncs: la reconstrucció nacional s'ha aturat (ens hem de sentir orgullosos d'aquella època en que anàvem refent la pàtria pas a pas). Avui no és així des de les institucions. Però si des de sectors dinàmics de la societat. Hem de reprendre el fil roig de la millor tradició d'un país que ha tret les seves millors energies.

Resumint: Govern capcot i falta de lideratge. La indigència intel·lectual del govern de la Generalitat i singularment de la seva presidència és tan evident que no cal que m'hi estengui. El bon govern és com la salut, que només el trobes a faltar quan no el tens.

Durant més de quatre anys la política catalana i espanyola ha ballat per un peu al so de dos partits ben respectables però que representen posicions minoritàries de la nostra societat. Com pot ser que durant més de quatre anys la política catalana i espanyola hagin tingut dependència de ERC i ICV, que des de la seva democràtica representació, han imposat visions minoritàries en les "agendes polítiques" de partits amb vocació de jugar en el terreny central?

Si el president Zapatero es respon a aquesta pregunta segurament sabrà perquè va tan just i apurat en el seu intent de consolidar una majoria relativa. Ell sabrà el motiu de les seves eleccions. I ell sap prou bé, a aquestes alçades, el cost de les seves ?excentricitats?. Zapatero ha anat de farol pensant que això era una partida de pòquer, però s'adonarà que a Catalunya juguem a la botifarra. No és el mateix.

I en la situació econòmica no hi puc entrar amb deteniment. No crec que calgui parlar seriosament de la devolució dels 400 euros als contribuïents de l'IRPF. Aquesta proposta que no tindria cabuda en un programa socialdemòcrata o liberal, és d'una frivolitat extrema. No es portarà mai a la pràctica. Té un cost de 5.400 milions d'euros, dos cops el pressupost del ministeri de l'Habitatge. El president Zapatero, en economia, s'ha comportat com l'hereu escampa


Perdonin si m'he allargat una mica massa en la descripció del punt de partida, però és que en un moment com aquest és indispensable interrogar-nos per què estem com estem i de la mà de qui estem com estem.

I ara què? Aquesta és la pregunta.

No recomano ni crec que sigui bo que Catalunya quedi instal·lada en l'emprenyament. L'emprenyament pot portar al desànim, a la rancúnia, a la frustració i, en darrer terme, a la claudicació. No. No la recomano com a actitud vital, ni crec que sigui bona per a la salut. Ni crec que sigui bona com a actitud individual i col·lectiva de país. Recomano la resposta clara i contundent per fer-nos respectar. Una persona que no es respecta a si mateixa no pot aconseguir el respecte dels altres. Un poble que no es respecta a si mateix, no pot aconseguir, tampoc, el respecte dels altres.

Si en les eleccions el poble de Catalunya no castiga aquest engany i aquesta hostilitat, tothom haurà entès que amb Catalunya es pot fer qualsevol cosa i que no passa res. Que se la pot maltractar, se la pot trepitjar, se la pot humiliar i se'n pot fer mofa, i no passa res. Així podria ser si tota la gent catalana que està desanimada pel tracte que ha rebut sucumbís a la temptació de pensar que no val la pena anar a votar. Una abstenció d'aquest tipus pot ser molt perillosa. Si la gent no va a votar com a protesta contra la hostilitat barroera del PP i la camuflada del PSOE, aquests dos partits encara pujaran. I els catalans hem après a cop d'apagada elèctrica, a cop d'esvoranc, a cop d'avaria ferroviària que tot allò que fa pujar PSOE i PP fa baixar Catalunya.

Proposo que davant del comprensible desànim per tot allò que ha succeït, el vot sigui un acte de reacció, un acte de dignitat. Un vot que marcarà l'inici d'una nova etapa. El país no pot quedar instal·lat en la melangia i en la nostàlgia. Catalunya no pot ser una nostàlgia, un record d'un passat més lúcid i amb el rumb clar. El país ha de saber reaccionar, un cop més, com tantes altres vegades.

Reaccionem i mirem al futur. Permetin-me una cita d'un governant que ha tingut un paper rellevant en la renovació política d'aquest tombant de segle:

La diferència entre la dreta i l'esquerra és real, però tan important com aquesta diferència és, a dia d'avui, la distinció entre una política que s'aboca en l'esdevenir i una altra que s'aferra al passat; entre aquells que agafen el futur per les banyes i aquells que es refugien en eslògans del passat."

La cita és de Tony Blair i, coincidint amb ell, crec que hem de ser, clarament, entre aquells que agafen el futur per les banyes. Els dels eslògans del passat avui ens governen i volen fer, literalment, carreteres de via estreta. I volen fer de Catalunya el país amb l'esquerra més antiquada d'Europa. No van per la via de Tony Blair. Això és clar.

Com hem de reaccionar? Proposo que reaccionem en clau de prioritat catalana.

Dues formacions polítiques ? PSOE i PP- i molts mitjans de comunicació presentaran les properes eleccions com una cosa de dos: Zapatero o Rajoy. La mateixa candidata socialista per Girona demanava fa uns dies que es votés, cito, ?en clau espanyola?, talment com si fos una candidata de qualsevol província castellana. Una nova prova de la defunció d'un socialisme d'arrel catalanista i l'emergència d'un socialisme "d'una Catalunya postnacional", en paraules literals de l'actual president de la Generalitat en el seu debat d'investidura.

Som molts els que no sentim ni fred ni calor per aquesta dicotomia amb tints de "holiganisme" entre dos partits, PSOE i PP, que han convertit Catalunya en la pilota d'un partit aliè als nostres interessos. D'un partit centrat en el desgast de l'oponent.

Durant les properes setmanes proposaré que reaccionem amb un vot amb prioritat catalana. I qui millor pot defensar els interessos del país són els partits catalans no sucursalistes. Sí, sucursalistes, aquesta paraula que tant irrita als al·ludits i que tan bé defineix la realitat dels seus actes.

Què és el sucursalisme polític? Es demanar el vot als catalans i obeir la direcció que és a Madrid. Es el que representen PP i PSOE.

El juny del 2008 farà 125 anys que el II Congrés Catalanista formalment rebutjà per primera vegada el que anomenem sucursalisme polític.

Sí. Un dels grans mals és el sucursalisme polític. CiU només depèn del poble de Catalunya. Aquesta frase, en si mateixa, resumeix un programa polític: la prioritat catalana. Insisteixo: CiU només depèn del poble de Catalunya i només actua en defensa dels interessos d'aquest poble. En les properes setmanes ens dirigirem als ciutadans de Catalunya i els hi direm: no cal que enyorin CiU, només cal que la votin.

Aquestes eleccions, més que mai, pels interessos de Catalunya, no són cosa de dos. I si bé és ben cert que aquests dos són diferents i antagònics a nivell espanyol, per a Catalunya són el mateix.

I si proposo que reaccionem amb el nostre vot en clau de la prioritat catalana, la percepció ciutadana ha canviat molt respecte a fa quatre anys.

L'any 2004 vam afrontar aquestes eleccions tres mesos després d'haver abandonat les responsabilitats de governar el país tot i haver guanyat les eleccions. Fa quatre anys l'aureola del govern quasi inèdit del president Maragall prometia una nova etapa de relació, cito, "amable" amb Espanya que va acabar com el rosari de l'aurora. (De l'Escolta Espanya al vot en blanc, Déu n'hi do!).

Fa quatre anys un partit independentista des de la seva quasi virginitat en responsabilitats de govern ens donava lliçons de com fer les coses millor en la política espanyola. Mai en tan poc temps un partit ha malgastat tan ràpidament el seu capital polític i la seva capacitat d'influència. Els resultats estan a la vista. No m'hi vull aturar. Només una referència obligada, i decepcionant: l'artífex d'aquesta gran entabanada que havia de portar el país a cotes mai vistes, avui demana el vot en blanc. Han passat quatre anys de l'inci d'aquella gran gesticulació retòrica, i el seu principal líder salta del vaixell i diu pestes dels seus socis.

El resultat és el govern que avui no ens acaba de governar. Deixin-me que ho digui clar: el Govern de la Generalitat actual és gandul, treballa poc i malament.

No donem el vot als qui l'endemà de les eleccions l'aprofitaran per a barrar el pas a les nostres necessitats, a les nostres aspiracions.

Reaccionem amb ambició però conscients del moment que estem vivint. Vull dir que afrontar aquesta campanya amb l'eslògan de "La Catalunya optimista" amb tot el que està passant, té connotacions de presa de pèl, de partit desconnectat de la realitat, d'un viure petit - burgès postís. Mentre la gent té problemes per arribar a final de mes, els únics que semblen tenir motius per somriure són els socialistes. Em demano si això té a veure amb el fet d'haver-se convertit en el partit amb més poder per metre quadrat de la nostra democràcia.

Rebutgem la passivitat i la resignació. Cada vot és un alè de vida. Però rebutgem també l'optimisme ofuscat del nou - ric del poder que un cop ha ocupat el despatx se li'n fot el país.

La força de CiU serà el resultat dels vots que haurà obtingut. El conjunt dels companys i amics de les candidatures al Congrés i al Senat ens proposem despertar una reacció d'exigència, de dignitat, de fermesa. A nosaltres no ens té lligats ningú. Només depenem de Catalunya.


Força per què?

A.- Compromisos amb les comarques gironines.
Vull enumerar alguns dels compromisos de CiU amb les comarques gironines. Ras i curt, anem al gra:

1.
Compromís amb el Ter. L'aigua és vida, el Ter s'asseca. Convé que reaccionem. El Ter va estar dos de cada tres dies de 2007 portant menys aigua del que marca la llei. Aquest és avui el problema més urgent, el problema número 1 de les comarques gironines. El 70% del cabal del Ter es transvasa a Barcelona. Pagesos, consumidors d'aigua de boca i indústries noten aquesta sobreexplotació del riu. Els pagesos de forma dramàtica. Els ecosistemes del riu també ho noten. I el paisatge és una forma molt potent de definir la nostra identitat. No és que siguem insolidaris. És que som els únics solidaris fins a extrems insostenibles. L'alternativa: el transvasament de l'1% de l'aigua del Roine a l'àrea metropolitana de Barcelona per alliberar l'aigua del Ter. Alguna entitat proposarà en pocs dies un pla de reaprofitament integral de les aigües depurades. L'escoltarem amb atenció. Però avui per avui, transvasament del Roine. El tripartit hi està en contra. Els socialistes, presoners dels socis, també. El Partit Popular hi està en contra perquè com em va dir la que fou la seva última ministra de Medi Ambient: "Autorizar el trasvase de agua del Rodano es tanto como autorizar la independencia hídrica de Cataluña". Doncs sí, ens convé aquesta independència.


2.
Fem cau i net en el nostre mal endèmic de les infraestructures. Vostès me n'han sentit a parlar molts cops: la demarcació amb menys quilòmetres d'autovia de l'Estat.
El 1er Km es va inaugurar el 2002 (fruit dels nostres acords de 1996).
El ritme de construcció és de 4'2 Km per any. L'autovia de la Plata (Cantàbria - Extremadura) el ritme és de 60 km per any. No hi ha voluntat política. Se'n recorden com es van inaugurar les obres dels 8 quilòmetres de la A-2? Amb les obres inacabades. Un mes i mig llarg després encara no estan enllestits els accessos a l'aeroport!
Acabem amb aquest mal endèmic que ens fa més cara la vida i ens emprenya perquè ens fa sentir cornuts i pagant el beure.


Prenguin nota del compromís perquè me'l podran recordar d'aquí a quatre anys: Si CiU és decisiva en la política espanyola, tal com desitgem, i si amb el seu vot ho fan possible, a les comarques Gironines estaran acabats, o en obres, o en defecte i en excepcionals casos, licitats, els 200 quilòmetres d'autovia que necessitem: de la Jonquera a la Tordera i d'Olot a Garriguella.
Acabem d'una punyetera vegada amb el nostre mal. Fem el que no han fet els socialistes en els últims quatre anys! Quan ho podien fer! Quan estava convençut que ho farien! 200 quilòmetres acabats o en obres.


3.
Trens fins a mitjanit. Experiència de l'estiu passat: Madrid-Aranjuez, tren de les 23.55H. Últim tren de Passeig de Gràcia a Girona: 21.25h. Trens de Rodalies fins a la mitjanit. Traspassats. Nou incompliment dels governs amics. Model de gestió Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.


4.
Solucionem el nyap de planificació de l'Alta velocitat. L'última província on arribarà. 2004. 2008. Anunci just després de les eleccions municipals: 2012! Vergonya a perdre! Tram internacional acabat el 2009. L'Estat haurà de pagar! 60.000 euors al mes, com a mínim. Davant la incompetència, extrema, proposarem solucions transitòries per aprofitar al màxim els trams construïts. De Girona cap al sud. I el tram internacional. Ja per 2009.

I el gran repte de les obres del TGV per la ciutat de Girona. Incorporació de les millores proposades per la ciutat. Gran complexitat tècnica. Vigilarem i millorarem la manera que volen fer les obres. Girona ha estat tres vegades immortal. Esperem que després de les obres del TGV puguem dir que Girona ha estat 4 vegades immortal!


5.
Traspàs de l'aeroport i parada del TGV a l'aeroport de Girona. El sistema més ineficaç i centralista de gestió dels aeroports és l'espanyol. Traspàs de l'aeroport de Girona. Per què no ho han fet amb un any i mig? Per què els silenci del govern amic? Traspàs per enlairar encara més l'aeroport. Venim del no res. Vam capgirar la situació com un mitjó amb governs de CiU. A la Generalitat, a la Diputació, sota la presidència de Carles Pàramo. Ara volem el traspàs per gestionar-lo millor i concertadament amb la iniciativa de la societat civil. I amb parada del TGV. Contra l'opinió del PSOE, així ho vam acordar en el Congrés dels Diputats. Vot contrari i argumentació airada dels diputats gironins del PSOE. Explicar-se: alguns trens pararan a l'aeroport, alguns al centre de Girona. L'aeroport de Girona s'ha de consolidar com el segon de Catalunya, ja és el desè de l'Estat. Serem si ens deixen competir. Serem si sortim del sistema d'AENA. (ue té bons professionals a Girona. És un problema de model!).


6.
Túnel de Tosses. Fa un quart de segle que els diferents governs democràtics s'hi comprometen. Construcció de la variant de Ribes de Freser en els propers quatre anys. Desencallar el túnel. No és poca cosa.


7.
Equipaments 2.0. Ple desplegament de banda ampla i plena cobertura de telefonia mòbil. Propòsit del ministre Clos. Que si per alguna cosa segur que no serveix és per a ministre d'Indústria.



B.- Compromisos amb Catalunya

1.
CiU defugirà qualsevol pacte que no es fonamenti en el progrés de Catalunya i de la seva ciutadania.


2.
Desplegar plenament el nou Estatut de Catalunya. L'Estatut és només l'eina.


3.
Publicar les Balances Fiscals com a requisit previ a qualsevol acord.


4.
Establir un nou model de finançament singular per a Catalunya a partir de l'aplicació del que assenyala l'Estatut i preveure una nova llei de cessió de tributs.


5.
Ple compliment de la Disposició Addicional Tercera de l'Estatut, respecte les inversions de l'Estat a Catalunya en el període 2007-2013, el que implica l'abonament dels 1.500 milions d'euros pendents de transferència a Catalunya corresponents als anys 2007 i 2008.


6.
Garantir el dret a decidir de Catalunya en matèria d'infraestructures. Es crearà la Junta d'Obres Públiques de Catalunya, dependent de la Generalitat, que ha de gestionar totes les inversions de l'Estat per a superar els problemes de manca de projectes i de mala gestió.


7.
Respecte estricte de les competències de la Generalitat en tota la normativa de l'Estat, per evitar invasions competencials com les que s'han donat, tot just entrat en vigor el nou Estatut, en l'àmbit de les polítiques de dependència o en habitatge.


8.
Impulsar l'assumpció de les 235 noves competències que atorga a Catalunya el nou Estatut, entre les quals cal incloure les rodalies i els trens de mitjana distància, els aeroports, l'atenció a la dependència, les beques, la immigració, les polítiques d'aigua, la gestió de la Seguretat Social, justícia... Volem més capacitat de decisió per Catalunya en els assumptes que preocupen els ciutadans.


9.
Defensa d'un model d'Estat plurinacional i plurilingüístic, plenament respectuós amb Catalunya i amb les altres realitats nacionals. El català ha de ser oficial a les institucions de l'Estat.


10.
Visualització explícita dels símbols de reconeixement de Catalunya, com ara les seleccions esportives nacionals. Retorn immediat dels Papers de Salamanca.




Una actualització dels valors. Això requerirà un treball sobre nosaltres mateixos, una mena de posada al dia dels nostres valors, que no sempre són els que creiem. Perquè per ser un exemple, primer s'ha de ser exemplar! Hem de posar al dia els nostres valors. Confonem igualtat amb igualitarisme, solidaritat amb assistència, justícia amb anivellament... Aquesta ha de ser una societat que ha de valorar el treball, el mèrit, la responsabilitat. Un país en el que l'ascensor social, la promoció social, sigui possible, estimulat, volgut per tots aquells que la mereixen pel seu esforç.

He volgut donar testimoni d'actituds i propostes que han guiat la nostra manera de fer, del que volem fer i, sobretot, de tot el que és possible fer. El nostre país travessa una notable crisi de confiança que els responsables polítics rebem en plena cara. Una característica de la nostra societat és la falta d'esperança mentre que l'objectiu de la política és, precisament, proporcionar-la. Rebutjo la fatalitat. Són molts els polítics que han renunciat a pensar en un futur millor. Renunciant a pensar que demà pot ser més pròsper. Renunciant a la promoció social per a la seva família. Renunciant a un futur més joiós per als seus fills. L'energia que subsisteix en la nostra societat s'utilitza no per progressar sinó per protegir-se. Protegir-se de tot i de tots sembla ser l'últim recurs de masses dels nostres conciutadans.

M'agradaria que les propostes que pugui proposar de cara a les properes eleccions siguin diferents. I que els ciutadans votin a favor d'una proposta i no pas que un cop més votin a la contra i per rebutjar altres propostes. En les properes setmanes pretendrem explicar, al conjunt de la candidatura, que no existeix la fatalitat per al qui accepta atrevir-se, intentar, emprendre. Hem de demostrar que l'audàcia pot revelar-se com més prudent que la pròpia prudència. Demostrar que el que no corre cap risc en el fons els corre tots. En un món que es mou a tota velocitat, l'immobilisme és la postura més arriscada, tant pel nostre país com per a cada un dels seus ciutadans.

Em dirigeixo a la Catalunya que cada dia es lleva aviat per tirar endavant.

Construir és actuar, però prenent temps per a la reflexió. És fer, però al servei d'un projecte. Massa responsables polítics, molts d'ells autoproclamats progressistes, han deixat de tenir una visió perquè no creuen en la seva capacitat de canviar el futur. Confonen la visió amb la profecia. Creuen que se'ls demana predir el futur quan se'ls demana inventar-lo. El paper de la política és proposar un futur i contribuir a que sigui possible.

Avui els he proposat un futur. Em comprometo a fer-lo possible.

Moltes gràcies per la seva atenció.

CiU Girona | Plaça Catalunya, 22, 1r, 4ª | 17002 - Girona
Desenvolupat per Tirabol